UNA TARDA

Dues ambulàncies, una moto i tres cotxes. Això havia estat la seva tarda. El sol desdibuixant-se del quadre a la tauleta del telèfon fins a desaparèixer completament. El segon cop que havia girat la cinta del casset, quan Gould es disposava a tornar a atacar l’ària, havia apagat l’aparell que li va dur la neboda. Ells ja no el feien servir i ella s’havia quedat sense ganes d’anar a comprar una agulla nova per al tocadiscs. Si feineja a la cuina, més s’estima els tangos de Piazzolla de l’altra cara. Si no, prefereix les variacions mil vegades. Li agrada escoltar-les asseguda a la butaca que toca al balcó. Sovint agafa una novel·la però sempre se li queda a la falda per obrir, embadocada en el ball de la cortina. Avui ha aparegut una tórtora al caire de la finestra, ha parrupat i s’hi ha ajagut a reposar. Potser també li agrada la música, ha pensat. Potser també t’agrada la música, ha dit llavors, mirant l’animaló que li clavava els ulls amb una certa insolència. Ha recordat la gàbia i s’hauria volgut fondre. A l’home de la neboda se li va acudir que la distrauria fer-se càrrec d’un periquito, però no en va voler ni sentir a parlar, de portar una bèstia a casa. No ha estat mai per romanços, ella. Però aquella andròmina es va quedar plantada al mateix racó on l’havien deixada sense que ningú es recordés que no l’havia de menester per a res. Cada dimecres, per lluents que els deixi quan en treu la pols, es demana com ha de ser una vida tancada entre aquests barrots. I de seguida el fil de tal pensament li arrossega els ulls cap a la reixa de la pintura. En realitat, és tan sols la rèplica d’una pintura. Un regal sense valor de la caixa d’estalvis on li guarden els calers que no gastarà. Se’l va fer penjar pel fill de l’amo del pis. Ho sap que va néixer en aquesta ciutat, l’artista? En aquesta mateixa Raval, de fet. Què has de saber, tu? Ara, sense la llum del dia, és tota una altra cosa. De què deuen parlar el capellà i l’home de la jaqueta verda, es demana. Que es tracta d’un assumpte seriós, és evident, n’hi ha prou de veure els papers sobre la taula, la llibreria del darrere, el posat greu tot i els nuvis que signen. I el torero, què hi deu fer un torero i la seva colla si és ben clar que no poden ser del convit? L’home desdibuixat del cantó, el captaire o la disposició de tots aquests peus. Sens dubte fou un encert, es diu, penjar-lo a la saleta. Una no es pot avorrir de cap manera amb aquest univers clavat a la paret. Tampoc no en sabria, d’avorrir-se. Prou feina té a vigilar l’esquerda. El mes passat va avançar ben bé mitja rajola. Abans no arribava a la porta de la cuina i ara gairebé hi és a tocar. Es va començar a obrir durant les obres però a ella no li fan cas. Ara li fa por anar al menjador i menja a la saleta, davant del televisor. Qui li assegura que no s’esfondrarà tan bon punt hi posi el peu? Perquè, tot i no ser grossa, ha estat sempre una dona forta. Abans deia a tothom que eren els ossos, que tenia grossos. Ara ja no cal que menteixi a ningú. No queda ningú que l’escolti. Ningú per explicar que té les cames massa inflades. Que avui ha notat una fiblada. La clivella travessa el menjador i bona part del passadís fins que s’atura a mitja rajola abans d’entrar a la cuina. S’hauria d’haver comprat el pis a ca la seva neboda. Era un preu que es podia pagar. Nou de trinca. És del tot conscient que hauria hagut de fer-ho però s'estarà prou de reconèixer-ho. Què n’havia de fer, ella, de quatre habitacions i dos lavabos? Si ni tan sols ha volgut canviar-se la llum a dos-cents vint. Fa deu anys, quan l’amo va venir a cobrar el pis li va dir de passada, com qui no vol la cosa. I l’altre es va fer el sord. Tampoc no molesten a ningú un parell de transformadors, al capdavall. I a qui no li agradin que no se’ls miri. La casa és cantonera, no necessita llum en tot el dia i les nits són per dormir. Potser ja és l’hora, de fet. Es farà un gotet de llet amb maries i al llit. L’ocell no s’ha mogut. Avui, tres cotxes, una moto i dues ambulàncies.    

