POSTAL #14

 



Per primer cop des que sóc aquí, no he enviat la lectura. He sortit fins a cinc ocasions sense altra sort que el convenciment que no podria ser. Neva de dijous passat i no sembla que vulgui parar. O potser no li és permès. He arribat fins a la foradada però, a partir d'aquell punt, la neu m'arribava més amunt dels genolls i m'he adonat que havia començat a cantar. Una cançó infantil. I malgrat tot, era incapaç de recordar-ne la lletra i començava un i mil cops sense arribar a teixir el text convenient. He decidit assenyadament fer mitja volta. I ara la neu ja barra la porta i és segur que no podré acabar la feina. Per molt que sigui absolutament necessari. Escric encongit al racó que m'ha adoptat. Una trompeta a punt d'esgotar-se, des de Tokio, explica gairebé totes les coses que els teus ulls una vegada van prometre.

 

PENDENT DE TRAMESA

 

 

L'endemà mateix, va trucar a primera hora i, naturalment, la resposta encara fou la mateixa.

 

Resultava tan dolorosa, l'espera, que es va asseure a veure passar les hores amb l'esperança inútil que —d'alguna manera— el temps transcorregut hi podria prendre partit. Però havent triat el seu lloc preferit de tota la casa (un punt just on la llum del dia entra ferotge com una tempesta i omple sencera l'estança amb les olors de la ciutat que es lleva), havent-se fet acompanyar de la música que més aprecia, assaborint-la en aquell volum mesurat tan ple de seny, així i tot no sabia com posar-se.

 

Per això s'aixecà, atropelladament es conduí de visita als estris de cuina a la recerca d'un consol quotidià i va sentir-se satisfet d'aquell ordre preestablert, aquella pulcritud gairebé marcial. Tot seguit, entrenà les cames amb un seguit de curses tot al llarg del passadís. En un extrem, l'armari encastat que no tancava. Quinze passes més enllà, davant per davant, la paret vestida amb la reproducció d'un quadre sobrevalorat que es resistia a envellir. El rècord es trobava en deu passes i mitja, marca que havia assolit encara als dies de glòria, quan l'exercici era només esbarjo i no pas com ara, terapèutic.

 

No del tot suat, s'esbandí la cara a la pica del quarto de bany i evità mirar-se al mirall per por de descobrir l'evidència del neguit esgarrapant-li els trets de la cara. Tornà fins a la butaca que havia triat d'inici i repassà els titulars del dia al diari del dia anterior.

 

Notablement decebut per la manca de notícies rellevants, passà l'estona entretingut amb les pàgines de la programació televisiva que havia oblidat de compartir amb la seva vista. Somrigué orgullós en adonar-se que, fet i fet, com es diu sovint, poca cosa valia gaire la pena. Tret (si de cas) de la reposició d'un reportatge absurd que de tota manera —atesa la incompatibilitat entre l'hora d'emissió i la franel·la dels seus llençols— hagués obviat igualment.

 

Plegà el diari com un tovalló cap al final del diumenge i escrutà les humitats del racó que avançaven anguniosament però valentes. Hauria jugat a veure-hi formes i retrats si no fos que no és aviciat al joc, menys encara des que domesticà la imaginació quan treballava al torn de nit.

 

Finalment, amb una glopada de conyac s'engolí la vergonya i tornà a prendre el telèfon. La mateixa veu. La mateixa resposta.

POSTAL #13

 

 

Una boira espessa ha emmalaltit sobre l'estany i fa una estona que remuga sense gosar bellugar-se. Diries que és conscient que la pluja no pot tardar i per això s'espera. Com que resulta impossible distingir més enllà d'una estona, he posat música. Res extraordinari. Hi ha una capsa de discos que ja eren aquí quan jo vaig arribar, però que fins ahir no havia saludat. He descobert que algú que em va precedir devia enamorar-se del jazz. I malgrat tot, l'amor suprem encara és aquí. Brut de pols dins d'una capsa de cartró.  



L'ENTRADA QUE FA CENT

Passejar per una ciutat estrangera durant hores, i oblidar-se que l’hora de dinar s’ha quedat adormida a l’hotel, que ja arribarà a temps de sopar. Fer fotos de racons i parets, de cels ennuvolats i aigües narcisistes, per a acabar oblidant —de tota manera—. Entrar en una llibreria, regirar els llibres pel davant i pel darrere i castigar-los en fila índia davant de la caixa, en quantitats gairebé excèntriques. Seure al menjador, encara per vestir, a llegir durant l’estona que li cal a l'aigua per a arrencar el bull a la cuina, sense badar boca. Aixecar-nos alhora, per tirar la pasta. Somriure abans de seure altra volta a acabar el capítol i no sentir res més que un gos veí o el tràfec dels cotxes destorbant el centre. Anar a dormir tard, molt tard. Deixar els plats per fer. O anar a dormir aviat, molt aviat. La cuina neta, tan endreçada. No aixecar-se fins que no sigui absolutament indispensable. Potser fer l’amor, amb la porta oberta i els ulls mig aclucats. Anar al teatre, porucs de son, i embadocar-se a la sortida veient sortir el repartiment vestit de carrer. Aleshores seure a fer un cafè amb llet i demanar un altre sobret de sucre al cambrer, que ja venia. Parlar per telèfon fins a esgotar la bateria d’un aparell que és massa gros per a ser un mòbil. Riure de qualsevol cosa, abans i tot d’acabar d’explicar-la. Pujar al tren de sobte, per veure les vies passar. O dur el cotxe per carrers desconeguts i descobrir balcons i roba estesa. Escriure tota la nit, una col·lecció sencera de nits. Decidir sobre la marxa, tan depressa que provoqui vertigen. Però desdir-se’n de seguida, sense por. Llençar-se en teories sense paracaigudes i rendir-se a les idees més inversemblants però tan ben raonades que facin patxoca. Escoltar música amb devoció, orgullosament i natural. Tornar a escoltar la mateixa música amb més devoció encara, naturalment i orgullós. Recordar els títols i l’ordre de cada cançó i conèixer l’autor de la portada i el gir metafòric. Provar un verí no massa traïdor i després un altre encara menys fatídic. Deixar-ho córrer. Traspassar sense mirar. Beure aigua de l’aixeta. Menystenir les hores. Menystenir els dies. Menystenir els anys. Fins que el naixement de les teves filles prenyi la teva vida de sentit. I acabar d’escriure això, i somriure.  

 

POSTAL #12

Vaig omplir de seguida el quadern, com un calaix buit en una merceria. Crec que no tinc dret a encetar-ne un segon, així que obvio les paraules que se m'acumulen per tots els racons. L'excusa, l'he trobada en la llenya que em cal començar a recollir, si no és que vull trobar-me l'hivern a sobre. Aquí dalt fa molt fred. Per desgràcia, no prou per a glaçar la memòria. Avui, he reparat jo mateix l'aparell de les mesures. He aprofitat tota la llum d'un migdia per a esbudellar-lo i se m'ha rendit. Ara que li conec el cor, ja no podrà defugir-me. No n'estic segur, però diria que —mentre sóc fora— un animal festeja la casa.

MASSA EVIDENT

-Doncs no ho entenc.

-On és la diferència?

-Què vols dir?

-Mai no entens res.

-Potser és que no t'expliques.

-Potser és això.

-Jo m'hi esforço. És evident.

-Sí. Tota tu ets evident.

-No pas com tu. Que ets tan enigmàtic.

-No et pensis. Ja fa temps que estic massa resolt i tot.

-Això. Enigmàtic i metafòric.

-En qualsevol cas, no ho entens. No cal que hi donem més voltes.

-Depèn. Sovint em cal un motiu per a fer les coses. Sovint.

-Vols dir?

-Vull dir que —veient-te aquí assegut— m'adono que només sovint, no sempre, de fet.

-Mires d'ofendre'm, potser?

-No. Els dies de l'odi ja van ser convenientment emmagatzemats.

-Potser convindria anar desempaquetant algunes coses, no et sembla?

-Potser en vam deixar massa per embalar, diria jo.

-"coses que es van perdre a la mudança", bon títol per a alguna cosa, oi?

-Una mica massa evident. Per ser tu, vull dir.

-Una mica massa rebuscat. Perquè tu l'entenguis, vull dir.

-Quin any vas acabar la carrera, tu?

-Per què ho preguntes?

-Per saber-ho i prou.

-El mateix any que tu, suposo.

-No, el mateix any no. Aleshores ja era més jove que tu, recordes?

-No sé on vols anar a parar.

-Que no és evident?

-Doncs mira, ara vaig ben perdut.

-Com les coses de la mudança, ja veus.

-Quan vols, ets ben malparida, no trobes?

-Només quan vull.

-Vols que torni a començar?

-Sí, si us plau.

 

 

 

POSTAL #11

Una sèrie de pluges enutjades m'ha vingut a visitar. Em fa difícil la feina, però me'n surto. Per distreure'm, he començat un registre de paraules que ella no devia arribar a conèixer. De seguida que se m'acudeixen, les escric en un quadern com aquells que tu empraves. Me l'he fet pujar expressament. Potser més endavant m'entretindré a posar-hi un ordre, alfabètic suposo. De moment, encara són un camp de batalla. Hi ha cops que em vénen tants mots al cap que em veig obligat a aturar el bolígraf. Hi ha anotacions que m'estiren un somriure. D'altres, en canvi, m'omplen l'estómac de pedres.