(Un home i una dona grans, tercera edat, vestits de negre de cap a peus. Seuen en un sofà, sota una reproducció de la vicaria d'en Fortuny. Es besen amb passió, magrejant-se, ella li desfà els dos primers botons de la camisa, ell comença a potinejar un dels pits i ella li pica la mà.)
Ella: He dit que aquest pit no.
Ell: Però per què no?
Ella: Prou que ho saps. Aquest pit no és per a tu
Ell: Ni tu ni jo no som pas criatures, em sembla a mi.
Ella: Precisament per això. Com que no som criatures, no cal repetir les coses tres-cents camins.
Ell: No ho entenc. De veritat que no ho entenc. Que encabat de vint anys de matrimoni, dues criatures i quatre néts continuem amb el cuento de la mamella reservada...
(Ell s'aixeca, comença a caminar amunt i avall, es corda els botons de la camisa i, amb la mà a la butxaca, diries que torna la trempera a lloc.)
Ella: És clar que ho entens. Passa que no ho vols entendre, que és diferent.
Ell: Si no ho volgués entendre, callaria i no diria res. Et penses que no m'adono que arribarà la nena i encara ens trobarà discutint? Però ho vull entendre. Creu-me que ho vull entendre. No és pel pit en sí. És tot, Enriqueta, és tot.
(Ella s'aixeca, conciliadora. Obre el casset i comença a sonar un tango. Se li posa el darrera, li amanyaga el clatell, canvia el to de veu.)
Ella: No t'hi has d'amoïnar tant. Que no en tinc dos? Quantes dones poden dir el mateix, a la meva edat? L'altra és ben teva i només teva. Tota jo, sóc per a tu. Vinga, pastisset, que si ens hi posem de seguida encara tindrem temps de fer el 22 a la butaca.
Ell: Sí, ves, el 22. Però amb un pit i prou.
(Ell s'entregira, s'aparta, arrossega els peus cap a la finestra.)
Ella: No els has de menester, els pits, per al 22!
Ell: Potser, al capdavall, és que no m'estimes.
Ella: Per no estimar-te trobo que tenia la teva llengua ficada ben bé al final de gola! O no era la teva llengua?
Ell: Sí, buenu, però te l'estimes més a ell.
Ella: Tornem-hi. Quants camins t'he de dir que no me l'estimo més, que el vaig estimar primer i prou. Però ara ell és mort i enterrat mentre que tu i jo som ben vius. Que no era aquest el tracte de bon començament? Qualsevol cosa tret del pit esquerre. Prou que vas córrer a acceptar-ho. O és que potser te n'has oblidat?
Ell: Saps que tinc raó. Com que va ser el primer, te l'estimes més a ell. Com coi he de competir, jo, amb un paio vint anys més jove que jo, que no es farà mai vell? És injust. No és casualitat que li reservessis l'esquerre, el pit que és més a prop del cor!
(Ella s'exaspera i li dóna l'esquena. Comença a parar taula. Posa el gerro de la taula al bufet, plega els tapetillos, i estira l'hule. Rondina.)
Ella: Com t'agrada fer-te la víctima. Que m'he queixat mai, jo, de no poder menjar ous ferrats? I mira que m'agradaven!
(Ell se li apropa i li va al darrere, ajudant a posar gots i coberts a la taula.)
Ell: Amb que em surts ara? Això és completament diferent i ho saps. A més, jo no t'he prohibit mai que TU mengis ous ferrats.
Ella: No veig per què és diferent. Va quedar clar, claríssim, que mai no podria cuinar uns ous ferrats com ella te'ls preparava. Com si els ous ferrats tinguessin cap secret...
Ell: Ho vas decidir tu.
Ella: I un rave, ho vaig decidir jo! L'únic dia, en vint anys, que se'm va passar —la nena encara se'n recorda—, els crits van arribar al Mercadal.
Ell: No serà tant. Em va fer emprenyar, ves...
Ella: No cal que ho juris. La nineta vinga plorar. “Què li passa al papa, què li passa al papa que s'ha tornat boig?”. I a veure com li explico jo que, des que es va morir l'altra, els ous ferrats en aquesta casa estan prohibits...
Ell: Doncs mira, després d'explicar-li per què quan era una criatura només li vas donar de mamar amb la teta esquerra, ves...
(Ara ell l'abraça per darrere. Poc a poc. Posa les dues mans a la cintura de la seva dona i comença a tirar amunt, dissimuladament.)
Ell: Si tens tota la raó. Per això m'exclamo. Tot això són ximpleries. Ells dos no tornaran ni es queixaran del lloc on són. Quin mal els podríem fer? Ella sempre em deia que tenies els pits més macos de tot el barri. Deia: “l'Enriqueta sembla una artista de cine amb aquest parell de mulons, no trobes?”.
Ella: Feia goig. Mal m'està dir-ho, però és la veritat.
Ell: I encara en fas.
(Ell va apujant les mans i sembla disposat a engrapar un pit amb cada mà. Ella fa un pas al costat, cridant.)
Ella: Et juro que si ho tornes a provar, et clavaré queixalada!
Ell: No seràs capaç.
(I comencen a perseguir-se al voltant de la taula. Ell fent pinça amb totes dues mans i ella, girant-se a cada poc, amenaçant-lo amb la boca oberta. Al final ella es deixa atrapar i comencen a petonejar-se maldestres. Ballant el tango que encara sona.)
Ell: El 22 has dit?
Ella: Per l'hora que és, em fa l'efecte que ens haurem de conhortar amb un 28.
(Se sent el porter automàtic.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada