UN PADRÍ

Vam aturar el cotxe a l'entrada del caminet. La tieta Nuri i la Duna ja ens hi esperaven. Els bessons havien saltat de seguida sobre la vella gossa que remenava la cua i no se'n sabia avenir. Hauríeu dit que dubtava qui dels dos triar. La tieta ens va agafar de bracet amb un somriure per tota paraula i vam enfilar-nos cap al mas mentre les criatures es feien empaitar per la pobra bestiola. Havia fet pintar portes i finestres però, pel demés, no havia canviat res. No obstant això, aquella barreja entre el vell i el nou menaven la memòria a un equilibri forçat, gens natural, una càmera que no és capaç d'enfocar l'objectiu. Ben encarades a la muntanya, les dues gandules seguien sota el rafal de l'entrada fent companyia al vell gong, el perfum d'espígol i farigola, de cigarretes mal apagades, els nostres noms ratllats a la fusta del passamans, tan matussers, tan infantils. Era el primer cop que venia a buscar la mona d’ençà de l’accident. El primer des que el padrí era mort.

La taula era un camp al descobert, en plena batalla. Els fills de les meves cosines jugaven a cartes vora la ràdio on els seus pares escoltaven el futbol. A punt de complir cent anys, L’Elma feia veure que no dormia a la butaca, al costat del foc, amb el bastó entre les cames. Quan tots els petons van ser repartits, la tieta va començar a endreçar un cantó de les estovalles i ens va fer seure. L'Olga, la gran, es va aixecar de seguida a prendre-li els plats bruts de les mans. Sense tocar-la, com si tingués por d’enrampar-se. Dubto que el temps ho resolgui tot. Si de cas entra, passa l'estona confós entre les hores i els dies i se'n va, deixant-ho tot per resoldre. Va posar la cafetera al foc mentre sa germana ja ens servia un bocí de mona i quatre avellanes torrades. 

Arreu on miressis, les parets eren plenes de les pintures del padrí, sobretot olis que mostraven la tieta nua quan encara duia els cabells llargs, abans que nasqués l'Úrsula i ell les abandonés per primer cop. Coneixia de memòria aquelles pintures. M'hi havia embadocat amb adoració mil cops quan ningú no em veia. Aleshores no volia viure com els altres, jo. Volia passar vesprades decadents en palauets venecians, volia escapar-me un cop l'any i escriure postals de penediment des de Birmània. Volia tancar-me a l'estudi a beure i llegir Mallarmé, plorar amb Turandot tot sol. Volia fer mal a la tieta Nuri i després passar-hi la nit a besades. Aleshores volia ser el padrí i viure a pinzellades.

—L'has de convèncer que els asseguri, a tu et farà cas.

—Deixa'l estar, sempre està igual. En lloc de dos gendres tinc dos corcons, no trobes?

—Tinc raó o no tinc raó? Digues-l'hi tu: Qualsevol dia els hi fotran.

—Qui vols que s'imagini que la mare guarda tots aquests tresors en aquest cau?

—El teu home té raó, prou que ho saps. Han entrat a tots els masos d'aquí fins a Poblet. El vell de cal Pansa va sortir a les notícies. Li han fotut tres vegades el tractor. Tres!

—Què hi dius, tu?

—Saps de sobra que en penso jo, Nuri.

—He procurat conservar-ho tot igual, prou que ho sabeu. Ell no hauria volgut que sortissin del mas.

—Mare, aquests quadres són teus. Eren teus abans i tot que ell la dinyés. No fotem!

—Però els heu fet valorar?

—No vol ni sentir-ne a parlar.

—I ara que hi és ell us n'aprofiteu, oi? Per a què els hauria de posar preu? Us penseu que no sé el què valen aquests quadres?

—Una morterada han de valdre, ja t'ho dic jo.

—Valen molt més que una fortuna, però només aquí al tros, només si els conservem cadascun penjat al seu bocí de paret. 

—Mama, ningú no diu que els portis enlloc, només diem que te'ls facis assegurar.

—Si me'ls fotessin, el problema no serien els calés, que no ho veieu? Què en faria dels calés, al capdavall si me'ls haguessin fotut?

—Collons! Se m'acudeixen unes quantes coses. No et fot.

—Trucaré a l'Eusebi. Demà mateix li dic que faci venir algú. Ja esteu contents? I ara, tresor, escolta'm a mi, has vist el cirerer?

De la finestra estant, el cirerer florit s'obria ufanós davant dels nostres ulls. Més enrere, al final de l'arbreda, els bessons seien al banc. Per la postura, podies pensar que potser jugaven al mateix joc que nosaltres quan teníem la seva edat. Un absurd viatge de paraules i somnis sense moure's d'aquell tros de fusta que s'havia inventat l'Úrsula. Allà mateix també m’havia parlat de les nàusees, la set, els dolors. Jo no havia gosat preguntar convençut que sabia la resposta, que sempre sabia el que passava a l'altre costat de la porta, més que no pas al meu propi costat. Els nostres fills, en canvi, havien après a conviure amb la felicitat sense complexes, com nosaltres ja no en sabrem. Els cosins els van llençar una pilota qui sap d'on i de seguida ja s'empaitaven uns i altres. No n'esperava res d'especial quan els vaig dur al funeral. De fet, la meva dona no n'estava gens convençuda. Potser ni tan sols hi estava d’acord però suposo que, en aquelles circumstàncies, no devia estar gaire disposada a portar-me la contrària. Mentre l'església es buidava d'aquell condol multitudinari, jo me'ls mirava encuriosit. Observava aquella tristesa, aquella gravetat nova que no havia conegut fins llavors. Una rigidesa adulta i callada, incapaç d'un moviment menys greu que un altre. I tanmateix, no gaire més tard, quan acompanyàvem en cotxe el cos del padrí al cementiri, van començar a barallar-se al seient de darrere. Cridaven i es pegaven com si encara fossin les criatures que efectivament eren. 

—Vindreu a quedar-vos uns dies, aquest estiu?

—Els nens ja s'han repartit els llits de la caseta de fusta.

—Encara no ho sé. Volíem dur-los a Venècia.