PUTA CRISI

El que és segur és que el gos no l'he mort jo. Ni tan sols sabia que teníem un gos. He arribat i no hi havia ningú a casa. M'he assegut al sofà amb els llums encara tancats, he encès el televisor per fer alguna cosa, però he canviat de canal tantes vegades que he decidit deixar-ho córrer. Ha estat quan he anat a la cuina a picar alguna cosa, que l'he vist. Encara em bat el cor ara del bot que he fotut. Gairebé el trepitjo. Una bestioleta peluda, no més gran d'un parell de pams, que feia guàrdia davant de les llumetes del rentaplats. Faltaven cinquanta minuts perquè s'acabés el programa llarg. He trucat l'Olga però no m'ha agafat el telèfon i aleshores m'he adonat que no es movia. He hagut de fregar-me els ulls per assegurar-me que no havia començat a al·lucinar.

—He dit que no. I no penso repetir-ho.

—Papa, si us plau.

—Sí, papa, si us plau.

—Olga, els ho pots tornar a explicar, per què no podem tenir animals en aquesta casa?

—Això és cosa teva, ja ho saps.

—Tresor, dóna'm suport encara que sigui per un cop. Ja els ho explicat milions de vegades.

—Al jardí, papa. No entrarà a casa ni que nevi.

—Sí papa, ni que nevi, t'ho prometem solemnement.

—Collons Olga, no fotis, tu no.

—Si us plau si us plau si us plau

—He dit que no i prou. Què fem per sopar?

He perdut completament la gana. Tinc una bèstia morta a la cuina de casa i la família desapareguda. No contesten al mòbil i no he trobat una trista nota. Si poso música, canviarà alguna cosa? Podrien fer-hi res uns quants violins al servei de Tartini? És que no hi ha res que funcioni en aquesta casa? On són els maleïts comandaments? Si l'hagués mort jo me'n recordaria, oi? Deu haver menjat alguna cosa dolenta. Ho vaig dir que no li donessin qualsevol cosa, que no menjava de tot. Potser l'aigua ja deu ser calenta. Hi ha dies que oblido que la banyera s'ha convertit en un pecat contra natura. Sort que hi he pensat. Gairebé sobreïx. Hòstia puta, quina escaldada!

—Bruc

—Quin Bruc?

—El gos, papa.

—Sí papa, el gos.

—Es dirà Duna.

—Tu calla.

—Calla tu, burro.

—Calleu tots dos, no sento el futbol.

—Papa, fa estona que s'ha acabat.

—Sí papa, el futbol s'ha acabat fa estona.

—Tresor, has apagat la ràdio perquè s'havia acabat.

—Olga, vols dir que no me n'he adonat?

—Es dirà Duna.

—Papa, oi que es dirà Duna com el teu gosset?

—La Duna era el gosset de la mama, no del papa, burro.

—Papa, m'ha tornat a dir burro. Oi que el Bruc era el teu gosset i no el de la mama.

—Nois, prou, el papa no té ganes de parlar del seu gosset.

Feia una eternitat que no passava tanta estona en remull. D'on surt aquesta sang? No l'he tocat per a res el gos, oi? Realment em calia una estona per a mi sol. Estic fins al capdamunt de la crisi dels nassos que tothom pensa que pot fer servir d'excusa per a tot. Vuit hores seguides reunit amb el comitè. I què n'hem tret? Ni cent hores en aquell forat servirien per a res que no sigui passar l'estona. D'on no n'hi ha no en pot rajar. I això serveix tant per la fàbrica com pel coi de representants. Qui pot haver votat aquests inútils sinó una altra colla d'inútils encara més gran.

—Algú em pot dir on és la mama?

—Ha sortit a baixar la brossa.

—Ara?

—I a treure el Bruc.

—Segur que només volia fumar, papa.

—Calla, burro, no veus que el papa no ho sap!

—Deixa'm. Burro tu, com vols que no ho sàpiga?

—Què és el que no sé?

—Res, papa, aquest que és burro i ja està.

—Per què no contesta el mòbil mai, aquesta dona?

—Papa, quan treu la Duna, no el pren mai el mòbil.

—Només pren el tabac i una bossa de plàstic.

—Per la caca, papa.

—Us ha dit si havia pensat res per sopar?

—Patates fregides, papa.

—Sí, papa. Patates fregides i macarrons amb molta tomaca.

—Fes el favor de contestar, puta!

El gos ja no hi és. El rentaplats fa pampallugues per avisar que el proper cop haurem de recordar-nos de l'abrillantador. Obro la porta i una bafarada de vapor m'entela les ulleres. On deu parar el gos? Les llums de tota la casa són obertes però tot continua igual de buit que fa una estona. Ni rastre dels nens o de l'Olga. Valdrà més que em prengui alguna cosa, sento el cap a punt d'explotar. Tall, no. El congelador és massa ple. Poso aigua a bullir i després hi penso. Potser encara queda bròquil. Demà no aniré al despatx. No em trauré el pijama fins dilluns.

—T'agrada, papa?

—L'han triat ells, tresor.

—És genial, de debò.

—Mama, quan traurem el pastís?

—Mira que ets burro. No t'aguantes ni un pet.

—Jo què sabia, burro.

—Vinga, qui comença a cantar?

—Et vaig dir que no volia gossos en aquesta casa.

—Però, pare, és el meu aniversari.

—El cuidarem nosaltres, t'ho prometo.

—Si aquest animal fot les potes a la saleta l'envio a l'altre barri d'una puntada de peu. Esteu avisats. Tu i ta mare.

—No entrarà, pare. Us prometo que el Bruc no entrarà mai, a la saleta.

—Quina merda de nom és aquest?

—Vol que li digui d'una altra manera, pare?

—Papa, la meva postal és millor oi?

—Papa, és millor la meva, veus, burro?

—Ja li pots dir com et doni la gana. Per mi com si li dius tros de merda.

—Papa, que no bufes les espelmes?

—On heu amagat el gos?

—Tresor, quin gos?

—Mare, on és el Bruc?

—Papa, el nostre gos es diu Duna.

—Es diu Bruc, imbècil, com el gos del papa, oi que sí, papa?

—Pare, on és el gos?

—Moltes felicitats moltes felicitats et desitgem nosal

On es deu haver fotut aquesta dona? Són quarts de dotze. Els nenes haurien de ser al llit. Collons, Olga, contesta, t'ho demano. No em facis cridar i contesta. Necessito que em diguis que no l'he mort jo, el gos. Ho necessito. He fet bròquil per a tots. Ja veuràs com sí que els agrada als nens. Fes-me cas. Truca, digues alguna cosa. Ja ho sé que fumes. No passa res. Jo també bec massa i tu no dius res, oi? No et faré mal. No he fet mai mal a ningú, jo. Oi que no, Duna? Per què no els ho dius tu? No em miris amb aquests ulls, gos inútil. Vols que et posi en fred a tu també? Puta crisi.

POSTAL #23

 

 

La setmana passada vam enllestir la feina a l'escola. Me n'hagués anat però em van demanar que em quedés per la festa. N'han preparat una de grossa per a quan acabin de pintar. Els nens vénen a l'hostal per aprendre música, no t'enganyo. Tenen un mestre amb un peu a l'altre barri que fa una eternitat que els ignora i les cordes del meu violí els ha fet creure què sé jo. No et pensis, m'hi entenc. De vegades quan són fora se m'escapa una tristor que em faig passar tot sol. En sóc un expert. Després del dolor, un petit esclat ocasional de tristor resulta ben poca cosa. On és que he de signar? Ara m'adono que no sé res de tu. Potser tu has anat de la tristor puntual al dolor insuportable. Just a l'inrevés.


 

TAKE ME SOMEWHERE

 

Els dies ja no vindran a esperar

que tu els vulguis, tan joves i tan nous.

Encara et veig, assegut a l'andana,

com passen els combois l'un rere l'altre

rere l'un rere l'altre.

Escolta aquesta música. La sents?

No deixis que prengui les hores

vies enllà, potser aquest cop

no sabrem trobar les llums del carrer.

 

 

 



LA FORÇA D'UNA MÀ PETITA

Sempre agafava la línia vermella per anar a la fàbrica. Sense fer soroll, entrava a veure com els nens dormien, cada dia més grans, cada dia menys meus. Aleshores corria escales avall, carrer avall fins a la boca del metro que tot just havia començat a espantar-se els badalls. Em rebia amb el perfum dels productes de neteja i jo li agraïa l'esforç. El comboi era allà, sempre a punt. Abans que engeguéssim, distreia la son amb la publicitat de les pel·lícules que mai no tindria temps d'anar a veure. Fins al Clot un degoteig de companys que se m'afegien. De vegades ens respectàvem el silenci i d'altres, en canvi, encetàvem discussions impròpies de l'hora que vèiem escolar quan ja érem a lloc. I s'obrien les portes i tot tornava a començar amb aquell xiulet insistent. Ens deixàvem arrossegar per les escales mecàniques fins la llum d'un dia nou que sempre ens sorprenia i enredàvem la mandra per caminar fins a la nau que ja ens esperava amb el seu enrenou atrafegat. Llavors, mil hores exactament iguals les unes de les altres que omplíem amb una feina que semblava que no se'ns esgotaria mai. Però un dia ens van cridar tots. No havia sentit mai parlar d'expedients de regulació. N'hi havia que ploraven. Ja no vam enraonar d'altra cosa fins el dia que van tancar del tot. Avui he tornat a agafar el metro. Hem quedat uns quants. Parlen d'engegar una cooperativa. Com que els nens fan festa han volgut acompanyar-me. El petit seu a la falda i el gran, al costat, m'agafa la mà tan fort que sé que tot anirà bé.

 

POSTAL #22

Les nevades van ensorrar el sostre de l'escola del poble. He començat a donar-los un cop de mà. Quina altra cosa meva els podria ser útil sinó aquestes mans grosses i l'espatlla ampla? Encara fa fred però suem de valent. Uns quants ens quedem a dinar junts, al pati. De vegades ens enredem en partits de futbol que només s'acaben quan algú hi posa una mica de seny. Després continuem treballant fins que l'alcalde ens fa fora i ens obliga a tornar a casa. Quina casa. La meva habitació a l'hostal té un balcó a punt de caure. Hi surto a fumar i veig passar mil cops un gat. O potser són dos de diferents. Sento com toquen les campanes un quart rere l'altre sense moure'm del mateix lloc. M'arriba el soroll de l'aigua que festeja el pont dues cantonades més enllà. És glaçada, ni les pedres no gosen quedar-se aturades. Seuen totes davant d'un cafè amb llet que bull enjogassada al got de vidre. No hi busquis la metàfora. Els gots de vidre són tan literals com la llet que bull. Ahir em vaig escaldar els llavis i encara riuen ara. Han sentit a dir que toco el violí i els agrada fotre's de mi.

LA MEVA PELL

 

Acabava de sortir a coberta quan va començar a ploure. De seguida ens vam quedar tots dos sols, l'un a fregar de l'altre. No me'n sabia avenir, que fóssim allà després de tot. Tremolava sencera i no em sortien les paraules que haguessin calgut, ara que el silenci m'hi empenyia. No en sabíem prou de destriar la nit i l'aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot a l'una o l'altra. I tanmateix, havia de ser jo qui s'aboqués a la barana i buidés les cendres del que havia estat la seva pell tan salada. La meva pell.