LES COLUMNES DEL KURSAAL

Ell mira l’hora i veu que se li ha fet més tard que no es pensava. Hauria triat un altre lloc i un altre moment però s’ha conformat a quedar amb ella en plena guerra civil, a la ciutat on viu. Cap de les novel·les històriques que hauran d’endur-se qualsevol premi en el futur no han estat escrites, per això ignoren —encara sort— que perdran la vida adulta immersos en l’argument d’una sèrie de televisió grisa, abocats llastimosament als llocs més comuns. Ara per ara —fixeu-vos— ell fuma d’estraperlo assegut sota un rafal. No és doncs per casualitat que evita la pluja de projectils. Comença a ser habitual que rat-penats i esparvers els festegin el cel i esquitxin de bombes les hores mortes. De fet, arreu on distreu la mirada, s’enrunen les cases i els racons s’omplen de pols. La gent s’escampa amunt i avall en un exercici de corredisses desordenades, trenats de braços i cames, gestos tràgics que ell troba exagerats, fins i tot lletjos per ser primavera. 

Absort en l’edifici del Kursaal, “La hija de Drácula”, “La casta Susana”, les columnes del qual han anat a petar al mig de la plaça, no la veu arribar. Ella encara tampoc perquè camina amb un llibre que és a punt d’acabar obert a les mans, posem Hilde. Tan concentrada se li apropa, que no s’adona que acaba de trepitjar els cinc dits d’una mà solta sense braç conegut i de poc no ensopega amb un cap difunt que rodola just a temps Llovera avall. Llavors sí, blanca i radiant com una núvia, ell la descobreix i no diu res per tal d’assaborir-ne furtivament la presència. La manera com somriu després de tancar la novel·la i desar-la a la bossa li fa venir al cap, quines coses, una cançó que encara no s’ha escrit. Noia de porcellana, ves. Li allarga la mà i ella el mira melosament abans de seure-hi ben a la seva vora. No es diuen gran cosa. Prefereixen que parlin les pells, no haver de cridar. Sobretot a causa de les sirenes, els plors i l’enrenou d’edificis ensorrant-se que els obligarien a un volum gens romàntic, ja m’enteneu. 

Encara agafats de la mà, esquivant ossos i extremitats ensangonades, passegen embadalits fins al Mercadal. Algú en diu Plaça de la República, precisament ara? Decideixen seure a fer un cafè al Mundial, que és cosit a forats per on s’endevinen les llambordes aixecades, les muntanyes de terra i les empentes per entrar al refugi. Primer un tro. Tot seguit l’estrèpit d’un client suat i brut que ha entrat d’una revolada a informar tothom que la bomba ha caigut a la casa Pedrol però que s’ho ha endut tot, posa’m un quinto que les desgràcies fan set. La gent surt a veure la torre de la casa Navàs que és feta a miques pertot. Un trencadís de vitralls que reinventa per força el modernisme. Os i as. I més corregudes. I tot això, a mi, qui m’ho paga?

Com que els emparen els esdeveniments, s’amanyaguen gairebé sols, desproveïts de vergonya, al fons del local. Vet aquí el seu paradís: Un elegant mirall tort, parets esguerrades i una llarga barra de fusta per espolsar. Embriagat per aquella permissivitat sobrevinguda, ell avança posicions per sota la taula entre les cuixes d’ella. L’esquerra tendeix a obrir-se i deixar fer. La dreta, en canvi, ha resolt mantenir la fermesa fins al final i s’entossudeix a capturar aquells dits esgrogueïts pel tabac que ja somien ser a prop de l’objectiu. L’amo no sap si escurar-se la gola o deixar-los fer. De moment opta per regalar-se la vista entrellucant de reüll aquestes cames joves que una faldilla entretinguda ha deixat a l’abast de tothom. Posa una mica de música, home!

