PAPER FOTOGRÀFIC

La plaça és plena de gent
i enmig d'aquest riu de noms
que no coneixerem mai
-com si juguéssim-
nosaltres ens amaguem
i potser em dones la mà
sense que vegi ningú
com jo adoro el teu somriure
mentre, d’algun racó estant,
el flash furtiu d’una càmera
fa immortals totes les pedres
que hem vingut a visitar.
I ens trobem, sense haver-ho triat,
que hi compartirem l’eternitat
d’un bocí de paper fotogràfic
que no arribarem a veure junts.

TALLER (exercici "O tempore, O mores!")

Quin goig, llevar-se a dos quarts de cinc del matí i lliurar-se a una dutxa congelada procurant no fer soroll i no obrir més llums de les imprescindibles per no despertar la canalla i tancar la porta sabent que, encara que no els puguis dir res, ells són allà, dormint a casa, l’espai de trenta metres quadrats que és vostre i només vostre. I sortir al carrer que diries que encara no està del tot a lloc fins que la música ensordidora dels camions d’escombraries certifiquen que la ciutat és ben viva i a punt. I recordar-se d’on vas aparcar el cotxe i la sort d’haver-t’hi de barallar perquè s’engegui, aquella mena de tos que té el pobre i tu l’acaricies amb un drap i neteges el vidre perquè et permeti, si més no, veure-hi un parell de pams per davant. I la incertesa de no saber mai si es calarà a cada semàfor o si la llumeta encesa de la reserva és només una broma o finalment podràs arribar a la fàbrica a l’hora. I aquell rum rum a l’estómac, un neguit enjogassat que et recorda que no vas pagar l’assegurança a temps i que, si et paren no sabràs què dir, però ja se t’acudirà alguna cosa que ets jove i et bull la sang. I ningú diria que són encara no les cinc quan poses el radiocasset a tot drap i cantes com si t’hi anés la vida en aquell anglès tan poètic que cap anglès mai no entendria. Aquelles cançons. I quasi millor si es fot a ploure, aigua beneïda que baixa directament del cel per fotre’t el viatge enlaire, sobretot si el neteja parabrisa fa temps que es va jubilar i sempre dius el mes que ve. I aparcar al descampat i omplir-te les sabates de fang que ja no se n’anirà en tot el dia, fang de debò, només per tu. I saludar a la parròquia tots amb aquella cara, tot mecaguns i conys per no haver estudiat prou quan era el moment i passar les hores carregant tones d’una banda a l’altra, sentint com l’esquena es fa miques, poquet a poquet, però com et pertany cada minut, cada segon que l’encarregat t’aixeca la veu i tu calles encara que el pelaries ni que fos amb un tros de canonada i ets tan viu, tan afortunat de poder fer aquella feina de merda que et poses a xiular la mateixa cançó del cotxe i esperes que sigui l’hora de dinar per criticar la dona i les criatures amb els altres a la part de darrere i el pa sec és tan refotudament bo ni que et torni el mateix gust agre de la tonyina dels darrers deu anys que ni per tot l’or del món menjaries el pernil aquell de la cafeteria, que sembla de joguina o bé de goma. I tornes a la teva i ja pot ser llarga la jornada que al final s’acaba i reses perquè la tapa del delco no estigui mullada i puguis arribar a temps de veure les nenes abans no se’n vagin a dormir i penses en la parenta que no segur que no tindrà ganes de gresca, encara que, ben mirat, qui en tindria la pobra i és que, collons, gairebé millor que estigui tan cansada com tu perquè sino ja m’explicaràs d’on trauràs forces per fer aixecar el ganxo com déu mana, però l’abraçaràs i sentiràs l’olor de lleixiu i tots els productes de neteja, hi pot haver res de més dolç? I esperar que torni a piular el despertador i sant tornem-hi. I quin goig, collons que et fotràs a plorar. Quins temps aquells. Perquè tant se val si ho vas fer com si no, que aquí a la model sou tots igual d’innocents i quan surtis d’aquest forat les nenes tindran l’edat que tu tens ara i potser ja no es recordaran ni del teu nom, que no vols que vinguin, que prefereixes que recordin aquells dies, els dies bons, quan devien sentir l’espetec de la porta i pensaven, sí, que el pare se n’anava a treballar.

