REGISTRES EQUIVOCATS

Pavos, si esteu aquí aguantant la xapa és per pregar pel nostre col·lega Mateu Tibò Trom que ha decidit plegar veles i fotre el camp per sempre. Total, que celebrem aquest totxo en la seva memòria. A veure, per què preguem? Primer, perquè se'ns en va la flapa però sobretot perquè estem de fe hasta les orelles. Pilleu què va rajar sant Pau als hebreus no fa pocs anys ni res: “la fe és la seguretat de les coses que la penya espera i la convicció de les que no veu”. Cágate lorito! Però agafa't, perquè el tio (als de Tessalònica) els envia una carta (que estem parlant de fa la polla d'anys) i els casca: “Perquè creiem en la vida eterna. Hem vingut al món per estar-hi una temporada, més llarga o més curta, i esperem fruir eternament de la presència del Senyor. Per sempre estarem amb el Senyor”. Com volent dir... O sigui que el curro aquí baix és temporal. Que no és que no moli. Mola molt i està que t'hi cagues però que no és pa'siempre, tard o d'hora palmes perquè el que realment és l'hòstia és l'eternitat. Allà és on ens espera el barbes amb les birres, golTV i tot el tema guai. I d'allà no et treuen ni amb ajax pino, saps què vull dir? Però clar, com que estàveu enconyats amb el Mathew, com que la seva xurri i la resta de la family està fatal, amb un baixon molt heavy, doncs ens trobem tots aquí a la santa keli. Cantem i llegim tota aquesta parrafada una mica per consolar-nos, no? Rollo gang bang chill out. Perquè no ho flipem, el Mats era un peazo person. No anava mai a la seva bola, aligual a ratos estava a la parra però sempre hi podies confiar. Amb el seu piti, la xupa del curro guarri guarri i aquella barbota del pal hipster, no? Posaixò que és un moment tope de xungo, de tristesa i de dolor, tipo quan van eliminar el Mendicuti de masterchef júnior, no? Molt bèstia, col·legues, molt bèstia. Per això que la paraula de Déu que acabem de llegir ens pot tirar un cable, no? No és que vulgui anar de guais ni fotre's la vara però pensem-hi. Hem llegit un evangeli que ho peta a saco. Llàtzer i Jesús eren molt col·legues, no sé de què es coneixien però segur que havien pillat cacho junts, ja m’enteneu. Llavors el pavo va fins a Betània per donar el condol a les sistas i tal, no? Perquè Jesús també tenia els seus col·legues, que sempre sembla que el paio estigués menjant-se el tarro i al seu puto rollo però la veritat és que estava tot el dia de fiestuqui paquí pallà, saps? Igual que tots naltrus. En fin, que quan el Txuso arriba l'altre ja feia quatre dies que colgava i la germana li va cantar la canya una mica, no? Si haguessis estat aquí ara estaria viu i tal, per tot el tema dels poders i els miracles i això. Però bueno, que no et faci pal intentar a veure què et surt, que tots sabem que Déu no et sap dir que no. I el tio va i amb dos collons li diu: tu broda ressuscita fijo. I clar, la tia li diu, no lo flipes, cabron, que ja sé que al final tots ressuscitem i tota la brasa. I el tio, que jo sóc la resurrecció i jo sóc la vida, qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot  aquell que creu en mi, no morirà mai més. Com ho veus? I Marta, que no sabia si anava de tripis o què, tal qual us ho dic li afluixa: Que sí, que sí, que tu ets el puto crac, el puto amo. El barbes, més content que paqué, pregunta on tenen el fiambre i quan arriben al lloc veu que està més xapat que l'aeroport de Castelló i que el col·lega fotia un pestazo que t'hi cagues. I la resta ja la coneixeu, Llàtzer palante, quetúpuedes! I la penya amb uns ulls com les peres de l'Anniston, al·lucinant pepinos amb el puto zombie. Total, que l'actitud de Jesús davant la mort és flipant o no és flipant? Un Déu plorant, com tot quisqui però que llavors va i el fa ressuscitar de guais i el fa caminar a lo grande.  Vinga campeón, tu sí que vales! Aquest és el pal. Serenor i Fe. Una Fe del mil. Ens podem preguntar per què resem, per què oferim el sant sacrifici del nostre col·lega. Pues perquè confiem en el Senyor. SÍ QUE SE PUEDE. Som cristians a muerte i la nostra esperança és el Míster. Pau els deia als Musakas: “Volem que sapigueu què serà dels qui l'han palmat perquè no us moqueu com la penya, els que no tenen esperança. Jesucrist va estirar la pota i ressuscità. M'ho crec i punto, no? Pues Déu vindrà a pillar amb Jesús a tot el qui ha palmat amb ell”. Resurrecció dels morts? Pos Resurrecció dels morts! I dos huevos duros, que sí, col·lega. SÍ QUE SE PUEDE. Diu Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà, i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. Que és una mica lío però que vol dir que sí, que ser cristià és la polla i punto pelota. Llavors en Mateu, el nostre germà, pot necessitar les nostres oracions perquè se li obri la porti correcta i no caigui on no toca, rollo ahora caigo. Les nostres pregàries, doncs, aquesta mateixa missa que de seguida finiquito poden donar-li el passaport que necessita, ja m'enteneu. Total, què costa, no? Una missa a canvi de la glòria eterna, vaia chollo no? I vinga, ja no rallo més i pirem, que la nostra pregària sigui acceptada pel jefe i ens concedeixi molts anys de vida per pregar pel nostre difunt Mateu Tibò Trom.

