.JPG)
El cert és que —com que mai no he sabut explicar acudits després d'un bon sopar— vaig adonar-me que si esperava l'estona justa després dels estomacals, quan el terreny és ben adobat per la bonhomia, era capaç de convertir una trista anècdota (quatre frases mal girbades) en tot un esdeveniment. D'aquesta manera, em procurava un cert èxit social que —per bé que temporal— solia mantenir la meva autoestima a nivells acceptables, si més no fins a la propera cita. Una de les històries que, sembla ser, resulta més simpàtica és aquella que fa referència a l'actual molt honorable. President Martorini. Sabeu aquella mena de senyal que té al front? Potser algun de vosaltres ja me l'haureu escoltada en alguna ocasió o potser l'heu sentida explicar per algú diferent, probablement aleshores amb molta més eloqüència i enginy. Si és aquest el cas, accepteu les meves disculpes del tot sinceres i disposeu-vos a mantenir-me el secret o bé fugiu cames ajudeu-me ara que encara hi sou a temps. Al capdavall —mal m'està dir-ho— una anècdota sempre saps com comença però mai no sabries dir com acaba, oi? Sobretot si la memòria fa tentines. Perquè això va passar fa molt de temps. Massa i tot.
Si us la puc contar és perquè me la va explicar ell mateix, si fa no fa en persona, com aquell qui diu. Perquè jo a ell l’havia conegut molt abans que es convertís en el primer president de la Generalitat DI. Molt abans fins i tot que fos escollit alcalde de la grisa ciutat veïna. En aquella època, de fet, hi treballava sense plaça fixa entaforat en algun departament adjunt al negociat interdisciplinari. En hores mortes i descansos preceptius, escrivia relats breus de to sorneguer que llegia les tardes de dijous a l’escola de lletres on havíem coincidit. Desproveït completament d'aquesta clenxa que llueix a l'actualitat —l'autenticitat de la qual no vinc a discutir— i amb unes ulleres que farien les delícies dels seus imitadors, s'escurava la gola i compartia amb nosaltres uns desbarraments narratius que sempre ens feien cargolar de riure. Res que no sapigueu. Després de la Bíblia i les Cites del President Mao potser cap altre volum —tret de l’Al-Mansur— no s’ha venut tant com el seu “rebost del profà” en edició de butxaca. Sovint, després d’aquelles sessions literàries, ens quedàvem fent-la petar una estona al Carrer dels Records Voladissos —que els meus coetanis recordareu com el carrer de l’Abadia—. No m’estranyaria que li hagués sentit en alguna d’aquestes ocasions.
Mai no hi faltàvem ni jo ni la Simó, en Roig l'artista, el mateix Martorini i el gran poeta Raimon Sans —mestre de mestres— que encenia un moods rere l'altre amb aquella actitud d'amatent escolta activa però sempre amb el tret a punt. La conversa s'encenia amb qualsevol espurna i aleshores ja no hi havia manera d'aturar-la. Podíem encetar el viatge en l'anamnesi al darrer episodi de Lost en un parell d'alenades per acabar aterrant indefugiblement en un horitzó polític que tot just albiràvem. Reconec en els discursos televisats del molt honorable algunes de les idees que ja aleshores havia salpebrat del seu humor negríssim a l'entrada d'aquell carreró mal il·luminat. No em mal interpreteu. No vull fer l'efecte que érem una mena de societat secreta, intel·lectual i bohèmia, que arreglava el món a còpia de discussions filosòfiques. Més aviat érem quatre estaquirots passant fred entre calada i calada que rèiem de qualsevol cosa que es deixés explicar. Com això que deia del president. Ara hi vaig.
Ves si ara us pensareu qui sap què. Fet i fotut no és més que una ximpleria. Veureu. Hom s'ha empassat un dia o altre per televisió les imatges mil cop reproduïdes dels Martorini Ferrandoc pujant a bona passa Montsant amunt. Prou que hem anat veient com les filles es feien grans any rere any, envoltades de seguretat i periodistes a peu de muntanya. La presentació de consellers nous amb foto de família a Sant Bartomeu. La xocolata i coca amb la premsa a Albarca. A casa nostra no es pot dir que ha arribat la primavera si no és que hem vist el seguici complet dalt de tot de la Roca Corbatera. Doncs, si reteniu aquella imatge amb el nostre president en calça curta, xiruques ben cordades i bastó en mà encapçalant la marxa sense pausa, us sorprendrà saber que fins que no va complir tres anys —que es diu aviat— el petit Sebastià no va caminar. Tres anys, ho heu sentit bé!
Lo nen no me camina lo nen no me camina. Sa mare ja no sabia què fer ni on dur-lo. Perquè, és clar, al principi tira que vas. Que si tots els nens tard o d'hora s'hi posen. Que si no t'hi encaparris. Que si tot és a lloc i no hi ha cap impediment físic doncs al capdavall no passa res. Que ja arribarà. Però escolta, son germà petit ja deia papa i ell ben escarxofat, assegut davant del televisor sense ni una trista passa. Les seves germanes li cantaven cançonetes, l’agafaven de les mans, l’aixecaven i el feien ballar però ell res. Però res de res. I vinga especialistes d'aquí i especialistes d'allà. Tot era jo no li veig cap explicació, senyora, què vol que li digui. Ja ho entenc que no camina i què vol que hi faci, senyora. No m'estiri l'americana, faci el favor, senyora, tinc altres pacients, jo. Ja es veu que aquest nen té molta personalitat. No, no ho dic per les ulleres, no. Oi que no calla? Doncs miri, el que no treu per un lloc ho treu per l'altre. Feia una mica de cosa veure'l tan gran i gros que ja no hi cabia a la cadireta. Totes les mares del barri cada dia amb la mateixa cantarella. Que si això no és normal. Que potser menja massa. I la tieta que esto pasa por tenerlo tan malcriado, verías si lo hacía caminar yo, ya te digo. Però el calvari era per ells, a casa, perquè no hi va haver incentius ni càstigs que el fessin bellugar una cama darrere l'altra. I mira que ho van provar tot. En fi.
El dia que feia tres anys. Les nenes es barallaven a la saleta perquè l'una havia posat massa fort la música i l'altra estudiava. De fet, Roberta Flack empudegava tota la casa bramant killing me softly with his song. El petit dormia i en Sebastià mirava la tele. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides reunit a Panamà. La Reina Elisabeth inaugurant el Pont de Londres. Tot de sobte, durant els anuncis, algú sent que el nen plora. La mare deixa el sofregit i corre al menjador. El Sebastià jeu estirat a la catifa, davant del televisor, amb un senyor trau al front. Ningú en sap res. Ningú ha vist res. El cas és que a la tarda, mentre bufen les espelmes del pastís d'aniversari, el nen se'n va corrent a buscar els paquets embolicats davant l'estupor de la família que no és a temps de retratar aquell miracle inexplicable. Lo nen camina, mama, lo nen camina. Els veïns recorden com se sentien els crits per tota l'escala i el txin-txin de les copes de cava.
Ho sé. Sé que em direu que faig trampa deixant la història en aquest punt. Què va dur el petit Sebastià a fer aquella primera i definitiva passa? D'on va sortir aquell trau al cap? Mireu, no us voldria enganyar. Tot això que he explicat fins aquí és radicalment cert. Els fets, ras i curt. Més enllà no és altra cosa que llegenda i enraonies. Ara bé, si de debò ho voleu, no em fa res explicar-vos-ho. Tampoc no em ve d'aquí i, al capdavall, tant és si em creieu com si no. Jo aquí no hi entro. Pel que he sentit dir, aquell vailet que hauria d’acabar escrivint pàgines de la Història del nostre país es va sentir atret per un anunci. Un de concret. Arrepapat davant de l'aparell de televisió, una melodia metzinosa el va estirar tant sí com no. Posseït per aquella tonada i unes imatges en blanc i negre, més aviat sinistres, el nostre protagonista es va aixecar i va començar a caminar decidit cap a la tele. Tan absort i emocionat estava davant del què havia començat a imitar que no es va adonar que no era possible anar més enllà, travessar aquell vidre, de manera que l'impacte li va obrir el front caient a terra, sobre la catifa, al mateix temps que l'emissió començava a reproduir-se en colors. D’aquell mastegot en xocar contra la pantalla, el molt honorable en guarda aquesta petita marca que li corona el rostre.
Si us hi veieu en cor i teniu una estona, entreteniu-vos a trobar una semblança per a aquest senyal. Internet en va ple. Ja us avanço que a mi no m'ho sembla, ni de lluny, però hi ha qui diu que podria ser una nina, una minúscula nina que el passat va tatuar al front d'en Sebastià Martorini. Naturalment tot és opinable. En el meu cas no hi puc estar més en desacord. Sobretot perquè no era pas nadal. Fot ràbia que assegurin que l'anunci en qüestió fos aquell i no un altre, carai. Si no era nadal com pot ser que fos aquell de ... las muñecas de famosa se dirigen al portal...?
.JPG)
