Sé que he d'acabar marxant, però encara sóc al mateix lloc. Fa dies que tinc el cotxe i tanmateix segueixo tombant amb l'animal verd, que ja és gairebé una extensió de les meves cames mandroses. I no trobo el moment d'acomiadar-me d'aquesta gent. M'hi he entès abans i tot de parlar-hi. És evident que els idiomes són només el vestit que hom posa a les paraules. Aquí és sempre estiu, malgrat que fa una setmana que no vol parar de ploure. Potser per això l'edat que ja no tindrà és una ferida oberta que no s'asseca, la font del meu dolor.
2 comentaris:
Per fí avui he tingut temps de llegir totes les postals, totes tenen el regust sentimental de venir de llocs diferents del cor, totes m'han deixat les ganes d'anar a llocs inexplorats de l'ànima.
Uau, Pau!
Publica un comentari a l'entrada