I VA NÉIXER UN PAÍS

El dia començava a caure esgrogueït i, com el fum vermell de quatre reactors impossibles, uns núvols allargassats avisaven la tempesta que havia de venir. Amb les mans a l’ampit de la finestra, el President esperava el moment. La resta de membres del Govern eren encara al mateix lloc on ell els havia deixat després de la darrera reunió. Plegats de mans al voltant de la taula amb la mirada perduda i els nusos desfets de les corbates. Contra tota norma i convenció, alguns havien començat a fumar i de seguida ho havien convertit en la justificació adequada per aquell aire irrespirable que trobava tot aquell qui arribava. Familiars, companys, treballadors de la casa que se’ls havien anat afegint a mesura que els minuts empenyien. Alts càrrecs, diputats d’uns i altres així com noms destacats de la història recent arribaven a ramats de seguida que s’havia conegut la notícia fins a convertir els volts del Saló en una zona gairebé impracticable. El Palau sencer s’havia anat omplint des que havia corregut l’avís que ja era imminent. Havien hagut de donar ordres perquè tanquessin portes però havien permès que els periodistes fessin seu el pati dels tarongers i no havien tardat a cosir-lo de cables i cròniques a punt per ser convenientment reescrites. Sota el turc, els més veterans havien començat una porra macabre que els més joves evitaven escrupolosament. Malgrat l’enrenou, una mena de silenci angoixat obligava tothom a conversar entre murmuris. De la plaça, en canvi, cada cop més atapeïda d’estelades, arribaven els crits eixordadors d’un exèrcit de ciutadans que espontàniament s’havien concentrat per envoltar l’edifici agafant-se de les mans els uns els altres convençuts d’evitar l’inevitable. Abans d’adonar-se’n, les cadenes s’havien multiplicat i hauria estat impossible arribar més a prop de quatre o cinc illes de cases. Cada cop que un dels helicòpters sobrevolava aquella gernació, ells replicaven enfervorits entonant com una sola veu consignes carregades de determinació. Quan havia començat a plovisquejar, gairebé ja fosc del tot, va aparèixer de cada cantonada un pilar caminant que s’obria pas miraculosament a través d’uns corredors invisibles que els van anar menant fins al centre mateix de la plaça, on aleshores van encarar-se al mateix balcó on aquell matí el President havia sortit per proclamar un somni. Les quatre anxanetes van deixar de fer l’aleta per desplegar entre totes una immensa estelada que de seguida va córrer per damunt de tots els caps fins a topar amb els mossos que custodiaven l’entrada. Un d’ells, que havia romàs impertèrrit fins aquell moment, la rebregà i la feu entrar a Palau. Sense temps perquè el poble articulés alguna mena de queixa, la tela va aparèixer de nou dalt del terrat des d’on, no se sap qui, la va fer caure estenent-la de tal manera que ja cobria bona part de la façana. Al despatx, el Molt Honorable havia rebut la família de qui es va acomiadar amb solemnitat. El petit, que ja no n’era tant, se li havia abraçat mentre els altres dos s’aferraven a la mare mirant entre tots de reprimir debades un petit plor impotent. Abans de tornar al saló amb els seus, ella li arreglà el coll de la camisa i amb el palmell de la mà improvisà una darrera carícia. Al punt d’obrir les portes, havia esclatat una ovació que obligà tots els presents a posar-se dempeus. Hauríeu dit que aquell aplaudiment ja no es podria aturar quan contaminà tot aquell que es trobava a l’edifici fent retronar les parets. Es va sentir la veu d’un que cridà “Pre-si-dent” i la proclama es va estendre com per art d’encanteri. Ja tothom cridava aquelles tres síl·labes. Ell es va afegir al compliment picant de mans i mostrant-les obertes en totes direccions en senyal d’agraïment. Malgrat tot, havia estat capaç d’articular un somriure emocionat que oferia carregat d’humilitat mentre mirava de dreçar una espatlla que havia carregat de feixuguesa viatjant els darrers mesos al llarg i ample del continent. Molt més sec que quan l’havien escollit les urnes per primer cop, amb la meitat dels cabells que s’havien aclarit, conservava encara l’atractiu que coincidien en reconèixer tots els qui el veien al natural i que ara es disposava a adreçar unes paraules als presents. Un sol gest convidà al silenci que semblava impossible mig minut abans. Conscients de la transcendència del moment que eren a punt de compartir, molts mòbils van il·luminar-se encarant les pantalles cap aquell home. Tan breu com solemne, en tingué prou amb dues frases i mitja per tornar a encendre un fervor renovat i ple de vigor. Decidit, abandonat a la pròpia dissort, obrí les portes de la balconada bressolat pel govern en ple i la mà de la seva dona que ja no el deixaria. Als seus peus, un país sencer cantava els segadors i ell s’hi afegí com una veu més, una entre tantes. Hauríem volgut que aquell instant durés per sempre. I aleshores, qui sap d’on, es va sentir el tret.

SEGONA SESSIÓ

—Aleshores, si ha entès els seus drets, farà el favor de contestar les preguntes que li formularà, en primer lloc, el Ministeri Fiscal.

—Amb la vènia, senyoria.

—...

—Bon dia.

—Bon dia.

—Ens pot explicar quina era la seva relació amb la menor?

—És la meva filla.

—No és més cert que vostè n’exercia la tutela legal?

—Si vol dir que no sóc el pare biològic, té raó vostè. Això no treu que sigui la meva filla. De fet, des que es va morir la seva mare, en sóc l’únic familiar.

—I el tutor legal. És així o m’equivoco?

—Això mateix. No s’equivoca.

—Senyoria, se li podria mostrar el foli número 67?

—...

—Reconeix aquesta fotografia?

—Sí, la vaig fer jo mateix, no gaire abans que se n’anés.

—Ens podria dir que va passar amb la menor?

—La veritat és que no.

—Disculpi?

—Només sé que ha desaparegut, vull dir. Això i prou.

—I vostè no té ni idea d’on es troba, en aquest moment?

—No senyora.

—Quan la va veure, per darrer cop?

—L’onze d’agost de fa dos anys. Just abans que toquessin les sis de la tarda.

—Ens pot explicar, exactament, com va anar?

—Sí senyora. Ho puc explicar les vegades que faci falta. Però per molt que ho expliqui no canviarà res.

—Faci el favor de limitar-se a contestar les preguntes.

—Sí, senyoria. Els del quiosc havien trucat per dir que ja tenien el llibre que els havia encarregat i havíem anat al centre comercial a recollir-lo. Ella es va aturar a la botiga de música i va començar a remenar el calaix de les ofertes. Com que podia estar-se tardes senceres remenant aquell coi de capses, em va dir que anés tirant, que m’esperaria fent un batut a la cafeteria.

—I aleshores?

—Aleshores res. Quan vaig arribar a la cafeteria, la nena no hi era. Ni a la botiga de discos, ni en tot el maleït centre comercial.

—Va avisar els de seguretat?

—La nena tenia quinze anys. Vaig pensar que potser l’havien trucada o qui sap si havia trobat algú. No ho sé. Vaig buscar-la al pàrquing, vaig pujar i baixar milions de vegades per les escales mecàniques però la meva petita no hi era. Vaig trucar-la però tenia el mòbil apagat o sense cobertura. Vaig seure una estona a la cafeteria per si apareixia, però al final vaig decidir tornar a casa.

—Així i ja està, tornar a casa. Va avisar algú?

—Vaig trucar les seves amigues però no en sabien res. Aleshores vaig tornar a sortir a voltar amb el cotxe per veure si la veia però no hi va haver manera. Els llocs on anava eren tancats o bé buits. 

—Sap si sortia amb algú?

—No. No en aquell moment, si més no.

—No ho sap o sap que no?

—Si surt amb algú, no me l’ha presentat.

—Havien tingut alguna discussió?

—Milions de vegades. És una nena difícil. Sobretot d’ençà d’allò de la seva mare. Discutim sovint.

—En quin sentit?

—Per l’amor de Déu, cridem, ens diem el nom del porc i després ve corrents, m’estira la barba i seiem davant la tele a veure una pel·lícula. No cal que ho pregunti, no li he posat mai la mà a sobre, si es refereix a això. No pegaria mai a una criatura. Qui pot fer mal a una criatura?

—No és més cert que el nadal de l’any anterior la menor va presentar una denúncia contra vostè?

—Em pensava que era vostè que entenia de lleis.

—senyoria...

—És cert que la menor va presentar una denúncia contra vostè? Vol contestar?

—Vol dir res una denúncia? Era una criaturada. No va ser res. No vam arribar ni a judici. Ho van arxivar de seguida, al mateix jutjat de guàrdia. Estava furiosa. M’havia demanat que la deixés sortir amb unes amigues. Era cap d’any. Es va presentar amb un vestit tres pams més amunt del genoll. Encara tenia catorze anys. Va començar a plorar. Es va enfadar molt. I va trucar els mossos. Una amiga seva li havia explicat que jo passaria la nit a la comissaria i així elles podrien sortir. És això, que volia saber? Té alguna importància? Ja vaig donar totes les explicacions en aquell moment. Ho van arxivar, oi? Conec els meus drets, jo. 

—I aquest cop, s’havien enfadat?

