TALLER (poema en prosa)

Que apuntin els fusells, jo ja no tinc cap por. Per això no vull bena, vull veure net i clar cada tret quan arribi. Vull sentir el sol que em colra i la sang escolant-se, fent curses pels meus braços. Vull la suor i la brutícia, vull la vergonya dels qui em duran el nom tatuat a la memòria. I m'està bé que sigui avui i no cap altre, el dia que per fi hauré d'acomiadar-me. És festa grossa, festa major. Ploren les gralles. Els senyors ballaran i la canalla a plaça veurà els gegants que roden, i picaran de mans. I, cap al tard, una tronada esclatarà dintre el meu pit, ja són tancats tots el fanals! I per l'aniversari de la meva partida, ningú recordarà que em vaig fer a la mar. No tindran temps, entre cançons i ximpleries, que no s'ha fet el plor per casar amb alegries. Que apuntin els fusells, ja sento les campanes. Jo ja no tinc cap por si puja l'anxaneta dalt del castell —arran de glòria— tan ple de vida. Traieu-me aquesta bena i dispareu, si us plau, que ja fa massa temps que he vist fugir-me l'ànima!

POSTAL #6

Sé que he d'acabar marxant, però encara sóc al mateix lloc. Fa dies que tinc el cotxe i tanmateix segueixo tombant amb l'animal verd, que ja és gairebé una extensió de les meves cames mandroses. I no trobo el moment d'acomiadar-me d'aquesta gent. M'hi he entès abans i tot de parlar-hi. És evident que els idiomes són només el vestit que hom posa a les paraules. Aquí és sempre estiu, malgrat que fa una setmana que no vol parar de ploure. Potser per això l'edat que ja no tindrà és una ferida oberta que no s'asseca, la font del meu dolor.

TALLER (madrigal)

Roman la meva sort

captiva en els teus llavis. El silenci

em condemna a la mort.

I tanmateix, fujo de les paraules

abans que el gest comenci

car tinc la pell dels saules,

sóc trencadís i tort.

Roman la meva sort,

dels teus llavis oberts, la presonera.

És tan dolça, l'espera!

POSTAL #5

A la meva habitació, els porticons del balcó no tanquen, i cada matí em lleva la son aquesta llum del teu mar. Ja els ha arribat la peça, però encara es volen quedar el cotxe uns dies. Val més estar-ne segurs. Havia sortit a córrer una estona. Una partitura se'm deu haver quedat atrapada en els llençols aquesta nit mentre dormia i no he trobat altra solució que treure-la a passejar. He dut la melodia fins al far. m'ha semblat un bon lloc per deixar-la anar, feréstega com era.

DISCO 2000 (teenage kicks, the undertones)

El petit s'ha fet pipi al llit. Altra volta. Ja és massa gran, però les hores s'escapen i la humitat hi torna a ser. La mare no el renyarà. Li acaronarà els cabells i voldrà que ell no s'adoni que plora. El canviarà, l'agafarà al coll i el durà fins al seu llit buit perquè acabi de passar la nit. I aleshores recollirà els llençols i aixecarà el matalàs que ja no s'asseca i obrirà la porta de bat a bat perquè la fosca pugui respirar. Mirarà de no fer soroll per no desperar les nenes. Tornarà a la seva habitació i preferirà no mirar l'hora al despertador. Pel matí, ell no dirà res i serà el primer a llevar-se. Assegut al sofà amb posat concentrat —potser llegint— esperarà les germanes que faran veure que no coneixen el perfum de la matinada i el faran riure amb qualsevol ximpleria.

POSTAL #4

Aquesta gent pensa tothora en menjar. Si et descuides fent anar les parpelles, ja t'han fet seure a picar alguna cosa i omplir-te la copa. Naturalment, ja no ets a temps d'una excusa raonable. M'he adonat que parlo de tu abans de les postres i durant els cafès. Potser perquè et tinc present mentre espero que es refredi el primer i cerco les paraules justes al moment que em serveixen el segon. No deixen mai que pagui. Se'm queden les històries que els explico de tu per tota penyora.

TALLER (cançó petrarquista)

És pretès que ens trobem jaient així

molt a prop l'un de l'altre —fosa pell—

i només amb els noms per vestidura

que hem deixat reposant sota el coixí.

Em coneix el rampell,

li conec l'armadura.

Ferida, boca oberta, la costura

que ja vol ser embastada a cops de nit

i és potser per això que l'he envestit:

Per tal de segellar aquest nostre pacte

per sempre, ara i aquí, amb un sol acte.

El seu cos, un senyal. Res massa greu.

Un vertigen, la inflor immaculada

es converteix en signe. Potser afany,

el desig que aleshores era breu

ara agafa volada

i ja és averany.

La voldríem certesa, és sols boscany.

Per això ens caldrà encara la paciència

de lliurar-nos, ulls clucs, a certa ciència

que inunda la pantalla amb una imatge

i assegura, ara sí, no ets cap miratge.

Existeixes, ets nom. Ets tots els dies.

Ets matí, tarda i nit. Tresor menut

que ella amaga dins seu engelosida

mentre tu, poc a poc, l'acaricies.

Potser ja ens hem venut

la vida amorosida.

Potser ja ni ens pertany la pròpia vida.

I tanmateix, qui pot voler res més?

Digues, que potser es pot tenir res més

que no sigui l'espera dels teus ulls

i, mirant-los només, siguem curulls?

Has triat el novembre. Amb llamps i trons,

la tardor ja et festeja. Has arribat!

Sentim la teva veu tan neta i clara.

Són teus tots els reialmes, teus els trons.

Perquè ens haurem privat

de respirar a l'empara

d'altre alè que no vingui d'eixa cara.

Només cal que t'exclamis, seré mort.

Només cal que somriguis, seré plor.

Ella et té al pit, jo al cor. Ella et té al cor,

i en el meu pit tremola la ricor.

Després vénen paraules, com cançons

que entonen els teus llavis. Ja camines

i m'agafes la mà, reses preguntes

que jo hauré de capir, trobar raons.

Perquè sé que examines

cada mot, que t'apuntes

allò que dic i penso, són assumptes

d'Estat. Tot és tan greu i tan intens

en aquest teu posat que sempre em venç!

Guardo cada somriure o abraçada

en la capsa que saps tan amagada.

Ho sé que no em deus res però et demano

que prenguis la cançó com a penyora

d'aquest pobre poeta que t'enyora.

I és només per això que t'encomano

que em guardis un record, o ni tan sols,

el record d'un record, quan sigui pols.