UNA AMENAÇA

—Valdrà més que callis. Diria que no ets el més indicat.

—M’ho dius tu?

—Jo.

—Ja.

—Què?

—M’acabes de convidar al mutisme.

—Ja saps per on anava.

—Massa coses, sé.

—M’ho he de prendre com una mena d’amenaça? Vull dir, preferiria que no entréssim en una dinàmica de rèpliques cada cop més gruixudes que, al capdavall, no ens duran enlloc.

—Em fa l’efecte que no he començat res que no estigués engegat.

—Només t’he advertit. Després et sap greu, te’n penedeixes i sóc jo qui t’he de salvar els mobles.

—Oh, sí, clar, la meva salvadora!

—Te’n pots enfotre tant com vulguis però saps que no dic cap disbarat.

—Jo tampoc. Només deixo anar el que els altres ja no saben com aguantar a la punta de la llengua. Fa massa temps que dura.

—Vols dir que tu, precisament, ets el qui s’hauria de queixar?

—Que no sóc un més?

—Ho ets?

—Que et fa pensar el contrari?

—Mira’t. Mira’m. Mira la resta. Qualsevol. Només amb això en podries tenir prou per respondre’t.

—Entenc, llavors és una qüestió estètica?

—Si prefereixes dir-ne així...

—Has estat tu.

—Només he dit que miris al teu voltant. No hi ha dret que aixequis la mà i comencis a assenyalar. No pas ara i aquí.

—Llavors, quan?

—Quan tot s’hagi resolt. Potser.

—Quin sentit tindrà, fer-ho aleshores?

—Responsabilitat, coherència, equilibri.

—Uau. Primer l’estètica i ara l’ètica, o potser ve a ser, tot, la mateixa cosa? No vaig veure com et posicionaves el dia que va esclatar. On eres? A la destructora? O t’havies tancat al lavabo cagada de por? No ho puc entendre, de veritat que no puc. Em demanes que m’esperi, que no cridi, que pensi en els propis errors, com si tinguessin res a veure amb el que de debò està passant, el que és important.

—Ets un hipòcrita. Són els errors de tots. Per què no hauríem de comptar-hi, els teus? Tornes a caure al mateix lloc de sempre.

—És com si tinguessis por de les paraules, te n’adones? Com si no fossis conscient que el món ha fet del silenci, de tants silencis, un instrument de tortura, un dels pitjors, de fet.

—No m’empassaré un altre dels teus discursos. Me n’he cansat, saps?

—Potser és això que passa, que estàs massa cansada per aixecar-te i et quedaràs asseguda veient com passa pel teu davant la revolució.

—La revolució! Apa, a veure qui la diu més grossa!

—Tens un problema. Teniu un problema.

—Tu, en canvi, no. Tu no en tens cap.

—Tens raó. També és problema meu. La diferència és que jo l’he vist a temps i no penso deixar-ho córrer.

—Tu mateix.

—Només venia a avisar-te.

—Mira, al final seràs tu, el salvador. Ja veus.

—Segur que no. No es pot salvar qui no vol que el salvin. Però pensa que el foc ja és encès i ja no podreu córrer a apagar-lo, creu-me.

—Potser es tracta d’això, no trobes?