LA FORÇA D'UNA MÀ PETITA

Sempre agafava la línia vermella per anar a la fàbrica. Sense fer soroll, entrava a veure com els nens dormien, cada dia més grans, cada dia menys meus. Aleshores corria escales avall, carrer avall fins a la boca del metro que tot just havia començat a espantar-se els badalls. Em rebia amb el perfum dels productes de neteja i jo li agraïa l'esforç. El comboi era allà, sempre a punt. Abans que engeguéssim, distreia la son amb la publicitat de les pel·lícules que mai no tindria temps d'anar a veure. Fins al Clot un degoteig de companys que se m'afegien. De vegades ens respectàvem el silenci i d'altres, en canvi, encetàvem discussions impròpies de l'hora que vèiem escolar quan ja érem a lloc. I s'obrien les portes i tot tornava a començar amb aquell xiulet insistent. Ens deixàvem arrossegar per les escales mecàniques fins la llum d'un dia nou que sempre ens sorprenia i enredàvem la mandra per caminar fins a la nau que ja ens esperava amb el seu enrenou atrafegat. Llavors, mil hores exactament iguals les unes de les altres que omplíem amb una feina que semblava que no se'ns esgotaria mai. Però un dia ens van cridar tots. No havia sentit mai parlar d'expedients de regulació. N'hi havia que ploraven. Ja no vam enraonar d'altra cosa fins el dia que van tancar del tot. Avui he tornat a agafar el metro. Hem quedat uns quants. Parlen d'engegar una cooperativa. Com que els nens fan festa han volgut acompanyar-me. El petit seu a la falda i el gran, al costat, m'agafa la mà tan fort que sé que tot anirà bé.