LA MEVA FILLOLA MAYA

La Maya passeja per la platja i es mira els estels. Li agraden els estels. Pensa si es tracta de forats al cel o bé planetes perduts en l’espai que envien la seva llum fins a nosaltres. Algú li ha dit més d’un cop que una cosa és poesia i l’altra astronomia però ella no hi entén massa. Ni d’una ciència ni de l’altra. Perquè la poesia és una ciència. Sinó que li preguntin a la seva professora de català que n’ha d’estar absolutament convençuda quan s’entesta fer anàlisi de tots i cadascun dels versos de qualsevol dels poemes dels que ella anomena clàssics. Pel que fa a l’altra branca del saber, tampoc no en sabria dir gran cosa. Mira, aquesta tarda mateix, encara prenent el sol sobre aquesta mateixa sorra, ha tornat a demanar-li a son pare si era veritat que la Terra era rodona. No per res. És només que mirant l’horitzó, una no ho acaba de veure clar. Potser els astronautes des d’allà dalt i els satèl·lits que fan servir els homes del temps en tenen una altra visió però la seva no pot ser més plana. Se suposa que fins i tot els seus ulls són esfèrics. Els seus ulls! És clar que no cal que patiu que no se’ls pensa treure de llur òrbites per tal de comprovar-ho. Amb tot, altres genis abans que ella van fer coses pitjors, fixeu-vos en l’orella de Van Gogh o els assajos a Muroroa. (Resulta ben curiós batejar aquells experiments macabres igual que les trobades de cada divendres a la tarda amb el grup de teatre. Encara que, ben mirat, no deixa de ser un espectacle).

De vegades li passa això, a la Maya. Veu les coses i pensa. Massa i tot, es diria. La seva mare sovint l’acusa de pensar massa. Sobretot quan un estol de preguntes se li presenten sobtadament i mira de deixar-les anar una rere l’altra a taula durant l’hora de sopar mentre el pare mira les notícies i el silenci és or. Or, mirra i encens.

Li agrada molt a ella la platja. Li encanta passar els estius vora el mar i adormir-se sentint-ne la remor des de la finestra de la seva habitació com si tingués una enorme petxina enganxada a l’orella. Perquè la música i el mar ja fa molt que són amigues. Abans i tot que nasqués la Maya o bé els seus pares, abans que nasquessin els pares dels seus pares. En fi, que ja venia d’abans. Perquè a veure, abans, com us ho diria. Abans era fa una estona però també ara serà abans d’aquí a una estona. No sé si m’explico. Abans, ara, després. Veus? Pensa la Maya, això també deu ser rodó, com la Terra i els ulls. Abans, ara, després, abans, ara, després, abans, ara, després. I així anant fent. Per entendre’ns, això representa que és el temps. Ho sé, és un bon embolic. Potser per això es van inventar els segons que fan servir per obtenir càlculs com déu mana. Un segon és, exacte, un segon. Vaja, això ja són dos segons. Pràcticament cada síl·laba és un segon. Molt bé. Doncs seixanta segons són un minut i seixanta minuts, una hora. Però un dia, no us penseu, no són seixanta hores. Un dia són vint-i-quatre hores. Vejam, deixeu-me fer números, es diu, un dia són... molts segons. És que avui la Maya s’ha deixat la calculadora a casa. Quin rotllo. Mira que tot sovint la pren a sobre però justament avui havia sortit només a passejar una estona per la platja i pensava que era dia de lletres i no de nombres i per això l’ha deixada sobre l’escriptori. Entre una barbie i un llibre de butxaca de Kierkegaard.