Jo li arreglava els cabells. Feia anys que duia aquell tallat que només ella demanava. El primer dia havia vingut amb una fotografia. Una noia en blanc i negre repartint diaris. D'entrada, com a mínim tres cops, li vaig demanar si n'estava segura. Resultava atrevit fins i tot per a les seves faccions. O potser precisament per a les seves faccions. Tenia una boca dolça però uns ulls desafiants que foragitaven qualsevol conversa que no hagués encetat ella. No duia maquillatge o no en duia cap dels dies que va venir. Tampoc no li n'hauria calgut. En certa manera, els colors s'havien repartit harmoniosament en la seva fesomia. De fet, el rostre tenia aquella edat inalterable de la darrera joventut, aquella en què diries que no és possible que el marciment acabi per presentar-se però, al mateix temps, cada expressió ha convingut a fer seva una determinada porció de la pell. En el seu cas, al cap de tot el temps que podria haver passat d'ençà de la primera vegada, quan entrava per la porta i somreia, continuava tenint aquella mateixa edat que, ben mirat, no tinc ni idea quina era del cert. Al capdavall, no en sé res d'ella. N'he sabut el nom de casualitat, i molt més tard. Massa tard, tal vegada. Això i prou. No enraonàvem i, si de cas ho fèiem, no se m'hagués acudit mai de preguntar o posar-me en res d'ella. Em mossegava la llengua, seguia la melodia d'alguna cançó del fil musical o comptava els dies que em faltaven per jubilar-me. No obstant això, no voldria pas que se'm mal interpretés. La noia no era mal educada, i ara, tot al contrari. Era amable i delicada, el somrís tothora a punt. En tenia prou de mirar-la que ella ja sabia que era el seu torn. Mai no l'hauríeu sentit queixar-se, un sol esbufec o un apressament inapropiat. Recordava el meu nom i no s'estava de fer-lo servir per a felicitar-me quan tocava o per col·laborar amb una frase esquiva. Era agraïda per la feina feta i generosa en la propina, la qual cosa no era gens habitual en aquella època. Sempre sabies que comptaves amb la seva aprovació. En recordo l'olor, com de fruita fresca feta malbé. Gens carregosa. I les sabates, impecablement lluents en uns peus llarguíssims. Qui sap si la vaig arribar a veure dos cops amb les mateixes sabates. M'havia imaginat que era forastera, vés a saber per què. Era impossible que hagués comprat sabates com aquelles a la nostra ciutat. No gastava arracades, collarets ni polseres que destorbessin el seu gest. En canvi, carregava un anell lleig com un pecat al dit petit de la mà dreta. Se'l devia treure per a tocar el piano. Sovint hauríeu dit que teclejava mentre tenia el cap sota l'aigua. Un ritme lent, gairebé melangiós. Són tot conjectures, és clar. Res que ella hagués dit ni que jo pugui assegurar tret que li arreglava els cabells.
...Vam reprendre la conversa en el mateix punt precís on l'havíem deixada, entre un silenci i un altre...
dilluns, 31 d’agost del 2015
dilluns, 17 d’agost del 2015
PBM, IN MEMORIAM
T'hauria donat la mà sempre
que me l'haguessis demanada,
convençut que em sabries dur
lluny, a qualsevol lloc millor.
No hauríem triat les paraules
ni amagat els silencis,
i tanmateix em sabria segur
només de ser a la teva vora.
dilluns, 3 d’agost del 2015
UNA COSA DOLÇA
—Vinc a buscar-te?
—No sé quan estaré.
—Més o menys.
—No pas de seguida.
—Quan arriba, ell?
—Fins a les vuit, segur que no.
—Aleshores?
—Vine.
—Si no pots, deixa-ho estar.
—He d’acabar-ho, ja ho saps.
—Quan ho havies d’entregar?
—Fa una eternitat que hauria hagut d’enviar-ho. Ja no sé si trobaré una excusa més.
—Què els has dit?