TALLER (exercici "locus amoenus")

De dins estant podies sentir el rierol que corria vall enllà, sense pressa, com un joc de criatures. A ella li agradava explicar que havien comprat la casa per aquella melodia però ell aleshores recordava el veritable motiu i arrossegava els oients fins al jardí del davant on la figuera s’aixecava imponent, com un gegant que reposa a la gespa i, si l’estiu ja anava de baixa, els convidava a prendre tantes figues com poguessin. Hom s’embadocava i corria a tastar les bosses de mel i ells s’estarrufaven des de la porta segurs que acabarien sopant a la fresca.

Els havia costat més que no semblava convertir-la en aquest paradís adorable que tothom els envejava, per això ningú no la reconeixia quan ells senyalaven amb un punt d’orgull la foto immensa que presidia la saleta de la llar de foc. Quatre pedres afusellades de blanc i negre. Ells recordaven cada cap de setmana, cada estiu que van venir a picar fusta i a treure males herbes amb les nenes que només volien córrer i enfilar-se a l’arbre. Hi havien abocat cada cèntim dels seus estalvis però també tota la matèria de què deuen estar fetes les il•lusions. Cap altra de les propietats que van anar escripturant amb el pas dels anys no els va omplir mai com aquella però tampoc cap altra els buidaria de la manera que ho féu la casa de la figuera.

A les millors èpoques, havien omplert la gespa de llum i una orquestra havia tocat standards. Els grans ballaven i bevien i els joves festejaven a la vora de l’aigua. Cap al final, quan ja anava un pèl torrat, ell s’afegia als músics i cantava time after time o my funny valentine amb el posat de Gatsby rural que guardava per l’ocasió i ella se’l mirava embadalida i les nenes reien i els gossos embogien per l’enrenou i per tot el menjar que anava pel terra. Hi havia lloc per tothom i podies trobar un oncle adormit a l’escala o qualsevol desconegut del poble fent cafè pel matí quan el campanar tocava a missa i les fulles de l’arbre tremolaven pel ventijol.

S’hi havia casat la gran, que havia arrossegat una cua llarga i blanca pel damunt de la gespa fins al peu de la figuera on havia dit sí, sí que vull, mirant a son pare i a sa mare que amagaven un plor tan dolç, un plor de siconi. I la petita, que no es casaria mai de la vida, hi havia vingut a parir el primer nét al pis de dalt, el mateix nét que més tard perdria dues dents un cop que s’havia enfilat a la branca més alta i cridava els cosins distretament des de la seva atalaia. Hi havien presentat la millor novel•la que ella escriuria mai i els periodistes la fotografiaven enamorats dels seus ulls grisos i el cabell recollit que començava a explicar l’edat que tenia.

Però la neu a l’hivern i la platja a l’estiu s’havien conxorxat contra aquella caseta. Tots plegats passaven les vacances lluny d’aquell univers enretirat que quedava a massa quilòmetres de casa per arribar-s’hi en cotxe cada cap de setmana. De vegades la mandra i de vegades la feina i de vegades la mandra i la feina servien d’excusa. I sí, hi anaven de tant en tant, posaven les coses a lloc, collien quatre figues i algun cop convidaven amics a sopar i diries que les pedres somreien esperançades però el cert és que sort de la canalla. Que la torre era viva perquè mantenia el secret de les trobades amoroses dels més joves, que furtivament es feien grans arrecerats a la llar de foc.

