De dins estant podies sentir el rierol que corria vall enllà, sense pressa, com un joc de criatures. A ella li agradava explicar que havien comprat la casa per aquella melodia però ell aleshores recordava el veritable motiu i arrossegava els oients fins al jardí del davant on la figuera s’aixecava imponent, com un gegant que reposa a la gespa i, si l’estiu ja anava de baixa, els convidava a prendre tantes figues com poguessin. Hom s’embadocava i corria a tastar les bosses de mel i ells s’estarrufaven des de la porta segurs que acabarien sopant a la fresca.
Els havia costat més que no semblava convertir-la en aquest paradís adorable que tothom els envejava, per això ningú no la reconeixia quan ells senyalaven amb un punt d’orgull la foto immensa que presidia la saleta de la llar de foc. Quatre pedres afusellades de blanc i negre. Ells recordaven cada cap de setmana, cada estiu que van venir a picar fusta i a treure males herbes amb les nenes que només volien córrer i enfilar-se a l’arbre. Hi havien abocat cada cèntim dels seus estalvis però també tota la matèria de què deuen estar fetes les il•lusions. Cap altra de les propietats que van anar escripturant amb el pas dels anys no els va omplir mai com aquella però tampoc cap altra els buidaria de la manera que ho féu la casa de la figuera.
A les millors èpoques, havien omplert la gespa de llum i una orquestra havia tocat standards. Els grans ballaven i bevien i els joves festejaven a la vora de l’aigua. Cap al final, quan ja anava un pèl torrat, ell s’afegia als músics i cantava time after time o my funny valentine amb el posat de Gatsby rural que guardava per l’ocasió i ella se’l mirava embadalida i les nenes reien i els gossos embogien per l’enrenou i per tot el menjar que anava pel terra. Hi havia lloc per tothom i podies trobar un oncle adormit a l’escala o qualsevol desconegut del poble fent cafè pel matí quan el campanar tocava a missa i les fulles de l’arbre tremolaven pel ventijol.
S’hi havia casat la gran, que havia arrossegat una cua llarga i blanca pel damunt de la gespa fins al peu de la figuera on havia dit sí, sí que vull, mirant a son pare i a sa mare que amagaven un plor tan dolç, un plor de siconi. I la petita, que no es casaria mai de la vida, hi havia vingut a parir el primer nét al pis de dalt, el mateix nét que més tard perdria dues dents un cop que s’havia enfilat a la branca més alta i cridava els cosins distretament des de la seva atalaia. Hi havien presentat la millor novel•la que ella escriuria mai i els periodistes la fotografiaven enamorats dels seus ulls grisos i el cabell recollit que començava a explicar l’edat que tenia.
Però la neu a l’hivern i la platja a l’estiu s’havien conxorxat contra aquella caseta. Tots plegats passaven les vacances lluny d’aquell univers enretirat que quedava a massa quilòmetres de casa per arribar-s’hi en cotxe cada cap de setmana. De vegades la mandra i de vegades la feina i de vegades la mandra i la feina servien d’excusa. I sí, hi anaven de tant en tant, posaven les coses a lloc, collien quatre figues i algun cop convidaven amics a sopar i diries que les pedres somreien esperançades però el cert és que sort de la canalla. Que la torre era viva perquè mantenia el secret de les trobades amoroses dels més joves, que furtivament es feien grans arrecerats a la llar de foc.
Algun cop, per Sant Esteve, quan venien tots a casa i menjaven canelons, s’havia parlat de vendre i ell s’esperitava i amb quatre crits els ho treia del cap. La figuera passava dels cinc metres i la sola idea de no veure mai més aquell arbre els feia callar. Que potser hi havia calers al món per pagar-los el preu d’aquell bocí de cel? I de seguida tot eren records que es cadenaven els uns als altres. Potser el gronxador que mai no ha anat bé del tot o la gosseta que van enterrar fa dues tardors. Potser aquell diumenge que van pintar entre tots quatre les gorfes i la gran els va confessar que havia començat a sortir amb el gendre i la petita va encendre un cigarro com aquell qui no vol la cosa mentre ells es miraven amb el cor adolorit de saber-les tan grans. I va pare, sí avi, canta alguna coseta. Canta’ns una cançó. I ell que s’aixeca. A dalt de la cadira a dalt de la cadira. I ell que s’enfila a la cadira i ella que no les té totes i li agafa la mà i ell comença a cantar i les nenes tornen a riuen.
Potser per tot plegat i ara que tots dos són jubilats i la ciutat se’ls comença a fer esquerpa, han decidit d’instal•lar-se definitivament a la casa de la figuera. Ella fa tres anys que va donar la darrera classe i a ell, al despatx, no el volen veure ni en pintura. De cop, ella li ho proposa quasi com una juguesca. Què et semblaria si anéssim a la caseta a escriure una darrera novel•la? I ell s’hi enjogassa i diu, jo et portaria el cafè i tu em llegiries les pàgines que hauries escrit. I ella, passejaríem per la vora del riu i hauríem de córrer cap a casa perquè la teva bufeta faria de les seves. I ell, o la teva, què t’has pensat? I els costa molt poc fer la maleta i agafar el cotxe aquella mateixa nit. Tot sopant a la fresca truquen a les filles i els ho expliquen i, durant la nit, ell no para de moure’s i de rebregar els llençols i ella el torna a tapar i s’aixeca a buscar-li un got d’aigua. Senten l’herba que balla i l’aigua que es baralla amb les pedres i algun finestró que no para de petar.
Al matí, ella llegeix asseguda sota l’arbre i ell hi arriba amb l’esmorzar.
-Quines festes, hauríem hagut de venir abans.
Els havia costat més que no semblava convertir-la en aquest paradís adorable que tothom els envejava, per això ningú no la reconeixia quan ells senyalaven amb un punt d’orgull la foto immensa que presidia la saleta de la llar de foc. Quatre pedres afusellades de blanc i negre. Ells recordaven cada cap de setmana, cada estiu que van venir a picar fusta i a treure males herbes amb les nenes que només volien córrer i enfilar-se a l’arbre. Hi havien abocat cada cèntim dels seus estalvis però també tota la matèria de què deuen estar fetes les il•lusions. Cap altra de les propietats que van anar escripturant amb el pas dels anys no els va omplir mai com aquella però tampoc cap altra els buidaria de la manera que ho féu la casa de la figuera.
A les millors èpoques, havien omplert la gespa de llum i una orquestra havia tocat standards. Els grans ballaven i bevien i els joves festejaven a la vora de l’aigua. Cap al final, quan ja anava un pèl torrat, ell s’afegia als músics i cantava time after time o my funny valentine amb el posat de Gatsby rural que guardava per l’ocasió i ella se’l mirava embadalida i les nenes reien i els gossos embogien per l’enrenou i per tot el menjar que anava pel terra. Hi havia lloc per tothom i podies trobar un oncle adormit a l’escala o qualsevol desconegut del poble fent cafè pel matí quan el campanar tocava a missa i les fulles de l’arbre tremolaven pel ventijol.
S’hi havia casat la gran, que havia arrossegat una cua llarga i blanca pel damunt de la gespa fins al peu de la figuera on havia dit sí, sí que vull, mirant a son pare i a sa mare que amagaven un plor tan dolç, un plor de siconi. I la petita, que no es casaria mai de la vida, hi havia vingut a parir el primer nét al pis de dalt, el mateix nét que més tard perdria dues dents un cop que s’havia enfilat a la branca més alta i cridava els cosins distretament des de la seva atalaia. Hi havien presentat la millor novel•la que ella escriuria mai i els periodistes la fotografiaven enamorats dels seus ulls grisos i el cabell recollit que començava a explicar l’edat que tenia.
