POSTAL #13

 

 

Una boira espessa ha emmalaltit sobre l'estany i fa una estona que remuga sense gosar bellugar-se. Diries que és conscient que la pluja no pot tardar i per això s'espera. Com que resulta impossible distingir més enllà d'una estona, he posat música. Res extraordinari. Hi ha una capsa de discos que ja eren aquí quan jo vaig arribar, però que fins ahir no havia saludat. He descobert que algú que em va precedir devia enamorar-se del jazz. I malgrat tot, l'amor suprem encara és aquí. Brut de pols dins d'una capsa de cartró.  



L'ENTRADA QUE FA CENT

Passejar per una ciutat estrangera durant hores, i oblidar-se que l’hora de dinar s’ha quedat adormida a l’hotel, que ja arribarà a temps de sopar. Fer fotos de racons i parets, de cels ennuvolats i aigües narcisistes, per a acabar oblidant —de tota manera—. Entrar en una llibreria, regirar els llibres pel davant i pel darrere i castigar-los en fila índia davant de la caixa, en quantitats gairebé excèntriques. Seure al menjador, encara per vestir, a llegir durant l’estona que li cal a l'aigua per a arrencar el bull a la cuina, sense badar boca. Aixecar-nos alhora, per tirar la pasta. Somriure abans de seure altra volta a acabar el capítol i no sentir res més que un gos veí o el tràfec dels cotxes destorbant el centre. Anar a dormir tard, molt tard. Deixar els plats per fer. O anar a dormir aviat, molt aviat. La cuina neta, tan endreçada. No aixecar-se fins que no sigui absolutament indispensable. Potser fer l’amor, amb la porta oberta i els ulls mig aclucats. Anar al teatre, porucs de son, i embadocar-se a la sortida veient sortir el repartiment vestit de carrer. Aleshores seure a fer un cafè amb llet i demanar un altre sobret de sucre al cambrer, que ja venia. Parlar per telèfon fins a esgotar la bateria d’un aparell que és massa gros per a ser un mòbil. Riure de qualsevol cosa, abans i tot d’acabar d’explicar-la. Pujar al tren de sobte, per veure les vies passar. O dur el cotxe per carrers desconeguts i descobrir balcons i roba estesa. Escriure tota la nit, una col·lecció sencera de nits. Decidir sobre la marxa, tan depressa que provoqui vertigen. Però desdir-se’n de seguida, sense por. Llençar-se en teories sense paracaigudes i rendir-se a les idees més inversemblants però tan ben raonades que facin patxoca. Escoltar música amb devoció, orgullosament i natural. Tornar a escoltar la mateixa música amb més devoció encara, naturalment i orgullós. Recordar els títols i l’ordre de cada cançó i conèixer l’autor de la portada i el gir metafòric. Provar un verí no massa traïdor i després un altre encara menys fatídic. Deixar-ho córrer. Traspassar sense mirar. Beure aigua de l’aixeta. Menystenir les hores. Menystenir els dies. Menystenir els anys. Fins que el naixement de les teves filles prenyi la teva vida de sentit. I acabar d’escriure això, i somriure.  

 

POSTAL #12

Vaig omplir de seguida el quadern, com un calaix buit en una merceria. Crec que no tinc dret a encetar-ne un segon, així que obvio les paraules que se m'acumulen per tots els racons. L'excusa, l'he trobada en la llenya que em cal començar a recollir, si no és que vull trobar-me l'hivern a sobre. Aquí dalt fa molt fred. Per desgràcia, no prou per a glaçar la memòria. Avui, he reparat jo mateix l'aparell de les mesures. He aprofitat tota la llum d'un migdia per a esbudellar-lo i se m'ha rendit. Ara que li conec el cor, ja no podrà defugir-me. No n'estic segur, però diria que —mentre sóc fora— un animal festeja la casa.

MASSA EVIDENT

-Doncs no ho entenc.

-On és la diferència?

-Què vols dir?

-Mai no entens res.

-Potser és que no t'expliques.

-Potser és això.

-Jo m'hi esforço. És evident.

-Sí. Tota tu ets evident.

-No pas com tu. Que ets tan enigmàtic.

-No et pensis. Ja fa temps que estic massa resolt i tot.

-Això. Enigmàtic i metafòric.

-En qualsevol cas, no ho entens. No cal que hi donem més voltes.

-Depèn. Sovint em cal un motiu per a fer les coses. Sovint.

-Vols dir?

-Vull dir que —veient-te aquí assegut— m'adono que només sovint, no sempre, de fet.

-Mires d'ofendre'm, potser?

-No. Els dies de l'odi ja van ser convenientment emmagatzemats.

-Potser convindria anar desempaquetant algunes coses, no et sembla?

-Potser en vam deixar massa per embalar, diria jo.

-"coses que es van perdre a la mudança", bon títol per a alguna cosa, oi?

-Una mica massa evident. Per ser tu, vull dir.

-Una mica massa rebuscat. Perquè tu l'entenguis, vull dir.

-Quin any vas acabar la carrera, tu?

-Per què ho preguntes?

-Per saber-ho i prou.

-El mateix any que tu, suposo.

-No, el mateix any no. Aleshores ja era més jove que tu, recordes?

-No sé on vols anar a parar.

-Que no és evident?

-Doncs mira, ara vaig ben perdut.

-Com les coses de la mudança, ja veus.

-Quan vols, ets ben malparida, no trobes?

-Només quan vull.

-Vols que torni a començar?

-Sí, si us plau.

 

 

 

POSTAL #11

Una sèrie de pluges enutjades m'ha vingut a visitar. Em fa difícil la feina, però me'n surto. Per distreure'm, he començat un registre de paraules que ella no devia arribar a conèixer. De seguida que se m'acudeixen, les escric en un quadern com aquells que tu empraves. Me l'he fet pujar expressament. Potser més endavant m'entretindré a posar-hi un ordre, alfabètic suposo. De moment, encara són un camp de batalla. Hi ha cops que em vénen tants mots al cap que em veig obligat a aturar el bolígraf. Hi ha anotacions que m'estiren un somriure. D'altres, en canvi, m'omplen l'estómac de pedres. 

GOSSOS BESSONS

Sec a les escales de la galeria i penso si aquestes columnes em sabran protegir quan pesi massa la nostàlgia de la pluja. Dos gossos bessons -gairebé tenebrosos- ressegueixen l'ombra del menjar aliè i tornen a la seva mestressa que els procura amanyacs vergonyants. Una criatura estrangera crida mentre corre d'una punta a l'altra d'aquest espai diàfan, sobretot ara que la gespa és humida. Trobarem els records adients, amagats rere les pedres que algú va restaurar a còpia de mentides i enviarem postals que els convertiran en tot allò que convé per a tot aquell a qui convingui -molt més que no pas a nosaltres-. Però no fugirem. Aquest cop ens quedarem per sempre en aquesta portada de disc compacte. Orfes de tot color, com aquell qui diu, inventarem títols originals per a cançons sense substància, que gent molt més jove que nosaltres tocarà de qualsevol manera amb instruments atrotinats que els seus germans han avorrit o instruments oblidats per un oncle bohemi a les gorfes dels avis per part de mare. I ens sentirem importants quan -asseguts al pis de dalt d'un autobús- un home brut parli sol i en poguem entendre els renecs. No podrem evitar escoltar els seus planys maleducats i farem d'un somriure el nostre secret petit. I veurem passar avions, l'un rere l'altre, com si fóssim nosaltres que ens haguéssim inventat el diluvi. Sortirà el sol per a trair-nos el discurs i tornarà la pluja com una picada d'ullet que la ciutat ja ens va prometre. No llegirem mai més si no és tan contemporani que faci mandra i tornarem a posar les nostres orelles en posició aleatòria. I ens deixarem sorprendre. I ens sorprendrem. I aleshores, finalment, tancarem el llum i la porta del balcó, passarà una ambulància a tota velocitat, i ens adormirem. Junts. Tu i jo.

TRENTA-CINC

Es passa els cabells rere les orelles però de seguida un acte reflex li fa tornar a repetir el gest, però a la inversa. Somriu. Perd la mirada en alguna altra banda que mai descobrireu i s'incorpora a la conversa a destemps però amb decisió, fent sentir la seva veu. I aleshores sembla que ja no la faríeu callar, perquè té raó, tota la raó del món. Però s'aixeca d'una revolada i enceta qualsevol altra activitat que òbviament no té relació amb la que veníeu compartint. Se n'oblida i ve a seure un cop més, encreua les cames i reprèn el fil. Més o menys. De vegades no sabríeu dir si és cert que no recorda una cosa, si és possible que sigui el primer cop que en té notícia o si és només una impostura, la màscara de filla petita que sempre pot servir d'excusa. Però fa petar la llengua i mou aquells dits fibrosos amb tanta eloqüència que endevineu què amaguen. Encara que no us hi podríeu jugar res perquè els seus ulls de mel fan riure l'habitació sencera si ella ho vol, o potser plorar, si és que s'escau. I no en podeu estar segurs, perquè mai és prou vostra, mai del tot. I més val que no us enredi en un dels seus dubtes perquè —creieu-me— us hi podeu trobar enredats abans i tot que us n'adoneu. Potser llavors pensareu que li heu vist el truc, que sabeu la fusta d'on la van tallar. No us ho cregueu. Ella enfilarà carrer avall i vosaltres romandreu encara al punt on éreu, atrapats en un nus indestriable. La mirareu i entendreu que ja no hi arribareu. Jo la vaig conèixer quan fregava l'edat que se't permet fer tot allò que ja no t'interessa de fer. Esquifida i pigada, tota esquena. Reia per qualsevol cosa i parlava a batzegades com si els mots no poguessin mantenir l'equilibri sobre aquells llavis amples. Arquejava amb insolència les celles i ara ja ha fet trenta-cinc anys.