TALLER (contravenint el formalisme rus)

el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar tret d'una ràbia petita que havien aconseguit deixar sota el pont. No volien parlar dels animals i per això no feien res més que parlar-ne. S'enganyaven amb l'ús de paraules diferents però, al capdavall, tot era la mateixa cosa. Un que era petit va seure i, de seguida, els altres van anar seient com si, tot d'una, s'haguessin adonat que els era permès. Un que era a la vora dels esbarzers va començar a xiular. No era ben bé una cançó, però s'hi assemblava força. Potser és per això que es van trobar taral·lejant quan els van fer tornar a posar de peu. L'últim que es va aixecar va agafar les mans del que tenia més a la vora i, sense deixar el càntic, s'anà formant una rotllana al voltant dels mateixos rocs que els havien servit per descansar. I la dansa va arribar sense avís que la precedís. Volta a la dreta, volta a l'esquerra, ara un saltiró. L'un passa per dalt, dos per baix. Se seguien d'esma els uns als altres, acompanyats encara per la cadència de la mateixa tonada. No semblava que allò s'hagués d'acabar, però va arribar una pedra d'algun racó que els va fer aturar en sec. Es resseguien les cares a la recerca de víctimes de l'impacte que, per altra banda, ningú no havia vist. Al cap d'una estona, menys llarga del que podria semblar, van deixar córrer la pedra. Un va pensar que potser ni tan sols havia estat una pedra i algú més va pensar el mateix, sobretot a causa que l'objecte en qüestió no havia aparegut per enlloc. Per l'hora que era, els va semblar que podien tornar a seure però, com que ningú no gosava, es van veure abocats a esperar que fos el mateix que la darrera vegada qui s'estrenés. Però no el van trobar. Es va iniciar un recompte que els va avorrir abans d'acabar, de tants com eren. I van acabar seient de tota manera, esperant si veien que aquell arribava de la banda del pont. Com que anaven vestits iguals i havien estat escollits justament per la seva condició de semblants, més d'un cop es podia sentir el crit d'algú que es pensava que el veia tornar. Al cap i a la fi, és comprensible. Com en podien estar segurs, fet i fet? No pas del tot. Els altres també anaven vestits idènticament i hauríeu dit que eren tots parents si és que les famílies poden ser així d'extenses. Havien decidit també seure i romandre a l'espera. Testimonis de tota l'escena, els calia saber-ne el final, com a tots. D'altra banda, eren aquí pel mateix, si és que els havien dut per a alguna cosa. Així que, ben mirat, tenien una poca pressa exactament igual si no és que tornaven els animals. És impossible saber qui va ser el primer que va treure el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar, tret d'una pena petita que havien aconseguit deixar sota el pont

 

 

 



POSTAL #20

En el poble on fa dies que reposo, hi ha una botiga més petita que la saleta de la llar que un dia vam compartir. Un vell desagradable i brut hi ven instruments i en repara. Hi vaig entrar per casualitat. Mandrejava buscant un lloc on seure quan vaig sentir Kernis. T'imagines? Em vaig aturar per encendre una cigarreta esperant que aquella melodia no s'aturés a causa de la meva presència. Aquell home gran bressolava el seu plor agre assegut en un balancí de vímet, gairebé aferrat a un dels altaveus que m'havien entabanat. Al final del moviment, prenia l'agulla entre els dits i estrenava de nou la peça. Al tercer cop vaig entrar. Ell em va mirar als ulls i, sense dir res, va remenar la pols de les prestatgeries fins a treure'n un violí idèntic al meu que va deixar sobre el mostrador. Buscava això, oi? em va dir.

 

 

POSTAL #19

Hi ha cançons sense lletra i d'altres, en canvi, tan presoneres dels versos que n'oblides de seguida la melodia. Els mots se t'arrapen i et cal arrossegar-los encara força estona un cop la música s'ha esvanit. M'ha passat, tampoc massa sovint —ja em coneixes, que he parlat amb algú d'una peça i he explicat amb pèls i senyals una història que no coneixia ningú altre. El final d'una tornada, la mida justa d'una frase. Tant bon punt el qui m'escoltava ha començat a riure, he entès que alguna cosa no rutllava com cal. En realitat és instrumental, m'han dit aleshores. Un cop de puny feréstec que em costa entomar. Sóc capaç de perdre'm en la poesia que no ha escrit ningú, que mai no serà escrita. T'ha passat mai? Potser més m'estimo no saber la teva resposta. "Sempre fas mal a aquells que estimes". La coneixes?

