LA MEVA FILLOLA MAYA

La Maya passeja per la platja i es mira els estels. Li agraden els estels. Pensa si es tracta de forats al cel o bé planetes perduts en l’espai que envien la seva llum fins a nosaltres. Algú li ha dit més d’un cop que una cosa és poesia i l’altra astronomia però ella no hi entén massa. Ni d’una ciència ni de l’altra. Perquè la poesia és una ciència. Sinó que li preguntin a la seva professora de català que n’ha d’estar absolutament convençuda quan s’entesta fer anàlisi de tots i cadascun dels versos de qualsevol dels poemes dels que ella anomena clàssics. Pel que fa a l’altra branca del saber, tampoc no en sabria dir gran cosa. Mira, aquesta tarda mateix, encara prenent el sol sobre aquesta mateixa sorra, ha tornat a demanar-li a son pare si era veritat que la Terra era rodona. No per res. És només que mirant l’horitzó, una no ho acaba de veure clar. Potser els astronautes des d’allà dalt i els satèl·lits que fan servir els homes del temps en tenen una altra visió però la seva no pot ser més plana. Se suposa que fins i tot els seus ulls són esfèrics. Els seus ulls! És clar que no cal que patiu que no se’ls pensa treure de llur òrbites per tal de comprovar-ho. Amb tot, altres genis abans que ella van fer coses pitjors, fixeu-vos en l’orella de Van Gogh o els assajos a Muroroa. (Resulta ben curiós batejar aquells experiments macabres igual que les trobades de cada divendres a la tarda amb el grup de teatre. Encara que, ben mirat, no deixa de ser un espectacle).

De vegades li passa això, a la Maya. Veu les coses i pensa. Massa i tot, es diria. La seva mare sovint l’acusa de pensar massa. Sobretot quan un estol de preguntes se li presenten sobtadament i mira de deixar-les anar una rere l’altra a taula durant l’hora de sopar mentre el pare mira les notícies i el silenci és or. Or, mirra i encens.

Li agrada molt a ella la platja. Li encanta passar els estius vora el mar i adormir-se sentint-ne la remor des de la finestra de la seva habitació com si tingués una enorme petxina enganxada a l’orella. Perquè la música i el mar ja fa molt que són amigues. Abans i tot que nasqués la Maya o bé els seus pares, abans que nasquessin els pares dels seus pares. En fi, que ja venia d’abans. Perquè a veure, abans, com us ho diria. Abans era fa una estona però també ara serà abans d’aquí a una estona. No sé si m’explico. Abans, ara, després. Veus? Pensa la Maya, això també deu ser rodó, com la Terra i els ulls. Abans, ara, després, abans, ara, després, abans, ara, després. I així anant fent. Per entendre’ns, això representa que és el temps. Ho sé, és un bon embolic. Potser per això es van inventar els segons que fan servir per obtenir càlculs com déu mana. Un segon és, exacte, un segon. Vaja, això ja són dos segons. Pràcticament cada síl·laba és un segon. Molt bé. Doncs seixanta segons són un minut i seixanta minuts, una hora. Però un dia, no us penseu, no són seixanta hores. Un dia són vint-i-quatre hores. Vejam, deixeu-me fer números, es diu, un dia són... molts segons. És que avui la Maya s’ha deixat la calculadora a casa. Quin rotllo. Mira que tot sovint la pren a sobre però justament avui havia sortit només a passejar una estona per la platja i pensava que era dia de lletres i no de nombres i per això l’ha deixada sobre l’escriptori. Entre una barbie i un llibre de butxaca de Kierkegaard.

EL TOC DE QUEDA'T AMB MI

No. No ho dubtis molt. Saps? Imagino que podria ser dolent, sí. Massa dolent. Dubtar, vull dir. Potser no, ja m’entens. Només que de vegades ho sembla. Conec molta gent que ha perdut el tren. D’acord que un quart més tard en sortirà un altre. I mitja hora després un altre i així un rere l’altre, tens raó. Imagino que sempre deu haver-hi una altra andana esperant que hi arribis. No sé. I si és fosc i comencen a tancar els llums i estic sol allà, assegut al banc metàl·lic i fumo sense esma per pensar en res que no sigui pensar que no puc pensar en res? No és fàcil deixar que passi la nit i esperar el primer tren que surt demà al matí, saps? No per mi. Potser per tu és fàcil. Tu que ho tens tot tan clar, tant! Estàs collonudament assegut llegint el diari i mirant-me amb la teva maleïda condescendència. Sovint imagino que esperes tantes coses de mi que és impossible quedar bé. Preferiria que no fossis tu qui em construís les expectatives, que no construís jo expectatives que crec que tu construeixes, que ningú construís res, que en tinguéssim prou de relliscar sobre el taulell de quadres blancs i negres a esperar que un cavall amb el seu moviment en ela ens cruspeixi i acabi amb la puta història tot i ser a punt d’arribar a l’altra banda després d’haver-nos assegurat la fugida amb una torre i un alfil presumptament segurs. Tu dubtes? Vull dir, dubtes de tot? De qualsevol cosa, de res en concret i de tot alhora? Fabriques tres milions d’alternatives sense ni adonar-te que hi ha matemàtiques inexactes que ningú podria situar en unes coordenades coherents? A voltes tot és tan senzill! Utilitzaria estúpides metàfores líriques i em faria entendre millor, però detesto creure que en una saleta el metge em farà un tall de bisturí, m’esquinçarà el costat per encabir-hi la mà, apartant les costelles. Burxarà dintre meu una bona estona i aleshores traurà un tros de pulmó i ensenyarà les taques negres al seu col·lega. Jo estaré massa anestesiat per cridar que jo no gasto pulmons. Jo no gasto pulmons ni costelles ni sang ni pell. Proven d’enganyar-me però jo sé que no és meva la carn que travessen amb els seus dits de làtex. Senzill o complicat. Tant se val. Em toca a mi tirar els daus cada vegada perquè soc només jo fent un solitari. Jugo tot sol amb mi mateix encara que em costi reconèixer que no hi ha cap càmera gravant els meus moviments, ni cap veu en off pels meus pensaments. Quan arribi el toc de queda jo escoltaré música i em faré el sord.

TALLER (textos creixents per definir personatges)

Venies. Quan venies. Recordo quan venies. M’assec al jardí i recordo quan venies. No es pot viure de records, deies sempre, així que ara no em retreguis si m’assec al jardí i recordo quan venies. Tu volies una altra cosa, no es pot viure de records, deies sempre, així que ara no em retreguis si m’assec al jardí i recordo quan venies. Si venies. Perquè venies quan venies i sèiem al jardí i tu m’omplies de retrets, ho recordo i sí, ja sé que no es pot viure de records però ara m’adono que volies una altra cosa i potser per això vas deixar de venir i, ho reconec, recordo. Recordo quan venies.

DISCO 2000 (Here's where the story ends, the Sundays)

He tornat a sentir la melodia i, amb ella, la resta. La veu metzinosa cantava here’s where the story ends i jo sabia que allà era on s’acabava la història. Com tan sovint, un tren i uns walkman. Aquella cinta de cassette amb hummingbirds, heart throbs, lush, high i, és clar, els Sundays. Tot tan trist! Una noia a qui havia estimat moltíssim m’havia acabat de deixar probablement perquè l’estimava massa i encara n’estàvem aprenent. Qui sap on és ella ara o què fa. El cert és que tampoc no m’importa massa. De vegades, em sento encara jove i de vegades m’adono que ja fa quasi vint anys que jo era en aquell tren veient passar arbres fugint per la finestra, travessant el mediterrani tacat de la meva mateixa melangia. Escoltava aquella cinta una i mil vegades perquè em feia plorar i jo pensava que aquell devia de ser el meu estat d’ànim natural. Hi ha cops que encara ara se m’acut de pensar-ho. Sortosament tampoc no massa. Molt temps després, vaig deixar aquella cinta a algú que ja no me la va tornar i de qui no recordo ni el nom i, per bé que he comprat la majoria dels cedés amb aquelles cançons, òbviament ja no és el mateix. Recordo com m’abatia el dreamtime uns segons abans que s’encetés l’iceblink luck dels Cocteau twins i jo escrivia i escrivia sense escriure “badocs sentiments porucs” “i què pretens ara?” “tremolen imatges feréstegues”. I els rínxols vermellosos, de qui aleshores em feia glatir, que anaven desapareixent pervertint-me el record. Jo anava en tren cap a la facultat. Volia ser advocat. Un gran advocat. El gran advocat que sempre havia volgut ser. Però aleshores m’aturava a Gràcia i passejava sota la pluja pendent només de les pròpies passes perquè cada segon era una punyalada, perquè cada posada en escena era més important que l’anterior. Duia els cabells llargs i unes botes que em precedien i de les quals continuo avergonyit, les disposicions transitòries anaven esgotant els seus terminis sense que jo me n’adonés. Vaig trigar molt a acabar la carrera i és possible que no el sigui mai aquell advocat que volia ser aleshores perquè les perspectives insulten qualsevol esquema i, encara així, encara escolto els quatre homes dels kitchens of distinction. No sé si m’he fet massa gran o massa poc ni tampoc sé si vull avançar en aquesta línia. La veritat és que han canviat moltes coses però continuo estimant amb ferotgia i els buits encara em contrauen. Soc una bèstia sense memòria potser a causa de la munió de records que no deixen espai. Penso molt, parlo molt. Penso molt i parlo massa. Penso massa i parlo molt. La meva poesia (o el que jo pensava que ho era) ha madurat però no s’ha fet gran tal i com es mereixia. Jo sé que les paraules no tenen edat però fa mal veure-les omplir-se de pols arraconades i amuntegades en les llibretes negres. Em fa por que inventin un tipus penal on jo esdevingui exactament el subjecte actiu. El tipus penal que castigui aquell que mai no és enlloc, que mai no troba el moment, aquell que mai no deixa d’escoltar que aquí és on s’acaba la història que, malauradament, mai no s’acaba.

PER BESUCS, COM NOSALTRES

 

-ni idea, pensava. Potser en una altra cosa, no et sabria dir exactament què

-M’estimes?

-Per què m’ho preguntes?

-No ho sé, de vegades penso que potser no ho dius prou i m’angoixa.

-T’angoixa?

-No. És només una manera de parlar, saps? Penso en tu tot el dia i passem tant temps lluny l’un de l’altre que

-que què?

-que em vénen al cap coses com aquesta. Entens què vull dir?

-Francament, no.

-Vull dir que potser ja no m’estimes encara que tu encara no ho sàpigues. Vull dir que, potser, la distància està fent la seva feina si no l’ha feta ja. Això vull dir.

-No sé on vols anar a parar.

-Escolta deixa-ho estar. Sabia que no podríem parlar d’aquestes coses. Potser és aquesta ciutat. Tan plena. Tan buida.

-Avui he estat a punt de trucar-te. Abans. Però al final he pensat que potser no hi series

-i on havia de ser?

-potser no havies arribat de la feina, o comprant, ja saps, he pensat que no hi series i que fóra millor trucar a l’hora de sempre.

-veus?

-què he de veure?

-Això que deia. Encara no m’has respòs.

-què és que encara no he respòs?

-

-digues

-

-no escolta, de debò, ara no sé què vols dir.

-doncs si m’estimes, si encara m’estimes.

-I és clar que sí.

-És clar que sí què?

-que és clar que t’estimo.

-Molt?

-Moltíssim.

-No ho sé. Ja no puc estar-ne segura. Fa tants dies que espero abraçar-te que ja no recordo si el darrer cop em va semblar que m’estimaves tant com dius.

-Escolta. Avui deus haver treballat molt. Jo també estic molt cansat i també tinc moltes ganes d’abraçar-te però ara com ara va així. Ja ho saps. Ja ho sabíem que seria difícil. Però la distància és una estúpida variable que només té a veure amb la geometria i l’espai però no pas amb els sentiments. Penso en tu a totes hores, m’entens? Encara que no siguis aquí, cada paraula em porta a una conversa amb tu i cada fotograma em recorda un cop o altre estant a la teva vora. Estic cercant constantment la teva imatge, a tot arreu. I no m’importa dir-ho, fa uns dies que duc una foto teva a la cartera.

-Potser és que tens por d’oblidar-me.

-Però, escolta, que no entens de què et parlo?

-Sí que t’entenc, però no sé si m’agrada tot això que dius.

-Recordes quan ens vam conèixer?

-

-Recordes la primera cosa que et vaig demanar? Recordes com anava vestit o quins cabells portava? Recordes les sabates, el temps que feia o quin dia era? Perquè jo sí que me’n recordo. Me’n recordo com si fos ara.

-Valdrà més que pengem. Es fa tard.

-Deixa estar l’hora. És important tot això.

-L’hora també és important.

-I la gana al tercer món també és important però ara parlem d’una altra cosa.

-En fi. Adéu. A més, tinc la paella al foc.

-Doncs apaga el foc i torna.

-És tard, de debò.

-No tan tard.

-Tinc gana.

-Jo també tinc ganes de veure’t.

-Adéu.

-Com vulguis.

-Ja. Un petó.

-Un petó.

I ELS SILENCIS NO HAN DE PERTÀNYER A NINGÚ

No hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci durant el qual, probablement, les coses hauran canviat tant que serà impossible reconèixer ja mai algun tret comú, un instant compartit. Al principi, el temps no existeix. És més, si existeix és com una ombra allargassada contra la qual lluitar debades. I de sobte apareix, com un regal, com un bé que cal administrar de forma raonable. Te’n surts. A cops, aconsegueixes fins i tot aturar-lo i construir quelcom semblant a un record. Però és mentida. No hi ha forma possible de menar-lo per allà on voldríem. És fugisser, del tot escàpol. S’esvaeix de manera constant i les mesures són enganyoses. Molt aviat se’t presenta a casa com un enemic. Truca a la porta, esbotza la porta a estrebades si cal. Tant li fa l’hora. Si és de nit o de dia. Et passa i sobrepassa i et proposa pactes que mai no compleix. Sovint, val més no pensar-hi però això tampoc no és cap consol perquè tard o d’hora se’t torna a aparèixer. Cada vegada més brut. Cada vegada més buit. I aleshores t’adones llastimosament que és una cursa perduda. Sempre endavant. Sempre endavant i a les palpentes. Sense saber mai cap on. Pots preveure, apuntar, ajustar, però esdevé del tot inútil. És veritat que l’única via d’escapament és obviar-lo, deixar-lo que campi a la seva, assumir el deute que mai no deixarem de pagar. Les hores, els dies. Els pretèrits i els futurs i encara els condicionals. Una traïció. Se’ns va oferir com l’eina per avançar cap al nostre destí i tanmateix sense l’avís que eina i destí acabarien per ser la mateixa cosa. I ara soc aquí, mirant de capturar un record. Potser un estiu o potser una tardor. Un somriure obert, un frec de pell. Un trajecte en tren. Una cambra. Res.

Ja no hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci que acaba vestint-ho tot de la ferum del no-res. Encabir el Buit en un espai per vendre qui sap a canvi de què. Voldria saber que una melodia o bé un olor et porta altra volta cap a mi igual que a mi em porta cap a tu. Però això no ho podré saber. No existeix mecanisme capaç de certificar assumptes com aquest. Hom fa servir les ditxoses paraules encara que siguin manllevades, sabent justament que són manllevades, sabent que el vent se les ha endut des que són. Però ara per ara, en aquest precís instant (veus, aquest que ja s’ha dissolt) no tinc ni un trist mot. I els silencis no han de pertànyer a ningú.

TALLER (exercici de microrelat partint d'una frase feta)

A la primera ecografia ens van parlar de bessons i ja ens va resultar sospitós perquè no en coneixíem antecedents familiars. A la segona, però, l’ecògraf ja ho va descartar començant a parlar-nos d’un cos estrany, alguna anomalia encara inespecificada per la qual cosa la meva dona es va haver de sotmetre a tot un seguit inacabable de proves que res no van resoldre. Estàvem decidits a dur la nostra filla al món, fos quin fos el problema, de manera que ens vam negar a continuar amb aquell calvari mèdic deixant que l’embaràs fes el seu curs natural. Quan finalment va arribar el dia i l’emoció i la por es barrejaven a parts iguals, res feia preveure aquell desenllaç. La nostra criatura va treure el cap i per fi vam poder veure aquella careta que tant ens havíem imaginat. I aleshores allò. La nena va fer quaranta-cinc centímetres i pesava quatre quilos. Tres quilos d’ella i un quilo del pa de pagès que duia sota el braç.