—En absolut. Portàvem una bona època. Havia reprès les visites amb la psicòloga, prenia la medicació, venia a missa cada diumenge.

—Ens ho pot explicar?

—Què vol que li expliqui, que som catòlics?

—Senyoria...

—La mort de la meva dona la va enfonsar. Havien estat molt unides. Recorden la tragèdia, oi? S’autolesiona. Ha intentat llevar-se tres cops la vida, tres! Tan aviat no vol sortir de casa com no li veig el pèl. Si està compensada, rai, si no...

—S’havia escapat mai de casa?

—Un cop al mes, com a mínim.

—I ho ha denunciat algun cop?

—No. Per què? Sempre tornava. O sabia on trobar-la. Fins aquest cop.

—Perquè vostè creu que ha marxat per voluntat pròpia.

—Naturalment.

—I on diria que és, aleshores?

—Si ho sabés no seríem aquí, no troba?

—No és més cert que va matar la menor i tot seguit es va desempallegar del seu cos?

—No senyora. No sé d’on ho treu, això.

—Digui’m, perquè no va denunciar-ne la desaparició fins dos dies després?

—Que no veu la tele, vostè? No ha sentit que abans de vint-i-quatre hores no es pot fer res? En canvi, quan va fer dos dies la cosa era diferent. Dos dies és massa. Mai no estava més de dos dies fora de casa.

—Ens pot explicar les traces de sang que es van trobar a la porta del seu vehicle?

—Té els braços plens de senyals. Es fa talls i després no para fins que torna a sagnar. S’arrenca les crostes un cop i un altre. No hi trobo res d’extraordinari en el fet que hi pogués haver sang a la seva cadira del cotxe. Encara com no n’hi ha per tot arreu.

—Jo no he parlat de la seva cadira sinó de la porta.

—A la porta, a la cadira. Busquin més que en trobaran. Ja hi pot pujar de peus.

—I la jaqueta? Senyoria se li pot mostrar la peça de convicció número 3?

—...

—És aquesta la jaqueta que duia el dia que va desaparèixer?

—Jo diria que sí. Efectivament.

—Ens pot explicar què feia la jaqueta en el seu jardí?

—Potser va tornar per buscar alguna cosa. O potser no és ben bé la que duia aquell dia. Té moltes dessuadores com aquesta.

—Però li sembla que és justament aquesta, la que duia aquell dia?

—Jo diria que sí. Sí, senyora.

—Com s’explica per què la jaqueta també presenta nombroses restes de sang que, naturalment, corresponen a la nena?

—Jo diria que ho he explicat d’una manera prou entenedora. Però li ho puc repetir. Els cops que vulgui. Ha vist les fotografies que el meu advocat va presentar? Va sentir les declaracions de les psicòlogues? Tenim els informes mèdics. Li sembla prou explicació, senyora. Francament, senyoria.

—Ens pot dir on és el cos de la menor?

—El que li puc dir és que la meva filla és viva, li ho ben asseguro, i que vostès no han estat capaços de trobar-la.

COSES NOSTRES

Dissabte a la nit van venir a sopar uns amics que tenen dues nenes si fa no fa de la mateixa edat que les nostres. Durant els postres, vam encetar una discussió aferrissada que es va allargar cafès enllà. Lògic. No ens vam saber estar de treure un dels grans temes que mou el món, sinó El Tema. Deixeu-vos estar de política o futbol. La qüestió veritablement important no té res a veure ni amb l’economia ni amb el sexe. El que és de debò important a la vida és determinar si és millor banyar les criatures al matí o bé al vespre. Què me’n dieu? Poca broma. Perquè passa que els que som pares ens agraden aquestes discussions profundes. Ens entenem entre nosaltres. Tan cert com que en Doraemon és un gat que ve del futur. Ens entenem. No vull dir que estem embolicats els uns amb els altres, encara que em consta que també tot i no ser el meu cas, naturalment. Més aviat em refereixo al fet que hi ha un fil invisible que ens uneix tant sí com no. Veureu. Seieu una estoneta, posem que a fer un cafè en una terrassa del Mercadal, entre les cinc i quarts de vuit. Mireu-nos. Ens coneixeu, oi? Som l’exèrcit de pares i mares en ple trànsit després de sortir de l’escola. Una taca al jersei, digues-li baba, digues-li suc de fruites. Dues bosses, tres jaquetes, un violí i un entrepà a mitges. Un mòbil que sona. Ja no queden mans però el mòbil continua sonant. O potser coneixeu aquell maclaren de setena generació embotit fins a dir prou, amb mocadorets de paper que sobresurten de qualsevol plec amagat, ben rebregats, a punt per tornar a ser reciclats. El mòbil que torna a sonar. Ulleres de sol al cap, al jersei, penjant on sigui abans que inevitablement acabin per caure a terra. Ens mirem els uns als altres i compartim agonies i fotos del mòbil, habilitats en el dibuix, explicant contes o responent per setena vegada la mateixa impertinència i no, avui no tornarem a parar a la maleïda botiga de llaminadures. Només una peça. Dues cada una i prou. Com diu? Tres euros cinquanta? Però nosaltres ja ens comprenem. Xerrem de xandalls d’escola que no s’assequen a temps i activitats del lleure mentre la nostra descendència s’entossudeix a no baixar de la moto de colors que va piulant. Qui coi se les va inventar aquestes màquines? El mateix que en va compondre la musiqueta? Deixa estar. Xerrem com si no veiéssim que la mainada ha començat la tercera guerra mundial per un lloc al ditxós aparell. Ni cas. Ni tan sols quan comencen a estirar-se pels cabells. Un moviment distret, una tos adequada i tal dia farà un any. Perquè, al capdavall, quina cara has de posar si és el tercer dia que la teva petita omple de blaus les cames del seu? Que s’espavili! Total, no ve d’un blau. Ni de dos. Avui per mi i demà per a tu. Coi de mòbil, qui sap on para. Papa, que diu una senyora estrangera que té una oferta de telefonia que no podràs rebutjar. Què li dic? Sabeu de què parlo, oi? Ens comprenem. Mal de molts, consol de pares. I no us penseu que tot són flors i violes i franca camaraderia. I ara! Els secrets i la competitivitat són a flor de pell. Com s’entén sinó que ningú tingui polls si l’escola en va plena? O ja em diràs tu si no deixaríem de parlar de Finlàndia si tots els nens i nenes tinguessin les notes que els seus pares van publicant! I qui diu notes, diu pes i alçada, mida del peu o l’edat que tenien quan els vam treure els bolquers i van dir paaaapa. En fi, coses nostres. De tota manera no penseu que ho dic per les meves. Perquè resulta que són de postal. Què dic de postal. D'anunci. No em puc pas queixar. Ara que, de fet, és natural. Com que sempre les hem banyat de bon matí...

 

CAP GRÀCIA

L'home del barret seu a la terrassa d'un cafè venecià. Observa els coloms. Fuma. Persegueix culs de turista amb les ulleres de sol fins que veu que ella arriba.

 

diu: Sents la pudor?

diu: Què prens?

diu: Vermut.

diu: Vermut.

torna a dir: Sents la pudor?

diu: Vols dir que hi ha algú que no la senti?

diu: Suposo que estan massa enfeinats a evitar que la ciutat s'acabi d'enfonsar.

diu: És bo?

diu: L'acudit?

diu: El vermut. L'acudit fa estona que put.

 

 

 

ELS HOMES I ELS ANIMALS NO PODEN SER AMICS

Després de tot —ho podria semblar— no sóc un personatge de ficció. De fet, tinc una història que, de tan curta, no valdria la pena ni ser explicada. Podria dir-me de qualsevol manera. Inventeu-vos un nom, posem Daniel. O potser Dani. Barbut, no gaire alt, cabells embullats i passa arrossegada. Res especial. Vosaltres no, jo em veig cada matí. Abans i després d’aquest relat, treballo d’advocat. Defenso desgràcies alienes que miro de convertir en retrets no gaire grans i petits èxits provincians. Vaig tenir dues filles dolcíssimes, els noms delicats de les quals em ronden tothora a la recerca d’un somriure que jo escatimo només les estones imparells. Mai no he estat a Mèxic ni a Guatemala o bé a Hondures. És clar que tampoc no he estat a la platja de Chesil i això no pot fer-me més sospitós o menys. Potser vaig començar a llegir poesia massa aviat. Les criatures no estan fetes per a la lírica, ho sap tothom. I tanmateix, exèrcits sencers de versos democràticament rimats envaeixen les aules dia sí dia també. M’hauríeu de perdonar si sovint faig que un decasíl·lab italià pagui malgirbat les meves penyores. El meu temps no és un temps que surti als llibres d’Història o a les novel·les de ciència ficció. El meu és un temps quotidià, un temps d’ara, com el pa que us menjareu demà. De vegades, trec els ulls a passejar. De vegades, només les cames. Altres, ni això. Sec al balcó —l’espectador— i rumio la manera de ser en alguna altra banda, enderrocant dictadures i forjant la llegenda. Per passar l’estona, m’enfilo als núvols que passen. Núvols vulgars com els que decoren les vostres finestres un dijous qualsevol, diguem a les set de la tarda. I veig la ciutat, que vol fer la migdiada d’una manera que mai resulta prou digna. L’animal no em sorprèn. Més pel fet que sóc home de lletres que no pas pel seu grau de coherència amb la inversemblança. Em mira i jo li torno la mirada, el demés tot és silenci i moviment perpetu. Malgrat les enraonies, els homes i els animals no poden ser amics, raó per la qual no ens en fem. Parlem de les nostres coses, comparem anatomies, compartim metàfores, però reservem l’amistat pels iguals respectius. No faig preguntes que no vulguin respostes i ell tampoc no me les fa a mi. Tot això us ho explico perquè entengueu que, al capdavall, tampoc no em va estranyar quan —en despertar-me— el dinosaure encara era allà.

