A CONCURS

—Al final què vas fer?

—Res.

—Com vols dir, res?

—Vull dir que no vaig fer res. Això, vull dir.

—No fotis.

—...

—Però per què?

—De veritat cal que t'ho digui?

—Tenies possibilitats reals.

—Justament. Era meu, de fet.

—Collons, no et costava res, doncs.

—A mi no m'ho sembla.

—Ja m'entens. Has esperat molt per una oportunitat com aquesta.

—O potser això és només el que heu pensat sempre tots.

—Tots. Qui cony som, tots?

—Tothom. De sempre. Tu. A casa. Tots.

—No és això que volies, doncs?

—És clar que sí, prou que ho saps.

—Llavors?

—Però així no. No pas així.

—Així, com?

—Així. 

—Així, com?

—Hòstia puta. Així així. 

—Perdona però no t'entenc.

—Oi tant que m'entens.

—De veritat que no.

—No em vols entendre, que és una altra cosa. Tota una altra cosa.

—Gairebé som dalt. Ja parlarem.

—Vindreu divendres?

—No ho crec. Tenim audició de la nena i m'ha dit d'anar a sopar.

—La nena?

—No. La nena no.

—Una altre cop? Van tres caps de setmana seguits, no?

—Ho has d'entendre.

—I ho entenc, no pateixis que ho entenc perfectament. 

—Clar.

—Ho dic de debò. Anireu al tailandès?

—No. 

—Què passa? Al capdavall, ja ni es deuen recordar de nosaltres, no trobes?

—No anirem al tailandès. Suposo que farem cap al mateix lloc de sempre.

—Tens raó. Li encanta que li fotin el pèl.

—Per què ho dius?

—No. Per res.

—Mira, les coses són així.

—Així, com?

—...

—...

—És definitiu?

—Què?

—Fins quan tenies temps?

—Demà a les dues del migdia s'acaba el termini.

—Demà m'han suspès una classe.

—A quina hora?

—A tercera. M’escapo?

—Si vols.

—Així parlem.

NITS MEMORABLES

Se li va acudir de seguida trucar-la. Va ser el primer en què va pensar. Llavors va recordar que l'Amaia era morta i li va saber greu. No tant per la pèrdua en si com pel fet de no poder-hi parlar. De tota manera, potser tampoc no hauria estat gaire bona idea marcar-ne el número i esperar a sentir-li la veu dolça però seca per deixar-li anar, com qui no vol la cosa, que acabava de passar la millor nit de la seva vida. Sobretot tenint en compte que l'acabava de passar al costat del seu marit. El d'ella, s'entén.

Ben mirat, ja no l'era. I justament aquella conclusió tan lògica com absurda acabava de fer que s’adonés que acabava de compartir la intimitat amb un home vidu. Un senyor. De tal manera que, vist així, gairebé tota l’emoció s’havia desinflat de cop. Un vidu. Com si amb una sola paraula afegís vint anys de cop a la seva pròpia edat. Potser empesa per aquesta sensació, per mirar de tornar a l'estat inicial d'eufòria, provà amb energia de recordar els millors moments de la vetllada recent. El resum afavoridor de la jornada, com aquell qui diu. Es trobà que només era capaç de pensar en una imatge d'ell estirat de panxa enlaire, respirant amb una certa pesantor, entossudit a prendre-li la seva part del nòrdic. Si hagués pogut parlar amb la seva germana això no hauria passat. N'estava segura. Al contrari. Ara ja estaria embalada metrallant una virtut rere l'altre del seu mascle. Implacable. Sadollada amb l'enveja d'aquella. Especialment en aquestes circumstàncies. Davant de la certesa d'haver rebut en una sola nit tot allò que a la germana se li devia haver negat en quinze anys de matrimoni, oi? Oi? No fotem. A veure si al final resultarà que la cosa ha d’anar a pitjor. La burra de sa germana no l’havia coneguda, aquella passió, ja hi podeu pujar de peus!

Les diferències entre totes dues no són qualsevol cosa. Són diferències que vénen de lluny. Vaja, de sempre. Qui ha conegut mai dues bessones idèntiques? És possible que l'Amaia fos més intel·ligent. No seria ni el moment ni el lloc de negar les evidències. L’altra es va doctorar que ella no havia ni passat de segon de carrera, que tampoc és res que sigui gaire transcendent, al capdavall. Total, per acabar dedicant tota una vida a donar classes a la universitat ja m'explicaràs si li servien de gaire l'arreplec de títols. Vinga màsters i postgraus, seminaris i congressos aquí i allà per acabar repetint any rere any el mateix temari. Ella en va tenir prou amb un sis pelat per entrar a treballar al millor despatx del país i cinc anys més tard ja n’era sòcia, la sòcia més jove. També és veritat que amb els tres primers anys ja en va tenir prou per anar-se'n al llit amb la resta d'associats i algun dels fundadors ja retirats. I què hi vols fer si ella té aquest natural fogós i un atractiu gens a menystenir? Perquè tampoc no es pot comparar el físic de l'una amb el de l'altra. 