Algun cop, per Sant Esteve, quan venien tots a casa i menjaven canelons, s’havia parlat de vendre i ell s’esperitava i amb quatre crits els ho treia del cap. La figuera passava dels cinc metres i la sola idea de no veure mai més aquell arbre els feia callar. Que potser hi havia calers al món per pagar-los el preu d’aquell bocí de cel? I de seguida tot eren records que es cadenaven els uns als altres. Potser el gronxador que mai no ha anat bé del tot o la gosseta que van enterrar fa dues tardors. Potser aquell diumenge que van pintar entre tots quatre les gorfes i la gran els va confessar que havia començat a sortir amb el gendre i la petita va encendre un cigarro com aquell qui no vol la cosa mentre ells es miraven amb el cor adolorit de saber-les tan grans. I va pare, sí avi, canta alguna coseta. Canta’ns una cançó. I ell que s’aixeca. A dalt de la cadira a dalt de la cadira. I ell que s’enfila a la cadira i ella que no les té totes i li agafa la mà i ell comença a cantar i les nenes tornen a riuen.

Potser per tot plegat i ara que tots dos són jubilats i la ciutat se’ls comença a fer esquerpa, han decidit d’instal•lar-se definitivament a la casa de la figuera. Ella fa tres anys que va donar la darrera classe i a ell, al despatx, no el volen veure ni en pintura. De cop, ella li ho proposa quasi com una juguesca. Què et semblaria si anéssim a la caseta a escriure una darrera novel•la? I ell s’hi enjogassa i diu, jo et portaria el cafè i tu em llegiries les pàgines que hauries escrit. I ella, passejaríem per la vora del riu i hauríem de córrer cap a casa perquè la teva bufeta faria de les seves. I ell, o la teva, què t’has pensat? I els costa molt poc fer la maleta i agafar el cotxe aquella mateixa nit. Tot sopant a la fresca truquen a les filles i els ho expliquen i, durant la nit, ell no para de moure’s i de rebregar els llençols i ella el torna a tapar i s’aixeca a buscar-li un got d’aigua. Senten l’herba que balla i l’aigua que es baralla amb les pedres i algun finestró que no para de petar.

Al matí, ella llegeix asseguda sota l’arbre i ell hi arriba amb l’esmorzar.

-Quines festes, hauríem hagut de venir abans.

-Tresor, hem de parlar.

-Ho sé.

-...

-Ho saps que fou sota una figuera que la lloba alletava Ròmul i Rem?

-M’ho has dit tantes vegades que ja me n’havia oblidat.

-I t’ho he dit mai que les millors figues són les que tenen el coll tort?

-Els darrers cinc minuts encara no m’ho havies dit. Jo en sé una de bona.

-Digues.

-Les figues són el pa del pobre i les postres del ric.

-...

-Hem fet sort, oi?

-Jo en sé una altra.

-...

-No jeguis a l’ombra d’una figuera que la mort s’amaga al darrere.

-...

-M’han parlat d’un lloc a Suïssa.

-...

-Ja ho he arreglat tot. Divendres marxo.

-No vols que t’hi acompanyi, oi?

-Les figues com els amors, les primeres són les millors.

TALLER (exercici de psicomàquia)

Aquí plantat, sota aquesta aigua que m'escalda. Ben sol. Em miro els peus i veig l'aigua i la sang que s'escola pel forat en aquest joc de giravolts que no s'esgota. Em pregunto quina part de mi se'n va canonades enllà o si sóc tot jo que me'n vaig i desaparec. Aquest jo d'ara, si més no. I és només aquesta intimitat amb el que ja no seré que em fa por. No hi ha altra cosa que em faci por que no sigui aquest líquid que vaig ser jo quan es perd i confon per sempre més i el soroll que ho acompanya, tan net i tan brut alhora. La pell se m'estova i ja m'he perdut. Començo. Recomenço. O potser és que ja vaig acabant.

