Han pres el poeta i el seu violí a l'estranger. N'esperen molt. L'hem dut a l'aeroport aquest matí. És alt i prim, jo me'l mirava. L'ombra d'un bigoti, la samarreta dels smiths que li vaig regalar, els cordills de la sabata arrossegant-se, incapaços de fer-se grans del tot. M'ha eixugat d'una sola abraçada i se n'ha anat. Mentre sortíem, he vist brillar el nom del lloc on vius al panell d'arribades i ja no me n'he sabut desfer. T'he vist asseguda prenent un cafè, a les escales mecàniques, pujant a un taxi, fumant al carrer. Eres pertot. Arrossegant una maleta enorme amb un marrec a les espatlles, a punt d'entrar a l'ascensor, parlant per telèfon, sortint del lavabo encara amb les mans molles. Has aixecat el cap i m'has vist. No has dit res però jo he sentit el crit dels teus ulls, net i clar. Llavors una criatura ha corregut a llençar-se als teus braços i l'home que la duia ha cridat el meu nom. I el mal ha tornat, com una punyalada que ja no esperava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada