dilluns, 30 de març del 2020

PER MOLTS ANYS, CARLES



Seu a la terrassa amb el cafè impassible davant, glaçat ja. Ella encara dorm. Es lleva sempre a la mateixa hora, ni un minut més tard, i cap pandèmia no li canviarà les rutines. Ell l’havia precedida perquè aquests dies la son és estranya. Somia més, somia molt. I no és l'únic que ho reconeix. No es pot dir que dormi malament o que li costi, només que és veritat que la ficció nocturna –extremadament realista i versemblant– s'ha multiplicat. La majoria corrobora aquesta sensació i tanmateix ningú no n'explica els detalls. Els núvols dels darrers dies s'han arronsat i, com que han avançat l'hora, la llum resulta generosa. Omple el menjador sencer com un filtre de la càmera del mòbil fins a convertir-lo en un altre menjador, potser més nòrdic, més amorosit. Les fotos de les netes, tan enfocades, una picada d'ullet, han estat les primeres a felicitar-lo amb la seva sola presència arrenglerada, abans i tot de la pluja de missatges telefònics que ja descarreguen el seu escalf, intens i previsible com l'enrenou de la cafetera omplint la tassa.

            El carrer és buit. La canalla no juga al parc, els repartidors no arrosseguen els seus carretons i els cotxes ni aparquen ni desaparquen. El cambrer no serveix les taules que ningú no ocupa i la xinesa del basar no fa guàrdia a la porta del local amb aquell somriure seu complicat d'interpretar. La raó no és en el fet que sigui diumenge perquè tampoc pedalen ciclistes emperifollats ni senyores lacades es venten del llacet d’una safata de dolços. El confinament ha mantingut només la rutina dels passejadors de gossos, la determinació constant dels qui arrosseguen l'animal sigui quina sigui la contingència. Mentida, queden també els crits dels veïns del davant, matemàtics i indefugibles.

            De manera que la terrassa, tot i abocada al barri, no representa una distracció per a llançar coets, res extraordinari. Sí que és, deixeu-m'ho dir, un respir a l'aire lliure, un canvi d'escenari, però poca cosa més. La pantalleta es va encenent i apagant atès que, amb els anys, l'agenda acumula contactes. Si més no, la seva. Ha tingut temps de seure a moltes cadires, al voltant de moltes taules i per motius i excuses diverses. Ha escoltat i s'ha fet escoltar, li han donat la raó tenint-la i sense merèixer-la i l'ha donada tants o més cops. Ha rigut i ha fet riure i prou que s'ha cuidat de no donar motius pel plor. Així que no ha d'estranyar a ningú que força gent es recordi que és el seu aniversari, el primer d'ençà que el van donar per jubilat.

            Haurà de passar aquest dia si fa no fa com va passar l'anterior i com deixarà que passin els propers. No hi haurà dinar familiar ni sopar d'amics. No arribaran visites sorpresa ni regals inesperats. I què. Ella s'esforçarà d'una manera o altra per fer-lo sentir especial i trobarà el punt just entre la tendresa i la ironia. Però seran ells dos sols, això segur, retinguts a casa. A l'hora del pastís –perquè hi haurà pastís– obriran el portàtil per rebre l'abraçada virtual de les nenes que cantaran plegades cada una des del seu racó domèstic. I es voldrà fondre perquè a ell també li costa ser el centre d'atenció. I mirarà de somriure, les galtes enceses, sense plorar perquè no toca –penes té el món– però morint-se'n de ganes perquè l'emoció de fer-se gran vora la gent que estimes no l'esborra cap tos seca, cap febre. La fa estranya i bruta, potser, però no l'esborra. Per tant s’estalviarà les llàgrimes.

            Una època curiosa, els ha tocat. Qui els ho havia de dir, a aquestes alçades. Repassa les notícies, un calc del darrer cop que les havia repassades. Xifra amunt, xifra avall. Les converses dels grups encara no s’han posat en marxa, tota la repetició de fotografies suposadament simpàtiques que ara va esborrant sense ni tan sols haver-les obert. Llavors observa la imatge del seu perfil. Prem la pantalla amb dos dits i amplia aquella cara tant com es pot. Els mateixos ulls insolents i encuriosits que feia a les fotos de l’escola, aquelles fotos en blanc i negre de la classe sencera asseguda per files al jardí de davant. Ben clenxinats, el cap lleument de gairell, el somriure postís per al retratista. Són els mateixos ulls i conserven la picardia afegida a una gravetat complaent. I les pestanyes llargues i fosques. De la resta, què en queda? Del que era aleshores, els seus costums i somnis, les seves manies, del llenguatge atropellat, què n’havia conservat? Si en aquell moment hagués pres un paper en blanc i hagués escrit deu desitjos, quants serien complerts hores d’ara? Li semblarien absurds, ridículs o, pel contrari, se n’hauria de plànyer? Fem-ho a l’inrevés. Si en aquest precís moment agafés el mòbil i per un mecanisme improbable aconseguís fer arribar un missatge a aquell vailet, quins deu consells li donaria? Miraria d’assegurar-se que sabés arribar just al punt on es troba ara? Perquè no pot queixar-se de res, no hi ha res de què penedir-se més enllà dels retrets que hom ha de fer-se per ser honest i coherent i assegurar-se el passi adequat per al judici final. Res sinistre, vergonyós o patètic per a retre cap severa penitència. Li ha tocat ballar molts tangos i no s’ha arronsat, ha mirat de seguir el ritme amb tota la traça de què ha estat capaç. Ha assumit riscos i reptes. Ha hagut d’escollir un camí i deixar-ne d’altres enrere. Ha dit que sí i ha dit que no. De vegades s’ha avançat i de vegades ha vist com se li avançaven. Total és una mica això, al capdavall, una partitura només per a nosaltres que no coneixem fins al moment de tocar-la.

            Ella ja s’ha llevat. L’ha sentit venir cap a ell travessant el pis. Se li asseu al costat, li pren la mà i se’l mira als ulls. Per molts anys, Carles, per molts anys.



dimarts, 7 d’agost del 2018

PERQUÈ JA NO CALLAREM


Vigilem les paraules quan s'envolen
fora del nostre abast, un cop llençades,
i oblidem que ja no ens serà permès
d'estirar el fil que les contindria
sinó entomar l'envestida ferotge
de qualsevol que hi pari atenció
i no les empassi un cop mastegades.

Ja no sec arrecerat al rafal
ni acoto el cap per crits i escopinades,
inflo el pit i surto a l'entrada
a dir el meu nom i els meus cognoms humils.
No espero càstig ni vull recompensa,
m'hauran d'arrossegar si em volen pres
o passejar-me dalt d'una carrossa.

Vigilem les paraules quan s'envolen
perquè són només belles en ser dites.

dimecres, 6 de desembre del 2017

O



M’estimo més que no vinguis.
Obres totes les finestres,
neteges cada racó,
tossuda, escampes perfums
barroers de dies nous.
Rius massa, no calles mai,
i jo he tornat al meu poble
orgullós de morir sol.



(De la meva participació poètica —segon d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")

diumenge, 10 de setembre del 2017

M






M’espero assegut al marge
oblidat del tros que l’avi
no s’hauria volgut vendre.
Tornen les prunes, silencis
berenats a corre-cuita,
ribells torts, descolorits,
i una por que compartim,
ofegada ben endins.


(De la meva participació poètica —primer d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")

dijous, 12 de gener del 2017

UNA MARE



Han estat dies foscos i greus, tristíssims. Havia decidit no emprar aquesta pena ni aquesta gravetat per escriure. Sentia que en faria un ús impropi, gairebé groller. Com si m’apropiés d’un sentiment que no em pertany, o no només a mi, o no del tot. Però fa un mes que ens acomiadàvem de la mare i no parlar-ne és una mica com no recordar-la, una forma d’obviar-la intolerable. No hi ha res en especial que vulgui explicar, res en especial que conforti, que sigui útil. Tampoc no té gaire sentit deixar anar una lloança immensa, ni un plany exagerat. Si parlo d’ella acabaré parlant de mi, de com em sento, del meu propi neguit, de l’angoixa que no hi ha més remei que disfressar. Com puc parlar d’ella sense parlar de mi? Quin dret hi tinc? Em resisteixo a abocar una enumeració retòrica, plena de lirisme, amb el meu estil recarregat i ridícul. Ja sento els violins, com aquell qui diu. Al capdavall, és tan natural que t’hi has d’avenir per força però, coi, no deixa de ser estrany i per tant costa d’assumir. Vam riure molt, junts, moltíssim. Vam plorar molt, junts, moltíssim. Suposo que total això és el que fan les persones que s’estimen. Em requen tantes coses, ara. No mereixo cap consol, i no el vull. Abans que la meva, el món ja era ple de pèrdues. Sóc conscient que molt més doloroses que aquesta que m’ha tocat a mi. Perdoneu-me, doncs, per aquest atac d’egoisme que no he sabut evitar. Tinc una memòria tronada i maniquea. De vegades és un inconvenient però d’altres es converteix en una eina molt útil. I tanmateix, quan arribi el moment que m’oblidi de tot, quan el passat se m’esborri de dalt baix i em costi destriar futurs de pretèrits, us asseguro que hi haurà un racó del meu cap a l'empara de qualsevol inclemència que durà el seu nom.


dilluns, 24 d’octubre del 2016

EL VERTIGEN DE LA MEMÒRIA



Tinc molt pocs records de les coses que he dit o fet, de les ciutats que he visitat i les persones que hi vaig estimar. De fet, gairebé he oblidat qualsevol esdeveniment de la meva vida que s’hagués produït més enllà dels darrers tres mesos, tres anys a tot estirar. Menys encara si no ha quedat enregistrat d’alguna manera en documents o fotografies. Fins i tot, observant amb un cert deteniment l’àlbum familiar, el disc dur del meu ordinador, el paisatge de la meva balconada, em costa refer-me del vertigen que hi experimento. Em costa afegir-hi el regust d’un perfum, la melodia d’una cançó, la llunyania d’una tempesta, el vernís necessari que la memòria m’hi hauria d’empastar. Sovint —en tant que germà, fill, amic, amant o pare— sento que amb aquest oblit he traït més enllà del que fóra raonable. Me’n culpo i me n’exculpo emparat en petits traumes que per força he d’inventar. He après a recollir com a propi un catàleg de vivències que he sentit a dir de mi, les anècdotes que sempre tornen en cada celebració familiar, les fites minúscules que he anat acumulant, els objectes que duc a sobre, les paraules que he escrit amb el benentès que, poc o molt, deuen explicar-me. Potser he fet del present la meva presó i alhora el meu refugi. Potser no sóc, més enllà de qui em pensa.


dilluns, 12 de setembre del 2016

LA TRISTESA



La tristesa per l’absència d’algú que estimem no desapareix, no s’esvaeix amb el temps fins a esborrar-se. Viu amb nosaltres cada dia, cada hora, i maldem per enfrontar-nos amb ella, per conviure-hi, segons les nostres possibilitats. A cops evitem el plor que se’ns presenta a mig matí, mentre un feix de llum travessa el vidre de la finestra i una cadena perversa i no del tot lògica, ens mena de la pols al record i d’aquest a la certesa inevitable del buit. D’altres, en canvi, hi parlem acaronant els mots gola endins, explicacions impertinents que —al capdavall— dirigim molt més al nostre propi seny desprotegit que no pas al qui no hi és. Hi ha vegades que ens enterra en un entotsolament sobtat o bé ens aboca a l’abundància de converses, l’abandó social que acut a protegir-nos dintre el seu soroll tan fals com comfortable. Ens llevem, procurem tenir cura de la nostra higiene, esperem que el mirall ens retorni encara el que som, alimentem el cos, esgotem les jornades laborals i el gruix d’obligacions i compromisos de tota mena que l’edat adulta ens va escrivint a l’agenda. Hi afegim el lleure d’un llibre, una bona pel·lícula, el text ensopit d’una obra de teatre, quatre gols i els esquitxos de l’aigua de la piscina perquè, malgrat nosaltres mateixos, sense que intervinguem en la decisió, el món continua girant, el temps s’escola igual que ho feia abans que ja no hi fos. 

      Pensàvem que era una fantasia fins que esdevingué concret i tangible, un forat a la boca de l’estómac, un espai desat a casa, converses fetes monòleg, fotografies malgirbades. Llavors és una desgràcia, quelcom injust, groller, cruel, insuportable i, després de tot, tan corrent com la crosta d’una ferida als genolls de qualsevol criatura. Exèrcits de tristos com nosaltres, els qui vam quedar-nos, els que hi som encara, esperen el metro, fan cua a la caixa del supermercat, pledegen en sales de vistes, recullen fills a l’escola, canten als concerts picant de mans i peus, aplaudeixen un espectacle de circ de carrer o seuen, com ara jo, a escriure quatre bajanades als seus blocs que ningú no llegeix. Som molts. Però de poc serveix la coincidència de la pena, de tan única i personal com és aquesta. M’està bé sentir-me protegit, una abraçada, un amanyac quan el plor m’assalta i l’angoixa pretén temptar-me però el cert és que no tornarà mai més per boniques que siguin les paraules del qui tinc al costat i m’ofereix el seu consol desinteressat. Res substitueix res. Res podria. No pot omplir-se el llit d’un riu amb el cabal d’un altre. Ho saben els còdols i les alzines, els ocells que abans s’aturaven, i hi abeuraven, ara volaran lluny, passaran de llarg perquè sabran reconèixer la impostura. El contrari fora enganyar-nos. Meravellem-nos amb el nou i gaudim tant o més sense posar-hi el nom del vell, vaivens paral·lels, una distància tan simètrica que, si ho permetem, ens protegirà. L’amor no és mai traïció si és de debò, per això roman al lloc on era, on havia estat sempre fins i tot d’ençà que es feu fonedissa la pell, l’embolcall que no era el tot.

      Jo sóc un altre a cada moment, canvio perquè sóc viu i això em transforma. I tanmateix, carrego amb mi cada pedra que he estimat. No m’espanta el pes ni em fa arronsar el viatge per llarg que sembli, car sóc jo mateix i no puc obviar-me.