Amb una fotografia a les mans diríeu que són clavades. El to del cabell, la caiguda dels ulls, l'alçada o fins i tot la talla de sostenidors. Ara, al natural no hi ha res a discutir. Mentre ella fa ensopegar tots els paios del carrer quan es giren a mirar-se-la, aquella Einstein ha de demanar si us plau que la deixin passar i procurar no relliscar amb les babes que la germana ha provocat quan la precedia. I és que la pobra no té gràcia. De petites, els pares els compraven la mateixa robeta i les vestien com a dues gotes d'aigua. I tanmateix, quan sortien tots quatre a passejar hauríeu dit que només havien tret una filla. No hi havia conegut o parent que, en aturar-se, es fixés més que en ella. Com si l'Amaia fos transparent. Pitjor encara, com si no existís. Digues pel somriure, la brillantor de la cabellera, el gest amb la cella. Hi havia en ella una gràcia natural que no compartien. Per a o per b, la guapa sempre ha estat ella, ja està dit, ves. Les coses com siguin.

Per això es va estranyar que l'Amador no l'hagués triada. Quan el van conèixer, era un noiet que vivia a les cases barates del poble on elles estiuejaven. Ajudava a son pare al cafè servint taules i netejant gots durant els mesos d'estiu. Com que no hi havia enlloc més on anar a petar quan el sol buidava la platja, elles seien amb els nois al costat del futbolí. Xarrupaven el cafè, xerraven de les seves coses i pipaven d'amagat alguna cigarreta compartida. Ella no s'hauria fixat mai en l'Amado si no hagués estat que va començar a sentir-ne el nom a totes hores en boca de la ruca. Era un tipus insubstancial, no gaire alt però tampoc especialment petit. Amb una barba serrada impròpia de la seva edat, se'ls acostava amb el cafè i seia amb elles. En aquella època, ella sortia amb un xic que era capità de l'equip de rugbi de la capital. Fornit, fill de notari, ben clenxinat, li acaparava totes les atencions. Així que no es va adonar que aquell parell havien convertit quatre riures ximplets i un parell de confidències amb un festeig a l'antiga. 

Tan aviat com se li va presentar l'ocasió, ho va xerrar tot als pares com si es tractés d'un descuit inoportú. I tanmateix no serví de res. Enlloc d’afeblir-se, convertí la relació en una cosa visible, real. Llavors va decidir acompanyar-los arreu on anessin amb la finalitat d'evitar-los la intimitat necessària per fer prosperar l'amor. En comptes d'això, ben a desgrat seu, es va veure abocada a l'obligació d'empassar-se un cabàs de mirades i moixaines d'allò més embafós. Farta de sentir-se l'últim mico, decidí passar a l'acció un dia que eren tots prenent el sol. Naturalment, ella sempre se les arreglava per estirar la tovallola al costat de l'Amado i posar en canvi dos o tres tovalloles entre la d'ell i la de l'Amaia. En un moment donat, segura que ell no trobaria enlloc on entretenir la vista, ella es va treure la part de dalt del biquini i estirà els braços inflant el pit com qui no vol la cosa. De bones maneres, gairebé com si fos casual, demanà al xicot de la germana si podia escampar-li la crema solar. Prou que es feia evident, en aquell massatge improvisat, que el noi es moria de ganes de posar-li les mans a sobre. Ella hi ha entès sempre, d'aquestes coses. Malgrat tot, al vespre va veure frustrats tots els apropaments que va intentar. Fins i tot quan, sense voler, va abocar la copa sobre la brusa de la bessona que se’n tornà a casa a canviar-se. 

Amb l'estiu a punt d'esgotar-se i tota la feina per fer, es va desempallegar del seu propi homenot. Un dissabte a la nit, li van caler només quatre petons ben donats al millor amic del fill del notari. Un tros de pa, alt i gros com era. L'endemà, va enredar la colla per sortir a buscar crancs a les roques. O més ben dit, va fer que l'Amaia enredés la colla per sortir a buscar crancs a les roques i, tan bon punt fou possible, fingí una caiguda no poc aparatosa que derivà en una petita luxació. No hi ha res més senzill per una joveneta que enredar un metge de poble. Sortí de l'ambulatori aparatosament embenada i amb la seva germana amb un càrrec de consciència que ella atiava assegurant que no havia estat res, que li sabia greu haver-los esgarriat la festa. L’accident havia funcionat. Al primer gemec que no es va veure amb cor d’evitar, l’Amado es va oferir per dur-la amunt i avall amb la seva vespa verda. 

Durant els trajectes, que no van ser pocs, ella se li aferrava convenientment. Cada cop que podia li repassava les clavícules amb la davantera que, curiosament, feia unes setmanes que havia alliberat de tota opressió causada pels sostenidors. Es deixava agafar a coll. Potser porto massa perfum, no trobes? S'equivocava amb els punts de trobada, amb les hores i els dies. Van fer més quilòmetres dels que té tota l'illa. De debò que ho sento, Amado. Deixa'm aquí i ves a buscar l'Amaia, no pateixis per mi. Gairebé ja no em fa mal. Ves qui em devia manar, a mi, anar a buscar crancs! I ell consentia amablement però al final acabava passant les hores dolces amb l'altra. I així, fins al final de l'estiu.

Cinc estius més tard es van casar a l'ermita del turonet. Quins acudits, també. Fer arrossegar tots aquells vestits de gala per aquella merda de camí. Mentida com una casa, que totes les núvies estan guapes. La seva germana semblava una pepa. Una de ben lletja. Amb el vestit balder i tan mal maquillada hauríeu dit que era la tieta conca i no pas la que es casava. Ella en canvi estava radiant. S'havia fet acompanyar d'un client del despatx que sortia a la tele i que feia dies que la rondava. La gent del poble no parava de xiuxiuejar i retratar-los tots dos. Tan guapos i elegants mentre els nuvis ningú se'ls mirava. Malgrat tot, la veritat és que L'Amado no feia de mal mirar. S'havia tallat els cabells curts i la calvície gairebé ni se li notava. Es veu que havia agafat la dèria de córrer tots els matins, ara que es portava això de preparar-se per a vés a saber quina marató, i no quedava ni rastre del greix que havia acumulat durant la darrera joventut. Durant el convit, ella el va arrossegar al laberint del jardinet i va esperar que la pel·lícula prengués el gir que havia de prendre, però no hi va haver manera. 

Quan es va divorciar de l'informàtic va arrossegar la pena cap a casa de la seva germana. Plorava pels racons i es va deixar convidar a estar-se uns dies amb ells. Aquells dies es van convertir en tres mesos i dues setmanes durant els quals va perfeccionar algunes de les seves tècniques més suades. Es va fer un fart de sortir de la dutxa completament nua, tret de la tovallola lligada al voltant del cap. Si que em sap greu, em pensava que ja éreu tots fora. Va arreplegar tres milions de coses del terra clavant el cul als morros de son cunyat, cada cop de més a prop. L'escot, les faldilles cada cop més curtes. No es va estar de deixar la seva roba interior —seria un eufemisme dir-ne picant, d’aquelles peces esquifides— per tot el llarg i ample de la casa. Va cuinar delicadeses, va donar la raó en cada conversa, es va alinear a favor d’ell en cada petita discussió domèstica que ella sibil·linament magnificava. I tanmateix, res no va funcionar. Ho va tornar a intentar quan es va divorciar del diputat amb idèntics resultats. I llavors ho va deixar córrer.

No pas del tot, és clar. Aprofitava cada àpat familiar per llençar hams i tibar cordes. D'altra banda, les noves tecnologies havien permès un flux constant de petites comunicacions prou ajustades per a no ser tingudes en compte i, no obstant, prou pertinents per a permetre un vincle constant. Insinuacions absolutament pudoroses, gairebé imperceptibles. Segones lectures. Una floreta de tant en quant. Les portes sempre obertes. Però a mesura que passaven els anys, la resposta implícita era sempre la mateixa. Ells, en canvi, eren cada cop més diferents. La carn es reubica allà on pot, la pell perd la flexibilitat que un dia havia tingut, fins i tot el discurs sembla alentir-se, sinó aturar-se completament. Neixen fills. Es canvia de cotxe, de casa, d'amant. I de l'Amado res de res.

I aleshores, l'Amaia estira la pota. D'un dia per altre, un mal dolent se l'emporta a l'altre barri. Tots a plorar, tots vestits de negre. Ella es converteix en la germana desconsolada, la tieta amatent, la cunyada que sense voler reposa el cap a l'espatlla del vidu i la mà sobre la cuixa. I pel dia de tots sants en fan un gra massa amb el moscatell i ell puja al pis de dalt i li arrenca la roba, amb les dents mateix. L'arramba a l'armari i la rebenta uns quants cops abans que ella l'empenyi sobre el llit gran i se li assegui a sobre i es passin la nit ara tu ara jo. Memorable. Antològic. Èpic, afegim-hi. En fi, allò que dèiem, la millor nit de la seva vida. I llavors, just quan ella tenia el telèfon a la mà i s'adona que l'altra és morta i ben morta, sent que l'Amado, encara endormiscat i arrossegant les paraules, li diu: Amaia, ets més puta que ta germana!

UNA PUTADA COM UNA ALTRA

L'Amèlia era puta de tota la vida. Però puta puta. No que fos puta per mala persona o perquè es tirés qualsevol cosa que se li posés pel davant ja fossin parents, amics o parents i amics dels parents i dels amics —que també— sinó que hi esmerçava el temps de manera professional, no sé si m'explico. Que ella recordés, tret dels versets del dia de sant Esteve (i depèn de com), no havia guanyat mai ni un duro que no fos fent lliscar les calcetes avall. Ja entendreu que això de la roba interior és una llicència literària que m'haureu de permetre perquè el cert és que, al llarg de tots aquests anys —perquè l'Amèlia té una edat que ja fa de mal dir—, també ha emprat amb destresa parts del seu cos que no es troben de cintura per avall com és ara les mans, la boca, els pits o fins i tot —no menys d'una dotzena de vegades— l'orella dreta. Total, que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Més de cos que d'ànima, tot s'ha de dir.

Va començar per casualitat, com es comencen totes les coses que acaben perdurant i, fins dissabte al vespre, havia dit sempre que l’acabaria dinyant amb les cames ben eixarrancades, oberta a l’esdevenir com aquell qui diu. Ara, tot ha canviat. Demà ja farà una setmana. D'aleshores ençà que no fa senyors. No surt al carrer, no fuma, no llegeix el diari. Es passa el dia plorant. S'ha fet dur la compra a casa i, quan han trucat al timbre, ha mirat per l'espiell i ha demanat que deixessin les bosses al replà, davant de la porta. No ha gosat obrir. Ni tan sols quan el noiet s'ha girat per tirar escales avall i ella li ha vist aquell bé de Déu d'espatlla, ampla com una autopista alemanya, i el culet tan ben posat. Ha hagut d'empassar-se les ganes de fer-lo passar i d'arrancar-li a mossegades la camisa de ratlles, amarada de suor. S'ha assegut a la butaca del rebedor, les cames li tremolaven. S'ha mirat les mans, el paper de la paret, la col·lecció de ninetes de Lladró i les fotografies de quan la seva fillola va fer la primera comunió a Siurana. Me cago en la puta, es diu mollet. Me cago en la puta. Com un murmuri, com una pregària per ella tota sola. Me cago en la puta que va parir l’Herminio. 

Ha acabat de passar el dia estirada al sofà, veient desfilar programes pel televisor. No ha tingut esma ni per aixecar-se a canviar de canal. Les cortines s'apagaven i l'olor dels sopars començava a enfilar-se pel pati de llums. Com cada divendres, ha trucat la Rossita i, com cada divendres, ha fet veure que no sentia el telèfon. Ha obert el llibre deu vegades per la mateixa pàgina i deu vegades l'ha tornat a tancar. I és que cada paraula, cada soroll, cada matís de la llum li recorda el que va passar dissabte. El sol record fa tant mal que no sap on amagar-se. Es cargola com un cabdell i somiqueja. Ella, que no va plorar ni quan es va morir la Gràcia de Mònaco. Es voldria fondre, morir-se d'una vegada. La canalla del pis de dalt corre amunt i avall. No saben fer res més que córrer amunt i avall. Algú els hauria de dir alguna cosa: que no són hores, que hi viu més gent en aquest edifici, que l'Herminio es va presentar al pis el dia que no tocava. El camió de la brossa. Els talons de les sud-americanes de l'escala del costat que baixen a treballar. Els borratxos que no saben beure. El vent que arrebossa les façanes i salpebra les persianes. I s'adorm. Més o menys s'adorm.

L'Herminio havia quedat vidu abans dels trenta, l'endemà que li oferissin un lloc definitiu al despatx on treballava des dels quinze. Va entrar d'escarràs i, abans de convertir-se en el lletrat imprescindible que no es volien deixar perdre, havia passat per tots els graus possibles de passantia. Malgrat que no en tenien el costum, l'Enriqueta va proposar d'anar a sopar fora per celebrar la notícia. Com que havien decidit anar a menjar peix a Cambrils, van menester el cotxe. Sentien l'últim concert de Chet Baker, és clar que només perquè aquella era l'única emissora que hi havia sintonitzada. Al segon revolt, a l'alçada del club de tennis, un camionet de recanvis de bicicleta sense llums se'ls va tirar a sobre. Ell va ser a temps de fer girar el volant prou ferm com per no topar-hi. Tot i les estrebades del vehicle —que estava decidit a estavellar-se a qualsevol marge empedrat— l'Herminio va dreçar la direcció i van arribar sans i estalvis al restaurant. Joves i amb la sang bullint, envalentits per aquella segona oportunitat que la vida els havia donat, van demanar una ampolla de cava que va resultar fatal. A dos quarts d'onze del dimecres següent, després d'una missa no especialment reeixida a la Prioral, enterrava la dona acompanyat de pocs parents i menys amics. A les dotze, ja era al despatx enllestint una suplicatòria. 

No ho hauria esperat mai de l'Herminio. Mai de la vida, amb els anys que feia que es coneixien. No feia ni deu dies que l'Amèlia havia llogat el piset del carrer de l'Abadia, que ell va comparèixer per primer cop al caire de la porta. Alt, ben plantat. Amb el nus de la corbata no del tot desfet i l'americana plegada al braç esquerre. Es van fer dos petons com si s’haguessin trobat al Liceu i no en una casa de putes. Llavors, aquell encara era un carrer fosc i estret que calia anar a buscar expressament. L'havien arrossegat tant sí com no uns cosins de Saragossa que patien per ell. Ella el va fer passar a l'habitació malva que estava per estrenar i el va convidar a treure's la roba i rentar-se els baixos mentre ella anava a buscar-li un vermut. Quan va tornar, vestida només amb la seva millor bata, el noi estava exactament igual com l'havia deixat. Se li va asseure a tocar, li posà la mà a la cuixa, molt a prop d'una trempera gens a menystenir que se la mirava amb desvergonyiment i esperà la reacció habitual dels homes quan se'ls asseia a la vora. I tanmateix, ell es va passar les tres hores que els cosins havien deixat pagades plorant per la seva difunta esposa. 

Però l'endemà va tornar. Va pagar la primera hora i se n'hi va estar tres més. L'Amèlia el va trobar dolç i esforçat. Tenia un penis massa gros pel seu gust que al capdavall no feia servir amb prou esma. Convencional i limitat, de tota manera resultava un amant raonablement agradable i complaent. D'aleshores ençà, va tornar cada divendres a dos quarts de deu del vespre, l'hora que ella havia triat per deixar de visitar senyors la resta de dies de la setmana. Tret del divendres, aquella era l'hora que tancava la porta del pis, baixava la brossa i se'n tornava carregada amb la roba bruta fins a casa seva, a la Plaça Espanya. Generalment, ell s'hi estava un parell d'hores que pagava religiosament només entrar. No parlaven, no es miraven, gairebé ni es besaven. Al cap dels anys, després del darrer coit, ella contravenia totes les normes que s'havia imposat a còpia d'anys i experiència. Jeien estirats l'un al costat de l'altre per espai d'uns vint minuts que ella no feia pagar més que amb unes moixaines fora de tota lògica. O que tal vegada hauria trobat fora de lloc si haguessin vingut de qualsevol altre que no fos l'Herminio. I així durant trenta anys fins dissabte passat.

I ara li ha desgraciat la vida. Per força ha d'haver perdut el seny, es diu, pobre. Recorda els regals d’aquests últims anys. La delicadesa de cada gest. Com s'explica, si no, aquest comportament, aquest disbarat espaordidor? Encara tancava el gas, a punt de marxa, que van picar baix. Tothom li coneix els horaris. Tothom els hi respecta. Dissabte procura ser aviat a casa. Veure una pel·lícula mig estirada al sofà. Un got de llet i galetes, mitja copeta d'anís, un parell de cigarretes. Va sentir el timbre urgent i inoportú. Una cridòria insuportable que va fer que corregués a prémer el botó del telefonet, a obrir sense ni pensar-hi. Un impuls al qual de seguida es va penedir haver cedit. Va sentir els mocassins colpejant els esglaons de marbre vell. Amèlia. Els brams. Amèlia, obre. Vestit amb la mateixa roba que el dia abans i encara per afaitar. Amb els ulls inflats de plorar i el borrissol del cap emboirat. Amèlia, obre de seguida. Herminio, per l’amor de déu, faci el favor de no cridar. S’havien fet grans junts. Tenien la mateixa edat, si fa no fa. Ell no havia estat amb cap altra dona. Ella no havia fet res més a la vida que estar amb tots els homes que havia pogut. Es coneixien les operacions. Pròstata la d'ell, fetge la d'ella i un tumor a la matriu que va resultar no ser res. S'havien acostumat a explicar-se quatre coses. Cada divendres. De vint minuts en vint minuts. Les quatre coses importants. Les que no deien a ningú més. Amèlia, pel que més vulguis. El va fer passar i ell se li va tirar al damunt. Violentament desarmat. Un cristià al circ, voltat de lleons. Queda la fe, només. I encara. Amèlia, jo. Herminio, tu. Amèlia, que jo t’estimo. Herminio, vols dir? Amèlia, et vols casar mi? Herminio, la pel·lícula ja deu haver començat. 

I ja farà una setmana que dura, la pel·lícula. I un dia o altre es deu haver d'acabar, oi? Dic jo. 

     

AVUI ÉS L'ENDEMÀ

Detall de l'obra Democracy party d'Alfred Porres Pla

Avui és l'endemà. I no passa res. O tampoc exactament res. En passen moltíssimes, de coses, però potser cap de clara, potser cap d'immediata. La Jana em pregunta amb un cert estupor: Aleshores, encara no som independents? Que no havíem guanyat? Els seus vuit anys permeten aquesta mena de dubtes. I també conclusions com la que m'ha etzibat de seguida: Llavors, per a què ha servit? Sentim els números i les interpretacions que en fan uns i altres. Perquè és dia de d'interpretacions i de números. És dia de declaracions que van i declaracions que vénen. Rèpliques i contrarèpliques. Sentim les estratègies que uns pretenen i que altres desestimen, es menystenen per massa o per massa poc. Sentim que parlen de pantalles, de fulls de ruta, de pactes i diàlegs. Parem atenció a cada nova anàlisi. No podem evitar emprenyar-nos o esbravar-nos amb un somriure sentint depèn de què i de com. Què en farem de tot aquest  munt d'arguments? Al capdavall, sembla que no parlin de tu i de mi, sembla que ens comptin però que hi comptem poc. Llavors sec un moment i procuro sentir-me els pensaments entre tant rebombori. D'entrada, orgull de poble. Orgull i una emoció molt gran. Hi vam ser, vam participar, hi pertanyem. Hi ha tot un món de persones amb qui comparteixo un desig i, potser fins i tot, una manera de procurar-lo. Després un dubte petit. Som aquests i prou? O bé, n'hi ha prou amb els que som? Em fa l'efecte que no estic entre els que moren d'impaciència. Vull el meu Estat i el vull ja, és clar, com l'he volgut sempre, no pas d'un parell o tres d'anys ençà. Però tota la vida m'han ensenyat que el bo es fa esperar. Amb això no vull dir que tinc cap intenció de jeure a esperar, penso esperar dempeus, cridant i saltant, empenyent i treballant perquè arribi tan aviat com sigui possible. I tanmateix no faré trampes, no pujaré al vaixell que vagi més de pressa, procuraré que ens hi dugui la feina de tots i no només la d'uns quants —ni els de la rauxa només ni tampoc els de només el seny. Deixaré ben clar a qui m'ho demani què espero del meu nou vell país. Fa anys que el meu vot és el mateix, malgrat cares i circumstàncies no s'ha esgrogueït, i no obstant això m'adono que mentre reflexionava, podria haver estat d'uns o bé d'altres, com si em desdibuixés. Potser perquè després de molt de temps, encara que ens vulguin fer creure el contrari —i de vegades ens ho creguem, és entre tots que hem fet gairebé realitat allò que ens havien volgut vendre com a utopia eterna. És clar que haurà servit. Ahir vam fer un pas endavant. Ni l'únic, ni el definitiu, ni tampoc l'inútil, un pas més. I sí, no perdo de vista que continuen tocant hores i quarts, la gana al tercer món, la crisi al replà de la meva escala, i el darrer empat del Barça, perquè el fet que el món continuï girant, el fet que el món estigui ple de coses importants, no m'aparta del meu somni, no l'empetiteix. Sobretot no me n'aparta, tot al contrari. I és clar que hem guanyat, Jana. I la Independència és a tocar. T'ho pots ben creure.

NOMÉS UNA ANÈCDOTA

El cert és que —com que mai no he sabut explicar acudits després d'un bon sopar— vaig adonar-me que si esperava l'estona justa després dels estomacals, quan el terreny és ben adobat per la bonhomia, era capaç de convertir una trista anècdota (quatre frases mal girbades) en tot un esdeveniment. D'aquesta manera, em procurava un cert èxit social que —per bé que temporal— solia mantenir la meva autoestima a nivells acceptables, si més no fins a la propera cita. Una de les històries que, sembla ser, resulta més simpàtica és aquella que fa referència a l'actual molt honorable. President Martorini. Sabeu aquella mena de senyal que té al front? Potser algun de vosaltres ja me l'haureu escoltada en alguna ocasió o potser l'heu sentida explicar per algú diferent, probablement aleshores amb molta més eloqüència i enginy. Si és aquest el cas, accepteu les meves disculpes del tot sinceres i disposeu-vos a mantenir-me el secret o bé fugiu cames ajudeu-me ara que encara hi sou a temps. Al capdavall —mal m'està dir-ho— una anècdota sempre saps com comença però mai no sabries dir com acaba, oi? Sobretot si la memòria fa tentines. Perquè això va passar fa molt de temps. Massa i tot.

Si us la puc contar és perquè me la va explicar ell mateix, si fa no fa en persona, com aquell qui diu. Perquè jo a ell l’havia conegut molt abans que es convertís en el primer president de la Generalitat DI. Molt abans fins i tot que fos escollit alcalde de la grisa ciutat veïna. En aquella època, de fet, hi treballava sense plaça fixa entaforat en algun departament adjunt al negociat interdisciplinari. En hores mortes i descansos preceptius, escrivia relats breus de to sorneguer que llegia les tardes de dijous a l’escola de lletres on havíem coincidit. Desproveït completament d'aquesta clenxa que llueix a l'actualitat —l'autenticitat de la qual no vinc a discutir— i amb unes ulleres que farien les delícies dels seus imitadors, s'escurava la gola i compartia amb nosaltres uns desbarraments narratius que sempre ens feien cargolar de riure. Res que no sapigueu. Després de la Bíblia i les Cites del President Mao potser cap altre volum —tret de l’Al-Mansur— no s’ha venut tant com el seu “rebost del profà” en edició de butxaca. Sovint, després d’aquelles sessions literàries, ens quedàvem fent-la petar una estona al Carrer dels Records Voladissos —que els meus coetanis recordareu com el carrer de l’Abadia—. No m’estranyaria que li hagués sentit en alguna d’aquestes ocasions. 

Mai no hi faltàvem ni jo ni la Simó, en Roig l'artista, el mateix Martorini i el gran poeta Raimon Sans —mestre de mestres— que encenia un moods rere l'altre amb aquella actitud d'amatent escolta activa però sempre amb el tret a punt. La conversa s'encenia amb qualsevol espurna i aleshores ja no hi havia manera d'aturar-la. Podíem encetar el viatge en l'anamnesi al darrer episodi de Lost en un parell d'alenades per acabar aterrant indefugiblement en un horitzó polític que tot just albiràvem. Reconec en els discursos televisats del molt honorable algunes de les idees que ja aleshores havia salpebrat del seu humor negríssim a l'entrada d'aquell carreró mal il·luminat. No em mal interpreteu. No vull fer l'efecte que érem una mena de societat secreta, intel·lectual i bohèmia, que arreglava el món a còpia de discussions filosòfiques. Més aviat érem quatre estaquirots passant fred entre calada i calada que rèiem de qualsevol cosa que es deixés explicar. Com això que deia del president. Ara hi vaig. 

