PERÒ NO ÉS VERITAT

—Tinc els meus dubtes.

—I això, per què?

—És el primer cop que me'n parles.

—Et penses que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

—Vols dir que m'amagues coses.

—Que no ho fa tothom? Hi ha algú que no guardi secrets?

—No, jo no.

—Tens raó. Tu no tens secrets. Perquè tothom sap que

—Què és el que sap tothom?

—Deixem-ho estar. Res.

—No tinc res per amagar.

—Jo tampoc.

—Ets tu que has dit que tothom té secrets. Ho has dit, oi?

—No és el mateix.

—Si és secret, aleshores no és per tothom. Tinc raó o no?

—Però això no vol dir que sigui res a reprovar.

—Ho has dit tu. Qui ha parlat, aquí, de reprovar?

—No és el que dius. No són les paraules. És l'actitud, la teva actitud.

—Quina actitud? Estem parlant, oi? Et sóc sincer, no he alçat la veu, he mantingut tota la serenitat de què sóc capaç.

—Veus?

—Mira, si vols, tornem a començar. Torna a començar. T'escolto.

—Ara ja no cal. No em ve de gust.

—Mira, el que et passa no és que tinguis por del jutge, sinó de la Justícia.

—Ja ho entenc. Senyoria.

—No m'has entès. No he vingut a jutjar-te. Al contrari. Jo he estat sempre el teu defensor. Davant de qualsevol instància.

—Que potser t'ho he demanat mai, jo?

—No calia.

—És clar. És la teva quota del torn d'ofici.

—Parlem dels meus secrets, doncs.

—Ja ha quedat clar que no en tens tu, de secrets.

—Però tu n'has parlat.

—No és possible parlar dels secrets dels altres.

—Creu-me. No he vingut a discutir. Tenia moltes ganes de veure't.

—Tenies. Ja no, oi?

—Tinc. Moltes ganes. De debò. No ho sé. Vull dir. Vinga, seiem. Riu una mica.

—Molt bé, si ric una mica fotràs el camp?

—Escolta, mira, si vols que marxi, ho dius i ja està.

—No. No ho vull. No volia dir això.

—Aleshores.

—És només que. Perdona. Però no vull riure. És important per a mi, tot això.

—I per a mi. Si és important per tu, ho és per a mi. Jo només he dit que tenia els meus dubtes. Això i prou. És lògic, no et sembla? És la primera vegada que en sentia parlar.

—A casa no se'n pot parlar, de segons què.

—Primera notícia. A veure, què tenim censurat, segons tu, a casa nostra?

—Deixa-ho. Es pot parlar de tot. Obertament. Com adults. De tot. O de res. Segons com ho vegis.

—I fa molt?

—Com vols dir?

—Collons. Vols que sigui més explícit? Fa molt, que dura?

—Massa, suposo. De sempre.

—No. De sempre no. Ha de ser d'ara. Jo me n'hauria adonat. Les sé percebre, aquestes coses.

—Quines coses?

—Aquestes. Ho hagués sabut de seguida.

—De debò et penses que ho saps millor que jo?

—Suposo que no.

—Creus que ho saps tot, tu. Però no és veritat.