LA MEVA PELL

 

Acabava de sortir a coberta quan va començar a ploure. De seguida ens vam quedar tots dos sols, l'un a fregar de l'altre. No me'n sabia avenir, que fóssim allà després de tot. Tremolava sencera i no em sortien les paraules que haguessin calgut, ara que el silenci m'hi empenyia. No en sabíem prou de destriar la nit i l'aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot a l'una o l'altra. I tanmateix, havia de ser jo qui s'aboqués a la barana i buidés les cendres del que havia estat la seva pell tan salada. La meva pell.