UN PAPER

—Saps què són els gobelins? Jo tampoc en tenia puta idea. Vaig viure un temps al costat mateix del taller reial. T'ho juro. Trenta passes, màxim. I no hi vaig entrar mai. Coneixes la Plaça d'Itàlia? Has estat mai, tu, a París? De l'hospital a casa, de casa a l'hospital. No sé si m'entens.

—...

—Clar que tu has viscut sempre en aquest cul de món, ja es veu. 

—...

—Al final, totes les ciutats són iguals. Fins i tot passejant una criatura. La música dels cotxes. T'esperes al semàfor amb totes les sabates de l'altra gent. Els vidres bruts dels edificis. Verdura perfecta, o bé verdura passada, exposant incomprensiblement les seves podridures. Les notícies dels diaris, sempre les mateixes. Tant se val on vagis a petar, no te n'escaparàs. Refugiats, corrupció, futbol, la porqueria de sempre en tots els idiomes que vulguis. Al capdavall, totes les paraules diuen les mateixes mentides. Els mateixos acudits explicats amb accents diferents, cortesies guturals. 

—...

—No ho dic per res. No et pensis, a mi els tapissos m'interessen més aviat poc, no sé si m'entens. Per parlar. Els tapissos, la mitja, el punt de creu. L'edifici era allà, vet-ho aquí. Jo, tota aquesta mena de gust per la imperfecció impecable, no me l'empasso. La tradició. Les coses de sempre. La música clàssica, el pa de crosta, les nadales, els mocassins. Has dut mai mocassins? Jo no els he sofert mai. Ni l'estofat de l'àvia. No sé quants anys fa que em vaig fer vegetariana per no haver de demanar perdó cada cop que em fotien el tall al plat. No ho pots entendre que no m'agrada? No m'agrada, collons. No m'agrada i punt, hauria preferit dir. Però no se li diu això a una àvia, oi? O et fas vegetariana o et menges el puto estofat. 

—...

—Ara no voldria pas que em prenguessis per una moderna, on vas a parar. A veure si veient-me els cabells tallats així, t'agraden? Me'ls faig jo mateixa. A veure si et pensaràs que sóc una moderna. Fa vint anys que tinc aquestes vambes, creu-me. Quina edat tens, tu?

—...

—Deixa estar. Ets jove. A la teva edat és igual l'edat que tens. Hauries de canviar-te les arracades, això sí que t'ho he de dir. No és que siguin lletges. Qui porta or encara avui dia? Jo en tinc unes si fa no fa. No me les poso mai. Me les va regalar el Gerard. Abans em feia regals. Ens enviàvem missatges mentre érem a la feina. No li semblava inadequat, aleshores. Fa tres dies que treballa. Vull dir tres dies seguits. Ja ho tenen això, els investigadors. De què fas, tu? No em diguis que encara ets a la universitat. Jo vaig treballar un temps a la universitat. M'agradava. Llavors, deixa que ho endevini, deus estudiar arquitectura. Per les ulleres, sobretot. De quina marca són? Es veuen fortes. No te les has comprat aquí. Això segur. I el tub? On és el teu tub? Com en dieu d'aquell tub que dueu sempre a la motxilla? Saps la història de la casa de la germana d'en Wittgenstein? Busca-la. Segur que t'agradarà. 

—...

—No deus pas tenir pressa? Tinc una germana que sempre té pressa. Sovint m'ha penjat el telèfon abans i tot de contestar-lo. És maca. Segur que t'agradaria. Tothom estima la meva germana. Em sembla que és pel somriure. A mi no m'ha sortit mai un somriure com el seu. Calla. Dic mentida. Un cop, era estiu. Estirats a la gespa. Queien els estels a pedregades. Després va començar a ploure i vam córrer cap a la casa. Ell va dir que havia estat la tendresa però jo sé que va ser el somriure. Tot plegat va durar quatre dies, en sóc conscient. Si em fessis dir com es deia no en podria estar del tot segura. O potser sí. Si m'estires la llengua la memòria se'm dispara. I tanmateix no sóc tan gran. Quina edat em posaries? 

—...

—Deixa-ho anar. No l'encertaries mai de la vida, ja t'ho dic jo. Però no sóc tan gran. M'aixecaria per fer-te quatre demostracions d'agilitat, per qui m'has pres, però no és ni el lloc ni el moment, hi estarem d'acord. I després, tota aquesta gent. I un esdeveniment com aquest. M’has donat el carnet? 

—...

—Em pensava que no em tocaria. No passa mai que falli el president i el primer suplent. Ho havies sentit mai d'algú? Això sí que és tenir sort. Fa dos dies que torno a ser empadronada al poble i aquí em tens. Ens donaran dinar, si més no. No tindria temps d'anar a casa i tornar, ni de conya. I ja has pensat bé què vols votar? No és cap ximpleria, n'ets conscient? Quan després, a les notícies, surtin les estadístiques pensa en el teu sobret entrant a l'urna. Un més, tens tota la raó. Però qui et pot assegurar que el teu no sigui el definitiu, que no hagi estat just el teu vot el que ha fet decantar la balança? 

—...

—Està bé. Vinga, gràcies. A reveure. 

—...

—I fes-me cas i canvia't aquestes arracades.

UNA MÚSICA QUE NO HEM TRIAT

tantes cadires plenes

per aquest dolor nostre

particular,

i una música que no hem triat

a mitja tarda

quan ningú gosava

abocar-se a la finestra

a entomar la llum insolent.

Defugíem les mirades

per por de mostrar-nos.

I llavors, res.

UNA CAIXA

Després d'obrir la caixa les ones van deixar d'espetegar, encalmada la mar tot de sobte, espessa de sal. Encara plovia però, com que la llum havia tornat, els altres es van apressar a encaterinar la nit altra volta amb la seva xerrera i la música de l'estèreo. Si hagués begut, hauria de reconèixer la meva incapacitat per construir un record prou sòlid, coherent si més no. Però no és el cas. Què m'havia menat escales amunt, quin obscur designi havia empès en lloc meu precisament aquella porta. Aclofat als peus del llit, l'objecte es presentà allà davant com una evidència. Més gran que una capsa de sabates, més petit que el calaix d'una tauleta de nit. Potser el dibuix geomètric em va deixondir o potser, tot al contrari, m'endugué endormiscat al son que ara pretenc memòria. Vaig obrir la caixa, d'això puc estar absolutament convençut.

MIU I ELS ALTRES (La senyora Prims)

Jo li arreglava els cabells. Feia anys que duia aquell tallat que només ella demanava. El primer dia havia vingut amb una fotografia. Una noia en blanc i negre repartint diaris. D'entrada, com a mínim tres cops, li vaig demanar si n'estava segura. Resultava atrevit fins i tot per a les seves faccions. O potser precisament per a les seves faccions. Tenia una boca dolça però uns ulls desafiants que foragitaven qualsevol conversa que no hagués encetat ella. No duia maquillatge o no en duia cap dels dies que va venir. Tampoc no li n'hauria calgut. En certa manera, els colors s'havien repartit harmoniosament en la seva fesomia. De fet, el rostre tenia aquella edat inalterable de la darrera joventut, aquella en què diries que no és possible que el marciment acabi per presentar-se però, al mateix temps, cada expressió ha convingut a fer seva una determinada porció de la pell. En el seu cas, al cap de tot el temps que podria haver passat d'ençà de la primera vegada, quan entrava per la porta i somreia, continuava tenint aquella mateixa edat que, ben mirat, no tinc ni idea quina era del cert. Al capdavall, no en sé res d'ella. N'he sabut el nom de casualitat, i molt més tard. Massa tard, tal vegada. Això i prou. No enraonàvem i, si de cas ho fèiem, no se m'hagués acudit mai de preguntar o posar-me en res d'ella. Em mossegava la llengua, seguia la melodia d'alguna cançó del fil musical o comptava els dies que em faltaven per jubilar-me. No obstant això, no voldria pas que se'm mal interpretés. La noia no era mal educada, i ara, tot al contrari. Era amable i delicada, el somrís tothora a punt. En tenia prou de mirar-la que ella ja sabia que era el seu torn. Mai no l'hauríeu sentit queixar-se, un sol esbufec o un apressament inapropiat. Recordava el meu nom i no s'estava de fer-lo servir per a felicitar-me quan tocava o per col·laborar amb una frase esquiva. Era agraïda per la feina feta i generosa en la propina, la qual cosa no era gens habitual en aquella època. Sempre sabies que comptaves amb la seva aprovació. En recordo l'olor, com de fruita fresca feta malbé. Gens carregosa. I les sabates, impecablement lluents en uns peus llarguíssims. Qui sap si la vaig arribar a veure dos cops amb les mateixes sabates. M'havia imaginat que era forastera, vés a saber per què. Era impossible que hagués comprat sabates com aquelles a la nostra ciutat. No gastava arracades, collarets ni polseres que destorbessin el seu gest. En canvi, carregava un anell lleig com un pecat al dit petit de la mà dreta. Se'l devia treure per a tocar el piano. Sovint hauríeu dit que teclejava mentre tenia el cap sota l'aigua. Un ritme lent, gairebé melangiós. Són tot conjectures, és clar. Res que ella hagués dit ni que jo pugui assegurar tret que li arreglava els cabells.

PBM, IN MEMORIAM

T'hauria donat la mà sempre

que me l'haguessis demanada,

convençut que em sabries dur

lluny, a qualsevol lloc millor.

No hauríem triat les paraules

ni amagat els silencis,

i tanmateix em sabria segur

només de ser a la teva vora.

UNA COSA DOLÇA

—Vinc a buscar-te?