Ves si ara us pensareu qui sap què. Fet i fotut no és més que una ximpleria. Veureu. Hom s'ha empassat un dia o altre per televisió les imatges mil cop reproduïdes dels Martorini Ferrandoc pujant a bona passa Montsant amunt. Prou que hem anat veient com les filles es feien grans any rere any, envoltades de seguretat i periodistes a peu de muntanya. La presentació de consellers nous amb foto de família a Sant Bartomeu. La xocolata i coca amb la premsa a Albarca. A casa nostra no es pot dir que ha arribat la primavera si no és que hem vist el seguici complet dalt de tot de la Roca Corbatera. Doncs, si reteniu aquella imatge amb el nostre president en calça curta, xiruques ben cordades i bastó en mà encapçalant la marxa sense pausa, us sorprendrà saber que fins que no va complir tres anys —que es diu aviat— el petit Sebastià no va caminar. Tres anys, ho heu sentit bé!

Lo nen no me camina lo nen no me camina. Sa mare ja no sabia què fer ni on dur-lo. Perquè, és clar, al principi tira que vas. Que si tots els nens tard o d'hora s'hi posen. Que si no t'hi encaparris. Que si tot és a lloc i no hi ha cap impediment físic doncs al capdavall no passa res. Que ja arribarà. Però escolta, son germà petit ja deia papa i ell ben escarxofat, assegut davant del televisor sense ni una trista passa. Les seves germanes li cantaven cançonetes, l’agafaven de les mans, l’aixecaven i el feien ballar però ell res. Però res de res. I vinga especialistes d'aquí i especialistes d'allà. Tot era jo no li veig cap explicació, senyora, què vol que li digui. Ja ho entenc que no camina i què vol que hi faci, senyora. No m'estiri l'americana, faci el favor, senyora, tinc altres pacients, jo. Ja es veu que aquest nen té molta personalitat. No, no ho dic per les ulleres, no. Oi que no calla? Doncs miri, el que no treu per un lloc ho treu per l'altre. Feia una mica de cosa veure'l tan gran i gros que ja no hi cabia a la cadireta. Totes les mares del barri cada dia amb la mateixa cantarella. Que si això no és normal. Que potser menja massa. I la tieta que esto pasa por tenerlo tan malcriado, verías si lo hacía caminar yo, ya te digo. Però el calvari era per ells, a casa, perquè no hi va haver incentius ni càstigs que el fessin bellugar una cama darrere l'altra. I mira que ho van provar tot. En fi.

El dia que feia tres anys. Les nenes es barallaven a la saleta perquè l'una havia posat massa fort la música i l'altra estudiava. De fet, Roberta Flack empudegava tota la casa bramant killing me softly with his song. El petit dormia i en Sebastià mirava la tele. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides reunit a Panamà. La Reina Elisabeth inaugurant el Pont de Londres. Tot de sobte, durant els anuncis, algú sent que el nen plora. La mare deixa el sofregit i corre al menjador. El Sebastià jeu estirat a la catifa, davant del televisor, amb un senyor trau al front. Ningú en sap res. Ningú ha vist res. El cas és que a la tarda, mentre bufen les espelmes del pastís d'aniversari, el nen se'n va corrent a buscar els paquets embolicats davant l'estupor de la família que no és a temps de retratar aquell miracle inexplicable. Lo nen camina, mama, lo nen camina. Els veïns recorden com se sentien els crits per tota l'escala i el txin-txin de les copes de cava. 

Ho sé. Sé que em direu que faig trampa deixant la història en aquest punt. Què va dur el petit Sebastià a fer aquella primera i definitiva passa? D'on va sortir aquell trau al cap? Mireu, no us voldria enganyar. Tot això que he explicat fins aquí és radicalment cert. Els fets, ras i curt. Més enllà no és altra cosa que llegenda i enraonies. Ara bé, si de debò ho voleu, no em fa res explicar-vos-ho. Tampoc no em ve d'aquí i, al capdavall, tant és si em creieu com si no. Jo aquí no hi entro. Pel que he sentit dir, aquell vailet que hauria d’acabar escrivint pàgines de la Història del nostre país es va sentir atret per un anunci. Un de concret. Arrepapat davant de l'aparell de televisió, una melodia metzinosa el va estirar tant sí com no. Posseït per aquella tonada i unes imatges en blanc i negre, més aviat sinistres, el nostre protagonista es va aixecar i va començar a caminar decidit cap a la tele. Tan absort i emocionat estava davant del què havia començat a imitar que no es va adonar que no era possible anar més enllà, travessar aquell vidre, de manera que l'impacte li va obrir el front caient a terra, sobre la catifa, al mateix temps que l'emissió començava a reproduir-se en colors. D’aquell mastegot en xocar contra la pantalla, el molt honorable en guarda aquesta petita marca que li corona el rostre. 