 

 

TALLER (més connectors i tota la pesca)

Al principi —i, quan dic principi, vull dir principi— vist que tot plegat estava més aquí que allà potser perquè fins aleshores encara no s’hi havia posat, Déu creà el cel i la terra. En tant que no ha transcendit, no es pot saber què fou abans i què fou després però sí que podem afirmar —repeteixo— que, al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra (naturalment) era caòtica —més metafòricament que científica per bé que, ben mirat, tot i tot. Caòtica i desolada (tu diràs). Les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu (que dius: poca feina) batia les ales sobre l’aigua. De fet, per aquella època, quina altra cosa volies que fes el pobre?

     Aleshores Déu, no trobant l’interruptor per enlloc, digué: “que hi hagi llum” i hi hagué llum. Tot seguit, ja que va veure que la llum era bona, la separà de les tenebres (que massa bones tampoc no eren). Anomenà la llum Dia i les tenebres Nit. Totalment d'acord, els podria haver anomenat pet i llufa —per posar un exemple— però gràcies al fet que l’altíssim era poc donat a l’escatologia i, en canvi, molt devot de Cole Porter, va preferir batejar-los (mai millor dit) Nit i Dia. A causa d’això, hi hagué un vespre i un matí i fou el primer. Tot i que els despertadors no van arribar fins molt més tard, la primera pedra del desastre ja sabem qui la va posar, ja m'enteneu.

     Un cop s’havia pres el cafè, havia llegit la premsa i abans i tot d’afaitar-se,  Déu va treure el cap per dir: “que hi hagi firmament entremig de les aigües per separar les unes de les altres”. I fou així. Déu va fer el firmament on a partir d’aleshores s’hauria d’hostatjar i aprofità l’avinentesa fent-lo escaient per separar l’aigua de sota de la de dalt. Tot seguit, considerant que li havia quedat maquet, Déu anomenà al firmament Cel, que és un nom que sempre li havia fet el pes quan pensava en firmaments nous de trinca. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia segon. Que seria dimarts posant que hagués començat la setmana per dilluns com fa tot Déu.

     I aquell dia a Déu li abellí unes torrades amb mantega d’Andorra però, vist que només hi havia aigües i cel, va haver de dir: “que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent”. I, no cal dir-ho, així fou. Déu anomenà al continent Terra i a les aigües reunides Mar. S’ho va mirar. Acte seguit, sospirà i va veure que estava bé. Però de torrades i mantega, res de res. Hi pensà una estona, allà mateix, i digué: “que la terra produeixi vegetació, herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena i tal i tal i tal i torrades i mantega”. I la Terra, que tot just aterrava a la Creació, emprenyada com una mona se’n va anar a Comissions a consultar si era legal allò de fer-la pencar a ella que havia acabat d’arribar com aquell qui diu i els d’allà li van mostrar un llibre gran i gros que feia les funcions de conveni col·lectiu i al qual es referien en argot com a bíblia i es va haver de fer com Déu mana. Això és, per collons. La Terra produí vegetació i herba i tota la pesca i Déu veié que estava bé (només faltaria) i hi hagué un vespre i un matí i fou el tercer, qui diu tercer —ja et dic— diu dimecres.

     I malgrat que Ell ja es va encarregar de fer constar una altra cosa a les Sagrades Escriptures, fou aleshores (i no al setè dia tal i com consta) que el Senyor es va agafar un descans. Al cap i a la fi, encara no havia creat les veïnes ni els companys de feina, crítics literaris ni mossos d’esquadra. Vull dir que, fet i fotut, qui li retrauria? Ulls que no veuen, cor que no dol. Es va estirar llarg com era i amb un somriure burleta es va dir “demà serà un altre dia... si Déu vol”.

AL CAPDAVALL SEMPRE

 

—No ho hauries dit mai, això, abans.

—Abans, quan?

—Abans.

—I què et fa pensar que abans no ho hauria dit i ara, en canvi, sí?

—Ho has dit, oi?

—Sí, és clar.

—I abans no ho havies dit mai, oi?

—No, no exactament.

—Doncs ja ho tens.

—Però potser és que és nou.

—T’ho sembla a tu, que sigui res nou?

—No havies tingut mai l’edat que tens ara.

—En això tens raó. Però no veig què hi té a veure.

—No ets cap criatura.

—Sentint-te, ningú ho diria.

—Quant temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Sempre m’ho havia semblat, de debò. Vull dir, no com ara. Però al capdavall sempre.

—Ah sí?

—Sí. No ho sé.

—Doncs ja em diràs perquè.

—Aquestes coses es noten, saps?

—Clar. El to de la pell, el to de la veu.

—Ves a la merda.

—No, de veritat que m’agradaria saber què és això que tant es nota. Em sembla increïble.

—No és res concret.

—...

—Vull dir, ho sabia. Després de tot aquest temps plegats, tan estrany ho trobes? No creus que et conec prou?

—És curiós que, en canvi, les coses més evidents no les hagis entès mai.

—Ja comencem.

—No he començat res, jo.

—Aleshores, em pots explicar com hem arribat fins aquí?

—Fins aquí on, exactament?

—Mira al teu voltant. Fins aquí.

—Vols que et digui que veig quan miro al meu voltant?

—Valdrà més que no. Valdrà més continuar pensant que vèiem el mateix. Si més no fins avui.

—Jo al·lucino. De debò continues pensant que hem estat veient el mateix? Parles seriosament?

—Collons, no ploris ara. Ara no et fotis a plorar.

—...

—Fes el favor d’aixecar el cap i ser honesta amb el que veus. Fet i fet, potser sí que veiem la mateixa merda. Només que no té res a veure amb allò que suposa que hauríem de veure.

—Quina merda.

—Quina puta merda.

—...

—Quan temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Hòstia puta.

—Què?

—Clar, ara ho entenc tot.

—Què entens?

—Tot, absolutament tot. Ets patètica.

—Preferiria que no entréssim en el joc de

—No ho sap, oi?

—Com?

—No en té ni idea, oi?

—No sé de què parles.

—I tant que saps de què parlo.

—Et juro que fa estona que m’he perdut, no entenc res.

—Quina novetat!

—Tornaré després, si ho prefereixes.

—És clar que tornaràs.

—Millor parlem aleshores, no trobes?

—De fet, no cal parlar de res. Ja està tot dit, no et sembla?

—Vols dir?

—Jo ho tinc claríssim. Potser més que tu i tot.

—Deixem-ho, vols?

—Sí, sí. Punt i final.

—...

—Necessites parlar-ne, oi? És això.

—...

—Pobra. Quant temps fa que estàs corcada per dins?

—Vinga. Torno després de la reunió.

—Què faràs ara?

—Porto pa?

—Diria que en queda prou.

—...

—Sí. Ja farem.

—Doncs fins ara.

—Adéu.

 

 

 

 



POSTAL #18

De vegades n'hi ha prou de comptar fins a tres. D'altres, en canvi, no et podries acabar els números. Trec el braç per la finestra i l'aire glaçat m'assegura que costa deixar enrere les estacions, més que no sembla. Escolto la ràdio embadalit. Totes aquestes veus, que posen el món en càpsules i somien que no són soles, ones enllà, ara em parlen a mi. Sento notícies d'un món que jo havia obviat però que roman al mateix lloc. Sorprenentment igual, sinó pitjor. I no és un plany gastat, no em mal interpretis.  ho segueixo del tot encuriosit. De fet, em demano sovint quin paper em deu haver tocat en aquesta auca. Només per anar preparat. Però ja s'ha dit que no hi ha assaig possible. Miraré de fer-ho tan bé com pugui. I espero que m'hi ajudis. Ja ho saps. 

 

LA SOLITUD DELS SOTERRANIS

 

La bomba havia estat sempre al soterrani. Abans que en Hans nasqués ja era allà, sota la tercera rajola just després de l'escala, amb el detonador a punt que algú la trepitgés. Era allà abans que els seus pares compressin la casa i abans que els qui l'havien venuda hi haguessin anat a viure. I en tot aquell temps mai ningú havia posat el peu sobre aquell quadrat fatal. Podria ser que l'interruptor per accionar la llum d'aquella cova llòbrega hi tingués força a veure. Havies d'acabar de baixar, aleshores girar a mà dreta i cercar a les palpentes un mecanisme vell i senzill que reposava arrapat a la humitat de la paret. D'alguna manera, sense adonar-te'n, ja havies superat l'obstacle invisible que tornaves a evitar quan repeties una rutina idèntica cada vegada que sorties del cau. Els destinataris d'aquella broma terrible havien patit la mateixa sort i els qui l'havien preparada havien fugit sense saber que la seva venjança no seria prou ben resolta. O potser sí. Els pares d'en Hans havien arribat del mateix país que els infames i havien decidit de guardar els records d'una guerra massa amarga justament amb les ampolles de vi en aquell forat ple de pols. Per a en Hans, el soterrani era igual prohibit que desitjat i, a causa de la seva edat, mai no havia gaudit del moment de solitud que se n'hauria fet còmplice. Somiava tresors, aventures i corredors secrets que entenia que no podria veure fins que seria massa gran per ignorar-ne la invenció. I tanmateix, guardava sota els jerseis de llana del seu armari una llanterna que havia pispat del seu amic Isaïes una nit que l'havia convidat a dormir a casa seva. El dia que va fer deu anys, una tempesta inoportuna li va esgarriar la nit. Els llençols se li enganxaven a les parpelles i les ungles li feien tan de mal que va haver d'anar al lavabo. Els pares dormien i sentia grinyolar el parquet sota els seus peus com un pecat. De baix estant, la porta de la bodega se'l va mirar amb insolència. Respirà tan fons que va patir que el son dels seus pares no s'hagués desvetllat. Tornà a l'habitació, prengué la llanterna d'una revolada i s'encaminà gairebé surant per sobre les làmines de fusta. Amb la mà al pany, incapaç de continuar de resultes d'una pluja empipadora i violenta que li amoïnava els pensaments, es va asseure allà mateix i es quedà adormit pensant en l'estrella, un gat dels veïns que havia apedregat l'estiu passat. Abans però va tenir prou esma per ocultar la lot a la butxaca del seu pantaló de pelfa.

