Seu a la terrassa amb el cafè impassible davant, glaçat ja. Ella
encara dorm. Es lleva sempre a la mateixa hora, ni un minut més tard, i cap
pandèmia no li canviarà les rutines. Ell l’havia precedida perquè aquests dies
la son és estranya. Somia més, somia molt. I no és l'únic que ho reconeix. No
es pot dir que dormi malament o que li costi, només que és veritat que la
ficció nocturna –extremadament realista i versemblant– s'ha multiplicat. La
majoria corrobora aquesta sensació i tanmateix ningú no n'explica els detalls.
Els núvols dels darrers dies s'han arronsat i, com que han avançat l'hora, la
llum resulta generosa. Omple el menjador sencer com un filtre de la càmera del
mòbil fins a convertir-lo en un altre menjador, potser més nòrdic, més
amorosit. Les fotos de les netes, tan enfocades, una picada d'ullet, han estat
les primeres a felicitar-lo amb la seva sola presència arrenglerada, abans i
tot de la pluja de missatges telefònics que ja descarreguen el seu escalf,
intens i previsible com l'enrenou de la cafetera omplint la tassa.
El carrer és buit. La
canalla no juga al parc, els repartidors no arrosseguen els seus carretons i
els cotxes ni aparquen ni desaparquen. El cambrer no serveix les taules que
ningú no ocupa i la xinesa del basar no fa guàrdia a la porta del local amb
aquell somriure seu complicat d'interpretar. La raó no és en el fet que sigui
diumenge perquè tampoc pedalen ciclistes emperifollats ni senyores lacades es
venten del llacet d’una safata de dolços. El confinament ha mantingut només la
rutina dels passejadors de gossos, la determinació constant dels qui
arrosseguen l'animal sigui quina sigui la contingència. Mentida, queden també
els crits dels veïns del davant, matemàtics i indefugibles.
De manera que la
terrassa, tot i abocada al barri, no representa una distracció per a llançar
coets, res extraordinari. Sí que és, deixeu-m'ho dir, un respir a l'aire
lliure, un canvi d'escenari, però poca cosa més. La pantalleta es va encenent i
apagant atès que, amb els anys, l'agenda acumula contactes. Si més no, la seva.
Ha tingut temps de seure a moltes cadires, al voltant de moltes taules i per
motius i excuses diverses. Ha escoltat i s'ha fet escoltar, li han donat la raó
tenint-la i sense merèixer-la i l'ha donada tants o més cops. Ha rigut i ha fet
riure i prou que s'ha cuidat de no donar motius pel plor. Així que no ha
d'estranyar a ningú que força gent es recordi que és el seu aniversari, el
primer d'ençà que el van donar per jubilat.
Haurà de passar
aquest dia si fa no fa com va passar l'anterior i com deixarà que passin els
propers. No hi haurà dinar familiar ni sopar d'amics. No arribaran visites
sorpresa ni regals inesperats. I què. Ella s'esforçarà d'una manera o altra per
fer-lo sentir especial i trobarà el punt just entre la tendresa i la ironia.
Però seran ells dos sols, això segur, retinguts a casa. A l'hora del pastís
–perquè hi haurà pastís– obriran el portàtil per rebre l'abraçada virtual de
les nenes que cantaran plegades cada una des del seu racó domèstic. I es voldrà
fondre perquè a ell també li costa ser el centre d'atenció. I mirarà de
somriure, les galtes enceses, sense plorar perquè no toca –penes té el món–
però morint-se'n de ganes perquè l'emoció de fer-se gran vora la gent que
estimes no l'esborra cap tos seca, cap febre. La fa estranya i bruta, potser,
però no l'esborra. Per tant s’estalviarà les llàgrimes.
Una època curiosa,
els ha tocat. Qui els ho havia de dir, a aquestes alçades. Repassa les
notícies, un calc del darrer cop que les havia repassades. Xifra amunt, xifra
avall. Les converses dels grups encara no s’han posat en marxa, tota la
repetició de fotografies suposadament simpàtiques que ara va esborrant sense ni
tan sols haver-les obert. Llavors observa la imatge del seu perfil. Prem la
pantalla amb dos dits i amplia aquella cara tant com es pot. Els mateixos ulls
insolents i encuriosits que feia a les fotos de l’escola, aquelles fotos en
blanc i negre de la classe sencera asseguda per files al jardí de davant. Ben
clenxinats, el cap lleument de gairell, el somriure postís per al retratista.
Són els mateixos ulls i conserven la picardia afegida a una gravetat complaent.
I les pestanyes llargues i fosques. De la resta, què en queda? Del que era
aleshores, els seus costums i somnis, les seves manies, del llenguatge
atropellat, què n’havia conservat? Si en aquell moment hagués pres un paper en
blanc i hagués escrit deu desitjos, quants serien complerts hores d’ara? Li
semblarien absurds, ridículs o, pel contrari, se n’hauria de plànyer? Fem-ho a
l’inrevés. Si en aquest precís moment agafés el mòbil i per un mecanisme improbable
aconseguís fer arribar un missatge a aquell vailet, quins deu consells li
donaria? Miraria d’assegurar-se que sabés arribar just al punt on es troba ara?
Perquè no pot queixar-se de res, no hi ha res de què penedir-se més enllà dels
retrets que hom ha de fer-se per ser honest i coherent i assegurar-se el passi
adequat per al judici final. Res sinistre, vergonyós o patètic per a retre cap
severa penitència. Li ha tocat ballar molts tangos i no s’ha arronsat, ha mirat
de seguir el ritme amb tota la traça de què ha estat capaç. Ha assumit riscos i
reptes. Ha hagut d’escollir un camí i deixar-ne d’altres enrere. Ha dit que sí
i ha dit que no. De vegades s’ha avançat i de vegades ha vist com se li
avançaven. Total és una mica això, al capdavall, una partitura només per a
nosaltres que no coneixem fins al moment de tocar-la.
Ella ja s’ha llevat.
L’ha sentit venir cap a ell travessant el pis. Se li asseu al costat, li pren
la mà i se’l mira als ulls. Per molts anys, Carles, per molts anys.