BESUCS i altres espècies

- Per què preguntes?

- Potser perquè vull respostes.

- A mi no m’ho sembla. A mi em sembla que només vols preguntes.   Les teves preguntes. Preguntes retòriques. Preguntes per no res. Preguntes per tu sol, per sentir el soroll que fan quan les deixes anar.

- De debò és això el que penses? Seriosament? Està bé. Està bé. No tornaré a preguntar, doncs. Encara que, ben mirat, no acabo d’entendre què vols dir. Et sembla realment que no vull saber el que m’has de dir?

- Deixa-ho estar. No m’escoltes. Mai no m’escoltes. Si ho fessis, entendries això que dic. Si m’escoltessis, no faries aquestes preguntes, no tornaríem a començar cada cop aquestes estones de no-res.

- Hi pensaré. T’ho prometo. Et prometo que pensaré en això que dius. Però primer m’hauràs de contestar, encara que sigui per darrera vegada. Un darrer cop i ja està. A partir d’aleshores, trauré les conclusions sense preguntes, llegiré el subtext. T’ho ben asseguro. És només que ara em cal. Saps què vull dir?

- Veus? Ets del tot incapaç d’estar-te’n. Em demanes respostes i, no obstant, fuges a cada nova resposta. Així és impossible.

- Contesta’m, per favor! Fes el favor de contestar-me! Ho necessito! No hi ha res que necessiti més, hores d’ara, que sentir la TEVA veu, les TEVES explicacions, la TEVA MANERA de

- de què? Esperes sempre que sigui jo. Esperes sempre el camí que jo marqui. Per no entens que ha de ser el TEU camí. Esperes de mi alguna cosa que en realitat no vols. Tan sols un soroll, una ventositat sense forma que acaroni els teus interrogants. I jo ja no vull. Ja no sóc capaç. Tinc les meves pròpies preguntes, jo i ja no tinc temps per perdre. Ja no val la pena. De veritat, ja no puc més. Abans. Prou. Que no ho veus que tot plegat. Abans era. Prou. De debò. Prou.

- ...

- ...

- I doncs?

- Para la taula, el sopar és a punt.

- Poso cullera o només forquilla?

- Fes el que et doni la gana.

- Així doncs, cullera també?