TALLER (errors i trampes d'autor in media res)

perquè sí i en tot cas no perquè hi hagués pensat». massa que hi dóna voltes! Penja i es guarda el mòbil a la butxaca. Com que la seva dona es va negar a l'ortodòxia de comprar butaques per al menjador, seu al sofà i escolta música. Els extraterrestres fa dies que no donen senyals de vida, ella no torna fins dijous i el projecte, entregat i cobrat. Que no és lícit, doncs, fer girar un disc i deixar reposar els pensaments, ara que és quasi de nit? Es veu que no. Una bona melodia no sempre ens mena a una bona peça musical, vet aquí el malaurat exemple. S'aixeca d'una revolada, torna l'agulla al seu lloc i surt al replà de l'escala, el seu oasi. Volien l'àtic però es va conformar amb un tercer sense ascensor. Com adora aquesta olor de col bullida de cada dijous al migdia, amanida amb desinfectant de pi! Si les coses van mal dades sempre queda l'olor de patata i bleda! Calla. La veïna del setè ha sortit amb la canalla. Ella, les criatures i aquest escot. Per l'amor de Déu, que no s'adoni que és aquí dalt. Sobretot ara que l'ascensor s'ha espatllat i es veurà obligada a baixar els fills escales avall. Beneïts esglaons, qui ho diu que són massa alts? Fixa't, Déu del cel, si la fruita no cap al sarró! Amunt avall amunt avall amunt avall. Patapam! Collons! No, no patiu. No és que la del setè s'hagi fotut de morros, és la porta de casa que se li ha tancat. Sí sí, ho heu entès a la primera. Porta tancada i ell fora descalç, sense claus ni mòbil ni ulleres de sol. Atabalat com està, rellisca i cau tot el tram d'escales que va de la cinquena a la quarta planta. Ara sí que hi hagut plantofada. La seva. Treu el telèfon de la butxaca però s'adona de seguida, per les esquerdes de la pantalla, que l'aparell és ben mort. Cridaria, si no fos que fa temps que viu sol a l'escala. prova d'aixecar-se però la cama dreta no respon. Per si no en té prou, una peça musical mal girbada el ve a trobar, somorta i repetida, des del seu pis. Pitjor encara, el disc s'acaba de ratllar en el pitjor sot del vinil. Aixeca el cap, em mira, i —amb els seus dos punts i un parèntesi obert— em diu «ja està bé, no?». I com que el cert és que té bona part de raó, el deixo que senti la porta del carrer i la veïna del setè que ja ha deixat la mainada a l'escola i puja corrent de seguida que el veu esclafat a l'escala. Se li apropa dolçament i l'ajuda. Passa el braç per l'espatlla i l'aixeca. Mans i mànigues ha de fer per no anar a petar just allà on no ha d'anar a petar. Ell fa el que pot a peu coixet, sort en té que li queda encara la cama dreta. Finalment, entre la veïna i la barana arriba a la porta de casa. Treu les claus i entren. Ella el deixa assegut a la butaca, s'assegura que està bé, atura el tocadiscos i se n'acomiada refusant tot agraïment. Encara no ha tingut temps de treure's les sabates i encendre una cigarreta, ell que no fuma, que truquen a la porta. Com que sent que la veu que diu «torno a ser jo» té la mateixa propietària que aquell bé de Déu de peres, melons i síndries, no tarda ni un segon a córrer fins a la porta. La noia va vestida només amb una bata de seda transparent que fa inútil la imaginació que ell tampoc no té. «He pensat», diu, i entra fins a la cuina amb un plat de patata i col i la mirada lasciva. Ell se la mira, tanca la porta i torna a aixecar el cap en la meva direcció. Ara són dos punts i parèntesi tancat. «Llàstima del projecte per entregar», es diu mentre veu com l'altra ja fa relliscar la faldilla fins als talons al compàs de la música,