DISCO 2000 (Rain in Venice, Geoffrey Burgon)

Li va dir “vine” i hi va anar. Aleshores li va dir “parla’m” i ell va provar d’extirpar-se les paraules de dintre els budells, pastoses i brutes. Li va dir “toca’m” i va portar els dits fins a la seva pell. Primer una mà i després l’altra, passejant sobre els seus ossos amagats. Li va dir “fes-me un petó” i ell va tancar els ulls per apropar els llavis ressecs de silencis però ella va dir “mira’m” i la va mirar mentre la llengua li travessava un teló de dents de marfil. Li va dir “treu-me la roba” i va esquinçar-li la brusa i la faldilla d’una estrebada encara amb l’esguard impassible. Li va dir “llepa’m” i ell va desplegar la catifa vermella per caminar en el seu cos ja nu. Li va dir “fes-me l’amor” i la va penetrar fins que llur pubis es refregaren violentament de manera espasmòdica. Li va dir “no et moguis” i ell es va escórrer dintre seu mentre provava de no tremolar. Li va dir “ves-te’n” i va cordar-se els pantalons, creuà la porta i desaparegué. Mai més no l’ha tornada a veure.

TALLER (microrelat emprant les primeres paraules de cada línia d'un paràgraf ja existent)

La segona vegada que la vaig veure, tan blanca, tan neta, amb el vestit emmidonat i la toia reposant entre les seves mans, entrava a l’església i el món sencer s’aixecà com si una descàrrega elèctrica hagués recorregut aquells bancs de fusta encerada. El silenci tenia por de trencar-se i per això s’esperà fins que ella fou davant mateix de l’altar. El dia començava aleshores, la vida mateixa començava aleshores i jo portava els ulls als cordills de les sabates perquè la sola idea de deixar-los passejar per la sala m’hauria dut a plorar i no volia que ningú advertís la meva por. Una por petita. Una por encara per fer. Em sentia presoner d’aquell vestit fosquíssim i una veu esquifida dintre el meu cap demanava auxili a qualsevol que volgués escoltar-la. Milions d’espelmes empudegaven i pervertien l’aire. Impossible respirar. Vaig mirar de distreure’m pensant en el plat de pasta que la mare m’havia promès. Si em portava bé, la promesa incloïa un dineret al portamonedes. Però la filla dels veïns era morta i l’havien vestida de primera comunió, una nineta morta, la segona vegada que la vaig veure.

HISTÒRIES D'UNA FILLOLA II

                                    

Per on anàvem? Això mateix. Un dia són molts segons i fan falta de vint-i-vuit a trenta-un dies (segons el cas) per fer un mes. I, exactament, dotze mesos fan un any que, amb tot, sempre té tres-cents seixanta-cinc dies. I això, més o menys, és el temps. No sap perquè sempre que es capfica en la mesura del temps pensa en aquelles nines russes de tots colors que la tieta Natàlia va dur d’un dels seus viatges i que reposen ben endreçadetes a la lleixa de la saleta, davant dels devedés de l’Audrey Hepburn. I és que el temps serveix per mesurar moltes coses, moltíssimes, com per exemple l’edat. Quin temps té? Diuen les pesades dels nadons quan emprenyen pel carrer a les pobres mares que n’empenyen els cotxets. Un sap l’edat que té si es recorda del dia que va néixer (tampoc no cal ser l’Einstein ja que curiosament és el mateix dia que el de l’aniversari). La Maya, osigui jo -és una mania que tinc de parlar en tercera persona però no patiu que no és patològic-, va néixer el cinc de març i si restes de l’any corrent l’any que vas néixer, doncs aleshores obtens la teva edat. No és molt complicat, oi? Només és una resta de quatre xifres per la qual no fa ni falta calculadora, em sembla a mi. Amb el temps també es pot mesurar la qualitat de les coses. Així, posem per cas, una cosa vella és vella i una de nova és nova que vol dir que tenen molt temps i molt poc respectivament. De vegades, ser vell és bo i de vegades és millor ser nou. El cotxe del seu pare és vell i això no és gens bo però, en canvi, la seva mare té un bagul que és molt i molt vell i es veu que com més vell és, més diners li donarien si es decidís a vendre’l, la qual cosa no passarà mai. I això perquè hi ha cops que vell i antic no són sinònims (que és quan dues paraules són diferents però vénen a voler dir el mateix com passa, i perdoneu-me la grolleria, amb tifa i caca, ja m’enteneu).

Doncs això, que la Maya no sap si les estrelles tenen molts anys o no però li sembla que déu n’hi do. N’hi ha que brillen menys que altres. Ella pensa que potser és perquè són més velles i fa més temps que ningú no els treu la pols. No sé. Qui pot saber-ho. A ella li agrada més pensar que són forats al cel que no pas planetes amb llum que són molt i molt lluny d’aquí penjats a la galàxia com un web a la xarxa. És possible que sigui perquè és més poeta que no pas astrònoma. De tota manera, valdrà més que comenci a passar. Bàsicament perquè la Maya encara està sota la pàtria potestat dels seus progenitors (que vol dir papa i mama) i ja fa molt de temps que ha tret la Derricke a passejar i si els explica que s’ha distret mirant els estels ells diran que sempre està a la lluna, com que mai no entenen res...

NO HI HA PITJOR TORTURA QUE PENSAR

Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i la volia prendre de la mà i endur-se-la lluny, molt lluny, però només la va començar a besar potser perquè en tenia ganes o potser perquè calia fer-ho. Una mica per això i una mica per allò.

Un somriure.

Per dins plora. Ella no ho sap però ell sí.

Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i volia estar en silenci i abraçar-la des de la seva postura i no veure-li la cara, només sentir-la a prop, només sentir-la una estona, per petita que fos. Però va redreçar-la cap a ell i va començar a parlar-hi. Un somriure. I aleshores a besar-la. Potser perquè calia fer-ho. Potser perquè en tenia ganes. Potser perquè no hi havia manera d’evitar-ho.

Encara un altre somriure.

Encara plora per dins perquè l’estima i no ho acaba d’entendre. Ningú no li ha ensenyat la diferència entre estimar i ser estimat i sovint en confon els conceptes. Sempre juga amb les regles que els altres escriuen per ell i no gosa dir que no tot i que ja n’està ben tip de jugar. Potser si digués que no, si gosés, no l’estimarien i ell no podria estimar i s’adona que no sabria viure si no pogués ser per vessar tot aquest amor que guarda dins. Podria ser que estigués enviant-lo en la direcció equivocada però prefereix enviar-lo que llençar-lo a la brossa.

Un somriure.

No.

Molts somriures.

Ara són a l’habitació i s’han tret la roba. No hi ha molta llum i ell voldria tota la llum del món. Encara que no hi hagi llum ell la mira i voldria estar així tota l’estona. Treure’s el rellotge i oblidar-se de l’hora. Però ara són aquí i demà ja no hi seran. Ara són aquí i probablement no hi tornaran a ser. Potser per això es treuen la roba i no té temps de mirar-la. Es treuen la roba i ell no recorda quina roba duien quans són nus l’un al costat de l’altre. Ell l’estima i ella l’estima. Ell pensa que ella l’estima. Ella pensa que ell l’estima. Ell no l’estima. Ella no l’estima. Ell pensa que ella no l’estima. Ella pensa que ell no l’estima. Ell vol estimar-la. Ella vol estimar-lo. Ell pensa que vol estimar-la. Ella pensa que vol estimar-lo. Ell pensa que ella vol estimar-lo. Ella pensa que ell vol estimar-la. Ell l’estima. Ella l’estima i aquesta pot ser la raó que siguin despullats. L’un al costat de l’altre. Els fa por que passin les hores i encara llur cossos no s’hagin fregat. Ell vol fer l’amor però no vol haver-lo de fer i sap, tanmateix, que per fer-lo caldrà haver-lo de fer i adonar-se, més tard, que el temps ha decidit esgotar-se de totes maneres.

Ell vol més temps així que la besa tendrament darrere les orelles i les cames i els braços, els dits, els pits, els cabells, l’entrecuix, la besa per tot arreu perquè vol omplir-la de besades i això a ella l’excita. Això a ell l’excita. Ella perd l’excitació perquè el temps és escàs i l’amor massa llarg i ell perd l’excitació perquè una cosa portarà l’altra i voldria encara gaudir del joc molta més estona. Tota la tarda. Tota la nit. Tota la vida.

Un somriure.

Una caixa plena de llàgrimes de cartró.

Ella està més excitada que mai i ell s’ha oblidat completament que calia mantenir l’erecció perquè estava massa enfeinat estimant-la, donant-li la viva impressió que la vol. I la vol. Ella el vol però cal que ell la vulgui ja, abans ella no en perdi les ganes i ara ell ho veu i es posa molt nerviós perquè no la vol penetrar, vol que l’estimi. Vol que obri els llums i se’l miri perquè vol veure-li els ulls com li diuen t’estimo. T’estimo. Vol fer l’amor, és clar, sobretot després de tot aquest temps vol fer-lo més que mai però per què cal que es limitin a aquest espai, aquest moment, que es limitin a aquesta trista hora. No vol pensar però pensa, ara més que mai. El que vol no és el mateix que el que també vol. Ella és aquí. Són sols i potser no hi tornaran a ser perquè la història és capriciosa i ara els protagonistes i les víctimes són ells, de manera que es decideix a fer-ho. Si no ho fes, se’n penediria més endavant i detesta la idea de recordar aquesta estona com un plany, com un retret, un estúpid retret amarg.

Un somriure i un petó.

Un calfred massa poc oportú.

Ara es vesteixen. Efectivament s’ha fet tard i cal no esperar-se ni un segon més perquè la història podria acabar malament de debò. El comiat ha arribat, finalment, i no han pogut fer l’amor i no poden agafar-se de la mà, ni mirar-se com aquell qui diu perquè tots els ulls es claven sobre d’ells dos. Ell no sap què vol dir per això diu tot el que sap que no cal dir, que cal no dir, per bé que no se la mira als ulls mentre li parla perquè no pot. Si la mira als ulls recordarà la seva mirada i prefereix recordar la plaça, els carrers, la gent, les pedres de la vorera, les burilles del terra, els arbres movent-se lleugerament, el cel canviant de tonalitat, els peus, qualsevol cosa que després podrà fàcilment oblidar. Si la mira, recordarà. I oblidar-la convindrà un esforç que sap i entén que no és capaç de fer perquè ja l’estima i no vol estimar-la. Perquè si l’estima, ella no l’estimarà. Perquè si la recorda, ella l’oblidarà. Però així i tot l’estima i la recorda. Pot ser que només és que vol estimar-la i recordar-la o que només vol recordar-la per tal de creure així que l’estima de debò i no només perquè en té ganes.

Un somriure.

Un darrer somriure.

Un petó.

Un darrer petó.

Ell no vol que ella se’n vagi. Ella no vol que ell se’n vagi. Ell no se’n vol anar. Ella no vol anar-se’n. Ell ha de marxar. Ella ha de marxar. Ell és a l’esquena d’ella. Ella és a l’esquena d’ell. Cap dels dos no es gira. Ell sap que si es gira, ella estarà esguardant-lo. Ell sap que si es gira, ella no estarà esguardant-lo. No vol girar-se. Vol veure-la per darrer cop. No la vol veure més. Vol veure-la tota la vida. Vol que ella l’estimi. Sí. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell ja no l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, així, tot el seu amor tindrà sentit. Podrà callar. Podrà parlar-li. Podrà besar-la o no besar-la. Acaronar-la o no acaronar-la. Faran l’amor tot el dia o ja no el faran mai més. Faran l’amor sense fer-lo durant hores eternes i la penetrarà mil anys després o no la penetrarà o la penetrarà a cada moment i ella deixarà anar un gemec de plaer que no podrà oblidar mai i després fumaran o no fumaran i ell olorarà el seu perfum sense perfum i la desvestirà i la vestirà i la desvestirà i la tornarà a vestir i baixaran al cafè i seuran l’un davant l’altre i els silencis no li faran por mai més i ella els començarà a témer i parlarà i ell somriurà i ella plorarà per dins però ell ho sabrà i li farà un petó i ella entendrà que l’estima. Ell l’estima. Ella entendrà que l’estima. Ella l’estima.

Un somriure i un plor.

Un plor i un somriure.

 

PER BESUCS, COM TOTS NOSALTRES

-què fas?

-que no ho veus?

-sí, és clar, però, vull dir, perquè escaneges tot això? Que no ho tenim en paper ja? Que no t’agraden les nostres fotos?

-les teves fotos. Són les teves fotos.

-Jo em pensava que eren de tots dos.

-Sí, jo també m’ho pensava.

-I ara, per què plegues?

-Ja he acabat.

-No, va, ensenyem això que feies. A veure quines fotografies, saps que tenim un programa que

-Tu mateix. Són totes aquestes de sobre l’escriptori.

-Osti, no pot ser, t’adones com passa. On vas ara?

-Surto.

-Com que surts? Que no veus l’hora que és?

-Em sembla que puc sortir a l’hora que vulgui. Em sembla.

-Dona, és clar, només que he sentit que plouria. Veus? Jo diria que ja esta plovisquejant.

-Adéu.

-Vols que t’hi acompanyi?

-On?

-Ves, a donar la volta.

-Per què hauries de venir tu?

-No ho sé. Perquè fa temps que no sortim plegats tu i jo, a passejar per la sorra.

-

-Pren el paraigües de tota manera. Per si de cas.

-El teu paraigües?

-Com, el meu paraigües?

-El teu paraigües. Que potser no són teus tots els paraigües?

-Però amb què em surts tu ara? Em creia que ja s’havia acabat tota aquesta cançoneta.

-Quina cançoneta?

-Tota aquesta història del què és meu i el què és teu.

-No, no. No n’hi ha cap d’història. És tot teu i ben teu. Prou que ho saps. Tot.

-Vine anem, t’hi acompanyaré. No vull que agafis un refredat.

-Ah, és clar i, com que tu m’hi acompanyes, el refredat s’ho pensarà dues vegades, oi?

-Escolta, no tinc cap ganes de brega. Si no vols no t’acompanyo i punt. Ja està. Vols anar sola? Vés-hi sola. No en parlem més. Vols deixar el paraigües aquí? Au, vés sense paraigües. No sé quina mosca t’ha picat però vés on et plagui. Fes el que et doni la gana. Quan et passi ja m’ho explicaràs.

-Mira. De moment, és evident que aniré on em plagui i faré el que em surti del nas. Soc ben lliure de fer el que vulgui i anar on em roti, no et sembla?

-Què vols dir, “de moment”? I és clar que ets lliure. Lliure com un ocellet.

-Saps? He estat pensant. Tota la tarda que hi dono voltes i potser valdria més

-què valdria més?

-Valdria més que ho deixéssim estar. Una temporada, vull dir.

-Però què m’estàs dient?

-Ja m’entens, tot plegat ha estat massa fort i no hem pogut superar-ho. No passa res. De vegades passen aquestes coses.

-Perlamordedéu era això, oi?

-Doncs sí. Això, era.

-Sortim, sí. Potser ens anirà bé i tot remullar-nos una mica el cap i veure si, a la fi, ens espolsem tota aquesta merda.

-Aquesta merda? Quina merda? Ja pot ploure tota la nit que “aquesta merda” no se n’anirà ni que troni i llampegui tota la puta nit! Mira, saps una cosa, demà mateix me’n vaig. Faig les maletes i me’n torno. Tu queda’t aquí i jo me’n vaig a la ciutat. Ja estic tipa del mar i aquesta maleïda casa. La sal i la pols omplen les parets i els mobles. Però que no te n’adones tu? Ja no puc més. És una pols que s’arrapa als marcs de les finestres, que s’enganxa a cada pàgina dels meus llibres. Tinc la pols ficada al cap. La pell se’m torna pols! Ja sé que ningú la veu però aquest coi de pols hi és! Una pols salada que ja no se’n va. No se’n va mai però jo sí que me’n vaig. Demà mateix. A primera hora.

- Escolta. Escolta. Escolta. No t’acceleris. Espera, d’acord. Si ara no vols sortir doncs seiem un estona i parlem. Et faré un cafè i posaré aquell disc d’en Satie que tant t’agrada.

-No entens res, oi?

-Digues, hi vols llet al cafè?

-Res de res.

-Dues de sucre, oi?

-Vols fotre el favor!

-De seguida estic per tu.

-

-Té, pren. Collons! La mare que et va

-No el volia el cafè.

-Joder, però no calia que me’l tiressis per sobre, no? Ho deies i ja està, no creus?

-Ho sento

.

-Sí. Jo també “ho sento”.

-Au, puja a canviar-te.

-Em sembla que m’he escaldat.

-A veure, deixa que ho miri. Poca cosa. Res. Exagerat. De seguida plores.

-Què fas?

-No ho veus, treure’t la camisa.

-No. Vull dir, què fas?

-

-Ah, clar, ja ho entenc, ara vols fotre un clau.

-Vés a la merda.

-No, vés-hi tu a la merda.

DISCO 2000 (Closedown, The Cure)

Hi ha algunes frases o fins tan sols paraules que s’obstinen a rebotir-te la memòria. Jo mateix us en podria citar un fotimer. És possible i més que probable que no resultin extremadament interessants, sobretot pel fet que cadascú és com és i es guarda per un mateix, per tant, la pròpia col•lecció de banalitats. És ben cert que sovint no es tracta d’un simple entramat de verbs i sintagmes de tot mena, sobretot circumstancials. No. Allò més cru de la maleïda història és que s’hi acostuma a incorporar la imatge, a qui ningú no ha convidat. Tot un seguit de fotogrames, en color o poderós blanc i negre. Escenes de les quals el temps en multiplica el mal gust estètic o el desencert estilístic. Colors passats de moda que s’entossudeixen a no canviar les guies cromàtiques tot i els temps moderns i les noves tecnologies noves. Encara així, tampoc això és prou perquè, per descomptat, hi cal incloure olors i sensacions, perfums carregosos i dissenys asimètrics, angles i perfils, cantonades on, per desgràcia, la memòria sol passejar quan, per exemple el cel es va enfosquint i, enfurismat, es decideix a ploure. De vegades, he tingut fins i tot la sensació de voler consultar aquests arxius de records i, tot i no voler-ho, m’adono que la testa comença a despirular-se sense aconseguir, no obstant, concretar tanta estúpida nostàlgia en un passatge poc o menys tangible. És a dir, que a sobre d’ocupar-te furtivament tot el disc dur, es converteix en capriciós i no gosa deixar-se fer, el molt podrit.

Fa una estona, sense anar més lluny, jo estava tranquil•lament estirat al sofà amb un llibre a les mans el títol i l’autor del qual ara no revelaré (tingueu per cert en qualsevol cas que no era precisament feixuc). Llegia. Vet aquí. I us voldreu creure que he arribat a llegir una mateixa frase fins a quatre vegades seguides? L’una rere l’altra. “ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado” . Impossible travessar aquesta fotuda frontissa. Alguna idea em ballava entre cella i cella i obstinadament jo provava de fer-la surar, fer-la visible sobre les ones de la superfície. Fer-la present. Especificar-la. No hi ha hagut manera per molt que he fet us (fins i tot) d’estranyes i místiques fórmules apreses en la intimitat més escatològica d’enteses revistes de color rosa. Us prometo que he mirat d’auto ajudar-me. Res de res.