Penya, hasta luego cocodrilo. 

Mañana más.

LA GENT COM CAL

Ningú li havia demanat que tornés. Tots havíem llegit la sentència i més clara no podia ser. És més: ell sabia perfectament que no se l'hi volia. Ruc no era. Donava classes de filosofia a la universitat, poca broma. Pel que m'ha arribat, a ella se li havien omplert els collons de viure amb por. De tantes amenaces i tots aquells crits que no havien passat desapercebuts a ningú de l'escala, ja se m'entén. I no ho dic perquè els tingués al pis de dalt. El cert és que no sóc mai a casa, jo. Però el que hi passava ho sabia tothom. Hi estic completament d'acord. Si no hagués tornat, potser ara no en parlaríem. Aquí pau i allà glòria. Segur, que no en parlaríem. Definitivament no hauria d'haver tornat. Jo sóc del mateix replà però els nostres pisos no toquen. Paret per paret, vull dir. Encara així, els havíem sentit sempre. Del primer dia que van venir a viure a la comunitat que escoltem crits i cops de tota mena. De bones a primeres no te'n vols adonar. Et dius que fan obres. Que és la tele. Ell era una bèstia, cregui'm. Pobra canalla. La petita és un coet, amb un somriure sempre a punt. No deu callar ni adormida, ja hi pot pujar de peus. De fet, ja la deu conèixer. Un matí, anant cap a l'escola, li vam veure un ull a la funerala, ara no li sabria dir si l'esquerre o el dret. Allò ja ens va semblar que passava de taca d'oli. Naturalment, quan em van venir a veure jo els vaig dir que l'ull de la nena podia ser qualsevol cosa, per tot allò de la presumpció d'indolència, sap què vull dir? A què va tornar? Què buscava? Li vam deixar claríssim que en aquesta escala se'l considerava persona no ingrata. Perquè en el seu dia —hauria d'haver vist aquella nena, amb la cara com un matamundi— com a president de l'escala em va semblar que una cosa o altra havia de fer, no troba? De seguida vaig anar a trobar el de l'àtic, que fa de secretari de la junta, ja hi ha parlat? Molt bona gent. I miri que havia estat guàrdia civil. Gran, cepat, amb aquell bigotet tan simpàtic, sap qui vull dir? Hi vaig anar perquè a les criatures no se les toca. Jo, si vol que li digui, de l'àtic no havia sentit mai un sol crit, visc molt amunt. I això de la nena, ell em va explicar que li havia caigut la planxa a sobre. Que encara bo que no estava encesa. Ja la coneix, no para quieta. Semblava versemblant. De vegades ens trobàvem passejant el gos. Xerràvem una mica. Vostè hauria lligat mai Plató i Matrix? Ha vist la pel·lícula? Més bona que top gun i tot. Sabia moltes coses, el paio. Però, de tota manera hi vaig anar a parlar amb el president de l'escala i una que és mestra que viu sota meu. Què vol que li digui, sóc una persona molt de mediar i de posar pau. A l'institut m'hi trobo cada dia, com vostè comprendrà. A banda que em picava una mica la curiositat per com havien distribuït l'entrada. M'havien explicat que havien tirat tota l'entrada a terra gairebé fins a mig menjador però no havia tingut ocasió de pujar mai. La pobra, ja tenia prou feina amb aquest animalot. Vam ser clars i contundents. Li vam dir: això s'ha d'acabar. Som una comunitat pacífica, nosaltres. De Reus de tota la vida. Gent com cal. Si torna a posar la mà a sobre d'algú de la seva família, ja em pot ben creure que se'n penedirà. Oi que vostè ho hauria entès a la primera? La gran, pobrissona, un fart de plorar amagada rere la cama de sa mare que només gosava dir, no ploris, filla, no ploris. Amb uns ulls com a plats, és clar, amb tot l'escàndol destapat. En el meu cas puc dir orgullós que vaig ser el primer que va trucar els mossos, tal com ho sent. No estic per romanços, jo. El toro sempre per les banyes. Al tema, sempre al tema. Que la vida són dos dies. Jo venia de tirar la brossa i ell sortia carregat amb totes les bosses de reciclar. Bona nit, li vaig dir. Vol creure que no es va dignar a contestar? Tan bon punt vaig arribar dalt, vaig trucar la policia. I encara no deu minuts després ja sortia emmanillat. Es veu que van trobar la nena plena de blaus, em va dir el del segon. Jo no hauria pogut trucar. Sort en vam tenir, d'ell. Si no fos pels valents ja m'explicarà. No es pensi que tampoc no m'havia quedat assegut de braços plegats. A la primera reunió d'escala vaig