Quan han passat els reis devia fer estona que dormia. Fins a mitjanit havia aguantat sense problemes. Com tots els vespres, els sorolls que li arribaven del carrer li anaven explicant un cabàs d'històries quotidianes que ell ja ha après a reconèixer. Després ha sentit els pares discutint, com gairebé cada dia d'ençà del diagnòstic. Aquell arreplec de paraules gruixudes feien més mal que el trep repuntat que li travessa el cap. I després el plor de l'un i el silenci de l'altra. Hauria corregut a abraçar-los si les cames no s'haguessin entossudit a no moure's del lloc on eren. Llavors s'ha estimat més alliberar la son i deixar-se bressolar per aquest esgotament que ja és més ell mateix que no pas d'ell. Compassa el dolor amb la respiració i fa veure que no s'adona que somni i record es confonen en la seva grolleria. Repassa els estels que li van enganxar al sostre i els contorns dels objectes que voldrien vestir d'habitació aquesta puta presó. Sort en té de la finestra. O potser tot al contrari. Finalment s'adorm. Aleshores, de bon matí, amb la llum omplint la casa sencera, deixa't estar de màgia, sense desembolicar ni un sol regal sap que els de l'Orient no s'han oblidat d'ell. Malgrat tot, continua viu. Com a mínim un dia més.
...Vam reprendre la conversa en el mateix punt precís on l'havíem deixada, entre un silenci i un altre...
dilluns, 5 de gener del 2015
dilluns, 29 de desembre del 2014
UN ACCIDENT
Només sortir la mare, el meu cosí em va clavar una bufetada. Amb la mà ben oberta i tot de sobte, sense cap motiu. Fins llavors no ens havien deixat sols ni un moment. La casa era plena de gent plorant, abraçant-se els uns als altres i parlant en veu baixa pels racons. I tanmateix, tothom estava pendent de mi i de l'Eloi. Per l'edat, suposo. Sobretot els cosins més grans. Venien, seien a la nostra vora amb un mig somriure glaçat i s'estaven allà sense dir res. De vegades ens posaven la mà a la cuixa i, d'altres, ens embullaven els cabells. Tot amb aquell mateix posat desgavellat. inexpressiu. No sé què en volien, de nosaltres. De fet, sort del clatellot depèn de com, perquè encara no havia pogut plorar. Abans d'ahir, quan va passar, jo era a classe de violí i ningú no me'n va dir res fins al vespre, després de sopar. Naturalment, ja havia notat que passava alguna cosa, sobretot quan vaig veure que m'esperava la tieta Alba a la porta del conservatori. Perquè la tieta Alba és la més jove de tots els germans de la meva mare i no li veiem gaire el pèl. Normalment, no compareix quan se l'espera i, si compareix, tampoc no se n'espera gaire cosa. Jo la trobo divertida perquè parla com si encara anés a l'institut. M'agrada demanar-li pels seus xicots o per la seva feina perquè sempre té alguna història nova de trinca per explicar. No sé per què, ni l'una cosa ni l'altra mai no li duren d'un any per l'altre. A mi em sembla que té mala sort, però diria que no deu ser ben bé del tot una qüestió de bona o mala sort. Quan els ho pregunto als pares, la mare sempre es queda callada, el pare comença a embalar-se i acabem deixant-ho estar. Total, que la tieta em va acompanyar a casa però abans vam aturar-nos a fer un gelat al Mercadal i, després, vam entrar a la Galatea i em va comprar un llibre que feia molt de temps que demanava debades. Em va estranyar força tot aquest dispendi perquè ella mai no té ni un duro, però vaig preferir estar-me de fer-ne cap comentari. Tampoc no em va passar per alt la compulsió amb què encenia una cigarreta amb la punta de l'anterior o el detall que no es tragués les ulleres de sol ni a dintre de la llibreria. Quan vam obrir la porta de casa, la mare va venir corrents a rebre'ns. Es va posar a la meva alçada, em va abraçar i em va començar a omplir de petons. Llavors, del fons del corredor, va aparèixer el pare parlant pel mòbil, em va treure el violí de l'espatlla i em va començar a abraçar per la banda que l'altra deixava lliure. Creieu-me que hi va haver un moment en què vaig pensar que entre tots dos m'ofegarien. La tieta Alba plorava i el telèfon de casa va començar a sonar amb insistència, com si hagués decidit salvar-me la vida. Ja no va deixar de sonar. Em van enviar a fer els deures. Després, vam sopar en silenci i, quan gairebé ja em pensava que deixarien que m'adormís en la ignorància, el pare i la mare se'm van asseure al llit i em van explicar l'accident.
Amb l'excusa que era tard no m'havien deixat fer preguntes i, amb tot aquell exèrcit de dubtes per a resoldre, el son se'm va regirar com un mitjó. No tant a conseqüència d'una melangia que potser hauria hagut d'omplir-me l'estómac de pedres, sinó més aviat neguitejat per l'assumpció d'una incapacitat pròpia i llastimosa de construir un relat lògic, prou coherent. Imaginava l'escena mil cops i cada vegada se'm presentava més inversemblant, més desproveïda de qualsevol estructura raonable. Em veia abocat a entretenir les hores perfilant els detalls que presentessin aquella notícia de manera adequada, comprensible. Petits canvis en els personatges que hi havien intervingut, cabdals retocs imperceptibles en el paisatge. Potser una línia de diàleg apropiada, incomptables variacions en el final. Per tant, enfeinat en la construcció del record més important de la meva infantesa, no se'm va acudir permetre que la tristesa entrés per la finestra a empudegar-ho tot d'una transcendència que m'hauria estat impròpia. I no vaig plorar. Se'm va passar per alt que poc o molt, en certa manera gens exagerada ni melodramàtica, hauria convingut que plorés. Al matí va resultar que cap de les versions que jo havia reescrit durant la nit havia reeixit. La veritat, de tan senzilla, superava qualsevol altra explicació: Un cotxe havia atropellat en Max i ara era mort.
dilluns, 22 de desembre del 2014
TOPANT AMB EL PASSAT
detall d'un quadre de Miquel Jassans |
Com que havia plogut tota la nit, Foix Plensa no ha pogut dormir. Primer havien estat els trons i després, quan el petit s'havia desvetllat, ja no hi ha hagut manera. De gust hauria sortit a passejar, fumant sota la pluja, però els dies d'abandonament ja queden enrere. Malgrat el fred, el fill tenia els cabells xops de suor i no semblava capaç d'aturar aquella tremolor que li feia trontollar el cos sencer. Ella s'hi estirà al costat. De primer per sobre del nòrdic. Però de seguida encapsulada tan a la seva vora que l'escalfor resultava gairebé insuportable. També aquesta nit l'han passada tots dos sols.
La senyora Plensa havia trucat a l'hora de sopar, la d'ells, per saber si el nét havia millorat. I pel temporal. Ella havia contestat vagament, acostumada a no dir mai mentides. Va rebre records del senyor Foix que es va estimar més no posar-se al telèfon. L'home perdia la memòria i les maneres a tota velocitat. O potser és que tampoc no n'havia gastades mai gaire, de maneres. D'això tampoc no en van parlar. Han aparegut pintades al poll de Can Grau Xic. Una bretolada. Han vingut una colla d'experts que han assegurat que l'arbre se'n sortirà. No, no ha vist les fotos de l'espolsada. I no, no anava a classe amb el petit de Can Sala que han tornat a ingressar. És clar que ho sabia, que era adoptat. Ni que fos pels cops que ella li ha repetit no se'n podria oblidar que el petit de Can Sala és adoptat i que les ha fetes de tots colors.
Ha sentit els veïns de dalt posant el dia a lloc. Les persianes, l'escalfador, la cafetera. Rellotges sense manetes. Aprofitant que el nen s'ha adormit, s'aixeca com una lladregota, una ballarina fent puntetes fins a la finestra. Els carrers són molls, no sembla que hagi d'afluixar. Al contrari. Si es posa a nevar, ningú se n'estranyarà. A la dutxa, l'esponja li frega la pell amb violència. Una brutalitat amable de tan persistent. En veure's al mirall, decideix tornar a fer-se tallar els cabells. Ben curts. Com aleshores. Al mòbil, tampoc res. Tret d'aquest silenci llarguíssim. Distreta escoltant els informatius, es troba amb el nen a la falda. Encara no ha après a parlar. Si més no en una llengua comprensible. Però se li entén tot, al capdavall. Ha tingut temps de trucar al centre. Potser li han acceptat les disculpes massa de pressa. Tenien hora concertada per avui i ella ha apurat fins al darrer moment per excusar-se esperant qui sap què.
Per entretenir les mans, Foix Plensa havia posat dues llesques a torrar. Se n'adona ara per l'olor de socarrim. Té els mateixos ulls que ell. Si fos possible, és clar. O potser és ella que empra la mateixa mirada per a tots dos. Se li escapa un renec quan es crema amb el pa i la criatura se'n fot amb un d'aquells seus somriures carregats de solemnitat. Llavors se li llença al damunt i el castiga amb un atac de pessigolles que ell defensa rebolcant-se per terra. Ja no saps si riuen o ploren quan senten el timbre de baix i ella s'aixeca d'una revolada i corre cap a la porta. No contesta ningú. Passegen els cotxes. La tempesta enfolleix. No contesta ningú. Per què collons no contesta ningú? No hauria hagut de cridar. La criatura tremola altra volta. Vine. No passa res.
Es va quedar fins tard. Hi havia uns informes pel departament que Foix Plensa hauria d'haver enllestit fa setmanes, la primera vegada que van ingressar l'esquitx. L'ordinador se li va penjar dos cops i va anar de poc que no se n'anés tot en orris. La safata d'entrada es va entossudir a no mostrar ni un sol correu que no fos brossa per molt que ella anés prement el botó d'actualitzar. Hi ha una explicació lògica i raonable. Segur. I tanmateix són molts dies. De divendres passat. A la facultat no recorden res estrany. Se'n va anar a la seva hora. Tot igual que qualsevol altre cap de setmana. La bicicleta no hi era. El laboratori recollit. La terra se l'ha empassat. Hauria preferit no haver de donar explicacions però, com que la Franny no podia venir, s'ha endut la criatura al despatx. Per sort, s'ha aixecat sense febre i no fa mala cara. L'ha deixat a la biblioteca mentre dóna les classes i, al final, s'excusa de la reunió que hi havia convocada per darrera hora. Ja és fora quan la companya diu que de tota manera l'havien suspesa. Si hi ha hagut mirades, ella no les ha volgudes veure.
Encara no neva, és el vent només. La criatura s'ha adormit al cotxe i ella perquè no pot. En té prou de concentrar-se en la veu afectada de la ràdio. Fa una estona que repeteix matusserament una sèrie d'instruccions. El temporal és més a prop que no pensaven. Ella prem el volant amb força. Potser el barri on viuen no és prou segur. Els veïns han començat a reforçar portes i finestres amb fustes i matalassos. Als arbres del passatge els costa mantenir l'esquena dreçada. Abans de pujar, pensa que hauria de comprar alguna cosa, només per si de cas. L'Akiyoshi, amb la persiana a mig abaixar, els deixa passar a contracor però un cop dins no sap ben bé què hauria de prendre. Espelmes, potser. Llet i pa. Amb el nen al coll s'atabala, per això somriu, paga un paquet de tabac i surt. L'ascensor no funciona. De les escales estant sent el brogit esdevenir malson.
dilluns, 8 de desembre del 2014
VIOLA DE GAMBA
—L'has vist arribar?
—Què collons! Encara no l'he vist que ja el tenia a sobre.
—Està destrossat, nou com era.
—A prendre pel cul, el cotxe!
—Puja. Et duré a que et curin aquesta mà.
Durant el trajecte, s'adona que gairebé no pot moure els dits. L'altre parla i ell no diu res. Deixa anar uns quants grunys i mou el cap quan toca i amb això en té ben bé prou. Malgrat l'hora, no hi ha ningú pels carrers. Davant la porta d'urgències, deu o dotze ambulàncies aparcades. Sense vidres. L'home accelera i passa de llarg. Ell se'l mira per primer cop.
—Vols sentir música? T’anirà bé.
—...
Què t'agrada? Jo escolto música clàssica, sobretot. No he entès mai per què en diuen música clàssica. Ho saps, tu? No en tinc ni puta idea, no et pensis. Però m’agrada. Em consola, ja m'entens. Ara, no t'equivoquis, conec els mateixos noms que tothom. Els conec però no em facis dir qui es qui, saps què vull dir? Beethoven, Mozart, Vivaldi, Bach. Vaig trobar els discos a la guantera, sort d'això. Tot pirata. De vegades salta d'una cançó a l'altra, s'enganxa. Tens gana? Abans no escoltava mai música. Em fotia peresa. Tampoc no tenia temps, de fet. A què et dedicaves tu? Jo acomiadava la gent. Saps com aquella peli, com es deia? L'has vista? Una puta merda, ja t'ho dic jo. No t'has perdut res. La veritat és ben diferent. Veus aquest forat? Què passa? Vols fotre el favor de mirar? Em va clavar el boli, el molt fill de la gran puta. Què vols, també. Vint anys treballant per l'empresa i arribo jo, corbata de seda i li foto la carta de despido pel cul. Metafòricament, ja m'entens. Has dut mai corbata de seda, tu? Jo no en podia dur de cap altra manera. Me les comprava a Milà. Vas estar a Milà? Tot sembla tan lluny, ara... Em pagaven una morterada per ser tan cabró com em vingués de gust. Com m'agradava la feina, redéu. No tens gana? Mira aquí al darrere, hi arribes? Au, agafa'n un parell i dóna-me'n una per a mi. De veritat que no en vols? Tu t'ho perds. Creu-me que, si les tastes, no te'n penediràs. Quants dies fa que no menges? Que no siguis vegetarià i tot, fas pinta d'intel·lectual, tu. M'hi jugo el que vulguis que coneixes aquest violí. Digues la veritat. El coneixes, oi? Me cago en la puta, malparit. Ho sabia! Ets un puto intel·lectual. Què feies? Donaves classes a la universitat? A quina? He fet fora uns quants catedràtics, jo, potser recordaria algun cognom, deixa'm pensar. Et juro que no saps com m'encantava enfonsar tota aquella colla d'estirats de merda en la misèria. Els esperava al seu despatx, assegut a la seva cadira i en tenia prou amb deu minuts per fer-los arrencar a plorar com a desgraciats. Més d'un se m'havia agenollat, no et foto el pèl. Mira, només de pensar-hi, m'he empalmat, t'ho vols creure? O no, calla. Ara ho veig clar. Les mans et delaten. Tu escrius. Oi que tu escrius? Tu ets un coi de premi Nobel de literatura. L'he clavat o no? Collons, tio, tu t'has vist aquesta mà? Valdrà més que arribem. No pateixis. Ja veuràs que te la deixarà com si fos nova. És bon paio. Abans era cirurgià, treballava amb els americans. Un crac. El conec de trobar-nos pels aeroports. Ell també tombava molt, el cabró. El cridaven de tot arreu. Ara no surt de casa, el molt cagat. No et pensis, així sabem on trobar-lo sempre que el necessitem. I què has escrit? Puc haver llegit alguna cosa teva? De fet, la teva cara no em sona i mira que jo em quedo amb les cares, saps què vull dir? Fas pinta de ser més líric que altra cosa. M'equivoco? Ja m'ho imagino. Pavese, De Luca, aquella de Gran Central Station, com es diu, Elisabeth Smart? Has llegit Mia Couto? Com si t'hagués parit, no? Ets un coi de poeta, ho sabia! Te l'havien mamada mai, mentre escrivies? Au vinga, no fotis aquesta cara. Conec uns quants poetes, jo. No sé que us passa als poetes que tots esteu obsessionats amb la mateixa merda. Una bona mamada mentre escrius la sextina definitiva. Jura'm que no hi has pensat mai. O potser tu ets més d'aquells que tot el dia pensen amb un bon forat del cul. Això. No sé quina gràcia hi trobeu amb això de follar pel cul. Quina mania. No hi ha res com un cony ben sucós. Què coi hi has de fotre a buscar al darrere si davant hi és tot, no trobes? Pràcticament ja hem arribat. Encara escrius? Necessitaríem algú que ens redactés quatre coses. Res de l'altre món. Constància i prou. Pel futur. Sóc optimista, jo. Haurem de deixar el cotxe al final del parc. D'on l'havies tret, el teu. Era un bon trasto, malparit. Hi ha un tram d’escales que déu n'hi do. No saps mai on estàs segur. Veus el balcó amb mitja estelada? És el nostre senyal, com aquell qui diu. Ara ja ho saps. La cosa està molt fotuda, què t’haig de dir a tu, no? Obre la guantera. Què passa? No n'has vist mai cap? Ves a prendre el pèl a un altre. No hauries aguantat tot aquest temps si no sabessis fer anar aquestes joguines. Quina merda. Al final resultarà que m'he equivocat, no t'hauria d'haver tret del forat. Vigila, tio. No fotis el ruc que està carregada.
