*La galeria ArtAmill d'Elena Padrell va engegar el projecte "Què ens mata?" pel qual proposava a diversos artistes visuals i plàstics donar-hi resposta a través de la seva obra que, a més, hauria de cercar una connexió literària. Vaig tenir la sort que l'artista Teresa Felip, autora de les peces que mal s'endevinen a la fotografia, em demanés que li fes companyia en aquest diàleg. Vet aquí la meva participació. La seva, tindreu temps de gaudir-la a l'espai a Vinyols de la galeria al llarg d'aquest mes d'abril de 2021.
Una jaqueta que
ella havia dut de Colòmbia. La llista hauria de començar per aquella peça de
roba i aleshores estirar el fil del país on es va casar el seu fill, un context
raonable, anotacions en un calendari. Però en recordo només els colors,
vivíssims. I prou. És per això que crec que convindria l’inventari: La
possibilitat d’una enumeració tan llarga com calgui per a contenir i consignar
els objectes morts i enterrats, els instants morts i enterrats, els llocs morts
i enterrats, fins les persones que he mort i enterrat a cops d’oblit. Perquè
oblidant he matat.
Sovint s’ha esdevingut
expressament. Bé pel pur plaer de menystenir, bé per la brosta necessària. Fins
i tot he matat de manera fortuïta a causa del trist desgavell d’una atenció
mandrosa i blana que mena a l’oblit. I cada vegada més també amb desgrat i a
contracor quan, malgrat tot l’esforç per retenir un record (menys encara, el
record d’un record), m’adono com fuig fins a fer-se petit com un cap d’agulla
i, llavors, invisible. M’hi ajuda l’edat, és evident, i tanmateix és una edat
que no havia ocupat fins ara. L’accepto com un simple atenuant, incapaç
d’eximir-me del tot la responsabilitat, llevar-me la penitència. I això perquè,
que jo recordi, he oblidat sempre. D’ençà que tinc memòria, que oblido.
Oblit número 1 (i tot seguit els
següents, potser sense l’ordre adequat): El text d’un poema que calia recitar
dempeus, bracejant amb convenciment, fins que de sobte la cantarella
s’estroncava i hi havia Europa i hi havia Àsia però Estambul no apareixia
enlloc. L’olor de la fusta dels llapis que s’escurcen, de la plastilina i la
bata planxada, sí. El vers, no. Potser és des d’aleshores que sempre he
oblidat, sempre. Posem per cas, més endavant, la melodia d’una cançó italiana i
quatre acords de guitarra mal tocats que s’esvanien passat l’estiu, després
d’haver-me omplert cada nit la certesa del primer amor vora una tenda de
campanya, ben tibada als quatre vents. O encara, se’n podien anar —qui sap on—
els vint-i-tres articles i mig més indispensables del codi penal just abans
d’entrar a la sala d’exàmens amb l’única trista companyia d’un bolígraf
mastegat a la punta. “No hi ha pena sense dol ni culpa”. Tampoc persistia,
mentre el buscava davant d’una pantalla, el nom delicat de la primera persona
que em va fer plorar el dolor de la tendresa, estirat a terra, un cargol
esporuguit. Certament he oblidat sempre, tothora. He confós i inventat, he
vestit amb disfresses, he traït i enganyat la memòria amb mil i una
estratègies. I la memòria, com un animal ferit, se m’ha encarat, enfurida i
violenta com la por dels vespres d’hivern quan el passeig es fa llarg i la copa
dels arbres tan alta.
Abans de vestir-me per primer cop
l’ofici amb una toga, vaig treballar construint piràmides perfectes de poma
vermella, préssec groc, tomàquets, síndries o melons, donant classes de repàs
vora la via d’un tren que no acabava de passar, soldat al costat d’un serraller
una bona temporada i el roleu d’un pintor de parets una altra, despatxant rams
de gerberes i kènties altíssimes, explicant contes a la canalla, posant discos
per a fer ballar estrangers, assegurant l’aventura vestit de cowboy, vetllant
vora la muralla el son dels sensesostre, jo he empaquetat mudances alienes. Ho
sé. Només ho sé. Sé que he exercit totes
aquestes i d’altres professions, amb contracte o sense signatura documentada.
Ho sé, però no me’n recordo. Igual que sé els pobles i ciutats que he visitat.
Conservo les postals i fotografies on somric a la vora dels rius, mentre
travesso ponts o enfilo escales amunt edificis singulars. Fusta, ferro, pedra
picada. He acompanyat la paciència en estacions de tren i sales d’espera
d’aeroports i m’he adormit amb els auriculars posats en gandules humides a la
coberta d’un vaixell que encenia l’horitzó. He besat i he sigut besat amb la
passió de l’abandonament en places idèntiques les unes a les altres i en places
tan diferents que ni tan sols en semblaven. Sales de museu, parcs d’atraccions,
jardins i boscos, turons i muntanyes, estanys i llacs, tramvies, refugis, la platja
de totes les platges, la gespa de nit que acollia pluges d’estels, una
abraçada, un retret, polaroids. Hi ha una pila de tiquets i entrades
esgrogueïdes que en donen testimoni, prova de càrrec. Sort d’això, perquè no
me’n recordo. No del tot, no ben bé. He llegit un gavadal de llibres que m’han
segrestat nits senceres de companyia sota els llençols i tan sol i sol del tot,
i he corregut a recomanar-los a tort i a dret a amics i coneguts, passavolants,
transeünts, feu el favor de llegir-los, un cànon literari, el meu cànon
literari, però no me’n feu citar una sola frase, no em demaneu que us expliqui
com s’acabava aquella història entre en Tomàs i la Tereza, en Viri i la Nedra o
els Berglund, perquè no me’n recordo.
Com aquell qui surt de la feina per tornar a casa. Seu al cotxe, engega el motor, pren la carretera i de sobte ja és a lloc. Sense cap consciència del camí que l’hi ha menat. Qui sap del cert si soc al punt de partida o al lloc de destinació, perquè no puc repassar el trajecte ni tampoc desdir-me’n, no pas ara mateix, ara i aquí. Construeixo llistes, fitxes, registres, col·leccions de substantius que enfilin un passatge amb un altre i, al final del passadís, les portes de l’armari són cobertes d’un collage que m’afita tothora la mida de la bellesa. Petits remeis i prou. No us enganyaré, reconec el gust d’un pastisset de crema i el ritme del baix quan marca el compàs al cantant. No es tracta d’una agonia nova, és només la partitura que m’ha tocat interpretar. Sento el vertigen, el mal al pit, l’ofec de no saber si em mor perquè oblido o oblido perquè em mor.
