Una boira espessa ha emmalaltit sobre l'estany i fa una estona que remuga sense gosar bellugar-se. Diries que és conscient que la pluja no pot tardar i per això s'espera. Com que resulta impossible distingir més enllà d'una estona, he posat música. Res extraordinari. Hi ha una capsa de discos que ja eren aquí quan jo vaig arribar, però que fins ahir no havia saludat. He descobert que algú que em va precedir devia enamorar-se del jazz. I malgrat tot, l'amor suprem encara és aquí. Brut de pols dins d'una capsa de cartró.
2 comentaris:
Com diu un gran mestre "Todo prodigio cansa", fins i tot l'amor suprem.
Ai, els mestres! De vegades també s'equivoquen. Jo penso ara quantes coses, encara més fràgils que l'amor, s'omplen de pols dins de la capsa.
Publica un comentari a l'entrada