Reconeguem-ho, no hi ha res com l’orquestra de Glenn Miller per acompanyar una bona escena d’època, especialment en ple assetjament militar. Malgrat tots els retrets que se li poden fer, aquesta poesia metàl·lica, aquest trombó vibrant, faria trempar qualsevol. De fet, ell fa estona que té el flautí en solfa. Se’l reubica com pot i s’aixeca a pagar el compte. Convida la casa, campió! Corrent per sota els porxos enfilen el carrer del vidre fins a la pensió. Saluden la mestressa, olor de lleixiu, picada d’ullet. I pugen a l’habitació que el noi va llogar quan va venir a treballar a la sedera. Mancada del mobiliari suec que l’haurà de redecorar molts anys després, la cambra és un prodigi de sobrietat malgrat el preu que en demanen. Li sabrà molt de greu, el dia que se n’hagi de mudar.

Ella és aquí dalt per primer cop —si el seu pare ho sabés la faria seure a fer escales al piano fins a les primeres eleccions democràtiques. Sorpresa per aquell ordre exquisit, quasi marcial, nota com les galtes se li enrogeixen i tremola tota dessota el vestit. Per fi un home de debò per a ella sola, es diu. Ell li ofereix un vermut que té amagat a l’armari i ella no sap dir que no, malgrat que troba que no caldria tanta rucada si, al cap i a la fi, tots dos saben què han vingut a fer, oi? Més ranci que amarg, engolen el beure i esperen que l’altre comenci, posem per cas, a treure’s la roba. Però els rituals no són coses de riure. Ell l’estira a la vora del llit i li enretira els cabells rere l’orella que ara farceix a besades suaus que ella agraeix. Es descalcen empenyent les sabates amb els peus i ell se la mira de tan a prop que li podria comptar les pigues. Abans que tornin a sentir els savoia ja són nuets sobre els llençols.

En un moment de lucidesa, ell pensa que és una sort, aquesta guerra. Tret dels vells i les criatures, no queda un sol home com déu mana ni a la ciutat ni als pobles del voltant. Com, si no, hauria encaterinat la filla de l’amo amb aquesta camota de fusta que porta el compàs? Perquè fa temps que la ronda, no ens hem d’enganyar. I ara la té aquí, sobre seu, repassant-li a llepades l’esquena. No és que no li agradi, massa i tot que li agrada, però es coneix que no hi està acostumat, ell, que el lliguin al llit i li colpegin les natges amb la corbata dels diumenges, no sé si m’enteneu. Tota la tarda que pensava en aquests pits i ara que els té a tocar, serà possible que la molt puta faci nusos mariners? A l’hora de la veritat, tanta conya tanta conya i no hi ha manera que se li aixequi l’ànim —atribolat com està— per molt que l’altra faci veure que no se n’adona. Vinga gemegar i vinga fer grinyolar, què sé jo. Per fortuna, l’impacte d’un projectil fa esclatar l’edifici del costat i, vulguis que no, entre el sotrac i el fum, la cosa es refreda una mica. Comproven que tot sigui a lloc. Es vesteixen. Fumen al balcó per assegurar-se que les misèries són només alienes i qui dia passa any empeny.

La resta ja us la podeu imaginar de tants cops com ha estat escrita. Ella li fa saber que està embarassada. Es casen a Misericòrdia i, a la festa, la tieta beu massa i confessa que estima el sogre que és al pis de dalt perseguint minyones. Un cosí falangista enreda el mossèn perquè toqui el violí a la sagristia de l’ermita i la veïna se’n va a Londres a avortar i coneix un guitarrista heroïnòman que resulta que és fill natural d’un oncle d’Alforja exiliat a Mèxic que caçava balenes amb filaberquí. En fi. La mateixa història de sempre. 