—No és un violí.
—Amb què em surts, tu, ara? De què collons parles? Fes el favor, tio. Ves amb compte, home. Què fots? Tio, què cony fots?
—És en Savall.
—El que tu diguis, home. Tu dius que és en Savall. Doncs mira, és en Savall, el gran Savall dels collons, ja ho tens, però abaixa això, home, que prendrem mal. Tio, si us plau. Joder, tio. No ho facis. No ho facis si us plau.
—I és una viola de gamba.
No havia disparat mai amb l'altra mà però té la bona ben inflada. Aixeca el cap i calcula quan trigarà a arribar al balcó. Treu el fre de mà i empeny el cotxe carrer avall. L'esforç just perquè prengui embranzida. Llavors comença a pujar escales. El darrer tram s'enfila més que no es pensava. Fa temps que el tramvia va deixar de funcionar, com tota la resta. Des d'aquí, veu el port i deu o dotze vaixells. L’aigua tampoc no es mou. S’enfila a la canonada i grimpa amunt. Un cop és dalt, desfà el nus i llença la mitja senyera al carrer. Dues rates s'apressen a ensumar. La fusta de la porta cedeix a la primera puntada de peu. Dins, l'home vinclat en un racó ja ha començat a somiquejar.
—Coneixes en Jordi Savall?
—Com?
—Que si coneixes en Jordi Savall?
—Qui?
—Deixa-ho córrer. Saps què és una viola de gamba?
—Com diu? Una què?
—Comencem bé, xaval.
dilluns, 1 de desembre del 2014
A CONCURS
—Al final què vas fer?
—Res.
—Com vols dir, res?
—Vull dir que no vaig fer res. Això, vull dir.
—No fotis.
—...
—Però per què?
—De veritat cal que t'ho digui?
—Tenies possibilitats reals.
—Justament. Era meu, de fet.
—Collons, no et costava res, doncs.
—A mi no m'ho sembla.
—Ja m'entens. Has esperat molt per una oportunitat com aquesta.
—O potser això és només el que heu pensat sempre tots.
—Tots. Qui cony som, tots?
—Tothom. De sempre. Tu. A casa. Tots.
—No és això que volies, doncs?
—És clar que sí, prou que ho saps.
—Llavors?
—Però així no. No pas així.
—Així, com?
—Així.
—Així, com?
—Hòstia puta. Així així.
—Perdona però no t'entenc.
—Oi tant que m'entens.
—De veritat que no.
—No em vols entendre, que és una altra cosa. Tota una altra cosa.
—Gairebé som dalt. Ja parlarem.
—Vindreu divendres?
—No ho crec. Tenim audició de la nena i m'ha dit d'anar a sopar.
—La nena?
—No. La nena no.
—Una altre cop? Van tres caps de setmana seguits, no?
—Ho has d'entendre.
—I ho entenc, no pateixis que ho entenc perfectament.
—Clar.
—Ho dic de debò. Anireu al tailandès?
—No.
—Què passa? Al capdavall, ja ni es deuen recordar de nosaltres, no trobes?
—No anirem al tailandès. Suposo que farem cap al mateix lloc de sempre.
—Tens raó. Li encanta que li fotin el pèl.
—Per què ho dius?
—No. Per res.
—Mira, les coses són així.
—Així, com?
—...
—...
—És definitiu?
—Què?
—Fins quan tenies temps?
—Demà a les dues del migdia s'acaba el termini.
—Demà m'han suspès una classe.
—A quina hora?
—A tercera. M’escapo?
—Si vols.
—Així parlem.
dilluns, 24 de novembre del 2014
NITS MEMORABLES
Se li va acudir de seguida trucar-la. Va ser el primer en què va pensar. Llavors va recordar que l'Amaia era morta i li va saber greu. No tant per la pèrdua en si com pel fet de no poder-hi parlar. De tota manera, potser tampoc no hauria estat gaire bona idea marcar-ne el número i esperar a sentir-li la veu dolça però seca per deixar-li anar, com qui no vol la cosa, que acabava de passar la millor nit de la seva vida. Sobretot tenint en compte que l'acabava de passar al costat del seu marit. El d'ella, s'entén.