 

EL PIC DE LES BRUIXES

Havien arribat al poble enfilades en luxosos quatre per quatre que les havia descarregades a l’entrada, juntament amb tot de material, just passat el portal a partir del qual els coxes ja no poden accedir. Havien envaït ca l’Hug i fumaven neguitoses per tots els racons amb les seves botelletes d’aigua que sostenien amb dits ossuts i enèrgica determinació. L’Ot diu que en va sentir un parell que parlaven com nosaltres però la majoria enraonaven per petits grups en idiomes estrangers. Com més les miraves, més semblava que n’hi havia. Com si la força de tots els nostres ulls clavats en elles les fes multiplicar-se. Per bé que no n’hi havia ni una que fos idèntica a una altra, totes eren boniques per igual.

   La que va entrar a la botiga tenia la pell més fosca que jo hagués vist mai i un somriure enlluernador, que mostrava de seguida que calia. Tombava i remenava i em va fer la impressió que tot s’havia fet petit, gairebé ridícul, mentre ella repassava les prestatgeries. Només de les seves cames —més llargues que tot jo— es podria alimentar una família sencera i tanmateix, en moure’s, hauríeu dit que mai no perdria aquell equilibri elegant. No vaig poder evitar pensar en un animal exòtic que s’hagués trobat de sobte acorralat al meu trist establiment i, quan se’m va dirigir, no vaig entendre absolutament res. Fet i fet, encara que n’hagués conegut la llengua, m’hauria perdut de la mateixa manera que ho vaig fer en el plec de la seva veu. Tan fosca i tan plena d’estelles. Va començar a fer fotos amb el seu telèfon mòbil i, abans de girar cua i desaparèixer, va pagar per un petit ninot de porcellana que jo ja havia deixat per impossible. En sento el perfum, encara. Com de pastissets. Una olor massa dolça per resultar creïble. Vaig córrer a tornar al caire de la porta. Tots els altres havien tingut la mateixa necessitat i seien abocats a les finestres o traient el cap pels portals per tal de no perdre’s ni un segon aquell espectacle impossible que havia pres casa nostra a primera hora. Com si encara fóssim al llit, somiant.

   El ramat s’havia escampat arreu on els ulls t’arribaven. Lògicament ca l’Hug no les havia pogut contenir totes i havien vessat com una banyera oblidada que sobreïx per escletxes i porticons. Pujaven i baixaven escales, seien al terra de la plaça, reien enfilades al pendent i es fotografiaven amb la serralada de fons i l’embassament a baix, resplendent. En senties les riallades i els crits, com criatures a l’hora del pati a qui se’ls ha permès oblidar les hores fins que el timbre les faci tornar a fila. La canalla del poble parava boja d’una banda a l’altra, voltant-les, tocant-les. Elles s’hi avenien i hi jugaven mostrant una tendra condescendència que els grans ens miràvem amb enveja i els joves iradament, buidant-se d’un rebuig sec que els sortia de dins. La certesa que, mai abans i mai després, una remor com aquella prendria els nostres carrers. Un brunzit viu que ho amarava tot. Una promesa que havies de caçar al vol. Amb la roba estesa i les olles al foc, les dones havien sortit de casa i s’havien anat aplegant a ca l’Amèlia per compartir un xiuxiueig gens dissimulat que no les privava de seguir l’escena sense perdre punt. Els tractors aturats. Els ametllers a punt de florir. El sol havia enganyat l’hora i l’estació de l’any per a posar llum i escalf des de la corba dels rucs fins a l’ermita petita. Només el pic de les bruixes quedava a l’ombra, i encara.

    Després de la primera, en van entrar encara deu o dotze més, a la botiga. Entretenien els quilòmetres de dits i pestanyes per la pols de les meves foteses i permetien, no sense fingiment, que jo les observés amb un desfici mal dissimulat. Et calia menys d’un minut per encaterinar-te d’aquells cabells nets i lluents, que totes apartaven amb un gest idèntic que esdevenia cruel de tan innocent com era. Mocadorets de seda exagerant-ne els colls. Ulleres fosques. Bitllets grans en moneders petits que m’anaven omplint la caixa i buidant els prestatges. De sobte, se’m va presentar un dolor insuportable al costat esquerre del cap, com si de tots els pètals de la seva pell n’haguessin fet un martell que haguessin emprat per colpejar-me en un descuit. Potser devia fer el gest i tot, de defugir tal violència, perquè una d’elles em va oferir els seus ulls amatents com a consol. Prunes clàudies. Quan se’n va anar la darrera, vaig apressar-me a la rebotiga esperant que el cafè que havia oblidat de prendre em salvés.

    La música em va tornar a fer sortir. Malgrat el desencert d’un volum exagerat, aquella melodia melosa convidava a formar part del desgavell. Un esquadró de joves vestits de dol rigorós, que no havia deixat de feinejar ni un moment, havia pres possessió del camí vell. Tot d’estructures metàl·liques, panells de plàstic i enfilalls de roba havien convertit aquell racó en un univers aliè al nostre raonament però que continuava creixent al compàs d’aquell piano traïdor. Ens n’arribaven els crits i les ordres d’un que semblava dur-ne el comandament a còpia de gesticulacions neguitoses i curses d’una punta a l’altra. Com si s’hagués tractat d’un avís concertat, les criatures van deixar estar les noies per córrer a formar gotims de boques badades. S’enfilaven dalt de marges i pedrots i resseguien atentament aquella corrua d’operaris inesgotables. El petit de cal Taca va ajudar a carregar uns tubs que eren a punt d’escolar-se pendís avall i immediatament van comparèixer milions de mans menudes oferint-se pertot.

    En tota la meva vida havia vist sortir la vella Medea de casa seva tan sols dos cops. El primer, quan acompanyava serena la comitiva pel seu espòs difunt. Vaig saber que era ella només per la manera d’arrossegar la cama esquerra tal i com havia sentit dir. Durant la cerimònia, ella es va quedar asseguda fora, fumant en un pedrís que feia guàrdia davant l’església. Va tornar a acompanyar el seu home fins a la porta del cementiri i se’n tornà a casa quan tots van ser fora i aquell ben colgat. D’aleshores ençà no l’havia tornat a veure fins aquell dia, el segon cop. Passejava rejovenida entre les noies, oferint-los les seves dents escasses i xerrant pels descosits del seu vestit fosc, massa curt pel gust de les poques dones que encara quedaven amb la seva mateixa edat incerta. Si no fos notori, costava endevinar quina havia de ser la cama dolenta perquè feia via trescant pels empedrats, compartint cigarrets amb les estrangeres que se l’havien feta seva de seguida.

    No ho sé del cert quan es van començar a desvestir. Hi havia una barra llarguíssima plena de roba de tota mena penjada curosament i les noies s’hi havien anat arremolinant. Canviaven una peça per una altra i desfilaven cap un extrem on un parell de peluts els fotografiaven en totes les postures que us poguessin venir al cap. Algú que hagués estat dalt el pic de les bruixes, hauria dit que les formigues s’havien posat finalment a treballar. Una fila avançava en ordre cap a les càmeres i una altra fila impecable tornava escrupolosament al punt de partença. Tots aquells pits i aquells culs que de primer ens havien fet obrir els ulls gairebé fins a ferir-los, de sobte s’havien convertit en bocins de carn del mateix to avorrit que les neveres d’un escorxador. Vaig buscar la pell tan fosca de la meva primera clienta del dia però em vaig perdre de seguida. A mesura que anaven enllestint, aquell exèrcit de nuesa anava botint la plaça de la font. Potser s’havien oblidat que anaven nues o potser és que nosaltres anàvem massa vestits, però el cert és que actuaven amb tanta naturalitat que trobaves que ni les criatures no les miraven ja amb cap mena de lascívia.

    De fet, la canalla havia començat a preocupar-se pels cotxes que feien passar la seva paciència a l’entrada del poble. Ningú de l’equip no havia vist que s’entretenien apedregant-ne els vidres i punxant les rodes. Desmuntaven els seients i els duien fins al descampat del davant de la cova. Havien anat amuntegant-los fent-ne una pila on després abocaven altres parts dels vehicles que ja eren només un esquelet sense fesomia. Sentíem el riure de les noies que seien en rotllanes impúdiques de xerrera incomprensible. Com que els operaris eren tots bevent a ca l’Hug, no van veure com els nostres joves els havien anat prenent l’equipament, com feien farcellets de la roba i la carregaven fins a la cova on el munt ja començava a fer patxoca. Al camí vell ja no hi quedava gairebé res que no fossin les estructures metàl·liques i els llums de les càmeres que encara no havien acabat de retratar.