—De tot. La veritat, de fet.
—Clar.
—Vine. Si no véns em fotré a plorar en qualsevol moment.
—On és el nen?
—Baix, jugant.
—Et deixo treballar. Avisa’m.
—És igual. Tu vine. Si no, es farà massa tard.
—Has sentit el tro?
—Que plou?
—Diluvia. Ja fa una bona estona.
—Quina merda.
—Per què?
—Demà volia dur-lo a la platja. Hi ha anat amb tothom menys amb mi.
—Potser demà torna a fer sol.
—Segur. Amb la sort que tinc.
—I aquest cop? L’has sentit, aquest cop, el tro?
—Encara em fotrà l’ordinador enlaire!
—Què dius ara? No és una llegenda urbana?
—No seria la primera vegada. No te’n recordes, el portàtil gris?
—És veritat, es va quedar ben rostit, pobre.
—Vine. Em quedaré després a la nit i ho acabo. Igual després ja no plou. Em sembla que millor que el desendolli.
—Estàs segura?
—No. I què. Porta croissants.
—L’últim dia no et van agradar.
—L’últim dia no eren els de sempre.
—Tornem-hi. Eren els de sempre.
—Digues el que vulguis. Però aquest cop porta els de sempre.
—Ho eren.
—M’és igual. Tant me foten els croissants. Una cosa dolça. Et vull a tu. Estic dels nervis. Se m’ha mort la rentadora, t’ho havia dit?
—Però no era nova?
—Nova de trinca.
—Plou molt.
—Vindràs en cotxe?
—Anava a venir caminant.
—Ets a casa?
—No. Acabo de deixar-los al futbol.
—Encara van al futbol?
—Avui és l’últim dia. Plovent així, no ho sé.
—Faran una altra cosa.
—Feien el berenar. Deuran fer-lo dins. Dic jo.
—Segur.
—Agafo el cotxe. Plou molt.
—M ‘encanta.
—Sí.
—Vine. Corre.
—Ja sóc al semàfor.
dilluns, 27 de juliol del 2015
MIU I ELS ALTRES (Amèlia)
Miu no treballava per a mi. Només venia a ajudar-me de vegades. Quan necessitava diners i no els volia demanar al seu pare. Tampoc massa sovint, de fet. Malgrat que encara estudiava sempre trobava temps per a tot. La majoria de les tardes era al despatx del notari, que jo sàpiga. Aquell diputat que van fer plegar després de tot l'enrenou. Ella era de la mena de gent que sabia fer qualsevol cosa. Amb un cop que li ensenyessis en tenia prou. És la criatura més intel·ligent que he conegut mai. Molts vespres encara se les apanyava per donar classes a la Wajida. La va afectar molt allò de la petitona. Llavors festejava amb l'estudiant de medicina que vivia aquí al davant. Recordo el dia que el pobre Max va entrar d'una revolada a ensenyar-me l'anell. Si no plovia de poc li anava. A mi em va estranyar que ella volgués aquella mena de compromís, i tanmateix em vaig contagiar de l'eufòria d'aquell xicot. Va refusar-me el vi. Quan ella digui que sí, Amèlia, et prometo que baixem i ens el bevem tots tres. Ja no la vam encetar, aquella ampolla, ves. No s'ha mogut del mateix prestatge on va quedar aleshores, si vols que t'ho digui.
