dimarts, 4 de gener de 2011

DISCO 2000 (Here's where the story ends, the Sundays)


He tornat a sentir la melodia i, amb ella, la resta. La veu metzinosa cantava here’s where the story ends i jo sabia que allà era on s’acabava la història. Com tan sovint, un tren i uns walkman. Aquella cinta de cassette amb hummingbirds, heart throbs, lush, high i, és clar, els Sundays. Tot tan trist! Una noia a qui havia estimat moltíssim m’havia acabat de deixar probablement perquè l’estimava massa i encara n’estàvem aprenent. Qui sap on és ella ara o què fa. El cert és que tampoc no m’importa massa. De vegades, em sento encara jove i de vegades m’adono que ja fa quasi vint anys que jo era en aquell tren veient passar arbres fugint per la finestra, travessant el mediterrani tacat de la meva mateixa melangia. Escoltava aquella cinta una i mil vegades perquè em feia plorar i jo pensava que aquell devia de ser el meu estat d’ànim natural. Hi ha cops que encara ara se m’acut de pensar-ho. Sortosament tampoc no massa. Molt temps després, vaig deixar aquella cinta a algú que ja no me la va tornar i de qui no recordo ni el nom i, per bé que he comprat la majoria dels cedés amb aquelles cançons, òbviament ja no és el mateix. Recordo com m’abatia el dreamtime uns segons abans que s’encetés l’iceblink luck dels Cocteau twins i jo escrivia i escrivia sense escriure “badocs sentiments porucs” “i què pretens ara?” “tremolen imatges feréstegues”. I els rínxols vermellosos, de qui aleshores em feia glatir, que anaven desapareixent pervertint-me el record. Jo anava en tren cap a la facultat. Volia ser advocat. Un gran advocat. El gran advocat que sempre havia volgut ser. Però aleshores m’aturava a Gràcia i passejava sota la pluja pendent només de les pròpies passes perquè cada segon era una punyalada, perquè cada posada en escena era més important que l’anterior. Duia els cabells llargs i unes botes que em precedien i de les quals continuo avergonyit, les disposicions transitòries anaven esgotant els seus terminis sense que jo me n’adonés. Vaig trigar molt a acabar la carrera i és possible que no el sigui mai aquell advocat que volia ser aleshores perquè les perspectives insulten qualsevol esquema i, encara així, encara escolto els quatre homes dels kitchens of distinction. No sé si m’he fet massa gran o massa poc ni tampoc sé si vull avançar en aquesta línia. La veritat és que han canviat moltes coses però continuo estimant amb ferotgia i els buits encara em contrauen. Soc una bèstia sense memòria potser a causa de la munió de records que no deixen espai. Penso molt, parlo molt. Penso molt i parlo massa. Penso massa i parlo molt. La meva poesia (o el que jo pensava que ho era) ha madurat però no s’ha fet gran tal i com es mereixia. Jo sé que les paraules no tenen edat però fa mal veure-les omplir-se de pols arraconades i amuntegades en les llibretes negres. Em fa por que inventin un tipus penal on jo esdevingui exactament el subjecte actiu. El tipus penal que castigui aquell que mai no és enlloc, que mai no troba el moment, aquell que mai no deixa d’escoltar que aquí és on s’acaba la història que, malauradament, mai no s’acaba.