    Potser alertat per tant exercici, aquell que ens havia semblat el director va advertir les incursions del nostre jovent i, encara sense dir res, va cercar amb la mirada on anava a parar tot allò que li havien estat manllevant. Es va apropar a la barana del mirador des d’on el descampat quedava a cop d’ull i va veure el munt tan ben format a l’entrada de la cova. Amb els ulls esbatanats, va deixar anar un crit desarticulat que va descobrir innecessari, quasi impertinent. Aleshores va llambregar al seu voltant, com si volgués aclarir-se la gola i les idees. Va veure les noies abstretes, voltant la font, i la gent del poble que semblava que reien les gràcies d’aquells petits salvatges. Va anar a parlar amb un dels seus i es va fer acompanyar fins a l’alcalde, que jugava a cartes amb els operaris sobre el feltre verd de la taula més gran del bar.

    El nostre cap i els altres jugadors de whist van aixecar-se educadament i van seguir el director i el seu ajudant fins al forjat. Només el nostre no suava. Els altres havien encetat fins i tot un riure histèric que de seguida va quedar entès quan es va veure que la pila havia començat a cremar. La canalla cantava cançons i jugava a saltar el foc i els forasters no donaven crèdit al que veien de dalt estant. Un dels fotògrafs, que s’havien aplegat al petit grup, s’havia engrescat a prémer el gallet de la seva càmera fins que algun company l’aturà amb un cop sec de colze. El poble sencer es va anar afegint a l’empedrat del mirador. Ens abocàvem per sobre la barana i rèiem i picàvem de mans seguint el ritme de les cançons que venien de baix. Les més velles coneixien una lletra un xic diferent de com les cantàvem nosaltres i no va faltar alguna enganxada entre els que defensaven un text o l’altre.

    Medea s’havia endut les noies passejant pel camí nou. Buida la plaça de la font, una processó de pells colpidorament nues havia seguit la cama arrossegada de la vella. Si t’hi fixaves bé, en podies veure un parell o tres que encara no havia arribat al pic de les bruixes. Com que algú havia fet callar els altaveus, se sentia només els espetecs del foc i una asincronia de veus rovellades que feia confortable el joc dels més menuts. Mirant de trobar una explicació raonable, el director s’havia endut el nostre alcalde en un apart, al final del pla. El vèiem gesticular neguitós mentre l’altre s’acaronava les barres pentinant una barba que feia anys que duia ben afaitada. Va cridar els seus operaris que abraonaven ara el nostre representant que no semblava especialment preocupat, sinó tot el contrari, fins al punt que aquest els feu callar tots amb un sol crit, sec i cru. Ens va mirar i va somriure. Va prendre el director per l’espatlla i el llençà mirador avall.

    Algun dels operaris va començar a plorar. Un plor que es va agreujar quan s’apropà al forjat i descobrí que la canalla ja havia arrossegat cap el foc el director, que encara movia espasmòdicament i ridícula les cames. La meva pedra va tocar de ple l’ull esquerre d’un dels fotògrafs que havia arrencat a córrer d’esma cap on érem nosaltres. L’Ot va pelar els altres dos fotògrafs amb una branca que encara no entenc d’on havia tret. Després els vam enviar avall on anaven a parar tots, com un degoteig festiu de cossos sense vida que els més vells llençaven entre tres o quatre. Encara no tocaven terra que ja els havien fet cremar a la pira. No teníem ni temps de sentir-ne el so que feien en picar sobre la pedra. A l’hora de dinar ja no quedava ni un senyal d’aquella visita inesperada. Potser una olor no del tot desagradable i les darreres brases de la cova. Vam saber que la vella tornava a ser a casa i de les noies ningú no en va parlar. Llàstima.

AFRUITAT

Veritablement vaig ser jo mateix qui els va fer venir i tanmateix, encara ara no me n’explico els motius. El cas és que aquí me’ls teniu. Un bon parell de ganàpies —ja t’ho diré. Veieu aquesta poma? És l’únic que no podeu tocar. Us penseu que em van fotre ni cas? Exacte. I és que, escolta, tot pagat, no haver de patir ni per la roba ni pel menjar, horari absolutament lliure, hostatjats ben bé al paradís... En fi, hi ha gent per tot. Veieu això? És l’únic que no podeu tocar. No ho dic per dir. Si toqueu la poma ja sabeu on teniu la porta. És que no me’n sé avenir, una sola condició, només una. Res. Ni puto cas. Sí sí, ja ho podeu ben dir, dec ser del gènere tonto. Jo volia pensar que una parella jove, entenimentada, una parella com déu mana amb tot a lloc, no deixaria passar una oportunitat com aquesta. Sí que —depèn de com t’ho miris— si la cosa no hagués anat així i enlloc d’un parell de ganàpies haguessin estat un parell de xais potser ara no us podria explicar pas res de res i aleshores a mi se m’hauria acabat la feina i la distracció. Potser sí que jo mateix els vaig empènyer, en certa manera. Penseu-hi, l’únic que no podeu tocar. Ves, vist així. Encara em sembla que els sento.


—Estàs emprenyada.

—Mira, ja ha parlat l’observador.

—Dona, no et posis així.

—No et posis així no et posis així. Que no em posi així? Mira, passa. Paaaassa. No et posis així. Déu que et va parir.

—Escolta que no és només culpa meva, eh!.

—És que s’ha de ser burro. Però burro burro. Què dic burro? s’ha de ser gilipolles!

—Mira, si t’has de posar així, més m’estimo que ho deixem córrer.

—Això, deixem-ho córrer, que el nen té la pell fina.

—Dona, la pell fina no, però és que m’acabes de dir gilipolles.

—És que s’ha de ser gilipolles, xato. Que ens acaben de fotre fora del Paradís, del puto Paradís, i tot per una merda de poma! I com que crisi no és la paraula més utilitzada de tot el planeta...

—Veus? Estàs emprenyada.



—Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?— enceta la veu greu i experimentada del coacher que apaga el projector i es dirigeix a un auditori ple de joves doctorats, doctorands i postgraduats d’ulleres de pasta, samarretes de ratlles i llampants sabates esportives mentre algú, des del darrera, obre els llums de la sala.

—Es podria dir —arrenca pulcrament un jove clenxinat de primera fila que sembla especialment orgullós del seu accent especial- que el treball dels actors ratlla perillosament l’histrionisme caient massa sovint en l’acudit fàcil. D’altra banda, la tria pel que fa a la il·luminació, sobretot en el tall final de l’episodi, és igualment desencertada en tant que

—ve d’Europa oi vostè, senyor Vidal Sasoon? —el talla el coacher que ja ha fet riure la claca de cervellets indies i encara continua —senyor Godard, on va estudiar vostè, a Cannes? Escolti’m setciències, m’importa un rave si les peres de la Jenkins les vèiem en un picat i la cara d’idiota del Pollard en un primer pla! Vostè sap on som? Situï’s per l’amor de Déu, som a Redmond (Washington). Vostè sap com n’és de privilegiat pel fet de seure en aquesta merda de cadira de plàstic? Sap quants genis matarien per ser al seu lloc? Faci el favor d’aixecar-se, venir a besar-me el cul i sortir volant per aquella porta d’allà al final. A la gent de recursos humans els diu que ve de part meva, que li vagin preparant el bitllet de tornada a Venècia mentre vostè s’espera mirant pelis de Sundance. Apa. Ja tarda— Torna al mateix posat de fa una estona, arqueja la cella i reprèn serenament —Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?—

L’autoestima de la cinquantena de joves brillants que fan suar la sala romanen en un silenci esgarrifat que només escapça el propi coacher. Mig assegut a la taula, somriu, encén una cigarreta i amb un cert aire de desgana, treu el fum i els etziba,

—Exacte. No hi ha res a dir. El missatge és exactament aquest. L’empresa tallarà els collons de qualsevol de vosaltres que gosi dir ni que sigui així –i fa aquell gest pinçant dos dits amb l’índex lleugerament enretirat sobre el polze- a la competència. Ja sabeu especialment a qui. Si l’idiota que va oblidar el prototip de la pometa entre frapuccino i frapuccino hagués treballat per a nosaltres i no per aquella colla d’esnobs ara li hauríem dedicat un minut de silenci. M’explico?—

Amb posat amenaçador s’aixeca d’una revolada i es col·loca ample de pit entre els nois d’or que escolten la veu de l’amo més acollonits que cap altra cosa. Potser és per això l’home riu desvergonyidament. Torna a seure a la punta de la taula. Torna a la veu enganyosament melosa. Torna a parlar.

—Entesos, doncs, feu el favor de seure en rotllana que en Mike us ha preparat una dinàmica molt interessant. Mike?—

Dirigeix un gest inequívoc a un dels homes de vestit fosc i lluent acreditació que havien romàs al darrere de tot en el decurs de l’espectacle. Mentre els joves segueixen les indicacions, algú ha tornat a abaixar la llum i el projector remoreja un cop més al final de l’aula.


Aleshores se’m va acudir allò de combinar tsunami i terratrèmol. Brillant, oi? Us concedeixo que potser se me’n va anar una mica la mà però, sabeu on es fabrica la major part dels components necessaris per a tanta finestreta? El que passa és que no vaig caure en la central i tota la pesca i ara, mira, torna a començar. Aquest cop he provat de crear-la primer a ella i després a ell, més que res per provar. Ja us podeu imaginar que no els posaré pas Adam i Eva. M’he decidit per Josep i Maria. Què me’n dieu? Ja veus, eren els noms que tenia més a mà i així me’ls feia —què vols que et digui— més familiars. Veieu aquesta poma? Ni tocar-la. Si mengeu del fruit prohibit, sereu expulsats del Paradís. Immediatament, sense passar per la sortida ni cobrar les vint-mil peles. Que com ha anat? Això mateix, ni puto cas.