El seu pare havia aconseguit que l'Amado no entrés a la presó. La policia havia trobat el ganivet embolicat a la rebotiga i ja gairebé hi tenia peu i mig. Els diaris van anar plens de l'absolució. Massa i tot, va resultar. No hi va haver manera que volgués cobrar-nos un sol euro. Ella no parlava mai d'ell. Podries haver pensat que l'home era mort i enterrat, o pitjor. Hauries jurat que no l'havia conegut. Parlàvem de qualsevol cosa. No tenia por de confiar-me les seves històries, moltes de les quals impossibles per una criatura de la seva edat, per una ciutat com la nostra. Ella me les deixava anar com si res, rentant gots, passant plats. Segurament perquè no representaven gran cosa per a ella. Del seu pare en canvi, ni una paraula. Ell venia cada dijous a dinar perquè sabia del cert que ella no hi seria. A les postres em feia seure i em demanava per la filla. Jo li'n feia cinc cèntims. Més prima. Tot matrícules. Un color nou de cabell. Llavors tot ell fumava, amb les galtes cada dia més xuclades. Deixo aquest llibre, assegura't que el troba ella. De casualitat.
dimecres, 22 de juliol del 2015
DIBUIXOS SENZILLS
Amagat en l'heura
escric cartes a vells amics meus
que m'he assegurat
de no tornar a veure.
Explico mentides pietoses
barrejades amb la veritat
més inversemblant
que se m'acudeix.
He afegit algun dibuix
senzill, potser pornogràfic,
atiat pel reflex del llac brut
que ensinistra el mas.
Tinc costums vulgars, no me n'amago.
Dormo nit i dia embolicat
amb la pell del vell
que passa per mi.
No escolto altra música que l'aigua,
els avions passant a l'hora de sopar
o les bèsties empaitant-se al bosc.
Ja no em cerco ni m'amago.
Sóc i prou.
dimarts, 14 de juliol del 2015
MIU I ELS ALTRES (Max)
Fa estona que espero. Qualsevol altre diria que massa. No pas jo. Quan és l’amor allò pel que s’espera mai res no és prou ni massa, ni tot al contrari. Aquesta és la resposta per a la pregunta que ningú em formula. Surto al balcó i torno a entrar a distreure els dits amb una cigarreta rere l’altra, vora la finestra. Aquesta tardor ho he estat deixant com a mínim un cop al dia. Però sempre hi torno, com es torna sempre a les coses que fan mal. Els carrers ja han començat a banyar-se. De resultes d’aquest cel de cendra tossuda, l’enllumenat públic s’ha encès i sembla més tard que no és. De dalt estant, tres pisos mal comptats sense ascensor, el riu que jeu sota el pont vell, un bocí de plaça i el cafè de l’Amèlia que ja prepara les taules. Saludo amb un gest improvisadament amable el noi de la guitarra que m’ha vist guaitant i que ara desa l’instrument i fa recompte de la seva misèria.
Miu ve gairebé cada dia a sopar. No ho convenim ni decidim per endavant però quan comença a caure la tarda sento les passes d’ella travessant l’empedrat del pont. Trec el cap i li veig el somriure oferint-se a tot aquell que el necessiti. S’atura una estona amb el músic i xerren. De vegades baixo, ens agafem les mans i passegem una estona vora l’aigua abans de menjar. La majoria dels cops, però, ella puja esgotada, s’asseu a la butaca i esbufega. Aleshores m’estimo més no dir gaire cosa, que sigui ella que enceti la partitura. Me la miro amb fruïció desvergonyida mentre acabo de parar taula o calculo quina música resultaria més escaient de fer sonar. Tinc una capsa de discos que era al pis abans que jo i que descobreixo amb ella a poc a poc. Sobretot cantants melòdics d’una Itàlia que ja no existeix i que provo d’imaginar repassant les cobertes que un dia ens entretenim a espolsar.
dilluns, 6 de juliol del 2015
MIU I ELS ALTRES (senyor Barreres)
Aquesta no era una ciutat gran. Però tampoc petita. I tanmateix podia estar setmanes senceres —si no més— sense saber res de Miu. Em contestava el telèfon, certament, i sentia com m'escoltava la xerrera fins que se n'atipava i penjava. Costaria recordar el darrer cop que havia pujat al turó o bé l'última vegada que havia vingut al despatx a fer-me una visita. Era plenament conscient que ella no volia saber res de mi però trobava que aquesta certesa em servia de ben poca cosa. Quan la vam tenir ja érem grans però també ben vius. Potser no en vaig saber prou o potser no del tot. De petita, es desfeia de les meves abraçades i corria cap a l'Olga que m'oferia un somriure per fer-se perdonar. No s'adormia si ella no passava a fer-hi recompte del dia. Les sentia xiuxiuejar i riure. Així i tot, si se m'acudia entrar, la petita callava, feia un petó a la seva mare i tancava els ulls donant-nos l'esquena.
