PENDENT DE TRAMESA

 

 

L'endemà mateix, va trucar a primera hora i, naturalment, la resposta encara fou la mateixa.

 

Resultava tan dolorosa, l'espera, que es va asseure a veure passar les hores amb l'esperança inútil que —d'alguna manera— el temps transcorregut hi podria prendre partit. Però havent triat el seu lloc preferit de tota la casa (un punt just on la llum del dia entra ferotge com una tempesta i omple sencera l'estança amb les olors de la ciutat que es lleva), havent-se fet acompanyar de la música que més aprecia, assaborint-la en aquell volum mesurat tan ple de seny, així i tot no sabia com posar-se.

 

Per això s'aixecà, atropelladament es conduí de visita als estris de cuina a la recerca d'un consol quotidià i va sentir-se satisfet d'aquell ordre preestablert, aquella pulcritud gairebé marcial. Tot seguit, entrenà les cames amb un seguit de curses tot al llarg del passadís. En un extrem, l'armari encastat que no tancava. Quinze passes més enllà, davant per davant, la paret vestida amb la reproducció d'un quadre sobrevalorat que es resistia a envellir. El rècord es trobava en deu passes i mitja, marca que havia assolit encara als dies de glòria, quan l'exercici era només esbarjo i no pas com ara, terapèutic.

 

No del tot suat, s'esbandí la cara a la pica del quarto de bany i evità mirar-se al mirall per por de descobrir l'evidència del neguit esgarrapant-li els trets de la cara. Tornà fins a la butaca que havia triat d'inici i repassà els titulars del dia al diari del dia anterior.

 

Notablement decebut per la manca de notícies rellevants, passà l'estona entretingut amb les pàgines de la programació televisiva que havia oblidat de compartir amb la seva vista. Somrigué orgullós en adonar-se que, fet i fet, com es diu sovint, poca cosa valia gaire la pena. Tret (si de cas) de la reposició d'un reportatge absurd que de tota manera —atesa la incompatibilitat entre l'hora d'emissió i la franel·la dels seus llençols— hagués obviat igualment.

 

Plegà el diari com un tovalló cap al final del diumenge i escrutà les humitats del racó que avançaven anguniosament però valentes. Hauria jugat a veure-hi formes i retrats si no fos que no és aviciat al joc, menys encara des que domesticà la imaginació quan treballava al torn de nit.

 

Finalment, amb una glopada de conyac s'engolí la vergonya i tornà a prendre el telèfon. La mateixa veu. La mateixa resposta.