Aleshores he caigut en el fet que escoltava música.

LA MEVA FILLOLA MAYA

La Maya passeja per la platja i es mira els estels. Li agraden els estels. Pensa si es tracta de forats al cel o bé planetes perduts en l’espai que envien la seva llum fins a nosaltres. Algú li ha dit més d’un cop que una cosa és poesia i l’altra astronomia però ella no hi entén massa. Ni d’una ciència ni de l’altra. Perquè la poesia és una ciència. Sinó que li preguntin a la seva professora de català que n’ha d’estar absolutament convençuda quan s’entesta fer anàlisi de tots i cadascun dels versos de qualsevol dels poemes dels que ella anomena clàssics. Pel que fa a l’altra branca del saber, tampoc no en sabria dir gran cosa. Mira, aquesta tarda mateix, encara prenent el sol sobre aquesta mateixa sorra, ha tornat a demanar-li a son pare si era veritat que la Terra era rodona. No per res. És només que mirant l’horitzó, una no ho acaba de veure clar. Potser els astronautes des d’allà dalt i els satèl·lits que fan servir els homes del temps en tenen una altra visió però la seva no pot ser més plana. Se suposa que fins i tot els seus ulls són esfèrics. Els seus ulls! És clar que no cal que patiu que no se’ls pensa treure de llur òrbites per tal de comprovar-ho. Amb tot, altres genis abans que ella van fer coses pitjors, fixeu-vos en l’orella de Van Gogh o els assajos a Muroroa. (Resulta ben curiós batejar aquells experiments macabres igual que les trobades de cada divendres a la tarda amb el grup de teatre. Encara que, ben mirat, no deixa de ser un espectacle).

De vegades li passa això, a la Maya. Veu les coses i pensa. Massa i tot, es diria. La seva mare sovint l’acusa de pensar massa. Sobretot quan un estol de preguntes se li presenten sobtadament i mira de deixar-les anar una rere l’altra a taula durant l’hora de sopar mentre el pare mira les notícies i el silenci és or. Or, mirra i encens.

Li agrada molt a ella la platja. Li encanta passar els estius vora el mar i adormir-se sentint-ne la remor des de la finestra de la seva habitació com si tingués una enorme petxina enganxada a l’orella. Perquè la música i el mar ja fa molt que són amigues. Abans i tot que nasqués la Maya o bé els seus pares, abans que nasquessin els pares dels seus pares. En fi, que ja venia d’abans. Perquè a veure, abans, com us ho diria. Abans era fa una estona però també ara serà abans d’aquí a una estona. No sé si m’explico. Abans, ara, després. Veus? Pensa la Maya, això també deu ser rodó, com la Terra i els ulls. Abans, ara, després, abans, ara, després, abans, ara, després. I així anant fent. Per entendre’ns, això representa que és el temps. Ho sé, és un bon embolic. Potser per això es van inventar els segons que fan servir per obtenir càlculs com déu mana. Un segon és, exacte, un segon. Vaja, això ja són dos segons. Pràcticament cada síl·laba és un segon. Molt bé. Doncs seixanta segons són un minut i seixanta minuts, una hora. Però un dia, no us penseu, no són seixanta hores. Un dia són vint-i-quatre hores. Vejam, deixeu-me fer números, es diu, un dia són... molts segons. És que avui la Maya s’ha deixat la calculadora a casa. Quin rotllo. Mira que tot sovint la pren a sobre però justament avui havia sortit només a passejar una estona per la platja i pensava que era dia de lletres i no de nombres i per això l’ha deixada sobre l’escriptori. Entre una barbie i un llibre de butxaca de Kierkegaard.