Si us hi veieu en cor i teniu una estona, entreteniu-vos a trobar una semblança per a aquest senyal. Internet en va ple. Ja us avanço que a mi no m'ho sembla, ni de lluny, però hi ha qui diu que podria ser una nina, una minúscula nina que el passat va tatuar al front d'en Sebastià Martorini. Naturalment tot és opinable. En el meu cas no hi puc estar més en desacord. Sobretot perquè no era pas nadal. Fot ràbia que assegurin que l'anunci en qüestió fos aquell i no un altre, carai. Si no era nadal com pot ser que fos aquell de ... las muñecas de famosa se dirigen al portal...?

PUNTS SUSPENSIUS

Com del mal de cap, només ens recordem del vent quan torna a arribar. Aixequem la mirada i ens adonem que el cel s'ha omplert d'instagrams. Un matís per a cada color i tot de formes disposades a transformar cada núvol en un objecte desdibuixat, imprecís. Un joc per a la canalla. Potser tot ve per un missatge al mòbil. Quants anys deu fer que us coneixeu? Podríeu comptar-los, al capdavall. Fer la vista enrere i pensar en el primer cop que devíeu coincidir. El primer cop que devíeu dir-vos una cosa o una altra. Actors de la mateixa sèrie però de trames diferents. Molt de temps, per força. Durant el qual heu compartit línies de diàleg de tota mena. Intranscendents, la majoria. Sovint només farciment. Estirant un fil determinat, t'asseguraves que ella ompliria la pàgina amb un monòleg que tu permetries tan sols per a sentir-li la veu. Tan sols per justificar mirar-la als ulls més enllà d'un fotograma, més enllà d'un pla sostingut que et facilités reconèixer en la seva pell un vaivé paral·lel, una maduresa compassada. Hi va haver una temporada, costa fer memòria, que hauries dit que escoltàveu les mateixes cançons. Aquella mena de confusions que els espectadors reconeixen de seguida si no es va prou en compte. Coincidències carregades d'absurditat. Tu desitges truita de patates, ella n'ha cuinada per sopar. Ella apunta per veure el nom d'una pel·lícula que tu has aprofitat per regalar-te estirat al sofà, avui que estàs sol. Ja s'entén. Ximpleries que val més no anar pregonant. I llavors us comenceu a escriure amb una certa constància. Una constància cada cop major, de fet. A cops, fins i tot malaltissa. Missatges curts farcits de referències que estalvien sintagmes i que a canvi arrosseguen perímetres foscos d'un racó a un altre. La cosa més natural, és clar, completament innocent. Això sí, si la bateria hi ajuda, tothora. No us n'amagueu però tampoc no en feu publicitat, m'ho hauràs de reconèixer. Per un sí o per un no, arriba la pausa. Us van dibuixar en teles diferents, només sou penjats al mateix rebedor. Deixeu córrer els dies sense notícies i respireu, alleugerits, sabent que la vida sabrà passar de llarg com passen de llarg totes les vides. En dies com avui, el vent i el mal de cap ho engegaran tot a rodar. Enviaràs uns punts suspensius que ella de seguida entendrà i el retruny dels violins de la banda sonora farà enlairar un exèrcit d'orenetes que reposaven, mig endormiscades, als cables de la llum.

PASSATS ELS TRENTA

Es fa estrany pensar-te passejant una criatura que encara no té dos anys per la quaranta-dos. Entre la cinquena i la sisena. Allà al fons, l'Empire State Building gairebé fa nosa. Amb la bossa penjada i aquell caminar teu, entre decidit i insolent. D'on has tret aquestes ulleres de sol? T'estan bé ara que t'has tornat a tallar el cabell, així tan curt. L'olor de la gespa us convida a entrar a Bryant Park. Giren els cavallets, seieu vora la font. Ara vol caminar, vol córrer feréstec. Tu el deixes anar amunt i avall i el segueixes, retratant-lo amb el mòbil. Contestes missatges amb un somriure que t'omple la boca, que mostra impúdic les teves dents blanques, arrenglerades, d'una franquesa esgarrifosa. Passes dels trenta però encara es pot sentir ben fresc el perfum d'una joventut que no gosa deixar-te anar, rere l'orella, atrapat per sempre al clatell. Quant fa que no entres a la biblioteca? Quin és l'últim llibre que has llegit? L'última pel·lícula que has vist? Són dies estranys. Dies d'esborrar-se en un altre i tornar-se a escriure de dalt a baix. Asseguts a la terrassa del quiosc, una família passa l'estona. L'home, d'espatlla ampla i barba desendreçada, arrenca riallades escandaloses a les filles. La petita seu a la falda de sa mare i no para quieta. La gran dóna la mà al pare i escolta amorosida. No pots evitar sentir que enraonen en català. Et deixes arrossegar per aquesta veu familiar que ara saluda el teu fill que ha corregut fins a la seva taula i escolta embadocat. T'excuses en anglès i te'n vas de seguida sense imaginar que era jo.