UN CONTEXT RAONABLE

—He d’admetre que no ho havia pensat.

—Te n’havia parlat mai?

—No. Potser per això, de fet.

—I com és que s’hi ha decidit? Vull dir, perquè ara?

—Et juro que no ho sé.

—Però què t’ha dit, exactament?

—Res. Això i prou.

—I res més?

—Res més.

—Collons.

—Hòstia puta.

—S’ha plantat davant teu i ho ha deixat anar. Així. O estàveu xerrant. Un context raonable, ja m’entens. Afavoridor.

—No. Creu-me que no. Parlàvem, clar que parlàvem. No sé de què, si vols que t’ho digui. Com qualsevol altre dia.

—I aleshores, pam!

—Ni més ni menys.

—Ho trobo increïble. Tu no ho trobes increïble?

—...

—I com has reaccionat, tu? Vull dir, què has dit, què has fet?

—Res. Què volies que fes? He continuat parlant com si res.

—I no ho ha tornat a dir, ja m’entens, ratificant-se. No s’ha aturat, no sé, potser a dir alguna cosa més, una explicació.

—No, no. Hem reprès la conversa i prou. Vaja, no l’havíem deixada, de fet, la conversa, oi?

—No me’n sé avenir.

—...

—De l’episodi en sí, vull dir.

—Em sap greu. Potser no t’ho hauria d’haver dit.

—No no, i ara! Millor així, no trobes?

—Depèn.

—...

—Què faràs? Li diràs que ho saps, que te n’he parlat?

—Perquè? T’estimaries més que no?

—Al contrari. Trobo que és prou important per no deixar-ho córrer, oi?

—Dona, tu bé que ho has deixat córrer.

—És diferent. 

—No tant, al capdavall.

—Què volies que li digués?

—La veritat.

—Quina veritat?

—Que tu també l’estimes.