Ben mirat, ja no l'era. I justament aquella conclusió tan lògica com absurda acabava de fer que s’adonés que acabava de compartir la intimitat amb un home vidu. Un senyor. De tal manera que, vist així, gairebé tota l’emoció s’havia desinflat de cop. Un vidu. Com si amb una sola paraula afegís vint anys de cop a la seva pròpia edat. Potser empesa per aquesta sensació, per mirar de tornar a l'estat inicial d'eufòria, provà amb energia de recordar els millors moments de la vetllada recent. El resum afavoridor de la jornada, com aquell qui diu. Es trobà que només era capaç de pensar en una imatge d'ell estirat de panxa enlaire, respirant amb una certa pesantor, entossudit a prendre-li la seva part del nòrdic. Si hagués pogut parlar amb la seva germana això no hauria passat. N'estava segura. Al contrari. Ara ja estaria embalada metrallant una virtut rere l'altre del seu mascle. Implacable. Sadollada amb l'enveja d'aquella. Especialment en aquestes circumstàncies. Davant de la certesa d'haver rebut en una sola nit tot allò que a la germana se li devia haver negat en quinze anys de matrimoni, oi? Oi? No fotem. A veure si al final resultarà que la cosa ha d’anar a pitjor. La burra de sa germana no l’havia coneguda, aquella passió, ja hi podeu pujar de peus!
Les diferències entre totes dues no són qualsevol cosa. Són diferències que vénen de lluny. Vaja, de sempre. Qui ha conegut mai dues bessones idèntiques? És possible que l'Amaia fos més intel·ligent. No seria ni el moment ni el lloc de negar les evidències. L’altra es va doctorar que ella no havia ni passat de segon de carrera, que tampoc és res que sigui gaire transcendent, al capdavall. Total, per acabar dedicant tota una vida a donar classes a la universitat ja m'explicaràs si li servien de gaire l'arreplec de títols. Vinga màsters i postgraus, seminaris i congressos aquí i allà per acabar repetint any rere any el mateix temari. Ella en va tenir prou amb un sis pelat per entrar a treballar al millor despatx del país i cinc anys més tard ja n’era sòcia, la sòcia més jove. També és veritat que amb els tres primers anys ja en va tenir prou per anar-se'n al llit amb la resta d'associats i algun dels fundadors ja retirats. I què hi vols fer si ella té aquest natural fogós i un atractiu gens a menystenir? Perquè tampoc no es pot comparar el físic de l'una amb el de l'altra.
Amb una fotografia a les mans diríeu que són clavades. El to del cabell, la caiguda dels ulls, l'alçada o fins i tot la talla de sostenidors. Ara, al natural no hi ha res a discutir. Mentre ella fa ensopegar tots els paios del carrer quan es giren a mirar-se-la, aquella Einstein ha de demanar si us plau que la deixin passar i procurar no relliscar amb les babes que la germana ha provocat quan la precedia. I és que la pobra no té gràcia. De petites, els pares els compraven la mateixa robeta i les vestien com a dues gotes d'aigua. I tanmateix, quan sortien tots quatre a passejar hauríeu dit que només havien tret una filla. No hi havia conegut o parent que, en aturar-se, es fixés més que en ella. Com si l'Amaia fos transparent. Pitjor encara, com si no existís. Digues pel somriure, la brillantor de la cabellera, el gest amb la cella. Hi havia en ella una gràcia natural que no compartien. Per a o per b, la guapa sempre ha estat ella, ja està dit, ves. Les coses com siguin.
Per això es va estranyar que l'Amador no l'hagués triada. Quan el van conèixer, era un noiet que vivia a les cases barates del poble on elles estiuejaven. Ajudava a son pare al cafè servint taules i netejant gots durant els mesos d'estiu. Com que no hi havia enlloc més on anar a petar quan el sol buidava la platja, elles seien amb els nois al costat del futbolí. Xarrupaven el cafè, xerraven de les seves coses i pipaven d'amagat alguna cigarreta compartida. Ella no s'hauria fixat mai en l'Amado si no hagués estat que va començar a sentir-ne el nom a totes hores en boca de la ruca. Era un tipus insubstancial, no gaire alt però tampoc especialment petit. Amb una barba serrada impròpia de la seva edat, se'ls acostava amb el cafè i seia amb elles. En aquella època, ella sortia amb un xic que era capità de l'equip de rugbi de la capital. Fornit, fill de notari, ben clenxinat, li acaparava totes les atencions. Així que no es va adonar que aquell parell havien convertit quatre riures ximplets i un parell de confidències amb un festeig a l'antiga.
Tan aviat com se li va presentar l'ocasió, ho va xerrar tot als pares com si es tractés d'un descuit inoportú. I tanmateix no serví de res. Enlloc d’afeblir-se, convertí la relació en una cosa visible, real. Llavors va decidir acompanyar-los arreu on anessin amb la finalitat d'evitar-los la intimitat necessària per fer prosperar l'amor. En comptes d'això, ben a desgrat seu, es va veure abocada a l'obligació d'empassar-se un cabàs de mirades i moixaines d'allò més embafós. Farta de sentir-se l'últim mico, decidí passar a l'acció un dia que eren tots prenent el sol. Naturalment, ella sempre se les arreglava per estirar la tovallola al costat de l'Amado i posar en canvi dos o tres tovalloles entre la d'ell i la de l'Amaia. En un moment donat, segura que ell no trobaria enlloc on entretenir la vista, ella es va treure la part de dalt del biquini i estirà els braços inflant el pit com qui no vol la cosa. De bones maneres, gairebé com si fos casual, demanà al xicot de la germana si podia escampar-li la crema solar. Prou que es feia evident, en aquell massatge improvisat, que el noi es moria de ganes de posar-li les mans a sobre. Ella hi ha entès sempre, d'aquestes coses. Malgrat tot, al vespre va veure frustrats tots els apropaments que va intentar. Fins i tot quan, sense voler, va abocar la copa sobre la brusa de la bessona que se’n tornà a casa a canviar-se.
Amb l'estiu a punt d'esgotar-se i tota la feina per fer, es va desempallegar del seu propi homenot. Un dissabte a la nit, li van caler només quatre petons ben donats al millor amic del fill del notari. Un tros de pa, alt i gros com era. L'endemà, va enredar la colla per sortir a buscar crancs a les roques. O més ben dit, va fer que l'Amaia enredés la colla per sortir a buscar crancs a les roques i, tan bon punt fou possible, fingí una caiguda no poc aparatosa que derivà en una petita luxació. No hi ha res més senzill per una joveneta que enredar un metge de poble. Sortí de l'ambulatori aparatosament embenada i amb la seva germana amb un càrrec de consciència que ella atiava assegurant que no havia estat res, que li sabia greu haver-los esgarriat la festa. L’accident havia funcionat. Al primer gemec que no es va veure amb cor d’evitar, l’Amado es va oferir per dur-la amunt i avall amb la seva vespa verda.
Durant els trajectes, que no van ser pocs, ella se li aferrava convenientment. Cada cop que podia li repassava les clavícules amb la davantera que, curiosament, feia unes setmanes que havia alliberat de tota opressió causada pels sostenidors. Es deixava agafar a coll. Potser porto massa perfum, no trobes? S'equivocava amb els punts de trobada, amb les hores i els dies. Van fer més quilòmetres dels que té tota l'illa. De debò que ho sento, Amado. Deixa'm aquí i ves a buscar l'Amaia, no pateixis per mi. Gairebé ja no em fa mal. Ves qui em devia manar, a mi, anar a buscar crancs! I ell consentia amablement però al final acabava passant les hores dolces amb l'altra. I així, fins al final de l'estiu.
Cinc estius més tard es van casar a l'ermita del turonet. Quins acudits, també. Fer arrossegar tots aquells vestits de gala per aquella merda de camí. Mentida com una casa, que totes les núvies estan guapes. La seva germana semblava una pepa. Una de ben lletja. Amb el vestit balder i tan mal maquillada hauríeu dit que era la tieta conca i no pas la que es casava. Ella en canvi estava radiant. S'havia fet acompanyar d'un client del despatx que sortia a la tele i que feia dies que la rondava. La gent del poble no parava de xiuxiuejar i retratar-los tots dos. Tan guapos i elegants mentre els nuvis ningú se'ls mirava. Malgrat tot, la veritat és que L'Amado no feia de mal mirar. S'havia tallat els cabells curts i la calvície gairebé ni se li notava. Es veu que havia agafat la dèria de córrer tots els matins, ara que es portava això de preparar-se per a vés a saber quina marató, i no quedava ni rastre del greix que havia acumulat durant la darrera joventut. Durant el convit, ella el va arrossegar al laberint del jardinet i va esperar que la pel·lícula prengués el gir que havia de prendre, però no hi va haver manera.
Quan es va divorciar de l'informàtic va arrossegar la pena cap a casa de la seva germana. Plorava pels racons i es va deixar convidar a estar-se uns dies amb ells. Aquells dies es van convertir en tres mesos i dues setmanes durant els quals va perfeccionar algunes de les seves tècniques més suades. Es va fer un fart de sortir de la dutxa completament nua, tret de la tovallola lligada al voltant del cap. Si que em sap greu, em pensava que ja éreu tots fora. Va arreplegar tres milions de coses del terra clavant el cul als morros de son cunyat, cada cop de més a prop. L'escot, les faldilles cada cop més curtes. No es va estar de deixar la seva roba interior —seria un eufemisme dir-ne picant, d’aquelles peces esquifides— per tot el llarg i ample de la casa. Va cuinar delicadeses, va donar la raó en cada conversa, es va alinear a favor d’ell en cada petita discussió domèstica que ella sibil·linament magnificava. I tanmateix, res no va funcionar. Ho va tornar a intentar quan es va divorciar del diputat amb idèntics resultats. I llavors ho va deixar córrer.
No pas del tot, és clar. Aprofitava cada àpat familiar per llençar hams i tibar cordes. D'altra banda, les noves tecnologies havien permès un flux constant de petites comunicacions prou ajustades per a no ser tingudes en compte i, no obstant, prou pertinents per a permetre un vincle constant. Insinuacions absolutament pudoroses, gairebé imperceptibles. Segones lectures. Una floreta de tant en quant. Les portes sempre obertes. Però a mesura que passaven els anys, la resposta implícita era sempre la mateixa. Ells, en canvi, eren cada cop més diferents. La carn es reubica allà on pot, la pell perd la flexibilitat que un dia havia tingut, fins i tot el discurs sembla alentir-se, sinó aturar-se completament. Neixen fills. Es canvia de cotxe, de casa, d'amant. I de l'Amado res de res.
I aleshores, l'Amaia estira la pota. D'un dia per altre, un mal dolent se l'emporta a l'altre barri. Tots a plorar, tots vestits de negre. Ella es converteix en la germana desconsolada, la tieta amatent, la cunyada que sense voler reposa el cap a l'espatlla del vidu i la mà sobre la cuixa. I pel dia de tots sants en fan un gra massa amb el moscatell i ell puja al pis de dalt i li arrenca la roba, amb les dents mateix. L'arramba a l'armari i la rebenta uns quants cops abans que ella l'empenyi sobre el llit gran i se li assegui a sobre i es passin la nit ara tu ara jo. Memorable. Antològic. Èpic, afegim-hi. En fi, allò que dèiem, la millor nit de la seva vida. I llavors, just quan ella tenia el telèfon a la mà i s'adona que l'altra és morta i ben morta, sent que l'Amado, encara endormiscat i arrossegant les paraules, li diu: Amaia, ets més puta que ta germana!
dilluns, 17 de novembre del 2014
UNA PUTADA COM UNA ALTRA
L'Amèlia era puta de tota la vida. Però puta puta. No que fos puta per mala persona o perquè es tirés qualsevol cosa que se li posés pel davant ja fossin parents, amics o parents i amics dels parents i dels amics —que també— sinó que hi esmerçava el temps de manera professional, no sé si m'explico. Que ella recordés, tret dels versets del dia de sant Esteve (i depèn de com), no havia guanyat mai ni un duro que no fos fent lliscar les calcetes avall. Ja entendreu que això de la roba interior és una llicència literària que m'haureu de permetre perquè el cert és que, al llarg de tots aquests anys —perquè l'Amèlia té una edat que ja fa de mal dir—, també ha emprat amb destresa parts del seu cos que no es troben de cintura per avall com és ara les mans, la boca, els pits o fins i tot —no menys d'una dotzena de vegades— l'orella dreta. Total, que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Més de cos que d'ànima, tot s'ha de dir.
Va començar per casualitat, com es comencen totes les coses que acaben perdurant i, fins dissabte al vespre, havia dit sempre que l’acabaria dinyant amb les cames ben eixarrancades, oberta a l’esdevenir com aquell qui diu. Ara, tot ha canviat. Demà ja farà una setmana. D'aleshores ençà que no fa senyors. No surt al carrer, no fuma, no llegeix el diari. Es passa el dia plorant. S'ha fet dur la compra a casa i, quan han trucat al timbre, ha mirat per l'espiell i ha demanat que deixessin les bosses al replà, davant de la porta. No ha gosat obrir. Ni tan sols quan el noiet s'ha girat per tirar escales avall i ella li ha vist aquell bé de Déu d'espatlla, ampla com una autopista alemanya, i el culet tan ben posat. Ha hagut d'empassar-se les ganes de fer-lo passar i d'arrancar-li a mossegades la camisa de ratlles, amarada de suor. S'ha assegut a la butaca del rebedor, les cames li tremolaven. S'ha mirat les mans, el paper de la paret, la col·lecció de ninetes de Lladró i les fotografies de quan la seva fillola va fer la primera comunió a Siurana. Me cago en la puta, es diu mollet. Me cago en la puta. Com un murmuri, com una pregària per ella tota sola. Me cago en la puta que va parir l’Herminio.
Ha acabat de passar el dia estirada al sofà, veient desfilar programes pel televisor. No ha tingut esma ni per aixecar-se a canviar de canal. Les cortines s'apagaven i l'olor dels sopars començava a enfilar-se pel pati de llums. Com cada divendres, ha trucat la Rossita i, com cada divendres, ha fet veure que no sentia el telèfon. Ha obert el llibre deu vegades per la mateixa pàgina i deu vegades l'ha tornat a tancar. I és que cada paraula, cada soroll, cada matís de la llum li recorda el que va passar dissabte. El sol record fa tant mal que no sap on amagar-se. Es cargola com un cabdell i somiqueja. Ella, que no va plorar ni quan es va morir la Gràcia de Mònaco. Es voldria fondre, morir-se d'una vegada. La canalla del pis de dalt corre amunt i avall. No saben fer res més que córrer amunt i avall. Algú els hauria de dir alguna cosa: que no són hores, que hi viu més gent en aquest edifici, que l'Herminio es va presentar al pis el dia que no tocava. El camió de la brossa. Els talons de les sud-americanes de l'escala del costat que baixen a treballar. Els borratxos que no saben beure. El vent que arrebossa les façanes i salpebra les persianes. I s'adorm. Més o menys s'adorm.