TALLER (exercici de to)

 

Us ho dic amb tota veritat: Aquell que m’escolti em sentirà. Doneu-me els vostres sentits i jo us els tornaré curulls d’amor perquè en sóc tan ple que no he de fer altra cosa que regalar-vos-el. Preneu i mengeu tots d’aquest plat dolç que jo he tastat i que sóc jo mateix, el plat de la veritat indefugible. Que surtin de les seves cases els casats i els que encara són per casar, que vinguin i sentin això que us he de dir. Crideu a les tietes conques i els oncles de barba eixuta. Crideu les vídues que encara ploren i els mestres d’escola. Crideu els funcionaris i les funcionàries que hagin plegat d’esmorzar i els seus parents del sud. Feu venir l’adroguer, la peixatera, el farmacèutic, la mainadera de pitram generós i la partera de mans fortes. Feu venir el soldat, que no es tregui l’uniforme —sobretot—. Feu venir l’alcalde i totes les regidores, el pagès i l’equip d’hoquei sencer. Feu-los venir tots. Que no hagin de dir entre ells: «On és el meu poble?». L’esquena ampla del geganter i el sentit del ritme de les qui toquen la gralla i el timbal. Les perruqueres, els bidells, els homeòpates i l’ensinistrador de gossos. Les portes del meu regne són obertes per a tothom. Són obertes per als de casa i per als de fora, i tant és la vostra classe social o el vostre poder adquisitiu perquè no us demanaré altra cosa que un cos net i pur, ben pur i ben net, disposat a rebre i a donar. Feu renéixer un esperit ferm i jo no us llençaré de la meva presència, ans al contrari, no faré altra cosa que tornar-vos el goig de la vostra salvació. Passeu i preneu seient. Això sí, cal que sigueu majors d’edat perquè això que us he de dir va de menjar i beure i —sobretot— de posar i treure.


 

L'HOSTE (TALLER,fora categories*)

 

Va arribar aquella nit i es va instal·lar al pis de dalt. Era com si l'habitació l'esperés sempre allà mateix, a punt per a quan convingués. El paper de la paret entretenint la taca d'humitat al costat del balcó, l'esquerda a l'esquerre de la pica, la mesura d'un grinyol que reposa al llit. Res no s'havia mogut o, si de cas, tot era exactament com sempre. Va pagar per avançat i no va tornar a sortir fins l'endemà a l'hora de dinar. Tampoc ningú no esperava que ho fes. Les ratlles de l'americana, el mocadoret de coll, els rínxols de la clenxa. N'hi havia prou de reconèixer tres o quatre detalls. I encara.

 

     Hi ha qui diu que van sentir-lo plorar. I tanmateix no és segur que es tractés d'ell. Aquí plora tothom, abans o després. Podria haver estat qualsevol. Podria ni tan sols haver estat. Menjava quan tocava, saludava tan cordialment com se li coneix i entrava i sortia quotidianament, sense complaure ni desplaure ningú. Si se'm va dirigir, no recordo haver-hi advertit ni més ni menys. És ara, quan se'm permet analitzar-ho, que em descobreixo explicant més enllà del que realment vaig testimoniar aleshores. Se'n murmurava, no me n'amago, però quan és que no he sentit murmurar assegut allà on fa tant que sóc?

 

     En coneixíem la història. O això pensàvem. A mi me l'havien explicada el dia que vaig entrar a treballar. Passejàvem per les instal·lacions, saludàvem clients, repassàvem les normes i els usos que jo havia de saber. El company que em feia d'amfitrió s'havia aturat per ensenyar-me unes motllures del sostre que el temps s'havia encarregat de malmetre i jo vaig  repenjar-me a la porta de la seva habitació. Ell va triar el mateix instant per a sortir i em va oferir una salutació amable que jo no vaig poder defugir. No havia marxat el seu perfum que l'altre ja n'encetava una narració que em va encongir l'estómac.

 

     La porta de vidre impecable. Darrere, la plaça. L'heroi majestuós sobre el cavall a mitja passa. El quiosc, amb les seves notícies internacionals i les capsetes de tabac arrenglerades. El marbre lluent de les taules del cafè. El xiuxiueig de les converses i el murmuri del tramvia. L'ombra inquieta de les gavines. L'eterna promesa de la sal i de l'aigua. Portes endins, per a mi tots els bondies i els déuvosguards, l'olor de la tinta, les pàgines correlatives, els números de bronze, la campaneta. Per a mi el vellut polsós del seient, el roig i el daurat d'una Venècia estàtica. I les hores, totes aquestes hores.

 

     Al capdavall, les coses no són mai senzilles. De més a prop o de més lluny, totes les persones coneixem la mort. El senyor de l'habitació 13 sabia molt més, detalls poc habituals, gairebé íntims. Calia trobar els seus ulls un minut i prou per saber que no devien ser del tot mentida les enraonies que havia anat sentit. Una acumulació tràgica de pèrdues i una participació directa poc clara o encara per determinar, en el millor dels casos. Sóc conscient que la majoria dels companys professaven una por reverencial cap a aquella figura esprimatxada que entrava i sortia, amable i cordial, durant el meu servei.

 

     Dilluns passat, finalment, se'm va aturar davant sense pressa aparent. Galtes enfuses dibuixant distàncies que jo no hauré de travessar. Sense embuts, va començar a parlar com si fóssim coneguts de sempre, família i tot. Rotund, no pas sec, diria que em va interrogar amb ofici o potser vaig ser jo qui no estalvià pesantor en respondre. De fet, potser per gana, vaig sentir com se'm foradaven estómac avall preguntes sobretot insubstancials que hauria d'haver pres per innocents. De seguida en va tenir prou. Es va posar dempeus, em va mirar greument i fins i tot em va abraçar, no incòmode però sí resolt.

 

     L'endemà mateix no vaig poder anar a treballar. M'havia llevat feixuc, espès en tots els sentits. Em vaig descobrir arrossegant els peus per casa, la memòria finestres enllà. Cap dels remeis habituals no em va servir. Esporuguit, no vaig gosar cercar la meva imatge al mirall del tocador. Abans del migdia ja tornava a ser al llit. No me n'he mogut. Em sento respirar atropelladament com si l'edat no volgués correspondre. He oblidat les hores, els dies. Em crucifica el repic insolent del telèfon, un cop rere l'altre. M'ha semblat veure l'ombra d'un mocadoret de coll, unes passes conegudes.

 

     Suposo que, sense adonar-me'n, devia traspassar però em costa entendre'n l'abast exacte. Certament em sento més lleuger. Conec la plaça que abans només endevinava i no m'espera ningú. Les hores no m'amoïnen i els dies es compten tan diferent que caldria repensar-ne el nom. NO estic sol. Mentre passejo, saludo i em saluden. He après un posat formal que sembla escaure'm perfectament. El primer cop que vaig visitar els antics companys, l'habitació 13 era buida. M'esperaven. Em va sorprendre que me l'oferissin. Vaig pensar que s'havien equivocat però em vaig estalviar comentar-ne res. La taca, l'esquerda, els grinyols. Tot igual que sempre.

 

 

 

 

 

*paràgrafs sense adjectius, substantius, adverbis, verbs, pronoms, determinants, conjuncions i preposicions, respectivament.

 

TALLER (contravenint el formalisme rus)

el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar tret d'una ràbia petita que havien aconseguit deixar sota el pont. No volien parlar dels animals i per això no feien res més que parlar-ne. S'enganyaven amb l'ús de paraules diferents però, al capdavall, tot era la mateixa cosa. Un que era petit va seure i, de seguida, els altres van anar seient com si, tot d'una, s'haguessin adonat que els era permès. Un que era a la vora dels esbarzers va començar a xiular. No era ben bé una cançó, però s'hi assemblava força. Potser és per això que es van trobar taral·lejant quan els van fer tornar a posar de peu. L'últim que es va aixecar va agafar les mans del que tenia més a la vora i, sense deixar el càntic, s'anà formant una rotllana al voltant dels mateixos rocs que els havien servit per descansar. I la dansa va arribar sense avís que la precedís. Volta a la dreta, volta a l'esquerra, ara un saltiró. L'un passa per dalt, dos per baix. Se seguien d'esma els uns als altres, acompanyats encara per la cadència de la mateixa tonada. No semblava que allò s'hagués d'acabar, però va arribar una pedra d'algun racó que els va fer aturar en sec. Es resseguien les cares a la recerca de víctimes de l'impacte que, per altra banda, ningú no havia vist. Al cap d'una estona, menys llarga del que podria semblar, van deixar córrer la pedra. Un va pensar que potser ni tan sols havia estat una pedra i algú més va pensar el mateix, sobretot a causa que l'objecte en qüestió no havia aparegut per enlloc. Per l'hora que era, els va semblar que podien tornar a seure però, com que ningú no gosava, es van veure abocats a esperar que fos el mateix que la darrera vegada qui s'estrenés. Però no el van trobar. Es va iniciar un recompte que els va avorrir abans d'acabar, de tants com eren. I van acabar seient de tota manera, esperant si veien que aquell arribava de la banda del pont. Com que anaven vestits iguals i havien estat escollits justament per la seva condició de semblants, més d'un cop es podia sentir el crit d'algú que es pensava que el veia tornar. Al cap i a la fi, és comprensible. Com en podien estar segurs, fet i fet? No pas del tot. Els altres també anaven vestits idènticament i hauríeu dit que eren tots parents si és que les famílies poden ser així d'extenses. Havien decidit també seure i romandre a l'espera. Testimonis de tota l'escena, els calia saber-ne el final, com a tots. D'altra banda, eren aquí pel mateix, si és que els havien dut per a alguna cosa. Així que, ben mirat, tenien una poca pressa exactament igual si no és que tornaven els animals. És impossible saber qui va ser el primer que va treure el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar, tret d'una pena petita que havien aconseguit deixar sota el pont

