TOTES LES NÚVIES

Totes les núvies estan guapes. I una merda! Serà: “totes les altres núvies estan guapes”. Mira l’hora que és i encara tinc més pèl a les cames del que mai s’hagi vist fora d’un zoològic i els cabells que ni la Feliu l’endemà d’una ressaca. Encara que, ben mirat, la Feliu porta el mateix pentinat l’endemà d’una ressaca, d’una guerra nuclear o pel bateig de les infantes. I mal m’està dir-ho, perquè amb la fila que faig no tinc dret a criticar altra cosa que la desgràcia que em retorna el mirall. I és que no tinc edat per casar-me. Ja no tinc edat. A aquestes alçades de la vida hauria de comptar el dies que em queden per jubilar-me, arribar tard al concert de final de curs de l’escola de música dels meus cinc-cents néts o apuntar-me a un curset de cup cakes al casal del barri. I en canvi, mira’m, aquí em tens, fent veure que és possible entaforar aquest tros de vaca en aquest vestidet brocat de seda amb pedreria i brodat. Sort en tinc dels guantets de pell, que faran que no es vegin aquests deu botifarrons que Déu m’ha donat.

     El notari em va donar festa fa una setmana. Segurament ell ja ho veia clar que em farien falta com a mínim set dies per la “puesta apunto”. Se la sap llarga, ell, que va per la quarta dona i no serà pas l’última, ja t’ho dic jo. A l’Eduardo, pobre, fins ahir no el van deixar anar els del gimnàs i està que trina. De tota manera, l’Eduardo sempre està que trina i tot ho acaba igual. "Una colla de racistes!" Tant és que parli de l’amo del gimnàs com dels mossos que l’aturen i li demanen els papers. Per ell, tots són racistes. L’altre dia se les va tenir amb en Quimet de la fruita pel cartell del a pruna negra! I això que l’Eduardo no suporta ni els àrabs ni els argentins, el posen dels nervis els xinesos i els peruans del metro. No pot amb la gent grassa, ni amb els quissoflautes, els homosexuals, les criatures o la gent gran. Vaja, llevat de mi, és clar. Perquè ve i em diu corasssson i, escolta, se m’ericen els pitons i això no hi ha qui ho pari. Ai, l’Eduardo! Fa no res que m’ha trucat per xiuxiuejar-me que frisa per veure’m vestida de princeseta. De reina mare, li hauria dit, però m’ho estalvio perquè més m’estimo que estigui de bon humor el dia que ens casem, oi? I és que encara tinc les ungles per arreglar. Sort que les mans no es veuran perquè la Pili no arriba i ja no em queda res per rossegar.

 

     Amb l’Eduardo, ahir vam estar xerrant i m’ho va confessar tot. Jo ja m’ho temia, és clar, que tampoc no sóc burra acabada després de tots aquests anys treballant al despatx i de veure’n de més colors que un estoig de tints. Però què hi vols fer, ningú no és perfecte, al cap i a la fi. Sobretot jo. Ara que no et pensis, per l’edat que tinc, tampoc no estic de mal veure. Quan m’arreglo, encara n’enxampo més d’un girant-se a mirar-me el cul. I tot i que no tinc la pell d’una nena d’institut, més d’una la voldria, la meva pell. Perquè jo m’he cuidat tota la vida, això sí. De cremes i potingues no n’ha faltat mai a casa meva. I sempre neta i endreçada. I encara es pot dir que ho tinc tot meu i al seu lloc. I si no li tinc, ho sembla. Que no he estalviat mai ni mitges ni cotilles. El notari sempre diu que tinc cames de secretària i no és pas l’únic que m’ho diu. Perquè ara ja no, que no goso, però no fa tant que feia deu piscines llargues com la tita d’en, en fi, deu piscines cada matí abans d’entrar al despatx. No senyor, jo no he deixat que els anys em fessin nosa. Ara bé, ningú no és perfecte. Per això quan l’Eduardo em va explicar que tenia tres marrecs a la República, doncs vaig fer el cor fort. No passa res. I quan va dir que feia tres anys que s’enllitava amb una caixera del Dia, que és del mateix poble d’ell, vaig empassar saliva i ja està. Perquè tampoc no passa res, aquell que és fora sempre s’enyora, ho sap tothom que la terra tira. I quan va dir que es casava amb mi pels papers, vaig fer veure que no me n’havia sentit, del punyal que m’acabava de clavar, de manera que li vaig agafar ben fort aquella manassa que té, me’l vaig mirar als ulls i li vaig preguntar: Però tu m’estimes, xato? I ell es va aixecar, em va abraçar emocionat, em va fer un petó al front i va dir, "eres la mamá que nunca he tenido". I a mi —és clar— amb totes dues mans aferrades al seu darrere tibat no em surt res més que: doncs no se’n parli més, mañana mismo nos vemos en el altar.I aquell bé de Déu de dents tan blanques que se m’obren com un collaret per la núvia més guapa de totes. I així estem, amb els nervis de punta perquè la Pili encara és hora que arribi.

 

     Truquen baix. “Es pa’una entrega”. Bones hores, penso jo. I espero que pugin i, quan obro, em trobo un brivall que m’ofereix el ram de flors més gran del món, ple d’acàcies precioses. Ploraria, però com que ja vaig pintada, continc l’emoció —que és una tècnica que vaig aprendre en un curs de creixement personal que vaig fer per internet—i dono la propina al noiet de la gorra. Espero que es giri per veure-li el culet i aleshores tanco la porta. Obro encuriosida la targeta esperant veure la lletra poc instruïda del meu Eduardo però, per sorpresa meva, una lletra elegant i ben vestida em recita uns versets ensucrats que m’arrenquen ara sí —a la merda el creixement personal—una llagrimeta que m’espatlla el rímel. Coi de notari.  M’assec a la butaca de la saleta i m’encenc un nobel dels que tinc amagats a la calaixera, amb les arracadetes de la primera comunió i els mocadorets brodats. Sento els boleros de la portera que frega l’escala i, com que és sorda, es pensa que la resta tampoc no hi sentim. I em sobreposo.

 

     Quan la Pili arriba torno a ser jo i li clavo un sermó que encara es disculpa ara, la pobra. Em fa les mans, em repassa el maquillatge de dalt a baix i em deixa un recollit que ni la Gràcia de Mònaco. Quan acaba, em miro al mirall i penso que, al capdavall, totes les núvies estan guapes. El timbre avisa que el cotxe ben guarnit ja m’espera baix i baixo aguantant-me la cua del vestit i el ramet. El xofer em pica l’ullet mentre m’aguanta la porta i jo respiro ben fort tres vegades seguides -si se n’aprenen de coses per internet! El viatge se’m fa etern però la porta de l’església és plena d’amics i companys que s’esqueixen la boca amb uns somriures més falsos que els dels anuncis de pastadents. Tret del de l’Enriqueta, que no és ni fals ni és somriure, sinó que li van deixar la boca així de torta quan la van operar de l’orella no gaire abans del cop d’estat. I em planto més digne que una artista i agafo el meu germà petit—l’Onofre— del bracet i entro a l’església que ja entona la marxa més famosa de Mendelssohn.

 

     L’Eduardo és davant l’altar, més guapo que un Déu. Veient el Crist que penja barbut d’una creu, sabreu que no parlo per parlar. On vas a parar, ni punt de comparació. El meu manso tot vestit de blanc, com un àngel negrot i atxurat d’aquella manera que només ell se sap atxurar. Allarga la mà cap a mi i amb un gest dels ulls m’ensenya la caixera del Dia que em somriu des de la tercera fila amb un escot que fa por. No et sabria dir si plora o és que ja és així de natural. I el mossèn arrenca. No us enganyaré, entre una cosa i l’altre les cames em fan figa però—com que avui sóc la protagonista— “nostrusenyor” no em té en compte que em quedi asseguda al banc nupcial durant la cerimònia mentre la resta s’aixeca i s’asseu, s’aixeca i s’asseu. En un moment donat, just abans de les aliances, el capellà deixa anar la frase aquella de “hable ahora o calle para siempre”, que jo em pensava que només sortia a les pel·lícules. I et vols creure que s’aixeca el notari i comença a bramar que està enamorat de mi, que de tota la vida i que el nostre és un amor de debò, que més gran que gran i tota la pesca? I la seva dona vinga plorar, sense saber on posar-se. I l’Eduardo que se’n va cap allà, fet una fúria, i comença a endinyar-li un jec d’hòsties que li deixa la cara com elmapa mundi de les mongetes de la teula i tothom de peu mirant-s’ho i ningú no sap si riure o plorar i arriba l’ambulància i se’l pren amb una llitera blanca blanquíssima mentre l’home em mira desencaixat amb gest de súplica i l’Eduardo torna cap a l’altar i m’agafa la mà, i jo me’l miro, miro el capellà, miro l’Eduardo, i quin coll més ample que té. M’escuro la gola, miro el capellà.Vinga vinga, faci faci, que aquí hem vingut a celebrar una boda i ja et dic jo que la celebrarem. Oi tant si quiero.Collons si quiero. No vull altra cosa al món que quererte hasta que la muerte nos separe, corasssson. 

 

     El que passa és que una parella de Mossos d’Esquadra, fornits com dos armaris, han fet petar la porta petita de l’església i el matrimoni no s’ha pogut consumar. El meu Eduardo anava cridant racistas racistas mentre se l’enduien emmanillat passadís enllà i la caixera del Dia els seguia arrossegant-se pel terra, aferrada a la cama d’un dels policies, bramant com una mala cosa. Aprofitant que ja m’havien fotut la festa enlaire, he optar per tenir un atac de cor i encara he tingut temps de sentir algú que cridava “hay algun médico en la sala?”