treure el tema i el vam sotmetre a votació. La lletja del tercer té una filla que estudia per advocada i la vam fer baixar. Es veu que és normal que la víctima no s'atreveixi a fer el primer pas. Per por a les represàlies, sobretot. La proposta d’una acusació particular va venir de l'enginyer del cinquè. Té molts calés, l'home. Amb dues patents de l'any vuitanta-vuit se li va solucionar la vida. Jo certifico, com consta a l'acta, que ho vam decidir per una nimietat. Un sí rotund de tots els presents. No hauria d'haver tornat, no. Els vaig oferir de córrer jo amb totes les despeses. Conec set o vuit lletrats que me'n deuen més d'una, li sóc franc. Ja ho vaig veure clar que ho enllestiríem de seguida. En diuen judici ràpid però amb tots nosaltres testificant li ben asseguro que de ràpid no en va tenir res. El van trincar ben trincat, ja hi pot pujar de peus. La pobra dona vinga plorar que allò no podia ser, que no era just. Potser sí que hi podríem haver fotut més canya però tampoc no era qüestió de dir cap mentida, oi que m'entén. Una víctima en estat de xoc, això està clar. Fixi's si estava especialment emocionada que no va poder badar boca en tot el judici, només feia que plorar. Al final, es va acollir al seu dret a no declarar, ja veus tu. Particularment trobo que el millor testimoni, mal m'està dir-ho, fou el meu. Vaig buidar el pap ben buidat. Pensi que fa trenta-cinc anys que duc la porteria de la finca i una cosa així no havia passat mai. De seguida el vaig calar. Aquest home no era aigua clara, això segur. Professor de filosofia, oi que m'entén? Jo no és que hagués vist ni sentit mai res fora de lloc però de la paraula del president me'n refio. Si ell ho diu, va a missa. Que es foti, el molt malparit. Encara va estar de sort que, en no tenir antecedents, li van suspendre els dos anys de presó que li van caure. Ara, això sí, dos anys sense comunicar-se ni apropar-se a menys de cinc-cents metres de la dona i la canalla i, sobretot, al barri. Dos anys sense trepitjar el nostre carrer. Au, a veure com ho entomes, em vaig dir. Una mica com de pena, també. Vaig estar a punt de creure-me'l. Quan el jutge li va donar l'última palabra, per si volia afegir res, se vol creure que no podia ni parlar dels llantus i els mocs que li omplien la cara. Hasta semblava que deia la veritat el molt pàjaru. Encara no havien passat dos dies que va i el tio es planta a casa. Vam haver de cridar el de l'àtic que hi va mirar de raonar. Deia que només volia recollir quatre coses, que ho necessitava per la feina. Jo que ho vaig sentir vaig començar a trucar els timbrets del porter automàtic i en un tres i no-res, collons igual que si fóssim a Fuenteovejuna, l'entrada era plena de veïns. Escolti, i ni una empenta ni una mala paraula. Que volia recollir les coses, diu. El vam acompanyar fins dalt al pis entre tots. La seva dona va sortir al replà cridant el seu nom. Ell, és clar s'hi va voler apropar però entre tres o quatre naturalment li ho vam impedir. Les pobres criatures només somicaven papa no papa no papa no. Si no hagués tornat, res d'això no hagués estat necessari. La veïna del costat va insinuar que el terrat era ple de la roba d'aquell animalot. Ell es veu que no volia pujar a buscar-la però entre uns quants el vam convèncer. De seguida vam tenir el terrat ple. Tret de la pobra invàlida del quatre no faltava ningú. En ma vida havia vist tots els veïns reunits. Ni per les festes del barri l'any que va venir l'Orquestra Plateria. Per això li dic que em cregui que, d'on era jo, no li puc dir del cert com va anar. Es veu que va perdre l'equilibri i va caure. I escolti'm que es veu que el molt puta, esclafat i tot brut de sang encara remenava les cames com un escarabat. Vinga cridar auxili, auxili. Ja ho pot ben creure. Mala hierba nunca muere, oi? Es va enfilar perquè volia veure el mar. Els dies clars es veu Mallorca, no ho sabia? D'on ha tret això que va relliscar? I ara! Va ensopegar amb les andròmines que es van deixar els pintors fa cinc anys quan vam arreglar la façana. Va caure, ves. No en trauràs l'aigua clara. L'ambulància no hi va ser a temps. Va trucar la seva dona. Fixa't quina santa que, encabat de tot, encara el volia salvar! No hauria d'haver tornat, no troba?

POSTAL #44

He encetat l'any d'una manera estranya, posant que existeixin maneres d'estrenar els anys com cal. N'hi ha pogut prou amb un parell de setmanes per comparèixer tres cops seguits davant de mossèn Ramon. Dos funerals i el bateig d'un esquitx que hauries dit que ho mirava tot amb un vigor impropi de l'edat que li pertoca. Per si ho trobes poca cosa, resulta que sóc el flamant guanyador de la cistella que cada any per reis sorteja la cooperativa. Em sembla que no m'acabaré ni l'oli ni el vi fins que em mori. Espera. N'hi ha més. Llegeixo un llibre els protagonistes del qual viuen al mateix carrer on vam llogar el nostre primer pis plegats. No els som tu i jo, no t'amoïnis. Ells han après a ser feliços malgrat una guerra que nosaltres només hem sabut avorrir a còpia de llegir-la a les novel·les. Potser hores d'ara ja has rebut la meva carta de debò. Res no s'escapa de les noves tecnologies. Sé exactament on ets però potser ja no tinc ni idea de qui o en què t'has convertit.

DIA DE REIS

Quan han passat els reis devia fer estona que dormia. Fins a mitjanit havia aguantat sense problemes. Com tots els vespres, els sorolls que li arribaven del carrer li anaven explicant un cabàs d'històries quotidianes que ell ja ha après a reconèixer. Després ha sentit els pares discutint, com gairebé cada dia d'ençà del diagnòstic. Aquell arreplec de paraules gruixudes feien més mal que el trep repuntat que li travessa el cap. I després el plor de l'un i el silenci de l'altra. Hauria corregut a abraçar-los si les cames no s'haguessin entossudit a no moure's del lloc on eren. Llavors s'ha estimat més alliberar la son i deixar-se bressolar per aquest esgotament que ja és més ell mateix que no pas d'ell. Compassa el dolor amb la respiració i fa veure que no s'adona que somni i record es confonen en la seva grolleria. Repassa els estels que li van enganxar al sostre i els contorns dels objectes que voldrien vestir d'habitació aquesta puta presó. Sort en té de la finestra. O potser tot al contrari. Finalment s'adorm. Aleshores, de bon matí, amb la llum omplint la casa sencera, deixa't estar de màgia, sense desembolicar ni un sol regal sap que els de l'Orient no s'han oblidat d'ell. Malgrat tot, continua viu. Com a mínim un dia més.