POSTAL #37

No calien totes aquestes explicacions. Al capdavall, sóc jo el que va desaparèixer. Quants cops es pot llegir la mateixa carta? Des d’ahir, la neu m’ha excusat de sortir de casa malgrat que el poeta m’esperava a dinar. No sabria què dir-los a cap dels dos, avui. Ni mirar-los, no podria, si amb dues ratlles teves n’hi ha prou per fer-me estremir, per vegades que les torni a llegir. El teu fill porta el meu nom i el cognom d’un altre que no sap ni que existeixo. Tota una vida nova, em véns a dir, oi? L’altra la vam perdre, tens tota la raó. I no la trobaríem mai, hi estic d’acord. En certa manera som al mateix lloc. Tu amagada al centre del món i jo en un escaire, però ben bé a tocar. No trobes? He decidit quedar-me on sóc i esperar els anys que faci falta. Tinc el violí i un grapat de records que no penso deixar córrer. Estàs avisada.

UN CONTEXT RAONABLE

—He d’admetre que no ho havia pensat.

—Te n’havia parlat mai?

—No. Potser per això, de fet.

—I com és que s’hi ha decidit? Vull dir, perquè ara?

—Et juro que no ho sé.

—Però què t’ha dit, exactament?

—Res. Això i prou.

—I res més?

—Res més.

—Collons.

—Hòstia puta.

—S’ha plantat davant teu i ho ha deixat anar. Així. O estàveu xerrant. Un context raonable, ja m’entens. Afavoridor.

—No. Creu-me que no. Parlàvem, clar que parlàvem. No sé de què, si vols que t’ho digui. Com qualsevol altre dia.

—I aleshores, pam!

—Ni més ni menys.

—Ho trobo increïble. Tu no ho trobes increïble?

—...

—I com has reaccionat, tu? Vull dir, què has dit, què has fet?

—Res. Què volies que fes? He continuat parlant com si res.

—I no ho ha tornat a dir, ja m’entens, ratificant-se. No s’ha aturat, no sé, potser a dir alguna cosa més, una explicació.

—No, no. Hem reprès la conversa i prou. Vaja, no l’havíem deixada, de fet, la conversa, oi?

—No me’n sé avenir.

—...

—De l’episodi en sí, vull dir.

—Em sap greu. Potser no t’ho hauria d’haver dit.

—No no, i ara! Millor així, no trobes?

—Depèn.

—...

—Què faràs? Li diràs que ho saps, que te n’he parlat?

—Perquè? T’estimaries més que no?

—Al contrari. Trobo que és prou important per no deixar-ho córrer, oi?

—Dona, tu bé que ho has deixat córrer.

—És diferent. 

—No tant, al capdavall.

—Què volies que li digués?

—La veritat.

—Quina veritat?

—Que tu també l’estimes.

POSTAL #36

Potser no som ben bé d'aquest món, ni tu ni jo. O hi ha algú que encara escrigui cartes com la que jo sóc a punt de llegir? Fa mitja vida que reposo en un “estimat” inicial per por de trobar de seguida les paraules que el contradiguin. Ho sé que és només una fórmula i n’agraeixo la cortesia. I tanmateix, bé dec tenir dret a embadocar-me en el traç gruixut d’una tinta que em pertany. T’agradava fer servir el color verd i veig, per tant, que conserves algun tret que jo podria reconèixer, després de tot. Les majúscules altives i la mandra estirada en cada ema. No em deies mai pel nom, ho recordes? No te’n riguis, però he olorat els fulls per resseguir el fil d’un pensament que se m’havia presentat. Penso si, quan m’escrivies, devia haver-hi algú protegint-te dels gargots propis i l’ortografia com jo havia fet tants cops aleshores. Ara em ve al cap la flassada de ratlles i aquell dibuix japonès que vam enganxar a les portes de l’armari.

