dimecres, 26 de gener de 2011

DISCO 2000 (Closedown, The Cure)


Hi ha algunes frases o fins tan sols paraules que s’obstinen a rebotir-te la memòria. Jo mateix us en podria citar un fotimer. És possible i més que probable que no resultin extremadament interessants, sobretot pel fet que cadascú és com és i es guarda per un mateix, per tant, la pròpia col•lecció de banalitats. És ben cert que sovint no es tracta d’un simple entramat de verbs i sintagmes de tot mena, sobretot circumstancials. No. Allò més cru de la maleïda història és que s’hi acostuma a incorporar la imatge, a qui ningú no ha convidat. Tot un seguit de fotogrames, en color o poderós blanc i negre. Escenes de les quals el temps en multiplica el mal gust estètic o el desencert estilístic. Colors passats de moda que s’entossudeixen a no canviar les guies cromàtiques tot i els temps moderns i les noves tecnologies noves. Encara així, tampoc això és prou perquè, per descomptat, hi cal incloure olors i sensacions, perfums carregosos i dissenys asimètrics, angles i perfils, cantonades on, per desgràcia, la memòria sol passejar quan, per exemple el cel es va enfosquint i, enfurismat, es decideix a ploure. De vegades, he tingut fins i tot la sensació de voler consultar aquests arxius de records i, tot i no voler-ho, m’adono que la testa comença a despirular-se sense aconseguir, no obstant, concretar tanta estúpida nostàlgia en un passatge poc o menys tangible. És a dir, que a sobre d’ocupar-te furtivament tot el disc dur, es converteix en capriciós i no gosa deixar-se fer, el molt podrit.
Fa una estona, sense anar més lluny, jo estava tranquil•lament estirat al sofà amb un llibre a les mans el títol i l’autor del qual ara no revelaré (tingueu per cert en qualsevol cas que no era precisament feixuc). Llegia. Vet aquí. I us voldreu creure que he arribat a llegir una mateixa frase fins a quatre vegades seguides? L’una rere l’altra. “ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado” . Impossible travessar aquesta fotuda frontissa. Alguna idea em ballava entre cella i cella i obstinadament jo provava de fer-la surar, fer-la visible sobre les ones de la superfície. Fer-la present. Especificar-la. No hi ha hagut manera per molt que he fet us (fins i tot) d’estranyes i místiques fórmules apreses en la intimitat més escatològica d’enteses revistes de color rosa. Us prometo que he mirat d’auto ajudar-me. Res de res.

Aleshores he caigut en el fet que escoltava música.