UN ACCIDENT

Només sortir la mare, el meu cosí em va clavar una bufetada. Amb la mà ben oberta i tot de sobte, sense cap motiu. Fins llavors no ens havien deixat sols ni un moment. La casa era plena de gent plorant, abraçant-se els uns als altres i parlant en veu baixa pels racons. I tanmateix, tothom estava pendent de mi i de l'Eloi. Per l'edat, suposo. Sobretot els cosins més grans. Venien, seien a la nostra vora amb un mig somriure glaçat i s'estaven allà sense dir res. De vegades ens posaven la mà a la cuixa i, d'altres, ens embullaven els cabells. Tot amb aquell mateix posat desgavellat. inexpressiu. No sé què en volien, de nosaltres. De fet, sort del clatellot depèn de com, perquè encara no havia pogut plorar. Abans d'ahir, quan va passar, jo era a classe de violí i ningú no me'n va dir res fins al vespre, després de sopar. Naturalment, ja havia notat que passava alguna cosa, sobretot quan vaig veure que m'esperava la tieta Alba a la porta del conservatori. Perquè la tieta Alba és la més jove de tots els germans de la meva mare i no li veiem gaire el pèl. Normalment, no compareix quan se l'espera i, si compareix, tampoc no se n'espera gaire cosa. Jo la trobo divertida perquè parla com si encara anés a l'institut. M'agrada demanar-li pels seus xicots o per la seva feina perquè sempre té alguna història nova de trinca per explicar. No sé per què, ni l'una cosa ni l'altra mai no li duren d'un any per l'altre. A mi em sembla que té mala sort, però diria que no deu ser ben bé del tot una qüestió de bona o mala sort. Quan els ho pregunto als pares, la mare sempre es queda callada, el pare comença a embalar-se i acabem deixant-ho estar. Total, que la tieta em va acompanyar a casa però abans vam aturar-nos a fer un gelat al Mercadal i, després, vam entrar a la Galatea i em va comprar un llibre que feia molt de temps que demanava debades. Em va estranyar força tot aquest dispendi perquè ella mai no té ni un duro, però vaig preferir estar-me de fer-ne cap comentari. Tampoc no em va passar per alt la compulsió amb què encenia una cigarreta amb la punta de l'anterior o el detall que no es tragués les ulleres de sol ni a dintre de la llibreria. Quan vam obrir la porta de casa, la mare va venir corrents a rebre'ns. Es va posar a la meva alçada, em va abraçar i em va començar a omplir de petons. Llavors, del fons del corredor, va aparèixer el pare parlant pel mòbil, em va treure el violí de l'espatlla i em va començar a abraçar per la banda que l'altra deixava lliure. Creieu-me que hi va haver un moment en què vaig pensar que entre tots dos m'ofegarien. La tieta Alba plorava i el telèfon de casa va començar a sonar amb insistència, com si hagués decidit salvar-me la vida. Ja no va deixar de sonar. Em van enviar a fer els deures. Després, vam sopar en silenci i, quan gairebé ja em pensava que deixarien que m'adormís en la ignorància, el pare i la mare se'm van asseure al llit i em van explicar l'accident. 

Amb l'excusa que era tard no m'havien deixat fer preguntes i, amb tot aquell exèrcit de dubtes per a resoldre, el son se'm va regirar com un mitjó. No tant a conseqüència d'una melangia que potser hauria hagut d'omplir-me l'estómac de pedres, sinó més aviat neguitejat per l'assumpció d'una incapacitat pròpia i llastimosa de construir un relat lògic, prou coherent. Imaginava l'escena mil cops i cada vegada se'm presentava més inversemblant, més desproveïda de qualsevol estructura raonable. Em veia abocat a entretenir les hores perfilant els detalls que presentessin aquella notícia de manera adequada, comprensible. Petits canvis en els personatges que hi havien intervingut, cabdals retocs imperceptibles en el paisatge. Potser una línia de diàleg apropiada, incomptables variacions en el final. Per tant, enfeinat en la construcció del record més important de la meva infantesa, no se'm va acudir permetre que la tristesa entrés per la finestra a empudegar-ho tot d'una transcendència que m'hauria estat impròpia. I no vaig plorar. Se'm va passar per alt que poc o molt, en certa manera gens exagerada ni melodramàtica, hauria convingut que plorés. Al matí va resultar que cap de les versions que jo havia reescrit durant la nit havia reeixit. La veritat, de tan senzilla, superava qualsevol altra explicació: Un cotxe havia atropellat en Max i ara era mort.

TOPANT AMB EL PASSAT

detall d'un quadre de Miquel Jassans

Com que havia plogut tota la nit, Foix Plensa no ha pogut dormir. Primer havien estat els trons i després, quan el petit s'havia desvetllat, ja no hi ha hagut manera. De gust hauria sortit a passejar, fumant sota la pluja, però els dies d'abandonament ja queden enrere. Malgrat el fred, el fill tenia els cabells xops de suor i no semblava capaç d'aturar aquella tremolor que li feia trontollar el cos sencer. Ella s'hi estirà al costat. De primer per sobre del nòrdic. Però de seguida encapsulada tan a la seva vora que l'escalfor resultava gairebé insuportable. També aquesta nit l'han passada tots dos sols.

La senyora Plensa havia trucat a l'hora de sopar, la d'ells, per saber si el nét havia millorat. I pel temporal. Ella havia contestat vagament, acostumada a no dir mai mentides. Va rebre records del senyor Foix que es va estimar més no posar-se al telèfon. L'home perdia la memòria i les maneres a tota velocitat. O potser és que tampoc no n'havia gastades mai gaire, de maneres. D'això tampoc no en van parlar. Han aparegut pintades al poll de Can Grau Xic. Una bretolada. Han vingut una colla d'experts que han assegurat que l'arbre se'n sortirà. No, no ha vist les fotos de l'espolsada. I no, no anava a classe amb el petit de Can Sala que han tornat a ingressar. És clar que ho sabia, que era adoptat. Ni que fos pels cops que ella li ha repetit no se'n podria oblidar que el petit de Can Sala és adoptat i que les ha fetes de tots colors. 

Ha sentit els veïns de dalt posant el dia a lloc. Les persianes, l'escalfador, la cafetera. Rellotges sense manetes. Aprofitant que el nen s'ha adormit, s'aixeca com una lladregota, una ballarina fent puntetes fins a la finestra. Els carrers són molls, no sembla que hagi d'afluixar. Al contrari. Si es posa a nevar, ningú se n'estranyarà. A la dutxa, l'esponja li frega la pell amb violència. Una brutalitat amable de tan persistent. En veure's al mirall, decideix tornar a fer-se tallar els cabells. Ben curts. Com aleshores. Al mòbil, tampoc res. Tret d'aquest silenci llarguíssim. Distreta escoltant els informatius, es troba amb el nen a la falda. Encara no ha après a parlar. Si més no en una llengua comprensible. Però se li entén tot, al capdavall. Ha tingut temps de trucar al centre. Potser li han acceptat les disculpes massa de pressa. Tenien hora concertada per avui i ella ha apurat fins al darrer moment per excusar-se esperant qui sap què. 

Per entretenir les mans, Foix Plensa havia posat dues llesques a torrar. Se n'adona ara per l'olor de socarrim. Té els mateixos ulls que ell. Si fos possible, és clar. O potser és ella que empra la mateixa mirada per a tots dos. Se li escapa un renec quan es crema amb el pa i la criatura se'n fot amb un d'aquells seus somriures carregats de solemnitat. Llavors se li llença al damunt i el castiga amb un atac de pessigolles que ell defensa rebolcant-se per terra. Ja no saps si riuen o ploren quan senten el timbre de baix i ella s'aixeca d'una revolada i corre cap a la porta. No contesta ningú. Passegen els cotxes. La tempesta enfolleix. No contesta ningú. Per què collons no contesta ningú? No hauria hagut de cridar. La criatura tremola altra volta. Vine. No passa res.

Es va quedar fins tard. Hi havia uns informes pel departament que Foix Plensa hauria d'haver enllestit fa setmanes, la primera vegada que van ingressar l'esquitx. L'ordinador se li va penjar dos cops i va anar de poc que no se n'anés tot en orris. La safata d'entrada es va entossudir a no mostrar ni un sol correu que no fos brossa per molt que ella anés prement el botó d'actualitzar. Hi ha una explicació lògica i raonable. Segur. I tanmateix són molts dies. De divendres passat. A la facultat no recorden res estrany. Se'n va anar a la seva hora. Tot igual que qualsevol altre cap de setmana. La bicicleta no hi era. El laboratori recollit. La terra se l'ha empassat. Hauria preferit no haver de donar explicacions però, com que la Franny no podia venir, s'ha endut la criatura al despatx. Per sort, s'ha aixecat sense febre i no fa mala cara. L'ha deixat a la biblioteca mentre dóna les classes i, al final, s'excusa de la reunió que hi havia convocada per darrera hora. Ja és fora quan la companya diu que de tota manera l'havien suspesa. Si hi ha hagut mirades, ella no les ha volgudes veure. 

Encara no neva, és el vent només. La criatura s'ha adormit al cotxe i ella perquè no pot. En té prou de concentrar-se en la veu afectada de la ràdio. Fa una estona que repeteix matusserament una sèrie d'instruccions. El temporal és més a prop que no pensaven. Ella prem el volant amb força. Potser el barri on viuen no és prou segur. Els veïns han començat a reforçar portes i finestres amb fustes i matalassos. Als arbres del passatge els costa mantenir l'esquena dreçada. Abans de pujar, pensa que hauria de comprar alguna cosa, només per si de cas. L'Akiyoshi, amb la persiana a mig abaixar, els deixa passar a contracor però un cop dins no sap ben bé què hauria de prendre. Espelmes, potser. Llet i pa. Amb el nen al coll s'atabala, per això somriu, paga un paquet de tabac i surt. L'ascensor no funciona. De les escales estant sent el brogit esdevenir malson.

VIOLA DE GAMBA

—L'has vist arribar?

—Què collons! Encara no l'he vist que ja el tenia a sobre.

—Està destrossat, nou com era.

—A prendre pel cul, el cotxe!

—Puja. Et duré a que et curin aquesta mà.

Durant el trajecte, s'adona que gairebé no pot moure els dits. L'altre parla i ell no diu res. Deixa anar uns quants grunys i mou el cap quan toca i amb això en té ben bé prou. Malgrat l'hora, no hi ha ningú pels carrers. Davant la porta d'urgències, deu o dotze ambulàncies aparcades. Sense vidres. L'home accelera i passa de llarg. Ell se'l mira per primer cop. 

—Vols sentir música? T’anirà bé.

—...

Què t'agrada? Jo escolto música clàssica, sobretot. No he entès mai per què en diuen música clàssica. Ho saps, tu? No en tinc ni puta idea, no et pensis. Però m’agrada. Em consola, ja m'entens. Ara, no t'equivoquis, conec els mateixos noms que tothom. Els conec però no em facis dir qui es qui, saps què vull dir? Beethoven, Mozart, Vivaldi, Bach. Vaig trobar els discos a la guantera, sort d'això. Tot pirata. De vegades salta d'una cançó a l'altra, s'enganxa. Tens gana? Abans no escoltava mai música. Em fotia peresa. Tampoc no tenia temps, de fet. A què et dedicaves tu? Jo acomiadava la gent. Saps com aquella peli, com es deia? L'has vista? Una puta merda, ja t'ho dic jo. No t'has perdut res. La veritat és ben diferent. Veus aquest forat? Què passa? Vols fotre el favor de mirar? Em va clavar el boli, el molt fill de la gran puta. Què vols, també. Vint anys treballant per l'empresa i arribo jo, corbata de seda i li foto la carta de despido pel cul. Metafòricament, ja m'entens. Has dut mai corbata de seda, tu? Jo no en podia dur de cap altra manera. Me les comprava a Milà. Vas estar a Milà? Tot sembla tan lluny, ara... Em pagaven una morterada per ser tan cabró com em vingués de gust. Com m'agradava la feina, redéu. No tens gana? Mira aquí al darrere, hi arribes? Au, agafa'n un parell i dóna-me'n una per a mi. De veritat que no en vols? Tu t'ho perds. Creu-me que, si les tastes, no te'n penediràs. Quants dies fa que no menges? Que no siguis vegetarià i tot, fas pinta d'intel·lectual, tu. M'hi jugo el que vulguis que coneixes aquest violí. Digues la veritat. El coneixes, oi? Me cago en la puta, malparit. Ho sabia! Ets un puto intel·lectual. Què feies? Donaves classes a la universitat? A quina? He fet fora uns quants catedràtics, jo, potser recordaria algun cognom, deixa'm pensar. Et juro que no saps com m'encantava enfonsar tota aquella colla d'estirats de merda en la misèria. Els esperava al seu despatx, assegut a la seva cadira i en tenia prou amb deu minuts per fer-los arrencar a plorar com a desgraciats. Més d'un se m'havia agenollat, no et foto el pèl. Mira, només de pensar-hi, m'he empalmat, t'ho vols creure? O no, calla. Ara ho veig clar. Les mans et delaten. Tu escrius. Oi que tu escrius? Tu ets un coi de premi Nobel de literatura. L'he clavat o no? Collons, tio, tu t'has vist aquesta mà? Valdrà més que arribem. No pateixis. Ja veuràs que te la deixarà com si fos nova. És bon paio. Abans era cirurgià, treballava amb els americans. Un crac. El conec de trobar-nos pels aeroports. Ell també tombava molt, el cabró. El cridaven de tot arreu. Ara no surt de casa, el molt cagat. No et pensis, així sabem on trobar-lo sempre que el necessitem. I què has escrit? Puc haver llegit alguna cosa teva? De fet, la teva cara no em sona i mira que jo em quedo amb les cares, saps què vull dir? Fas pinta de ser més líric que altra cosa. M'equivoco? Ja m'ho imagino. Pavese, De Luca, aquella de Gran Central Station, com es diu, Elisabeth Smart? Has llegit Mia Couto? Com si t'hagués parit, no? Ets un coi de poeta, ho sabia! Te l'havien mamada mai, mentre escrivies? Au vinga, no fotis aquesta cara. Conec uns quants poetes, jo. No sé que us passa als poetes que tots esteu obsessionats amb la mateixa merda. Una bona mamada mentre escrius la sextina definitiva. Jura'm que no hi has pensat mai. O potser tu ets més d'aquells que tot el dia pensen amb un bon forat del cul. Això. No sé quina gràcia hi trobeu amb això de follar pel cul. Quina mania. No hi ha res com un cony ben sucós. Què coi hi has de fotre a buscar al darrere si davant hi és tot, no trobes? Pràcticament ja hem arribat. Encara escrius? Necessitaríem algú que ens redactés quatre coses. Res de l'altre món. Constància i prou. Pel futur. Sóc optimista, jo. Haurem de deixar el cotxe al final del parc. D'on l'havies tret, el teu. Era un bon trasto, malparit. Hi ha un tram d’escales que déu n'hi do. No saps mai on estàs segur. Veus el balcó amb mitja estelada? És el nostre senyal, com aquell qui diu. Ara ja ho saps. La cosa està molt fotuda, què t’haig de dir a tu, no? Obre la guantera. Què passa? No n'has vist mai cap? Ves a prendre el pèl a un altre. No hauries aguantat tot aquest temps si no sabessis fer anar aquestes joguines. Quina merda. Al final resultarà que m'he equivocat, no t'hauria d'haver tret del forat. Vigila, tio. No fotis el ruc que està carregada. 

—No és un violí.

—Amb què em surts, tu, ara? De què collons parles? Fes el favor, tio. Ves amb compte, home. Què fots? Tio, què cony fots?

—És en Savall.

—El que tu diguis, home. Tu dius que és en Savall. Doncs mira, és en Savall, el gran Savall dels collons, ja ho tens, però abaixa això, home, que prendrem mal. Tio, si us plau. Joder, tio. No ho facis. No ho facis si us plau.

—I és una viola de gamba.

No havia disparat mai amb l'altra mà però té la bona ben inflada. Aixeca el cap i calcula quan trigarà a arribar al balcó. Treu el fre de mà i empeny el cotxe carrer avall. L'esforç just perquè prengui embranzida. Llavors comença a pujar escales. El darrer tram s'enfila més que no es pensava. Fa temps que el tramvia va deixar de funcionar, com tota la resta. Des d'aquí, veu el port i deu o dotze vaixells. L’aigua tampoc no es mou. S’enfila a la canonada i grimpa amunt. Un cop és dalt, desfà el nus i llença la mitja senyera al carrer. Dues rates s'apressen a ensumar. La fusta de la porta cedeix a la primera puntada de peu. Dins, l'home vinclat en un racó ja ha començat a somiquejar. 

—Coneixes en Jordi Savall?

—Com?

—Que si coneixes en Jordi Savall?

—Qui?

—Deixa-ho córrer. Saps què és una viola de gamba?

—Com diu? Una què?

—Comencem bé, xaval.