 

 

 



TALLER (més connectors i tota la pesca)

Al principi —i, quan dic principi, vull dir principi— vist que tot plegat estava més aquí que allà potser perquè fins aleshores encara no s’hi havia posat, Déu creà el cel i la terra. En tant que no ha transcendit, no es pot saber què fou abans i què fou després però sí que podem afirmar —repeteixo— que, al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra (naturalment) era caòtica —més metafòricament que científica per bé que, ben mirat, tot i tot. Caòtica i desolada (tu diràs). Les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu (que dius: poca feina) batia les ales sobre l’aigua. De fet, per aquella època, quina altra cosa volies que fes el pobre?

     Aleshores Déu, no trobant l’interruptor per enlloc, digué: “que hi hagi llum” i hi hagué llum. Tot seguit, ja que va veure que la llum era bona, la separà de les tenebres (que massa bones tampoc no eren). Anomenà la llum Dia i les tenebres Nit. Totalment d'acord, els podria haver anomenat pet i llufa —per posar un exemple— però gràcies al fet que l’altíssim era poc donat a l’escatologia i, en canvi, molt devot de Cole Porter, va preferir batejar-los (mai millor dit) Nit i Dia. A causa d’això, hi hagué un vespre i un matí i fou el primer. Tot i que els despertadors no van arribar fins molt més tard, la primera pedra del desastre ja sabem qui la va posar, ja m'enteneu.

     Un cop s’havia pres el cafè, havia llegit la premsa i abans i tot d’afaitar-se,  Déu va treure el cap per dir: “que hi hagi firmament entremig de les aigües per separar les unes de les altres”. I fou així. Déu va fer el firmament on a partir d’aleshores s’hauria d’hostatjar i aprofità l’avinentesa fent-lo escaient per separar l’aigua de sota de la de dalt. Tot seguit, considerant que li havia quedat maquet, Déu anomenà al firmament Cel, que és un nom que sempre li havia fet el pes quan pensava en firmaments nous de trinca. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia segon. Que seria dimarts posant que hagués començat la setmana per dilluns com fa tot Déu.

     I aquell dia a Déu li abellí unes torrades amb mantega d’Andorra però, vist que només hi havia aigües i cel, va haver de dir: “que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent”. I, no cal dir-ho, així fou. Déu anomenà al continent Terra i a les aigües reunides Mar. S’ho va mirar. Acte seguit, sospirà i va veure que estava bé. Però de torrades i mantega, res de res. Hi pensà una estona, allà mateix, i digué: “que la terra produeixi vegetació, herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena i tal i tal i tal i torrades i mantega”. I la Terra, que tot just aterrava a la Creació, emprenyada com una mona se’n va anar a Comissions a consultar si era legal allò de fer-la pencar a ella que havia acabat d’arribar com aquell qui diu i els d’allà li van mostrar un llibre gran i gros que feia les funcions de conveni col·lectiu i al qual es referien en argot com a bíblia i es va haver de fer com Déu mana. Això és, per collons. La Terra produí vegetació i herba i tota la pesca i Déu veié que estava bé (només faltaria) i hi hagué un vespre i un matí i fou el tercer, qui diu tercer —ja et dic— diu dimecres.

     I malgrat que Ell ja es va encarregar de fer constar una altra cosa a les Sagrades Escriptures, fou aleshores (i no al setè dia tal i com consta) que el Senyor es va agafar un descans. Al cap i a la fi, encara no havia creat les veïnes ni els companys de feina, crítics literaris ni mossos d’esquadra. Vull dir que, fet i fotut, qui li retrauria? Ulls que no veuen, cor que no dol. Es va estirar llarg com era i amb un somriure burleta es va dir “demà serà un altre dia... si Déu vol”.

LA SOLITUD DELS SOTERRANIS

 

La bomba havia estat sempre al soterrani. Abans que en Hans nasqués ja era allà, sota la tercera rajola just després de l'escala, amb el detonador a punt que algú la trepitgés. Era allà abans que els seus pares compressin la casa i abans que els qui l'havien venuda hi haguessin anat a viure. I en tot aquell temps mai ningú havia posat el peu sobre aquell quadrat fatal. Podria ser que l'interruptor per accionar la llum d'aquella cova llòbrega hi tingués força a veure. Havies d'acabar de baixar, aleshores girar a mà dreta i cercar a les palpentes un mecanisme vell i senzill que reposava arrapat a la humitat de la paret. D'alguna manera, sense adonar-te'n, ja havies superat l'obstacle invisible que tornaves a evitar quan repeties una rutina idèntica cada vegada que sorties del cau. Els destinataris d'aquella broma terrible havien patit la mateixa sort i els qui l'havien preparada havien fugit sense saber que la seva venjança no seria prou ben resolta. O potser sí. Els pares d'en Hans havien arribat del mateix país que els infames i havien decidit de guardar els records d'una guerra massa amarga justament amb les ampolles de vi en aquell forat ple de pols. Per a en Hans, el soterrani era igual prohibit que desitjat i, a causa de la seva edat, mai no havia gaudit del moment de solitud que se n'hauria fet còmplice. Somiava tresors, aventures i corredors secrets que entenia que no podria veure fins que seria massa gran per ignorar-ne la invenció. I tanmateix, guardava sota els jerseis de llana del seu armari una llanterna que havia pispat del seu amic Isaïes una nit que l'havia convidat a dormir a casa seva. El dia que va fer deu anys, una tempesta inoportuna li va esgarriar la nit. Els llençols se li enganxaven a les parpelles i les ungles li feien tan de mal que va haver d'anar al lavabo. Els pares dormien i sentia grinyolar el parquet sota els seus peus com un pecat. De baix estant, la porta de la bodega se'l va mirar amb insolència. Respirà tan fons que va patir que el son dels seus pares no s'hagués desvetllat. Tornà a l'habitació, prengué la llanterna d'una revolada i s'encaminà gairebé surant per sobre les làmines de fusta. Amb la mà al pany, incapaç de continuar de resultes d'una pluja empipadora i violenta que li amoïnava els pensaments, es va asseure allà mateix i es quedà adormit pensant en l'estrella, un gat dels veïns que havia apedregat l'estiu passat. Abans però va tenir prou esma per ocultar la lot a la butxaca del seu pantaló de pelfa.

     L'endemà, enlloc del despertador, va sentir els crits del pare que no trobava la manera d'arreglar els ploms que havien fugit amb la nit. L'aigua s'havia convertit en una neu que enfosquia la casa i el poble sencer, de tan blanca com era. Per sort, l'olor del zupfkuchen —que feia de la cuina un paradís— li va concedir el desig de tornar al seu llit sense que ningú s'adonés d'on havia passat la lluna. Va tornar a baixar, desmanyotadament dissimulat, convençut que els jerseis de llana encara resultaven un bon amagatall pel seu tresor de llum. Va abraçar la mare pel darrere, tal i com ella preferia sovint, i va tornar a sentir el pare cridant a través d'una foscor que el forn provava de menystenir. A l'hora de sopar, es diria que tot era exactament al mateix lloc. Els renecs del pare d'en Hans, el somriure glaçat de la mare i un negre postís que no havia desaparegut en tota la jornada. Fins i tot els llamps i els trons havien decidit no enretirar-se ni una passa. Se'n va anar a dormir determinat a baixar al soterrani aquella mateixa nit, però es va adormir de seguida i no es va recordar que la tragèdia disfressada d'aventura l'esperava al pis de baix.
     Quan en Hans i la Joanna es van casar, no van dubtar a triar la vella casa dels pares d'ell per a establir-se. Els avantpassats d'ella s'havien criat al mateix poble. Potser a la mateixa casa i tot, havien decidit. Compartien, doncs, una sola emoció del retorn. Van tenir de seguida en Pau. Jugava a les escales del soterrani mentre el seu pare triava el millor vi per al sopar. Encara no parlava però tenia els ulls tan oberts que hom coincidia a determinar que no li calien les paraules. Se'ls abraçava al vespre i s'adormia al sofà amb les cames a les cuixes d'en Hans i el caparró a la falda de la Johanna. Com que no era entremaliat, en Hans no va entendre com és que el seu fill duia una rajola entre les mans i cridava sense dir res mentre corria cap a ell. La Johanna tot just sortia de la cuina perquè havien tornat a saltar els ploms. La instal·lació no era capaç d'emmotllar-se als nous temps tan de pressa com hagués calgut.  En Hans va agafar el seu fill de la mà i va buscar a les palpentes la veu de la seva dona que ja posava el peu al primer esglaó de la bodega. Tots tres van fer un bot quan van sentir els cops a la porta. Els amics americans ja eren aquí. La Johanna va pujar en Pau al coll i va fugir cap a l'entrada. La foscor el va ajudar a sentir les veus de l'Olga i l'Ivan que també havien arribat d'hora. Com que hi eren tots, es va espavilar a trobar el quadre dels diferencials per tornar a posar la llum al seu lloc.
     Mentre sopaven, en Pau jugava amb els convidats. Havien construït un mur amb les copes que dividia en dues meitats la gran taula del menjador i el petit jugava a escapolir-se d'un costat a l'altre arrossegant molles de pa amb els coberts. En Hans es va servir l'últim glop de vi i s'aixecà per baixar al celler. Quan era a punt d'arribar al darrer esglaó, encara a les fosques, sentí la veu de la Johanna i tornà al capdamunt per tal d'entendre què li volia. Sentí un gran enrenou i s'apressà cap a la taula. La criatura havia deixat anar la seva primera paraula: BUM!