—No sé quan estaré.

—Més o menys.

—No pas de seguida.

—Quan arriba, ell?

—Fins a les vuit, segur que no.

—Aleshores?

—Vine.

—Si no pots, deixa-ho estar.

—He d’acabar-ho, ja ho saps.

—Quan ho havies d’entregar?

—Fa una eternitat que hauria hagut d’enviar-ho. Ja no sé si trobaré una excusa més.

—Què els has dit?

—De tot. La veritat, de fet.

—Clar.

—Vine. Si no véns em fotré a plorar en qualsevol moment.

—On és el nen?

—Baix, jugant.

—Et deixo treballar. Avisa’m.

—És igual. Tu vine. Si no, es farà massa tard.

—Has sentit el tro?

—Que plou?

—Diluvia. Ja fa una bona estona.

—Quina merda.

—Per què?

—Demà volia dur-lo a la platja. Hi ha anat amb tothom menys amb mi.

—Potser demà torna a fer sol.

—Segur. Amb la sort que tinc.

—I aquest cop? L’has sentit, aquest cop, el tro?

—Encara em fotrà l’ordinador enlaire!

—Què dius ara? No és una llegenda urbana?

—No seria la primera vegada. No te’n recordes, el portàtil gris?

—És veritat, es va quedar ben rostit, pobre.

—Vine. Em quedaré després a la nit i ho acabo. Igual després ja no plou. Em sembla que millor que el desendolli.

—Estàs segura?

—No. I què. Porta croissants.

—L’últim dia no et van agradar.

—L’últim dia no eren els de sempre.

—Tornem-hi. Eren els de sempre.

—Digues el que vulguis. Però aquest cop porta els de sempre.

—Ho eren.

—M’és igual. Tant me foten els croissants. Una cosa dolça. Et vull a tu. Estic dels nervis. Se m’ha mort la rentadora, t’ho havia dit?

—Però no era nova?

—Nova de trinca.

—Plou molt.

—Vindràs en cotxe?

—Anava a venir caminant.

—Ets a casa?

—No. Acabo de deixar-los al futbol.

—Encara van al futbol?

—Avui és l’últim dia. Plovent així, no ho sé.

—Faran una altra cosa.

—Feien el berenar. Deuran fer-lo dins. Dic jo.

—Segur.

—Agafo el cotxe. Plou molt.

—M ‘encanta.

—Sí.

—Vine. Corre.

—Ja sóc al semàfor.

MIU I ELS ALTRES (Amèlia)

Miu no treballava per a mi. Només venia a ajudar-me de vegades. Quan necessitava diners i no els volia demanar al seu pare. Tampoc massa sovint, de fet. Malgrat que encara estudiava sempre trobava temps per a tot. La majoria de les tardes era al despatx del notari, que jo sàpiga. Aquell diputat que van fer plegar després de tot l'enrenou. Ella era de la mena de gent que sabia fer qualsevol cosa. Amb un cop que li ensenyessis en tenia prou. És la criatura més intel·ligent que he conegut mai. Molts vespres encara se les apanyava per donar classes a la Wajida. La va afectar molt allò de la petitona. Llavors festejava amb l'estudiant de medicina que vivia aquí al davant. Recordo el dia que el pobre Max va entrar d'una revolada a ensenyar-me l'anell. Si no plovia de poc li anava. A mi em va estranyar que ella volgués aquella mena de compromís, i tanmateix em vaig contagiar de l'eufòria d'aquell xicot. Va refusar-me el vi. Quan ella digui que sí, Amèlia, et prometo que baixem i ens el bevem tots tres. Ja no la vam encetar, aquella ampolla, ves. No s'ha mogut del mateix prestatge on va quedar aleshores, si vols que t'ho digui.

El seu pare havia aconseguit que l'Amado no entrés a la presó. La policia havia trobat el ganivet embolicat a la rebotiga i ja gairebé hi tenia peu i mig. Els diaris van anar plens de l'absolució. Massa i tot, va resultar. No hi va haver manera que volgués cobrar-nos un sol euro. Ella no parlava mai d'ell. Podries haver pensat que l'home era mort i enterrat, o pitjor. Hauries jurat que no l'havia conegut. Parlàvem de qualsevol cosa. No tenia por de confiar-me les seves històries, moltes de les quals impossibles per una criatura de la seva edat, per una ciutat com la nostra. Ella me les deixava anar com si res, rentant gots, passant plats. Segurament perquè no representaven gran cosa per a ella. Del seu pare en canvi, ni una paraula. Ell venia cada dijous a dinar perquè sabia del cert que ella no hi seria. A les postres em feia seure i em demanava per la filla. Jo li'n feia cinc cèntims. Més prima. Tot matrícules. Un color nou de cabell. Llavors tot ell fumava, amb les galtes cada dia més xuclades. Deixo aquest llibre, assegura't que el troba ella. De casualitat.