L'Herminio havia quedat vidu abans dels trenta, l'endemà que li oferissin un lloc definitiu al despatx on treballava des dels quinze. Va entrar d'escarràs i, abans de convertir-se en el lletrat imprescindible que no es volien deixar perdre, havia passat per tots els graus possibles de passantia. Malgrat que no en tenien el costum, l'Enriqueta va proposar d'anar a sopar fora per celebrar la notícia. Com que havien decidit anar a menjar peix a Cambrils, van menester el cotxe. Sentien l'últim concert de Chet Baker, és clar que només perquè aquella era l'única emissora que hi havia sintonitzada. Al segon revolt, a l'alçada del club de tennis, un camionet de recanvis de bicicleta sense llums se'ls va tirar a sobre. Ell va ser a temps de fer girar el volant prou ferm com per no topar-hi. Tot i les estrebades del vehicle —que estava decidit a estavellar-se a qualsevol marge empedrat— l'Herminio va dreçar la direcció i van arribar sans i estalvis al restaurant. Joves i amb la sang bullint, envalentits per aquella segona oportunitat que la vida els havia donat, van demanar una ampolla de cava que va resultar fatal. A dos quarts d'onze del dimecres següent, després d'una missa no especialment reeixida a la Prioral, enterrava la dona acompanyat de pocs parents i menys amics. A les dotze, ja era al despatx enllestint una suplicatòria.
No ho hauria esperat mai de l'Herminio. Mai de la vida, amb els anys que feia que es coneixien. No feia ni deu dies que l'Amèlia havia llogat el piset del carrer de l'Abadia, que ell va comparèixer per primer cop al caire de la porta. Alt, ben plantat. Amb el nus de la corbata no del tot desfet i l'americana plegada al braç esquerre. Es van fer dos petons com si s’haguessin trobat al Liceu i no en una casa de putes. Llavors, aquell encara era un carrer fosc i estret que calia anar a buscar expressament. L'havien arrossegat tant sí com no uns cosins de Saragossa que patien per ell. Ella el va fer passar a l'habitació malva que estava per estrenar i el va convidar a treure's la roba i rentar-se els baixos mentre ella anava a buscar-li un vermut. Quan va tornar, vestida només amb la seva millor bata, el noi estava exactament igual com l'havia deixat. Se li va asseure a tocar, li posà la mà a la cuixa, molt a prop d'una trempera gens a menystenir que se la mirava amb desvergonyiment i esperà la reacció habitual dels homes quan se'ls asseia a la vora. I tanmateix, ell es va passar les tres hores que els cosins havien deixat pagades plorant per la seva difunta esposa.
Però l'endemà va tornar. Va pagar la primera hora i se n'hi va estar tres més. L'Amèlia el va trobar dolç i esforçat. Tenia un penis massa gros pel seu gust que al capdavall no feia servir amb prou esma. Convencional i limitat, de tota manera resultava un amant raonablement agradable i complaent. D'aleshores ençà, va tornar cada divendres a dos quarts de deu del vespre, l'hora que ella havia triat per deixar de visitar senyors la resta de dies de la setmana. Tret del divendres, aquella era l'hora que tancava la porta del pis, baixava la brossa i se'n tornava carregada amb la roba bruta fins a casa seva, a la Plaça Espanya. Generalment, ell s'hi estava un parell d'hores que pagava religiosament només entrar. No parlaven, no es miraven, gairebé ni es besaven. Al cap dels anys, després del darrer coit, ella contravenia totes les normes que s'havia imposat a còpia d'anys i experiència. Jeien estirats l'un al costat de l'altre per espai d'uns vint minuts que ella no feia pagar més que amb unes moixaines fora de tota lògica. O que tal vegada hauria trobat fora de lloc si haguessin vingut de qualsevol altre que no fos l'Herminio. I així durant trenta anys fins dissabte passat.
I ara li ha desgraciat la vida. Per força ha d'haver perdut el seny, es diu, pobre. Recorda els regals d’aquests últims anys. La delicadesa de cada gest. Com s'explica, si no, aquest comportament, aquest disbarat espaordidor? Encara tancava el gas, a punt de marxa, que van picar baix. Tothom li coneix els horaris. Tothom els hi respecta. Dissabte procura ser aviat a casa. Veure una pel·lícula mig estirada al sofà. Un got de llet i galetes, mitja copeta d'anís, un parell de cigarretes. Va sentir el timbre urgent i inoportú. Una cridòria insuportable que va fer que corregués a prémer el botó del telefonet, a obrir sense ni pensar-hi. Un impuls al qual de seguida es va penedir haver cedit. Va sentir els mocassins colpejant els esglaons de marbre vell. Amèlia. Els brams. Amèlia, obre. Vestit amb la mateixa roba que el dia abans i encara per afaitar. Amb els ulls inflats de plorar i el borrissol del cap emboirat. Amèlia, obre de seguida. Herminio, per l’amor de déu, faci el favor de no cridar. S’havien fet grans junts. Tenien la mateixa edat, si fa no fa. Ell no havia estat amb cap altra dona. Ella no havia fet res més a la vida que estar amb tots els homes que havia pogut. Es coneixien les operacions. Pròstata la d'ell, fetge la d'ella i un tumor a la matriu que va resultar no ser res. S'havien acostumat a explicar-se quatre coses. Cada divendres. De vint minuts en vint minuts. Les quatre coses importants. Les que no deien a ningú més. Amèlia, pel que més vulguis. El va fer passar i ell se li va tirar al damunt. Violentament desarmat. Un cristià al circ, voltat de lleons. Queda la fe, només. I encara. Amèlia, jo. Herminio, tu. Amèlia, que jo t’estimo. Herminio, vols dir? Amèlia, et vols casar mi? Herminio, la pel·lícula ja deu haver començat.
I ja farà una setmana que dura, la pel·lícula. I un dia o altre es deu haver d'acabar, oi? Dic jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)