He anat fins a l'escorxador fent una passejada. Feia massa que no ho feia i ha tornat a ser agradable saludar la gent, aguantar la porta a una senyora més gran que jo que entrava rere meu i dir bon dia, passi passi. He preguntat a l'administrativa per les seves filles que havien estat refredades i, com que encara tenia una estona, m'ha convidat a un cafè de la màquina que hem fet sense seure, xerrant de tot i de res. M'estic deixant una bigotet fi i elegant i li ha fet gràcia i reia tirant lleugerament el cap enrere i tocant-se els cabells llargs que duia deixats anar. Jo m'he vist reflexat a la finestra i he pensat que un bigoti no fa gràcia però, veient-la tan complaguda, no m'he sabut estar de somriure i acompanyar pausadament la seva felicitat. Després, m'ha fet un copet a l'espatlla abans de tornar al seu lloc i jo he entrat a la sala gran arrossegant la porta i m'he disposat a passar les hores de la millor manera.

Hi he passat tota la jornada pràcticament sense ni un descans, pràcticament sense moure'm del lloc. Aquí no es parla si no és amb els gestos que ens anem fent els uns als altres. Fa temps que ens coneixem i un cop de cap o una inclinació d'ulls explica molt més que qualsevol discurs, sobretot al lloc on som, amb aquests sostres alts i aquesta fortor de buit, gairebé solemne. A la meva vora, s'hi ha posat una joveneta que fa dos dies que ve. Com que és nova, m'he permès de mostrar-li eines i recursos per ajudar-la tant com fos possible i ella m'ha pagat amb el seu gest callat d'aprovació i l'espurna en la mirada que el jovent encara conserva. No sé per què, he pensat en tota la sang i la carn que he esquinçat tots aquests anys i un calfred neguitós m'ha recorregut l'espinada. He tornat les coses a lloc i he plegat a la mateixa hora de cada dia. He saludat l'administrativa que, com que fa jornada partida, tornava a ser al mateix lloc on l'havia trobat de bon matí, parlava per telèfon però ha fet dringar la seva coL·lecció de polseres per acomiadar-me i, quan em disposava a sortir, he sentit que el cap de sala em cridava pel nom vés a saber d'on. En girar-me, l'he vist venint corrent cap a mi brandant un llibre a la mà. Fa un temps, tot parlant, m'havia recomanat una lectura que després, per sí o per no, s'havia perdut en la memòria fins que avui hi deu haver pensat. Se m'ha acabat d'acostar, m'ha fet una abraçada i encara amb un braç agafant-me fort per l'espatlla m'ha ofert la novel·la en qüestió. No pateixis. Llegeix amb calma, no tinguis pressa per tornar-lo, m'ha dit. T'agradarà. I m'ha acompanyat fins a la sortida convidant-me a fumar amb ell. Jo tenia una mica de pressa però m'he adonat que tenia ganes de fer-la petar una estona així que he posat tota la cara de sorpresa necessària quan m'ha explicat que havia deixat la dona i que feia una eternitat que no veia la canalla. Li he recomanat un bon advocat amb qui fa temps que tinc tractes i, abans de dir-nos adéu, ens hem agafat ben fort amb totes dues mans per encomanar-nos coratge i salut.

He passat per la fleca i, en veure'm arribar, el pastisser ha dibuixat mitja rialla i de seguida s'ha girat, ha pres una barra i l'ha embolicat amb diligència. Així, ben torradeta, de seguida que l'he vista l'he guardat per vostè, m'ha dit. Vigili que encara crema, m'ha dit. I jo he pensat si tot el dia deu pastar, pobre home. Però potser no ho he pensat només perquè ell ha engegat un càntic de planys, maleint la vida del forner i per això se m'ha acudit de fer-lo riure fent anar la baguet al ritme d'una melodia patètica que sortia de la ràdio i ell ha agafat un croissant amb cada mà per fer-los ballar d'acompanyament. Ai, si no fos per gent com vostè i per estones com aquesta, m'ha dit. Ho enviaria tot a pastar, he pensat. A reveure. He entrat al portal de casa i, com que he vist que venia corrents la gran dels del tercer i li volia aguantar la porta, he fet un mal gest ben ridícul i he caigut tan llarg com soc al replà. La noia m'ha ajudat a aixecar i s'ha ofert per acompanyar-me dalt rebutjant qualsevol compliment. A cada pis que pujàvem i amb tot el meu pes a sobre d'ella, li veia la suor perlejant-li el clatell que un recollit dels cabells deixava a la vista i maleïa l'edat que ens va vestint amb el pas dels anys. Jo mirava de desfer-me'n i li anava dient que ja podia anar passant, que no venia de cinc minuts però ella, ni parlar-ne, m'ha dut fins a casa, m'ha agafat les claus per obrir ella mateixa i fins que no m'ha deixat assegut a la butaca de la saleta no s'ha quedat tranquil·la. Ella també s'ha deixat anar a l'altra butaca i ha tret el mòbil de la bossa i ha fet bellugar els dits amunt i avall teclejant vés a saber què amb un somriure. Et fa gràcia el meu bigoti? li he preguntat, però com que he vist que es contrariava li he ofert un refresc que no ha volgut refusar. Ella mateixa ha anat fins a la nevera (tots els pisos són iguals) i ha tornat amb dos gots ben plens. Begui begui. Hem parlat dels seus pares, que treballen massa i dels estudis a la universitat que tot just acaba d'encetar. Duia el braç ple de polseres i aquell sorollet repetitiu i desproveït de tota gràcia m'enutjava però així i tot hem recordat quan ella petita i jo encara treballava a l'escorxador, que no era aquesta biblioteca moderna, plena de vidre i ciment, en què l'han convertit. M'ha confessat que havia tingut més d'un malson per culpa meva, d'un cop, ja me'n recordo, que jo havia arribat amb el davantal ple de sang, no havia tingut temps de canviar-me. Que aquella imatge del veí esbudellador l'havia perseguit més nits de les que hagués volgut. I hem rigut. Jo li posat ulls de psicòpata i ella de víctima de sèrie B. I quin fart de riure.

Encara rèiem que li he demanat, si em disculpava l'atreviment, si podia ajudar-me a enretirar la catifa aprofitant que era aquí. Oi tant, ja fa bo, oi? m'ha dit. I així que s'acotxava l'he agafat fort d'aquell coll tan refotudament jove i m'ha sabut greu perquè amb les estrebades se li ha desfet el recollit i jo ja no tinc edat i no hi hagut manera d'ofegar-la per això he hagut d'agafar el got i etzibar-li un cop fort i sec al cap. Em sembla que encara era viva quan he començat a esbocinar-la però com que havia perdut el coneixement ja no li he tornat a sentir la veu. He anat al rebost a buscar les eines i he començat a esbudellar-la tan bé com he sabut i, així i tot, se m'ha omplert la roba de sang. Massa tendra, ja ho he pensat d'entrada. Demà potser no, però si surto demà passat, agafaré l'altre ganivet, té el tall més fi i m'evitaré aquest desastre. Potser em posaré el davantal i tot, m'he dit i, abans que fos de nit, ja la tenia tota talladeta i arregladeta i la sala ben polida, d'alguna cosa ha de servir l'experiència. L'he guardat al congelador gran amb els altres i m'he anat a fer la dutxa.

I ara soc aquí plantat, sota aquesta aigua que m'escalda. Altra volta sol. Em miro els peus i veig l'aigua i la sang que s'escola pel forat en aquest joc de giravolts que no s'esgota. Em pregunto quina part de mi se'n va canonades enllà o si sóc tot jo que me'n vaig i desaparec. Els altres i jo. I de sobte sento el pit que em fa mal i un nus a la gola. És cosa meva o falta l'aire aquí dins? M'ofego, he pensat abans de caure, m'ofego.

L'HERBA GUARDADA

guardava l'herba en un racó

descolorit per si de cas

algú la trobava a faltar.

I vivia d'esquena,

assegut al balcó,

prenent l'aire dels altres.

Havia trobat una postura

que no calia justificar.

Ja era molt més del que

mai havia tingut.

A COPS DE GUIÓ

-I aleshores, ho has comprat?

-És clar.

 

-I quan t'ha costat?

-De veritat vols que t'ho digui? Per què ho vols saber? Què en trauràs?

-És curiositat. Només curiositat.

-Ja està pagat. Està pagat i ja està.

-Quan hi has anat?

-Ara en vinc.

-On has anat?

-Valdrà més que no ho sàpigues.

-Per què? D'on ho has tret?

-Ho tinc, entesos? Això és el que compta. Ho necessitàvem i ho tinc.

-Ho portes a sobre?

-...

-M'ho deixes veure?

-Escolta, no ho facis més difícil. He fet el que em tocava. Però ara, si us plau, dóna'm una mica, ja m'entens, deixa'm respirar.

-Mira, ho has fet perquè has volgut. Ningú no t'hi ha obligat, oi?

-...

-Què vol dir aquesta cara? No t'hi ha obligat ningú. Ja pots fotre les cares que vulguis.

-Però ho necessitàvem. Havia de fer-ho. Algú ho havia de fer.

-I aquest algú, clar, ets tu. Pobre màrtir, sempre el gran sacrificat pel bé comú. Doncs gràcies. Moltes gràcies. És això el que cal, oi? que t'ho agraïm com correspon, que tothom t'ho agraeixi. En nom del gènere humà, en nom de tota l'espècie, moltíssimes gràcies, t'estarem agraïts eternament.

-Ja està bé. Ja n'hi ha prou. No he dit res, jo, no sé perquè em parles així. A mi.

-Tens tota la raó. Perdona'm. Perdona'ns a tots per haver-te posat en aquesta situació. Em sabràs perdonar? Podràs perdonar-nos?

-Vinga, deixem-ho estar. Anem per feina. Estàs sola?

-No, ja són tots aquí. Faltaves tu, com sovint, de fet.

-Acabo de venir, ja t'ho he dit. Fins fa només una estona ni tan sols estava segur que podria aconseguir-ho. He passat molta por, saps? I he vingut directament. Collons, estic xop de suor. Mira'm!

-Sí, fas una mica de pena.

-Ja se'm passarà. No hi ha pena sense dol ni culpa.

-Ja ha sortit l'advocat.

-Ja ha sortit la psicòloga.

-Psicòloga justament. Va passa. Fa massa que pregunten per tu. Dubtaven, t'ho pots creure? Els he hagut de convèncer que tornaries. Pensaven que ja t'havíem vist prou.

-És una mica per això que he vingut.

EL COMUNICAT

N'hi ha un que va dictant el comunicat i un segon que el va picant a l'ordinador. Els altres s'han quedat a la saleta gran. Es tracta de ser precisos, de no anar més enllà d'allò que estrictament cal dir. El que dicta, assegut en una butaca més aviat tronada, encén una cigarreta rere l'altra i s'atura cada tres o quatre paraules com si fins i tot els espais en blanc fossin transcendentals. De fet, són conscients que el document travessarà el planeta informatiu convertint-se, des del mateix moment que es publiciti, en part de la Història, així, en majúscules. Que no es poca cosa. Després, això ells no ho saben, resultarà que la primeríssima plana se l'endurà un cadàver cobejat que un poble sencer haurà exposat impúdicament en una cambra frigorífica, però això són figues d'un altre paner. Ells dos, aquí isolats, comprenen la importància de la tasca que els han encomanat i compliran amb la diligència que els pertoca. Per altra banda, com han fet sempre amb totes les tasques que els han encomanat, sigui dit de passada, molt més ingrates.

El que escriu s'absté de fer comentaris en tant que prefereix interrompre el company tan poc com sigui possible. Així i tot, no pot evitar fer petar la llengua quan, després d'un parell d'hores i amb l'escàs balanç de dotze línies, aquell li fa esborrar sencera l'última ratlla. Per això s'aixeca, s'encén un cigarro parsimoniós i deixa anar la primera alenada de fum quasi com una amenaça, passejant per la sala sense badar boca però mirant de donar a entendre tant com pot. Mentalment, repassa el text acumulat i, llavis endins, continua el missal allà on l'han deixat convençut que, total, no costa tant com això per bé que decideix mantenir la calma i el mutisme. Al cap i a la fi, ell és només un petit esglaó de l'organització i, com aquell qui diu, només fa quatre dies que té veu i vot mentre que l'altre gairebé ve néixer amb el passamuntanyes posat. Apaga la burilla i torna a seure amb els dits al teclat expectants i plens d'esperança.

Es diria que esperonat pel malestar que ha intuït en l'acompanyant, el que dicta engega sobtadament una carretada de paraules que l'altre amb prou feines té temps per anar transcrivint. És pràcticament com si els mots l'haguessin posseït i sembla que, ara sí, per fi, les frases es van cadenant disposades a explicar tot allò que cal explicar. El missatge ha de quedar net, indubtable, prou temps que fa que hi donen tombs, setmanes o potser mesos discutint en assemblees esgotadores i inesgotables fins a fer cap a aquesta decisió final, al seu parer la més encertada. Ell és només l'encarregat de la literatura, de la posada en escena gramatical. És clar que aviat ho tenen dit això, ells. Com si no fos vital si una coma o bé un punt, sobretot quan s'exposa a ser llegit i rellegit pel món sencer fins a l'extenuació. El fons és l'essencial, evidentment. Però, i la forma, no la poden pas deixar al marge, oi? Tot i les digressions mentals, aquesta darrera escomesa els ha dut gairebé al punt de les conclusions. Tant és així, que s'excusa amb el company que mig somriu i es permet de visitar el quarto de bany que fa estona que el reclama, pel seu nom en clau naturalment.

Mentre aquell es descarrega, algun company entra i fa gestos com preguntant-li per l'estat del seu assumpte i ell s'atreveix a contestar també només amb gestos que potser ja falta poc. Que no és plena de gestos la vida, es pregunta retòricament mentre engola el vinet que el visitant li ha ofert. I veu que el poeta torna amb certa determinació que ell ha après a llegir-li a la mirada i el tercer es retira i el dictat torna. Ara ja és una marxa amb els compassos marcats i això no hi ha qui ho aturi. Fa servir tots deus dits amunt i avall d'aquestes tecles tan gastades, orgullós de les classes de mecanografia a les quals va sobreviure de jovenet. Sap el contingut de memòria i aplaudeix la decisió que han aconseguit de consensuar. Ell hi afegiria algun retret més però també alguna altra contrició encara que sap del cert que és aquest redactat el que respon plenament a uns i altres i que, què coi, menys sempre és més. Per això quan l'altre posa punt i final i li demana si pot llegir el text definitiu en veu alta, s'emociona amb la sola idea de ser la primera persona que haurà llegit aquest comunicat. I hi posa tota la veu i tots els accents, en fa una lectura quasi dramatitzada perquè s'hi escau i perquè qui l'escolta ho sabrà apreciar i l'altra va assentint i les pells de tots dos els presenten la comunió de les ànimes.

Treuen un còpia per cada un i tornen a la saleta on el grup encara és reunit amb un somriure que traeix el posat greu que se'ls suposa. Reparteixen els papers i se situen al cap de taula, ben visibles per tothom. Ara és el poeta el qui llegeix en veu alta i fa servir també l'entonació i el timbre de qui recita i els altres escolten callats i amb atenció, serrant uns les dents, amagant les llàgrimes uns altres, reprimit les emocions la majoria. Quan s'acaba la lectura, una mena d'aplaudiment tímid s'estronca amb la veu del més menut de tots, un marrec, el fill d'algun històric que a aquestes hores ja hauria de ser dormint. Amb la gosadia de la innocència i la veu de la infància, demana als presents com és que han fet servir aquesta llengua i no la seva i abans i tot d'acabar la pregunta ja s'amaga sota la taula per jugar amb les cames dels adults sense esperar resposta i ni tan sols sent que els grans decideixen deixar-ho tal i com està i acabar signant el comunicat amb els clàssics visques de l'idioma propi que segellen el final d'una etapa.