Però la neu a l’hivern i la platja a l’estiu s’havien conxorxat contra aquella caseta. Tots plegats passaven les vacances lluny d’aquell univers enretirat que quedava a massa quilòmetres de casa per arribar-s’hi en cotxe cada cap de setmana. De vegades la mandra i de vegades la feina i de vegades la mandra i la feina servien d’excusa. I sí, hi anaven de tant en tant, posaven les coses a lloc, collien quatre figues i algun cop convidaven amics a sopar i diries que les pedres somreien esperançades però el cert és que sort de la canalla. Que la torre era viva perquè mantenia el secret de les trobades amoroses dels més joves, que furtivament es feien grans arrecerats a la llar de foc.
Algun cop, per Sant Esteve, quan venien tots a casa i menjaven canelons, s’havia parlat de vendre i ell s’esperitava i amb quatre crits els ho treia del cap. La figuera passava dels cinc metres i la sola idea de no veure mai més aquell arbre els feia callar. Que potser hi havia calers al món per pagar-los el preu d’aquell bocí de cel? I de seguida tot eren records que es cadenaven els uns als altres. Potser el gronxador que mai no ha anat bé del tot o la gosseta que van enterrar fa dues tardors. Potser aquell diumenge que van pintar entre tots quatre les gorfes i la gran els va confessar que havia començat a sortir amb el gendre i la petita va encendre un cigarro com aquell qui no vol la cosa mentre ells es miraven amb el cor adolorit de saber-les tan grans. I va pare, sí avi, canta alguna coseta. Canta’ns una cançó. I ell que s’aixeca. A dalt de la cadira a dalt de la cadira. I ell que s’enfila a la cadira i ella que no les té totes i li agafa la mà i ell comença a cantar i les nenes tornen a riuen.
Potser per tot plegat i ara que tots dos són jubilats i la ciutat se’ls comença a fer esquerpa, han decidit d’instal•lar-se definitivament a la casa de la figuera. Ella fa tres anys que va donar la darrera classe i a ell, al despatx, no el volen veure ni en pintura. De cop, ella li ho proposa quasi com una juguesca. Què et semblaria si anéssim a la caseta a escriure una darrera novel•la? I ell s’hi enjogassa i diu, jo et portaria el cafè i tu em llegiries les pàgines que hauries escrit. I ella, passejaríem per la vora del riu i hauríem de córrer cap a casa perquè la teva bufeta faria de les seves. I ell, o la teva, què t’has pensat? I els costa molt poc fer la maleta i agafar el cotxe aquella mateixa nit. Tot sopant a la fresca truquen a les filles i els ho expliquen i, durant la nit, ell no para de moure’s i de rebregar els llençols i ella el torna a tapar i s’aixeca a buscar-li un got d’aigua. Senten l’herba que balla i l’aigua que es baralla amb les pedres i algun finestró que no para de petar.
Al matí, ella llegeix asseguda sota l’arbre i ell hi arriba amb l’esmorzar.
-Quines festes, hauríem hagut de venir abans.
-Tresor, hem de parlar.
-Ho sé.
-...
-Ho saps que fou sota una figuera que la lloba alletava Ròmul i Rem?
-M’ho has dit tantes vegades que ja me n’havia oblidat.
-I t’ho he dit mai que les millors figues són les que tenen el coll tort?
-Els darrers cinc minuts encara no m’ho havies dit. Jo en sé una de bona.
-Digues.
-Les figues són el pa del pobre i les postres del ric.
-...
-Hem fet sort, oi?
-Jo en sé una altra.
-...
-No jeguis a l’ombra d’una figuera que la mort s’amaga al darrere.
-...
-M’han parlat d’un lloc a Suïssa.
-...
-Ja ho he arreglat tot. Divendres marxo.
-No vols que t’hi acompanyi, oi?
-Les figues com els amors, les primeres són les millors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada