UN PREMI LITERARI

—doncs no penso llegir-lo.

—Ben fet.

—Ho dic de veritat, no tinc cap intenció de llegir-lo.

—Però bé que te l’has comprat.

—Una cosa és comprar-lo i una de molt diferent, llegir-lo.

—No t’ho discutiré, això. De fet, jo també el tinc.

—Te l’has comprat?

—Me’l va enviar l’editorial.

—L’editorial?

—...

—No ho entenc, t’ho juro que no ho entenc.

—Tampoc és tan estrany, al capdavall li han donat el Premi.

—Però es devia presentar, dic jo.

—Dona, això segur. Vaja. Espero.

—El conec, no l’hauria escrit mai, ell, un llibre de quatre-centes pàgines. És impossible.

—Però tu i ell fa temps que, ja m’entens.

—Et dic que el conec. No ha escrit mai res més llarg de cent cinquanta pàgines, fes-me cas.

—Jo també el conec.

—Però tu no te l’has follat.

—Tampoc no et pensis...

—...

—...

—Doncs no te’l vas tirar cada nit durant deu anys.

—Cada nit?

—Qui diu cada nit diu un cop a la setmana.

—Un cop a la setmana tampoc està malament.

—Posa un cop cada dos setmanes. Això segur. Un cop cada dos setmanes ve a ser dos espitjades al mes, no?

—...

—Què comptes?

—Res. Faig números.

—Quins números fas?

—Un any són cinquanta-dues setmanes, doncs deu, cinc-centes vint. Un total de dos-cents seixanta claus, és això?

—Dit així.

—No sembla gaire, oi?

—Suposo que hauríem d’afegir-ne uns quants de seguits quan vam començar a sortir. Molt al principi, ja m’entens. Són deu anys menys, encara fumàvem entre polvo i polvo. 

—Què, posa tres-cents, tres-cents cinquanta tralaràtralaràs? Tia, que igual resultarà que al final sí que me’l he tirat més cops jo que tu!

—No fotis!

—Compta: dos cops cada dimecres després del pàdel.

—Al pàdel?

—Saps la cerveseta al Portia?

—Després dels partits?

—Doncs fa tres anys que no provo gota.

—Seràs cabrona, per això estàs tan prima. Jo que pensava que era des que t’havies tornat vegetariana...

—Mira, ara que ho dius, cada primer dimarts de mes, abans del vegetarià.

—Et duia al vegetarià?

—Li duia jo, per qui m’has pres?

—I què menjava?

—Potser sonarà malament, però a mi, t’ho creguis o no, sempre se m’ho ha menjat tot, saps què vull dir?

—Tu ets molt porca, no? Em pensava que tenies més bon gust.

—Doncs ja veus. La globalització ha fet molt mal.

—Posem que te n’hi has anat al llit més vegades tu en què, tres anys?

—O quatre.

—Seràs bacona! Fa quatre anys encara no m’havia divorciat!

—Me’n recordo, me’n recordo. I per cert, qui ha parlat de llit?

—Mira mira mira mira mira

—Va digues.

—Igualment no l’has tingut a casa. No hi has conviscut.

—Això no, tens raó. A casa, sol, no ha pujat mai. Calla, te’n recordes quan vam fer operar la Bruna?

—No ho vull saber.

—Estava toveta, te n’has de recordar.

—De veritat, prou.

—Però si no passa res.

—No passa res, no, però prefereixo que no m’ho expliquis.

—Era la meva gosseta. Me l’estimava molt.

—Entesos, ja.

—No, si està clar que tu el coneixes molt més que jo.

—Doncs ja està. I et dic que el tio en sa vida ha escrit deu pàgines d’una tirada. Per arribar a quatre-centes s’hi hauria de passar mitja vida. I això amb la lletra més gran del word i a doble espai. 

—Potser té un negre.

—Ja li agradaria.

—Vull dir que potser no l’ha escrita ell, la novel·la.

—Ja t’entenc, ja. Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs saps que a mi m’ha agradat?

—No fotis que l’has llegida.

—Últimament llegeixo molt, mira, m’ha pegat per aquí.

—I de què va? De la guerra civil? De quan algun cony de rei del segle jo-què-sé es va ennuegar amb una estelada? Si li han donat el premi...

—No t’ho pensis.

—De corrupció, violència de gènere...

—No. Són dues germanes així una mica putes que es carreguen un escriptor.

—Típic.

—Totalment.

—Pujareu aquest cap de setmana?

—No ho sé, tinc tres cataractes programades per divendres a la tarda.

UNA RENÚNCIA

A la casa que jo vull

han de batre les finestres,

la tardor ha d'entrar

             cada dia.

No tornaré a l'olor de la gespa

tan humida,no tornaré al sol.

A la meva casa

s'ha acabat l'estiu

mai per sempre més.

UN VESPRE

Al cap de tres hores, ho reconec, la majoria l'havíem donada per perduda. Havia començat a ploure d'una manera molt poc pràctica i les hores de llum havien acabat quedant en no res. Tots plegats devíem pensar que podria haver passat mil cops abans, en qualsevol moment, però mai ningú no ho hauria reconegut. Aquestes coses no es diuen. I tampoc no hauria servit per a res, d'altra banda. No estic mirant d'espolsar-me cap mena de culpa que ens pugui pertocar, que em pugui pertocar, però la Lena no parava quieta. De debò que no podia parar quieta. L'últim cop que l'havia vista, jo parlava amb la Júlia, la seva mare. Reconec que estava més pendent dels seus ulls que no pas de cap altra cosa, i molt menys de la canalla. Els bessons amb prou feines se'm deslliguen de les cames, de manera que fa una eternitat que em vaig desfer del costum d'estar-ne al cas, si és que mai en vaig estar del tot. Veia com ella movia la boca, sentia la remor del fil d'una conversa que m'implicava, però només era capaç de mirar-li els ulls, aprofitar-me'n per clavar-hi els meus sense necessitat de trobar una excusa. 

Sortíem de l'entrenament. Tret de dos o tres que van en cotxe a tot arreu —no els hi acabes de conèixer que ja se l'han canviat, la resta tornàvem a peu cap a la urbanització tot i l'hora, perquè el bosc resulta una passejada agradable a qualsevol època de l'any. Un cop has deixat enrere el descampat on aparca tothom, un caminet gens costerut, banyat de verd a banda i banda, t'acompanya ben bé fins a la porta de casa. Travessat un pont no gaire llarg, que passa per ser l'herència modernista de la ciutat, es pot dir que ja ets a lloc. El pare de l'altra nena de l'equip —potser biòleg o informàtic o potser només algú amb molt poca feina— ens ha detallat mil cops el nom de cada arbre, de cada planta que enriveta la via i, malgrat tot, no podria distingir un pi roig d'un de blanc ni a punta de pistola. De tota manera, suposo que és del tot improcedent aturar-se a plànyer la pròpia ignorància respecte de la natura quan del que es tracta és d'una criatura perduda al bosc.

Corrien davant nostre. S'empaitaven els uns als altres mentre els pares i les mares, carregats de bosses, els seguíem agrupats per petits estols i entretinguts en xerreres plenes dels mateixos convencionalismes de cada tarda. Encara que feia un any que ja no fumava, continuava escollint la meva gent entre els del final de la cua, el lloc on anaven a petar els amants de la nicotina. Progenitura elegant i discreta que aprofitava per encendre una cigarreta amb la punta de l'anterior, com si no els fos permès tornar a fumar fora d'aquell caminet després de l'entrenament. La Júlia sens dubte pertanyia a aquesta darrera categoria. M'oferia un dels seus marlboro. Jo el prenia amb un somriure pretesament improvisat i penitent. Feia de les mans una coveta prop de les d'ella, que subjectaven l'encenedor. Després deixava que se'm consumís ben malaguanyat entre els dits i la culpa. Deixava que m'avorrís amb històries sense substància de la seva feina però li responia amb posat interessat, interrogant-la a cada poc sobre detalls insignificants, per mostrar que jo també era conscient que aquells disbarats eren només insignificants, banals i del tot imbècils en aparença. Recordava els noms dels que treballen amb ella, els termes exactes del seu ofici tal i com els havia expressat per donar-se importància en algun moment i jo els repetia amb familiaritat. Hauríeu dit que sabia exactament de què estàvem parlant. 

Pensàvem que els nens haurien entrat pel jardí com sempre. Passaven a la cuina i saquejaven la nevera mentre nosaltres ens quedàvem una estona parlant al davant. Quatre gotes mal comptades van començar a esquitxar-nos i ens vam aixoplugar sota el rafal. La majoria de nosaltres havíem abandonat la idea de guarnir la part davantera de les cases però ells havien aconseguit un paisatge salvatge que sobrevivia totes les inclemències aparentment sense ajuda de cap professional. Els altres havien corregut a ficar-se dins els seus niuets cosint els carrers amb la llum que les seves finestres anaven compartint enjogassades. Gairebé podries assegurar l'ordre exacte de tota aquella llista de rituals a punt d'encetar-se. Quants televisors s'obririen i en quin canal. Quant menjar d'origen biològic es trauria de neveres platejades de doble porta en plats de marxandatge que reposarien sobre el mateix silestone. Quantes banyeres s'omplirien i quants pijames planxats es deixarien estesos sobre les mateixes fundes nòrdiques dels mateixos llits de fusta lacada. La Júlia em mostrava el progrés de les seves roses mentre jo la seguia a una distància prudent, assegurant-me la possibilitat de mirar la seva espatlla sense ser descobert. El seu home era de viatge. Jo havia de dur la Duna a passejar quan tragués les escombraries. Totes les paraules que es poden dir sense dir-ne cap.

Però els bessons van sortir a demanar per la Lena. Vam passar al rebedor perfumat de bergamota que es vantava de tots aquells retrats de família clenxinada i feliç. Vam dir el nom de la nena. De primer només un salm. Ella va pujar al pis de dalt. Se'n sentia la veu cada cop més estrident, cada cop més plena d'urgència. Vaig pujar les escales. L'habitació de matrimoni tenia el llit per fer. Hi havia roba interior negra sobre una butaca verda, llibres a les tauletes de nit. Em vaig quedar plantat al final del passadís, sense esma per dir res. Ella va venir i se'm va abraçar. Sentia l'olor dels seus cabells. Els braços em van sobrar quan vaig veure que els nens em miraven interrogants. Va començar a plorar quan va quedar clar que la nena no era a casa. Vaig enviar els meus fills a casa i vaig trucar la seva mare. La Júlia em va agafar de la mà i vam refer el camí però la pluja s'havia encarregat de buidar-lo de pressa i corrents. 

A les pistes ja no quedava ningú tret del conserge que era a punt de plegar. Vam revisar els vestidors, el club, la sala de material. L'home ens va obrir totes les portes que es podien obrir i també totes les que no es podien obrir però la Lena no era enlloc. Quan vam marxar em va fer l'efecte que l'abandonàvem allà, amb aquelles celles espesses i embullades, sol sota la tempesta. El rierol baixava embalat, confós amb la nit, sense la petita. Uns quants pares venien cridant-ne el nom des del pont, amb llanternes i paraigües. Sentíem arribar el lament d'un cotxe de policia, potser dos. El telèfon s'omplia de missatges amb tot de preguntes i ni una sola resposta. Algú va abraçar la Júlia però ella no s'alliberà de la meva mà. Tot al contrari, la premia amb ferotgia. Una possessió, un llast, una àncora. No ho sé. El bosc no va tardar a inundar-se d'uniformes un dels quals ens va acompanyar en cotxe fins a casa d'ella. No va voler ni sentir a parlar de passar la nit a cap altre lloc. Fumàvem asseguts al sofà, de cara al jardí. El gronxador que penja del nesprer no gosava ballar. Ella es va aixecar a encendre les llums de la porxada i la gespa emmudí de cop per massa buida. Vam sentir les claus al pany i ella va córrer a obrir la porta per trobar una veïna que s'apressà a oferir els braços oberts. Per a mi, només una cella altiva. 

Al cap de tres hores, potser és massa aviat ho reconec, tots l'havíem donada per perduda. Jo prenia un cafè a la cuina, potser mirant de fer repàs d'aquell vespre. Enlloc d'esforçar-me a portar la memòria a rastrejar el meu record de la Lena, alguna cosa útil i lògica, només era capaç de pensar en la seva mare. El dibuix de les seves orelles, el contorn del seu ventre només dibuixat sobre el jersei gris. Els llençols rebregats del seu llit. Llavors vaig recordar-me que se m'havia passat de trucar el sogre per felicitar-lo i se m'escapà un renec en veu alta. La meva dona em passà els braços al voltant del coll. Vaig aixecar-me a buscar un paquet de tabac que tenia amagat rere l'ampolla amb els licors que mai no preníem. Ella també en va encendre un i vam pujar junts en silenci a veure com dormien els bessons.

UNA FEINA

Amb la crisi, també el seu sector ha acabat veient-se afectat. Malgrat que sigui difícil d'explicar, l'agència ha vist de la nit al dia com el número d'encàrrecs empetitia fins a nivells ridículs. Per això s'ha estranyat que, durant les —diguem-ne— vacances, se li hagin acumulat tots aquests expedients al damunt de la taula. Un pot de bolígrafs amb l'anagrama de la companyia, la pantalla d'ordinador amb una fotografia aturada a la tardor, un cendrer de vidre escantonat. I la pila d'expedients, l'un damunt de l'altre per ordre d'arribada. Fins a quinze. 

S'ha omplert la tassa de cafè a l'office, ha tornat encenent-se una cigarreta, s'ha remogut a la cadira ben bé fins que ha trobat la postura exacta i llavors ha començat a repassar les carpetes vermelles. El sistema que ell té per l'estudi dels assumptes resulta curiós a la majoria de companys i subalterns. Atès que no és costum que als caps se'ls vegi el pèl per la tercera planta se n'ignora l'opinió respecte d'aquest particular. No obstant això, ell troba que és un mètode del tot natural, gairebé lògic i, d'altra banda, no se li acudiria procedir amb un modus operandi diferent. Per dir-ho pla i senzill: el nostre agent comença sempre els arxius pel final. 

De primer, calcula pel cap baix, i sense cap rigor científic, el nombre probable de fulls mecanografiats abans d'obrir la tapa. De seguida els seus ulls van al cantó dret superior on un altre agent s'ha pres la molèstia d'anar anotant el número del foli corresponent. Porta cent divuit encerts consecutius, una marca gens a menystenir tenint en compte que no s'ha demostrat que el seu punt fort siguin les arts endevinatòries o bé els jocs d'atzar. Obre el calaix que té a mà dreta, sota l'escriptori, en treu un bloc amb paper timbrat de bon gramatge i fa clic amb el bolígraf disposat a prendre nota de qualsevol detall significatiu. Passa de pàgina amb parsimònia però sense dilacions indegudes. D'entrada —per bé que fóra molt més correcte dir de sortida— ensopega amb les diligències que s'ha practicat. Al llarg dels anys ha estat capaç de reconèixer de seguida l'equip encarregat de la recollida de dades en funció d'indicis que passarien desapercebuts a ulls que no fossin els seus. Això és: L'ús de les grapes per subjectar els documents externs de manera directa o convenientment ensobrats i etiquetats, la disposició de les signatures i els segells en el full, l'ús inadequat i esgotador de sobreres comparacions en el relat conclusiu dels fets, l'ordre i número de les perquisicions dutes a terme, el moment en què efectivament s'han efectuat i aquell en què s'han fet constar en l'informe. En definitiva, petits detalls que entretenen el seu repàs acurat. De tota manera, cal fer constar que no sent, ni fa l'efecte que hagi sentit fins el moment present, cap predilecció per un o altre equip de treball. Sortosament, un dels millors departaments de la casa ha estat sempre el de personal. Rigorós, expeditiu, determinant a l'hora d'escollir els millors i encarregar-se de fer fonedissos aquells que s'han mostrat inútils o fins inoperants. 

Examinades les accions realitzades per fixar les circumstàncies i el context dels fets motivadors, toca passar a l'historial del subjecte. Generalment, un expedient que se li hagi assignat a ell, presentarà un quadre d'antecedents extens i carregós però no per això menys documentat i particularment meticulós. Pren nota de les freqüències i els extrems posant una cura especial en evitar judicis valoratius inadequats. El gruix de l'expedient, així i tot, es troba en la descripció detallada dels fets que en el seu dia foren mereixedors d'incoar el procediment. Gràcies al propi mètode de treball, arribat en aquest punt els fets no el sorprenen, fins i tot —diríem— s'hi sent familiaritzat, capaç d'oferir una comprensió gairebé intuïtiva sense esforç. Certifica que tot estigui correcte. El formulari de garanties, la legitimitat dels participants, la provisió de l’articulat escaient. Si tot s'ajusta al protocol —i no cal dir que tot s'hi ajusta sempre si la carpeta vermella ha arribat a sobre la seva taula— aleshores es permet passar a la darrera pàgina —hauríem de dir, és clar, la primera. Finalment se li apareixen les dades personals i familiars de l'usuari. Ara sí n'observa les fotografies, els trets físics, relaciona notes i apunts amb aquella imatge de cara i de perfil que se'l mira de tu a tu, estableix corroboracions perifèriques, administra reflexions teleològiques. Quan va començar aquesta feina, probablement aquest moment s'erigia com el més incòmode, qui sap si més i tot que el tancament del numeral. Podria ser justament aquest, el motiu que el dugués a prendre el costum de deixar-lo per al final. Amb tot, no hi ha constància enregistrada que sigui així, de manera que ens hem permès només una llicència literària però, en cap cas, hauran de ser tingudes en compte en la reproducció programàtica les anteriors afirmacions poc omniscients i menys professionals si no és amb efectes merament d’entreteniment. 

Així doncs, enllestit el primer expedient, s'aixeca per introduir-lo en l'estant dels certificats. Pica el codi corresponent i, mentre es processa, conversa animadament amb el funcionari encarregat de l'arxiu definitiu. L'altre el convida a fumar i li confessa que fa dues setmanes —com n'està d'agraït que ell l'animés a fer-ho!— va atrevir-se a convidar el secretari nou de la primera planta a sopar. Ell fa de maneres de recordar-se tant del consell com del secretari però, en tant que incapaç, somriu i espera que la porta dels uniformes de resolució s'obri, indicant per tant que la fase analítica ha estat superada. Es desfà educadament del seu interlocutor i entra a vestir-se amb la toga asèptica. Espera que el llum vermell es posi verd, i avisat pel xerric d'obertura de la porta de seguretat empeny el metall i passa a la sala. 

Reconeix de seguida el subjecte. Li ofereix la mà però l'altre la rebutja. Està acostumat a rebre aquest gest per tota contesta. S'assegura que l'aparell d'enregistrament marca que la presa de darreres voluntats queda fixada i continua. Llegeix els drets, llegeix els fets, l’acusació i la pena. Tot amb un to de veu a mig camí entre la gravetat i la calidesa. Mira el condemnat als ulls, sosté la mirada amb franquesa i repeteix la pena. Amb el temps, ha après a destriar els culpables dels innocents ara que, en qualsevol cas, a la sala de tancament de numerals, cal considerar-los culpables a tots. Deu segons són suficients perquè la cambra s'ompli del gas definitiu. Sota el vestit és impossible cap altra percepció que la visual. El reu gesticula sense temps per moure's un sol mil·límetre del lloc on seia. La rigidesa del cos. La blanesa dels membres. Amb un minut i mig en té prou per a certificar-ne la mort legal. 

Es posa dempeus, espera que el llum vermell canviï a verd, escolta el xerric d'obertura de la porta que empeny per entrar al vestidor. Llença la toga al forat sèptic i passa de nou a la zona dels despatxos. Saluda el funcionari de definitius. Va fins a la taula, agafa la tassa, va fina a l'office a reomplir-la de cafè i se'n torna a seure al seu punt neutre. Es remou a la cadira fins que troba ben bé la postura exacta i pren la segona carpeta vermella. Ja només en queden catorze.

UN PADRÍ

Vam aturar el cotxe a l'entrada del caminet. La tieta Nuri i la Duna ja ens hi esperaven. Els bessons havien saltat de seguida sobre la vella gossa que remenava la cua i no se'n sabia avenir. Hauríeu dit que dubtava qui dels dos triar. La tieta ens va agafar de bracet amb un somriure per tota paraula i vam enfilar-nos cap al mas mentre les criatures es feien empaitar per la pobra bestiola. Havia fet pintar portes i finestres però, pel demés, no havia canviat res. No obstant això, aquella barreja entre el vell i el nou menaven la memòria a un equilibri forçat, gens natural, una càmera que no és capaç d'enfocar l'objectiu. Ben encarades a la muntanya, les dues gandules seguien sota el rafal de l'entrada fent companyia al vell gong, el perfum d'espígol i farigola, de cigarretes mal apagades, els nostres noms ratllats a la fusta del passamans, tan matussers, tan infantils. Era el primer cop que venia a buscar la mona d’ençà de l’accident. El primer des que el padrí era mort.

La taula era un camp al descobert, en plena batalla. Els fills de les meves cosines jugaven a cartes vora la ràdio on els seus pares escoltaven el futbol. A punt de complir cent anys, L’Elma feia veure que no dormia a la butaca, al costat del foc, amb el bastó entre les cames. Quan tots els petons van ser repartits, la tieta va començar a endreçar un cantó de les estovalles i ens va fer seure. L'Olga, la gran, es va aixecar de seguida a prendre-li els plats bruts de les mans. Sense tocar-la, com si tingués por d’enrampar-se. Dubto que el temps ho resolgui tot. Si de cas entra, passa l'estona confós entre les hores i els dies i se'n va, deixant-ho tot per resoldre. Va posar la cafetera al foc mentre sa germana ja ens servia un bocí de mona i quatre avellanes torrades. 

Arreu on miressis, les parets eren plenes de les pintures del padrí, sobretot olis que mostraven la tieta nua quan encara duia els cabells llargs, abans que nasqués l'Úrsula i ell les abandonés per primer cop. Coneixia de memòria aquelles pintures. M'hi havia embadocat amb adoració mil cops quan ningú no em veia. Aleshores no volia viure com els altres, jo. Volia passar vesprades decadents en palauets venecians, volia escapar-me un cop l'any i escriure postals de penediment des de Birmània. Volia tancar-me a l'estudi a beure i llegir Mallarmé, plorar amb Turandot tot sol. Volia fer mal a la tieta Nuri i després passar-hi la nit a besades. Aleshores volia ser el padrí i viure a pinzellades.

—L'has de convèncer que els asseguri, a tu et farà cas.

—Deixa'l estar, sempre està igual. En lloc de dos gendres tinc dos corcons, no trobes?

—Tinc raó o no tinc raó? Digues-l'hi tu: Qualsevol dia els hi fotran.

—Qui vols que s'imagini que la mare guarda tots aquests tresors en aquest cau?

—El teu home té raó, prou que ho saps. Han entrat a tots els masos d'aquí fins a Poblet. El vell de cal Pansa va sortir a les notícies. Li han fotut tres vegades el tractor. Tres!

—Què hi dius, tu?

—Saps de sobra que en penso jo, Nuri.

—He procurat conservar-ho tot igual, prou que ho sabeu. Ell no hauria volgut que sortissin del mas.

—Mare, aquests quadres són teus. Eren teus abans i tot que ell la dinyés. No fotem!

—Però els heu fet valorar?

—No vol ni sentir-ne a parlar.

—I ara que hi és ell us n'aprofiteu, oi? Per a què els hauria de posar preu? Us penseu que no sé el què valen aquests quadres?

—Una morterada han de valdre, ja t'ho dic jo.

—Valen molt més que una fortuna, però només aquí al tros, només si els conservem cadascun penjat al seu bocí de paret. 

—Mama, ningú no diu que els portis enlloc, només diem que te'ls facis assegurar.

—Si me'ls fotessin, el problema no serien els calés, que no ho veieu? Què en faria dels calés, al capdavall si me'ls haguessin fotut?

—Collons! Se m'acudeixen unes quantes coses. No et fot.

—Trucaré a l'Eusebi. Demà mateix li dic que faci venir algú. Ja esteu contents? I ara, tresor, escolta'm a mi, has vist el cirerer?

De la finestra estant, el cirerer florit s'obria ufanós davant dels nostres ulls. Més enrere, al final de l'arbreda, els bessons seien al banc. Per la postura, podies pensar que potser jugaven al mateix joc que nosaltres quan teníem la seva edat. Un absurd viatge de paraules i somnis sense moure's d'aquell tros de fusta que s'havia inventat l'Úrsula. Allà mateix també m’havia parlat de les nàusees, la set, els dolors. Jo no havia gosat preguntar convençut que sabia la resposta, que sempre sabia el que passava a l'altre costat de la porta, més que no pas al meu propi costat. Els nostres fills, en canvi, havien après a conviure amb la felicitat sense complexes, com nosaltres ja no en sabrem. Els cosins els van llençar una pilota qui sap d'on i de seguida ja s'empaitaven uns i altres. No n'esperava res d'especial quan els vaig dur al funeral. De fet, la meva dona no n'estava gens convençuda. Potser ni tan sols hi estava d’acord però suposo que, en aquelles circumstàncies, no devia estar gaire disposada a portar-me la contrària. Mentre l'església es buidava d'aquell condol multitudinari, jo me'ls mirava encuriosit. Observava aquella tristesa, aquella gravetat nova que no havia conegut fins llavors. Una rigidesa adulta i callada, incapaç d'un moviment menys greu que un altre. I tanmateix, no gaire més tard, quan acompanyàvem en cotxe el cos del padrí al cementiri, van començar a barallar-se al seient de darrere. Cridaven i es pegaven com si encara fossin les criatures que efectivament eren. 

—Vindreu a quedar-vos uns dies, aquest estiu?

—Els nens ja s'han repartit els llits de la caseta de fusta.

—Encara no ho sé. Volíem dur-los a Venècia.

POSTAL #45

Han pres el poeta i el seu violí a l'estranger. N'esperen molt. L'hem dut a l'aeroport aquest matí. És alt i prim, jo me'l mirava. L'ombra d'un bigoti, la samarreta dels smiths que li vaig regalar, els cordills de la sabata arrossegant-se, incapaços de fer-se grans del tot. M'ha eixugat d'una sola abraçada i se n'ha anat. Mentre sortíem, he vist brillar el nom del lloc on vius al panell d'arribades i ja no me n'he sabut desfer. T'he vist asseguda prenent un cafè, a les escales mecàniques, pujant a un taxi, fumant al carrer. Eres pertot. Arrossegant una maleta enorme amb un marrec a les espatlles, a punt d'entrar a l'ascensor, parlant per telèfon, sortint del lavabo encara amb les mans molles. Has aixecat el cap i m'has vist. No has dit res però jo he sentit el crit dels teus ulls, net i clar. Llavors una criatura ha corregut a llençar-se als teus braços i l'home que la duia ha cridat el meu nom. I el mal ha tornat, com una punyalada que ja no esperava.

GENÈTICA

—No hi és la Sol?

—Que havíeu quedat?

—Més o menys.

—No crec que arribi.

—Per què, on és?

—Morta a la banyera. Suposo.

—Molt simpàtica. Saps on ha anat?

—Molt lluny no. Té la bossa aquí.

—La trucaré, potser ha pres el mòbil.

—Prova-ho. Tampoc no contestarà.

—...

—Havíeu d'anar a alguna banda?

—Havia dit que em duria en cotxe. Merda. Desconnectat o fora de cobertura.

—Quina sorpresa, la Sol sense bateria. T'ho he dit o no? On t'havia de dur?

—Res. Coses meves.

—Entesos.

—Tens foc?

—Ja no fumem al pis, no t'ho ha dit?

—De quan, això?

—D'abans d'ahir, de fet.

—Així no vindrà d'un, encara. Tu no diràs res, oi?

—Sóc una tomba, ja ho saps.

—Vols?

—Quina merda fumes?

—Si no en vols, ho dius i ja està, no trobes?

—Porta'n un. Total, ningú ho sabrà.

—Encara no heu tret els cendrers.

—Tens raó. Potser la norma encara no havia acabat d'entrar en vigor.

—Aquest any acabaràs o no?

—La carrera, vols dir?

—...

—No ho sé. No estic del tot decidida. 

—Quants anys fa? Deu?

—Ni idea. Ho saps més tu que jo.

—Potser no t'agrada, no creus?

—M'hauria d'agradar? Em sembla que no hi estic gens d'acord.

—Dona. Vols dir que té gaire sentit estudiar una cosa si no t'agrada?

—Home, vols dir que en té gaire estudiar-ne una que t'agradi?

—Si penses que t'hi hauràs de guanyar la vida trobo que una mica sí.

—Qui t'ha dit que m'hi vull guanyar la vida?

—Aleshores perquè estudies?

—Qui t'ha dit que estudio?

—Touché.

—Escolta, parleu gaire de mi, tu i la Sol?

—A vegades.

—I què diu?

—Res especial. Vull dir, sou germanes i viviu juntes. Vols dir que no és normal? Tu no parles d'ella amb en Tau?

—Amb en Tau, de la Sol, per què? 

—Collons, Lluna, jo què sé. Tu i en Tau no...

—Jo i en Tau què?

—Ai, tia, no ho sé, estava convençut que sortíeu junts.

—En Tau i jo follem i ja està. No parlem gaire, no sé si m'entens. Potser el que passa és que tu i la Sol no folleu prou. Saps que li agrada a la Sol?

—Mira, deixa-ho córrer, de veritat.

—Què passa, que no t'interessa saber què li agrada a la puta de ma germana?

—Lluna, ja.

—Veus? Segur que no li has clavat mai pel cul. Saps què vull dir? 

—Passo, me'n vaig. Li diràs que em truqui?

—Ens encanta, t'ho juro. No ho sé. Potser és genètic. El meu pare li va donar molt pel cul a la meva mare. 

—Uala!

—D'ell també en parleu?

—La veritat és que no li agrada parlar-ne gaire. Però parlem de tot. La gent normal parla, saps?

—No m'estranya que no en digui gran cosa d’aquell gilipolles. No l'ha ajudada gaire la merda de carrera que va estudiar. Estic convençuda que pensava curar-nos a tots. I mira. Estem pitjor que mai.

—Realment estàs fatal, Lluna, què t'has pres?

—Per què, que en vols una mica?

—...

—Ah no, clar, que tu ets net i polit. L’exemple a seguir. Com es diu allò que menges? Fofu

—Tofu.

—Això, tofu.

—Què li passa al tofu? No t'agrada, és això.

—Res, res no li passa al fofu.

—Tofu.

—Tofu. Delicious. Al final cansa una mica el puto tofu però no, la veritat és que no, no està malament del tot. Quant temps fa que ets vegà, tu?

—De fet, no sóc vegà.

—No ets vegà? 

—No. Sóc vegetarià.

—Ah, ja. Perquè la diferència entre ser vegà i vegetarià...

—Menjo ous i llet.

—Entesos, llavors jo sóc més vegetariana. Jo també menjo ous i m'empasso tota la llet.

—Joder Sol.

—No t'equivoquis, Blai. Jo sóc la Lluna, la bessona guai. Encara te'n recordes d'aquella mamada? Clar que te'n recordes. Segur que la Sol ni tan sols te la xupa. Tenim tot el temps del món si tu vols.

—Ho fas expressament, no? Vols que foti el camp i no saps com fer-ho, no?

—Al contrari. M'agrada molt que hagis vingut. Avui precisament.

—I això per què?

—Joder, tenia por de sentir-me sola amb això de la Sol. M'ajudaràs, oi?

—Què de la Sol? On és la Sol, Lluna?

—Tio, tu no escoltes. Morta a la banyera. Fa una eternitat que t'ho he dit. Hauríem de trucar algú, no trobes?