AL CAPDAVALL SEMPRE

 

—No ho hauries dit mai, això, abans.

—Abans, quan?

—Abans.

—I què et fa pensar que abans no ho hauria dit i ara, en canvi, sí?

—Ho has dit, oi?

—Sí, és clar.

—I abans no ho havies dit mai, oi?

—No, no exactament.

—Doncs ja ho tens.

—Però potser és que és nou.

—T’ho sembla a tu, que sigui res nou?

—No havies tingut mai l’edat que tens ara.

—En això tens raó. Però no veig què hi té a veure.

—No ets cap criatura.

—Sentint-te, ningú ho diria.

—Quant temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Sempre m’ho havia semblat, de debò. Vull dir, no com ara. Però al capdavall sempre.

—Ah sí?

—Sí. No ho sé.

—Doncs ja em diràs perquè.

—Aquestes coses es noten, saps?

—Clar. El to de la pell, el to de la veu.

—Ves a la merda.

—No, de veritat que m’agradaria saber què és això que tant es nota. Em sembla increïble.

—No és res concret.

—...

—Vull dir, ho sabia. Després de tot aquest temps plegats, tan estrany ho trobes? No creus que et conec prou?

—És curiós que, en canvi, les coses més evidents no les hagis entès mai.

—Ja comencem.

—No he començat res, jo.

—Aleshores, em pots explicar com hem arribat fins aquí?

—Fins aquí on, exactament?

—Mira al teu voltant. Fins aquí.

—Vols que et digui que veig quan miro al meu voltant?

—Valdrà més que no. Valdrà més continuar pensant que vèiem el mateix. Si més no fins avui.

—Jo al·lucino. De debò continues pensant que hem estat veient el mateix? Parles seriosament?

—Collons, no ploris ara. Ara no et fotis a plorar.

—...

—Fes el favor d’aixecar el cap i ser honesta amb el que veus. Fet i fet, potser sí que veiem la mateixa merda. Només que no té res a veure amb allò que suposa que hauríem de veure.

—Quina merda.

—Quina puta merda.

—...

—Quan temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Hòstia puta.

—Què?

—Clar, ara ho entenc tot.

—Què entens?

—Tot, absolutament tot. Ets patètica.

—Preferiria que no entréssim en el joc de

—No ho sap, oi?

—Com?

—No en té ni idea, oi?

—No sé de què parles.

—I tant que saps de què parlo.

—Et juro que fa estona que m’he perdut, no entenc res.

—Quina novetat!

—Tornaré després, si ho prefereixes.

—És clar que tornaràs.

—Millor parlem aleshores, no trobes?

—De fet, no cal parlar de res. Ja està tot dit, no et sembla?

—Vols dir?

—Jo ho tinc claríssim. Potser més que tu i tot.

—Deixem-ho, vols?

—Sí, sí. Punt i final.

—...

—Necessites parlar-ne, oi? És això.

—...

—Pobra. Quant temps fa que estàs corcada per dins?

—Vinga. Torno després de la reunió.

—Què faràs ara?

—Porto pa?

—Diria que en queda prou.

—...

—Sí. Ja farem.

—Doncs fins ara.

—Adéu.