 

 

TOTES LES NÚVIES

Totes les núvies estan guapes. I una merda! Serà: “totes les altres núvies estan guapes”. Mira l’hora que és i encara tinc més pèl a les cames del que mai s’hagi vist fora d’un zoològic i els cabells que ni la Feliu l’endemà d’una ressaca. Encara que, ben mirat, la Feliu porta el mateix pentinat l’endemà d’una ressaca, d’una guerra nuclear o pel bateig de les infantes. I mal m’està dir-ho, perquè amb la fila que faig no tinc dret a criticar altra cosa que la desgràcia que em retorna el mirall. I és que no tinc edat per casar-me. Ja no tinc edat. A aquestes alçades de la vida hauria de comptar el dies que em queden per jubilar-me, arribar tard al concert de final de curs de l’escola de música dels meus cinc-cents néts o apuntar-me a un curset de cup cakes al casal del barri. I en canvi, mira’m, aquí em tens, fent veure que és possible entaforar aquest tros de vaca en aquest vestidet brocat de seda amb pedreria i brodat. Sort en tinc dels guantets de pell, que faran que no es vegin aquests deu botifarrons que Déu m’ha donat.

     El notari em va donar festa fa una setmana. Segurament ell ja ho veia clar que em farien falta com a mínim set dies per la “puesta apunto”. Se la sap llarga, ell, que va per la quarta dona i no serà pas l’última, ja t’ho dic jo. A l’Eduardo, pobre, fins ahir no el van deixar anar els del gimnàs i està que trina. De tota manera, l’Eduardo sempre està que trina i tot ho acaba igual. "Una colla de racistes!" Tant és que parli de l’amo del gimnàs com dels mossos que l’aturen i li demanen els papers. Per ell, tots són racistes. L’altre dia se les va tenir amb en Quimet de la fruita pel cartell del a pruna negra! I això que l’Eduardo no suporta ni els àrabs ni els argentins, el posen dels nervis els xinesos i els peruans del metro. No pot amb la gent grassa, ni amb els quissoflautes, els homosexuals, les criatures o la gent gran. Vaja, llevat de mi, és clar. Perquè ve i em diu corasssson i, escolta, se m’ericen els pitons i això no hi ha qui ho pari. Ai, l’Eduardo! Fa no res que m’ha trucat per xiuxiuejar-me que frisa per veure’m vestida de princeseta. De reina mare, li hauria dit, però m’ho estalvio perquè més m’estimo que estigui de bon humor el dia que ens casem, oi? I és que encara tinc les ungles per arreglar. Sort que les mans no es veuran perquè la Pili no arriba i ja no em queda res per rossegar.

 

     Amb l’Eduardo, ahir vam estar xerrant i m’ho va confessar tot. Jo ja m’ho temia, és clar, que tampoc no sóc burra acabada després de tots aquests anys treballant al despatx i de veure’n de més colors que un estoig de tints. Però què hi vols fer, ningú no és perfecte, al cap i a la fi. Sobretot jo. Ara que no et pensis, per l’edat que tinc, tampoc no estic de mal veure. Quan m’arreglo, encara n’enxampo més d’un girant-se a mirar-me el cul. I tot i que no tinc la pell d’una nena d’institut, més d’una la voldria, la meva pell. Perquè jo m’he cuidat tota la vida, això sí. De cremes i potingues no n’ha faltat mai a casa meva. I sempre neta i endreçada. I encara es pot dir que ho tinc tot meu i al seu lloc. I si no li tinc, ho sembla. Que no he estalviat mai ni mitges ni cotilles. El notari sempre diu que tinc cames de secretària i no és pas l’únic que m’ho diu. Perquè ara ja no, que no goso, però no fa tant que feia deu piscines llargues com la tita d’en, en fi, deu piscines cada matí abans d’entrar al despatx. No senyor, jo no he deixat que els anys em fessin nosa. Ara bé, ningú no és perfecte. Per això quan l’Eduardo em va explicar que tenia tres marrecs a la República, doncs vaig fer el cor fort. No passa res. I quan va dir que feia tres anys que s’enllitava amb una caixera del Dia, que és del mateix poble d’ell, vaig empassar saliva i ja està. Perquè tampoc no passa res, aquell que és fora sempre s’enyora, ho sap tothom que la terra tira. I quan va dir que es casava amb mi pels papers, vaig fer veure que no me n’havia sentit, del punyal que m’acabava de clavar, de manera que li vaig agafar ben fort aquella manassa que té, me’l vaig mirar als ulls i li vaig preguntar: Però tu m’estimes, xato? I ell es va aixecar, em va abraçar emocionat, em va fer un petó al front i va dir, "eres la mamá que nunca he tenido". I a mi —és clar— amb totes dues mans aferrades al seu darrere tibat no em surt res més que: doncs no se’n parli més, mañana mismo nos vemos en el altar.I aquell bé de Déu de dents tan blanques que se m’obren com un collaret per la núvia més guapa de totes. I així estem, amb els nervis de punta perquè la Pili encara és hora que arribi.

 

     Truquen baix. “Es pa’una entrega”. Bones hores, penso jo. I espero que pugin i, quan obro, em trobo un brivall que m’ofereix el ram de flors més gran del món, ple d’acàcies precioses. Ploraria, però com que ja vaig pintada, continc l’emoció —que és una tècnica que vaig aprendre en un curs de creixement personal que vaig fer per internet—i dono la propina al noiet de la gorra. Espero que es giri per veure-li el culet i aleshores tanco la porta. Obro encuriosida la targeta esperant veure la lletra poc instruïda del meu Eduardo però, per sorpresa meva, una lletra elegant i ben vestida em recita uns versets ensucrats que m’arrenquen ara sí —a la merda el creixement personal—una llagrimeta que m’espatlla el rímel. Coi de notari.  M’assec a la butaca de la saleta i m’encenc un nobel dels que tinc amagats a la calaixera, amb les arracadetes de la primera comunió i els mocadorets brodats. Sento els boleros de la portera que frega l’escala i, com que és sorda, es pensa que la resta tampoc no hi sentim. I em sobreposo.

 

     Quan la Pili arriba torno a ser jo i li clavo un sermó que encara es disculpa ara, la pobra. Em fa les mans, em repassa el maquillatge de dalt a baix i em deixa un recollit que ni la Gràcia de Mònaco. Quan acaba, em miro al mirall i penso que, al capdavall, totes les núvies estan guapes. El timbre avisa que el cotxe ben guarnit ja m’espera baix i baixo aguantant-me la cua del vestit i el ramet. El xofer em pica l’ullet mentre m’aguanta la porta i jo respiro ben fort tres vegades seguides -si se n’aprenen de coses per internet! El viatge se’m fa etern però la porta de l’església és plena d’amics i companys que s’esqueixen la boca amb uns somriures més falsos que els dels anuncis de pastadents. Tret del de l’Enriqueta, que no és ni fals ni és somriure, sinó que li van deixar la boca així de torta quan la van operar de l’orella no gaire abans del cop d’estat. I em planto més digne que una artista i agafo el meu germà petit—l’Onofre— del bracet i entro a l’església que ja entona la marxa més famosa de Mendelssohn.

 

     L’Eduardo és davant l’altar, més guapo que un Déu. Veient el Crist que penja barbut d’una creu, sabreu que no parlo per parlar. On vas a parar, ni punt de comparació. El meu manso tot vestit de blanc, com un àngel negrot i atxurat d’aquella manera que només ell se sap atxurar. Allarga la mà cap a mi i amb un gest dels ulls m’ensenya la caixera del Dia que em somriu des de la tercera fila amb un escot que fa por. No et sabria dir si plora o és que ja és així de natural. I el mossèn arrenca. No us enganyaré, entre una cosa i l’altre les cames em fan figa però—com que avui sóc la protagonista— “nostrusenyor” no em té en compte que em quedi asseguda al banc nupcial durant la cerimònia mentre la resta s’aixeca i s’asseu, s’aixeca i s’asseu. En un moment donat, just abans de les aliances, el capellà deixa anar la frase aquella de “hable ahora o calle para siempre”, que jo em pensava que només sortia a les pel·lícules. I et vols creure que s’aixeca el notari i comença a bramar que està enamorat de mi, que de tota la vida i que el nostre és un amor de debò, que més gran que gran i tota la pesca? I la seva dona vinga plorar, sense saber on posar-se. I l’Eduardo que se’n va cap allà, fet una fúria, i comença a endinyar-li un jec d’hòsties que li deixa la cara com elmapa mundi de les mongetes de la teula i tothom de peu mirant-s’ho i ningú no sap si riure o plorar i arriba l’ambulància i se’l pren amb una llitera blanca blanquíssima mentre l’home em mira desencaixat amb gest de súplica i l’Eduardo torna cap a l’altar i m’agafa la mà, i jo me’l miro, miro el capellà, miro l’Eduardo, i quin coll més ample que té. M’escuro la gola, miro el capellà.Vinga vinga, faci faci, que aquí hem vingut a celebrar una boda i ja et dic jo que la celebrarem. Oi tant si quiero.Collons si quiero. No vull altra cosa al món que quererte hasta que la muerte nos separe, corasssson. 

 

     El que passa és que una parella de Mossos d’Esquadra, fornits com dos armaris, han fet petar la porta petita de l’església i el matrimoni no s’ha pogut consumar. El meu Eduardo anava cridant racistas racistas mentre se l’enduien emmanillat passadís enllà i la caixera del Dia els seguia arrossegant-se pel terra, aferrada a la cama d’un dels policies, bramant com una mala cosa. Aprofitant que ja m’havien fotut la festa enlaire, he optar per tenir un atac de cor i encara he tingut temps de sentir algú que cridava “hay algun médico en la sala?”

 

TALLER (exercici amb diferents veus narratives)

Diguem-ho sense embuts, va dir el narrador omniscient, es tracta d'una història universal, d'un patrimoni cultural de primer ordre i, no obstant això, queden encara molts plecs per cosir. Se'n desconeixen massa detalls que haurien canviat extraordinàriament la manera com aquest relat ha arribat fins als nostres dies. I us ho dic jo que ho sé perquè, tal i com ja us avançava el regidor, sóc el narrador omniscient i això —vulguis que no i mal m'està dir-ho—em confereix un plus de versemblança que ja voldrien per ells tants altres subjectes del discurs narratiu. En fi, va afegir encara l'omniscient aixecant lleument la cella esquerra en sentir novament les meves imprescindibles acotacions. Deia, us descobriré el pinyol mateix del que va passar i en sereu testimonis vosaltres mateixos. Sentireu veus que fins ara havien estat malauradament obviades. Exacte! Calla tu, puto mudet! Veus que capgiraran sens dubte aquest, el conte que totes les àvies van explicar un dia o altre i que Walt Disney va acabar de pervertir per sempre més. Algú li podria dir a l'autor, per cert i amb tots els respectes, que m'anés fent avançar ja el discurs abans no passem de pàgina sense haver encetat la maleïda història. Fet! Tu no, mudet dels collons! Vinga, que ens estem florint aquí i tinc una gana que em moro i aquesta poma a mig menjar que m'està fent ullets. Som-hi. El fèretre de vidre presideix el bosc que havia romàs en respectuós silenci fins que vosaltres, lectors, heu arribat. La noia lletja de la capsa transparent no es fa la morta ni res, algú li ha fet menjar una poma enverinada per tal de matar-la però a última hora només hi ha clavat una queixalada perquè fa temps que està amb un règim de la carxofa que sí que no. Li diuen blancaneu i el nan malcarat pensa que hi ha gent amb més mala llet que ell perquè posar-li per nom blancaneu a aquesta pobra negrita zumbona ja té pebrots. Potser hauria d'haver arrodonit més les lleixes laterals i elevar la capçalera. La noia és negra, però negra negra, què et diré, saps aquells tres que reparteixen regals pel dia de reis, que n'hi ha un de blanc, un de ros i un de negre. Doncs negra com aquest últim. Vaja, que és negra. Que no és que passi res, però dir-li blancaneu... Definitivament pa amb tomàquet. Ara que no sé si queda formatge.
     La noia es va perdre al bosc farà cosa de quinze dies, havia sortit a passejar amb un caçador que se la volia, ja m'enteneu. L'home havia pres un sac, que de seguida que van anar per feina als peus del roure, li havia encalçat al cap però el caçador es va mig distreure amb un isard que lluïa una papallona a la banya i la noia es va desorientar. No és que fos princesa però el cert és que era una flor. I és que ser una bona toia no és incompatible amb la manca d'atractiu físic. I pasta? En deu minuts llesta, un raig d'oli i a taula. Va començar a fer voltes i voltes i vinga cops i vinga ensopegades fins que un nan ridícul. Escolta, que el vestuari és cosa teva. Osigui que això de ridícul t'ho estalvies. Total que un nan li va treure el sac del cap i és que la pobra era lletja i justa i no havia caigut prou vegades per pescar que si es treia el sac del cap la cosa milloraria i el nan, veient les poques llums de la lletja, pensà que no estaria mal aprofitar-se'n com déu mana i es digué "i si me n'aprofito com déu mana?"i li explicà una sopa d'all. Sopa no és mala idea tampoc. Què triga, deu minuts també, si fa no fa?. Tothom diu que és de vidre, però en realitat és metacrilat, me'l porten directament de servei estació. Jo no la trobo tan lletja, és clar que a mi m'agraden totes, sobretot per damunt del mig metre. Sopa. Definitivament. La va enredar fins a casa seva i allà li feu entendre que l'única sortida que li quedava era treballar per a ell i els altres sis tant sí com no. La noia, que atesa la seva poca gràcia havia après a no dir mai que no, s'avingué a treballar per aquella família tan disfuncional i s'encarregà des d'aquell moment de totes les feines de la llar llevat del tema alimentari que era exclusiva del fartó. Tothom em diu panxut. Els nans, que treballaven bàsicament de nit en espectacles porno de baix pressupost, es passaven la major part del dia mirant la tele i fent coses de nans tipus retallar-se les barbes o fer-se la manicura mentre la lletja tenia la casa feta una patena, les mitgetes de colors planxades i les barretines a punt. No li vam dir mai blancaneu nosaltres, explica el nan ximplet a l'entrevistador, sempre va ser la lletja. Lletjota, explica el nan artista, així és com ens hi dirigíem. Diria que va ser el mudet que va començar a dir-li lletjota, encara hi afegeix. Exacte! Mudet, o calles o et callo! I aleshores va passar el que havia de passar. La mare del callo -una dona lletja com un pecat, més lletja que pegar a un pare- va començar a buscar-la per tot arreu. De fet, no era sa mare de veritat, sa mare de veritat va palmar al mateix part, de seguida que va veure el monstre que havia parit. Aquesta era la segona dona del marit, un que havia fet calers a Cuba amb el tema de les noves tecnologies, carbó i tot allò. Total, que la dona va contractar en Simons, una agència de detectius que havia agafat fama quan havia resolt el cas d'una tal Carmen Daniela. I el cert és que el bosc n'anava ple. De tal manera que la van haver de tancar a casa i durant un bona època van establir una mena de torns rotatoris i, de nit, sempre n'hi havia algun que es quedava amb ella per assegurar-se que tot anés com cal i s'estalviava la lubricitat de la dura jornada laboral.
     Però va arribar un dia, reprèn el fil l'omniscient, que el cercle es va tancar més i més i els nans, que eren petits però idiotes no, es van reunir a la seva taula de reunions per decidir què carai havien de fer. Proposo que ens la cruspim, va dir en panxut. I si la matem i avall?, va deixar anar el nan ximplet, jo passo, va etzibar en malcarat. El romàntic, que ja havia començat a sentir un rum rum a l'estómac era més de pelar-la i tenir-la dissecada allà penjada, a la paret del rebedor i així poder-la gaudir per sempre en la màxima expressió. El nan llest, que havia estudiat a la politècnica i duia sempre un llapis d'ikea darrere l'orelleta, va proposar al nan artista la idea del taüt guai.  Sí que és cert que es quedaven sense feinera però si més no s'estalviaven el puro que els podia caure si els enxampaven amb els pixats al ventre. Al mudet ningú no li va preguntar i, quan el pobre va provar d'obrir la boca, els altres sis se li van llençar a sobre silenciant-lo de cop, vull dir a base de cops. La idea era fer que la soca es cruspís una poma enverinada. Calla calla que entra amb els cafès. Vinga, d'això, gràcies, blancaneu, ja pots començar amb els lavabos del pis de dalt que nosaltres tenim feina per aquí baix. Doncs res, tema poma enverinada que se n'encarrega el fartó, aleshores la fem cabre dintre el tub d'assaig del llest i l'artista i el mudet que pengi l'anunci al facebook que si hem trobat una princesa i que si un príncep li ha de fer un petó i tal i tal. La traiem al jardí i a esperar que algú piqui.

     I aquí me'ls teniu, tots set fent el ploricó i la flor pansida a la capsa de vidre. Taüt de metacrilat, si no et fa res. Havíem dit sopa? No van quedar canalons de l'altre dia? Perquè, a veure, qui serà el guapo que renti els plats, ara? Calla calla, que n'arriba un.