dilluns, 31 de gener de 2011

PER BESUCS, COM TOTS NOSALTRES


-què fas?

-que no ho veus?

-sí, és clar, però, vull dir, perquè escaneges tot això? Que no ho tenim en paper ja? Que no t’agraden les nostres fotos?

-les teves fotos. Són les teves fotos.

-Jo em pensava que eren de tots dos.

-Sí, jo també m’ho pensava.

-I ara, per què plegues?

-Ja he acabat.

-No, va, ensenyem això que feies. A veure quines fotografies, saps que tenim un programa que

-Tu mateix. Són totes aquestes de sobre l’escriptori.

-Osti, no pot ser, t’adones com passa. On vas ara?

-Surto.

-Com que surts? Que no veus l’hora que és?

-Em sembla que puc sortir a l’hora que vulgui. Em sembla.

-Dona, és clar, només que he sentit que plouria. Veus? Jo diria que ja esta plovisquejant.

-Adéu.

-Vols que t’hi acompanyi?

-On?

-Ves, a donar la volta.

-Per què hauries de venir tu?

-No ho sé. Perquè fa temps que no sortim plegats tu i jo, a passejar per la sorra.

-

-Pren el paraigües de tota manera. Per si de cas.

-El teu paraigües?

-Com, el meu paraigües?

-El teu paraigües. Que potser no són teus tots els paraigües?

-Però amb què em surts tu ara? Em creia que ja s’havia acabat tota aquesta cançoneta.

-Quina cançoneta?

-Tota aquesta història del què és meu i el què és teu.

-No, no. No n’hi ha cap d’història. És tot teu i ben teu. Prou que ho saps. Tot.

-Vine anem, t’hi acompanyaré. No vull que agafis un refredat.

-Ah, és clar i, com que tu m’hi acompanyes, el refredat s’ho pensarà dues vegades, oi?

-Escolta, no tinc cap ganes de brega. Si no vols no t’acompanyo i punt. Ja està. Vols anar sola? Vés-hi sola. No en parlem més. Vols deixar el paraigües aquí? Au, vés sense paraigües. No sé quina mosca t’ha picat però vés on et plagui. Fes el que et doni la gana. Quan et passi ja m’ho explicaràs.

-Mira. De moment, és evident que aniré on em plagui i faré el que em surti del nas. Soc ben lliure de fer el que vulgui i anar on em roti, no et sembla?

-Què vols dir, “de moment”? I és clar que ets lliure. Lliure com un ocellet.

-Saps? He estat pensant. Tota la tarda que hi dono voltes i potser valdria més
-què valdria més?

-Valdria més que ho deixéssim estar. Una temporada, vull dir.

-Però què m’estàs dient?

-Ja m’entens, tot plegat ha estat massa fort i no hem pogut superar-ho. No passa res. De vegades passen aquestes coses.

-Perlamordedéu era això, oi?

-Doncs sí. Això, era.

-Sortim, sí. Potser ens anirà bé i tot remullar-nos una mica el cap i veure si, a la fi, ens espolsem tota aquesta merda.

-Aquesta merda? Quina merda? Ja pot ploure tota la nit que “aquesta merda” no se n’anirà ni que troni i llampegui tota la puta nit! Mira, saps una cosa, demà mateix me’n vaig. Faig les maletes i me’n torno. Tu queda’t aquí i jo me’n vaig a la ciutat. Ja estic tipa del mar i aquesta maleïda casa. La sal i la pols omplen les parets i els mobles. Però que no te n’adones tu? Ja no puc més. És una pols que s’arrapa als marcs de les finestres, que s’enganxa a cada pàgina dels meus llibres. Tinc la pols ficada al cap. La pell se’m torna pols! Ja sé que ningú la veu però aquest coi de pols hi és! Una pols salada que ja no se’n va. No se’n va mai però jo sí que me’n vaig. Demà mateix. A primera hora.

- Escolta. Escolta. Escolta. No t’acceleris. Espera, d’acord. Si ara no vols sortir doncs seiem un estona i parlem. Et faré un cafè i posaré aquell disc d’en Satie que tant t’agrada.

-No entens res, oi?

-Digues, hi vols llet al cafè?

-Res de res.

-Dues de sucre, oi?

-Vols fotre el favor!

-De seguida estic per tu.

-

-Té, pren. Collons! La mare que et va

-No el volia el cafè.

-Joder, però no calia que me’l tiressis per sobre, no? Ho deies i ja està, no creus?

-Ho sento
.
-Sí. Jo també “ho sento”.

-Au, puja a canviar-te.

-Em sembla que m’he escaldat.

-A veure, deixa que ho miri. Poca cosa. Res. Exagerat. De seguida plores.

-Què fas?

-No ho veus, treure’t la camisa.

-No. Vull dir, què fas?

-

-Ah, clar, ja ho entenc, ara vols fotre un clau.

-Vés a la merda.

-No, vés-hi tu a la merda.