Per això em va estranyar que volgués estudiar lleis. Ningú l'havia sentida ni un sol cop preguntar per la feina que jo feia ni posar cap atenció en els repertoris jurisprudencials que farcien la biblioteca. Mentre érem a taula, ella mai no escoltava les meves anècdotes. Tot al contrari, encetava converses noves i molt més distretes que enterraven de seguida qualsevol de les meves històries. Parlava tot el dia, omplia la casa amb aquella veueta de persona gran i entenimentada, que fa preguntes i espera respostes. Perseguia l'Arderiu demanant el nom de totes les plantes i encaterinava la senyora Rovira davant dels fogons amb hipòtesis inversemblants que oblidava o deixava estar si jo m'hi interessava. Tot de sobte, el torrent de la seva veu s'apagava amb la meva proximitat. Naturalment vaig acabar acostumant-me al seu rebuig. Igual com el qui tard o d'hora assumeix un defecte físic de naixement.
Jo passava totes les hores al despatx. No sabia fer altra cosa. M'havien ensenyat a respirar l'olor de la fusta ben encerada i a llegir vint-i-cinc cops qualsevol ratlla abans de donar-la per bona. Aquest hauria estat el meu argument, la meva línia de defensa si se m'hagués acusat. Una sort d'incapacitat per defugir allò en què t'han convertit. No obstant, el cert era que de poc servia la meva habilitat per recitar de memòria el codi civil a la velocitat de la llum o recordar qualsevol precedent jurisprudencial abans que ningú si era incapaç d'assegurar el nom de les amigues de la meva filla. Sempre descobria massa tard que Miu havia tornat a fer anys sense lletrat que la representés. El seu silenci, doncs, era el càstig just i necessari que jo assumia amb l'honesta fermesa del reu habitual. Nulla poena sine culpa, al capdavall. En tenia prou de veure-les totes dues empaitant-se per la porxada i apropiar-me de les escorrialles.
Quan l'Olga em va dir que esperàvem la Miu, vaig pensar que parlava d'algú altre. Ho havia deixat anar mentre em feia el nus de la corbata, gairebé tenia un peu fora de casa. No t'oblidis d'arribar d'hora, ens esperen a les nou. Estic embarassada. Si no ets puntual em faré venir a buscar per un de més eixerit. Vaig deixar anar un petó escarransit mentre baixava les escales apressadament i, quan arrencava el cotxe, en veure-la encara al caire de la porta pel retrovisor, em vaig refer de la notícia. Vaig apagar el motor i ella ja m'embolicava amb els seus braços. Ves ves. Al vespre en parlem com déu mana. No ho expliquis a ningú. Abans de l'hora de dinar, ja ho sabia la meitat dels jutjats. Naturalment, l'altra meitat devia ser a esmorzar, encara. Vaig trucar als Vallverdú per excusar-nos del sopar i vaig arribar a casa abans que ella, amb el temps just d'assegurar-me que ella trobés les espelmes encenent la nit a la taula del jardí.
Durant la resta de setmanes abans del naixement de la Miu, no hi va haver un sol dia que no penséssim que la perdríem. No va ser fàcil. La meva dona va suportar marejos, vòmits, pèrdues. Li va saltar un gos damunt, va ensopegar a la piscina i va enxampar el pitjor refredat de tots els temps. Ella, que no sabia estar-se quieta ni dormint, va haver de fer-se íntima amb els llençols. Havia fet preparar l'habitació del costat del despatxet. L'olor de la gespa encomanava primaveres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)