No. No ho dubtis molt. Saps? Imagino que podria ser dolent, sí. Massa dolent. Dubtar, vull dir. Potser no, ja m’entens. Només que de vegades ho sembla. Conec molta gent que ha perdut el tren. D’acord que un quart més tard en sortirà un altre. I mitja hora després un altre i així un rere l’altre, tens raó. Imagino que sempre deu haver-hi una altra andana esperant que hi arribis. No sé. I si és fosc i comencen a tancar els llums i estic sol allà, assegut al banc metàl·lic i fumo sense esma per pensar en res que no sigui pensar que no puc pensar en res? No és fàcil deixar que passi la nit i esperar el primer tren que surt demà al matí, saps? No per mi. Potser per tu és fàcil. Tu que ho tens tot tan clar, tant! Estàs collonudament assegut llegint el diari i mirant-me amb la teva maleïda condescendència. Sovint imagino que esperes tantes coses de mi que és impossible quedar bé. Preferiria que no fossis tu qui em construís les expectatives, que no construís jo expectatives que crec que tu construeixes, que ningú construís res, que en tinguéssim prou de relliscar sobre el taulell de quadres blancs i negres a esperar que un cavall amb el seu moviment en ela ens cruspeixi i acabi amb la puta història tot i ser a punt d’arribar a l’altra banda després d’haver-nos assegurat la fugida amb una torre i un alfil presumptament segurs. Tu dubtes? Vull dir, dubtes de tot? De qualsevol cosa, de res en concret i de tot alhora? Fabriques tres milions d’alternatives sense ni adonar-te que hi ha matemàtiques inexactes que ningú podria situar en unes coordenades coherents? A voltes tot és tan senzill! Utilitzaria estúpides metàfores líriques i em faria entendre millor, però detesto creure que en una saleta el metge em farà un tall de bisturí, m’esquinçarà el costat per encabir-hi la mà, apartant les costelles. Burxarà dintre meu una bona estona i aleshores traurà un tros de pulmó i ensenyarà les taques negres al seu col·lega. Jo estaré massa anestesiat per cridar que jo no gasto pulmons. Jo no gasto pulmons ni costelles ni sang ni pell. Proven d’enganyar-me però jo sé que no és meva la carn que travessen amb els seus dits de làtex. Senzill o complicat. Tant se val. Em toca a mi tirar els daus cada vegada perquè soc només jo fent un solitari. Jugo tot sol amb mi mateix encara que em costi reconèixer que no hi ha cap càmera gravant els meus moviments, ni cap veu en off pels meus pensaments. Quan arribi el toc de queda jo escoltaré música i em faré el sord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada