Una trucada m'explica que ets mort i aleshores llegeixo un correu electrònic que ho certifica. Penso en afaitar-me la barba i deixar-me un bigoti fi, finíssim, però arrossego una pena que gairebé ni em pertoca i em fa vergonya fins i tot haver-ho pensat. No tornaràs a venir a seure al racó dels teus dijous, i em terroritza la idea que un dia, sense voler del tot, ens farà riure una ximpleria i potser haurem deixat escapar alguna cosa més que un mocadoret de seda. I ens acabarem perdonant amargament, dient-nos els uns als altres que tu els hauries volgut, aquests somriures. I potser no serà ben bé una mentida pietosa, i tanmateix m'amoïna el fet que —convençuts o no— la teva absència continuarà essent un fet, la mateixa realitat inversemblant que és ara. Un buit que fa mal. Un cop a l'estómac. Un disbarat. És dilluns i em tocava escriure per a una tempesta que mai no arriba i que mai no s'acaba i avui aquest espai (tan ridícul, perdona'm) havia de ser teu i només teu. Perquè és el teu record que m'ha esclatat a sobre.
1 comentari:
Sublim i trist, com la realitat que ens envolta aquests dies. L'escrit d'avui és d'aquells per guardar i rellegir quan el dolor de l'absència es converteixi en enyorança sentimental (en el bon sentit d'aquesta paraula)
Publica un comentari a l'entrada