     L'endemà, enlloc del despertador, va sentir els crits del pare que no trobava la manera d'arreglar els ploms que havien fugit amb la nit. L'aigua s'havia convertit en una neu que enfosquia la casa i el poble sencer, de tan blanca com era. Per sort, l'olor del zupfkuchen —que feia de la cuina un paradís— li va concedir el desig de tornar al seu llit sense que ningú s'adonés d'on havia passat la lluna. Va tornar a baixar, desmanyotadament dissimulat, convençut que els jerseis de llana encara resultaven un bon amagatall pel seu tresor de llum. Va abraçar la mare pel darrere, tal i com ella preferia sovint, i va tornar a sentir el pare cridant a través d'una foscor que el forn provava de menystenir. A l'hora de sopar, es diria que tot era exactament al mateix lloc. Els renecs del pare d'en Hans, el somriure glaçat de la mare i un negre postís que no havia desaparegut en tota la jornada. Fins i tot els llamps i els trons havien decidit no enretirar-se ni una passa. Se'n va anar a dormir determinat a baixar al soterrani aquella mateixa nit, però es va adormir de seguida i no es va recordar que la tragèdia disfressada d'aventura l'esperava al pis de baix.
     Quan en Hans i la Joanna es van casar, no van dubtar a triar la vella casa dels pares d'ell per a establir-se. Els avantpassats d'ella s'havien criat al mateix poble. Potser a la mateixa casa i tot, havien decidit. Compartien, doncs, una sola emoció del retorn. Van tenir de seguida en Pau. Jugava a les escales del soterrani mentre el seu pare triava el millor vi per al sopar. Encara no parlava però tenia els ulls tan oberts que hom coincidia a determinar que no li calien les paraules. Se'ls abraçava al vespre i s'adormia al sofà amb les cames a les cuixes d'en Hans i el caparró a la falda de la Johanna. Com que no era entremaliat, en Hans no va entendre com és que el seu fill duia una rajola entre les mans i cridava sense dir res mentre corria cap a ell. La Johanna tot just sortia de la cuina perquè havien tornat a saltar els ploms. La instal·lació no era capaç d'emmotllar-se als nous temps tan de pressa com hagués calgut.  En Hans va agafar el seu fill de la mà i va buscar a les palpentes la veu de la seva dona que ja posava el peu al primer esglaó de la bodega. Tots tres van fer un bot quan van sentir els cops a la porta. Els amics americans ja eren aquí. La Johanna va pujar en Pau al coll i va fugir cap a l'entrada. La foscor el va ajudar a sentir les veus de l'Olga i l'Ivan que també havien arribat d'hora. Com que hi eren tots, es va espavilar a trobar el quadre dels diferencials per tornar a posar la llum al seu lloc.
     Mentre sopaven, en Pau jugava amb els convidats. Havien construït un mur amb les copes que dividia en dues meitats la gran taula del menjador i el petit jugava a escapolir-se d'un costat a l'altre arrossegant molles de pa amb els coberts. En Hans es va servir l'últim glop de vi i s'aixecà per baixar al celler. Quan era a punt d'arribar al darrer esglaó, encara a les fosques, sentí la veu de la Johanna i tornà al capdamunt per tal d'entendre què li volia. Sentí un gran enrenou i s'apressà cap a la taula. La criatura havia deixat anar la seva primera paraula: BUM!