 



NO SÓN COSES DE RIURE

 

No són coses de riure, no. Va caure de dalt de tot. Encara no s'entén com no es va trencar sencera, pobra Quitèria. Ara, que ja li havíem dit totes que no s'enfilés, que cauria. Però ella és tossuda com una mula. Les cortines, les cortines. Tota ella, de fet, ve a ser com una mula, oi? Perquè no em dirà que ha vist orelles més grans que les de la Quitèria. Es veu que eren de son avi Robert, les orelles. Les orelles i els maldecaps, només ha heretat. Perquè es veu que son avi era un cul de mal seient i va empantanegar tota la família. Se'n recorda de la botiga de tints del carrer de la presó? Sí home que se n'ha de recordar, no és pas tan jove, vostè. Rere la sagristia, que encabat s'hi va posar un que apairava bicicletes, que era fill de l'Antoniu dels draps. Sí, fill meu, que es feia portar tints de tot el món. En fi. Disbarats. Faci'm cas. I no es pensi, la Quitèria era de la mateixa corda, ella i el pare d'ella igual que aquest avi Robert. I sa mare, en canvi, una santa. Sort d'ella! Sort d'ella i que l'home es va morir que la criatura encara era fadrina. Com diu? I ara, ni un duro no tenien, com vol que posessin una botiga? No ho era d'en Robert allò dels tints. No sé perquè li deia, m'ha ben fugit. Deixi-ho anar. Se n'ha de recordar. Per força. Maco perquè sí. Tot de marbre i fusta estrangera. Categoria. Escolti'm, cues de pansa, ja li diré. El cas és que ella és orelluda i grossa com una mula. Perquè és grossa grossa, no em digui. Ella vinga jurar i perjurar que no menja res, que si reté líquids. Ja et fotran, ai perdoni. No sé pas. Però fixi's vostè que no és cap casual que sempre tingui melindros a punt. I magdalenes. I galetes de Camprodon. Sap quines vull dir? Aquelles del pont de pedra. Jo sóc molt de l'ametllada. El meu Cinto, al cel sia, no les podia sofrir i jo, escolti'm, encantada, ja m'entén. No era gens del dolç, el meu Cinto. Jo sí, veu, i no me n'amago. Al capdavall, de tots els pecadors, em fa l'efecte que nostrusenyor no hi posarà pegues perquè els llépols entrem al cel. No troba? Miri que si s'hi posa de cul, vostè no entra ni a tiros perquè aquesta panxa que gasta no es fa a base de pollastret a la planxa, no senyor. Es veu que no s'ha trencat res. Clar, a veure qui és el pinxo que li troba l'os sota tot aquest munt de carn botida. L'Emília sempre ho diu que sort que la Quitèria sap cosir. Cada any s'havia d'eixamplar les faldilles. Un pam per any, si fa no fa, diu la Leonor que li havia confessat. I no m'estranyaria que fos veritat si no fos que aquella també és del ram de la rajola. no ve mai d'un pam, ja m'entén. Que no sigui per això que ella i el Ricardu siguin tan feliços. Ara no em prengui pel que no sóc, però més rucs que fets a encàrrec. No li sabria dir quin dels dos més. Tot el sant dia junts. I ja està bé que s'estimin, home, però tant? Com els deien al cosidor? Els Imediu, per allò del pegament. La Quitèria i la Leonor sempre s'enganxen per això. Clar, com que la pobra és soltera, es coneix que li fa ràbia. A mi ni em fa ràbia ni me'n deixa de fer. Viva como quiera. No es deia així aquella pel·lícula? La va trobar el xicot de color que viu al primer. És clar que és negre. Tot s'ha de dir! Més negre que el. Ai, no em faci dir el que no vull dir. No ho escampi, però es veu que es dedica a això del tot bamba. Però és bona persona. Quan baixa la brossa sempre em saluda perquè jo en aquella hora casualment surto al balcó per veure si el gat de la Gertrudis s'ha tornat a escapar. Cada nit, escolti'm, cada nit. I vinga miolar, que no sap fer altra cosa aquest animal. Doncs es veu que el negritu se la va trobar i va trucar l'ambulància. Ja la van prendre morta cap a l'hospital, ja hi pot pujar de peus. I les cortines, per penjar.