I VA NÉIXER UN PAÍS

El dia començava a caure esgrogueït i, com el fum vermell de quatre reactors impossibles, uns núvols allargassats avisaven la tempesta que havia de venir. Amb les mans a l’ampit de la finestra, el President esperava el moment. La resta de membres del Govern eren encara al mateix lloc on ell els havia deixat després de la darrera reunió. Plegats de mans al voltant de la taula amb la mirada perduda i els nusos desfets de les corbates. Contra tota norma i convenció, alguns havien començat a fumar i de seguida ho havien convertit en la justificació adequada per aquell aire irrespirable que trobava tot aquell qui arribava. Familiars, companys, treballadors de la casa que se’ls havien anat afegint a mesura que els minuts empenyien. Alts càrrecs, diputats d’uns i altres així com noms destacats de la història recent arribaven a ramats de seguida que s’havia conegut la notícia fins a convertir els volts del Saló en una zona gairebé impracticable. El Palau sencer s’havia anat omplint des que havia corregut l’avís que ja era imminent. Havien hagut de donar ordres perquè tanquessin portes però havien permès que els periodistes fessin seu el pati dels tarongers i no havien tardat a cosir-lo de cables i cròniques a punt per ser convenientment reescrites. Sota el turc, els més veterans havien començat una porra macabre que els més joves evitaven escrupolosament. Malgrat l’enrenou, una mena de silenci angoixat obligava tothom a conversar entre murmuris. De la plaça, en canvi, cada cop més atapeïda d’estelades, arribaven els crits eixordadors d’un exèrcit de ciutadans que espontàniament s’havien concentrat per envoltar l’edifici agafant-se de les mans els uns els altres convençuts d’evitar l’inevitable. Abans d’adonar-se’n, les cadenes s’havien multiplicat i hauria estat impossible arribar més a prop de quatre o cinc illes de cases. Cada cop que un dels helicòpters sobrevolava aquella gernació, ells replicaven enfervorits entonant com una sola veu consignes carregades de determinació. Quan havia començat a plovisquejar, gairebé ja fosc del tot, va aparèixer de cada cantonada un pilar caminant que s’obria pas miraculosament a través d’uns corredors invisibles que els van anar menant fins al centre mateix de la plaça, on aleshores van encarar-se al mateix balcó on aquell matí el President havia sortit per proclamar un somni. Les quatre anxanetes van deixar de fer l’aleta per desplegar entre totes una immensa estelada que de seguida va córrer per damunt de tots els caps fins a topar amb els mossos que custodiaven l’entrada. Un d’ells, que havia romàs impertèrrit fins aquell moment, la rebregà i la feu entrar a Palau. Sense temps perquè el poble articulés alguna mena de queixa, la tela va aparèixer de nou dalt del terrat des d’on, no se sap qui, la va fer caure estenent-la de tal manera que ja cobria bona part de la façana. Al despatx, el Molt Honorable havia rebut la família de qui es va acomiadar amb solemnitat. El petit, que ja no n’era tant, se li havia abraçat mentre els altres dos s’aferraven a la mare mirant entre tots de reprimir debades un petit plor impotent. Abans de tornar al saló amb els seus, ella li arreglà el coll de la camisa i amb el palmell de la mà improvisà una darrera carícia. Al punt d’obrir les portes, havia esclatat una ovació que obligà tots els presents a posar-se dempeus. Hauríeu dit que aquell aplaudiment ja no es podria aturar quan contaminà tot aquell que es trobava a l’edifici fent retronar les parets. Es va sentir la veu d’un que cridà “Pre-si-dent” i la proclama es va estendre com per art d’encanteri. Ja tothom cridava aquelles tres síl·labes. Ell es va afegir al compliment picant de mans i mostrant-les obertes en totes direccions en senyal d’agraïment. Malgrat tot, havia estat capaç d’articular un somriure emocionat que oferia carregat d’humilitat mentre mirava de dreçar una espatlla que havia carregat de feixuguesa viatjant els darrers mesos al llarg i ample del continent. Molt més sec que quan l’havien escollit les urnes per primer cop, amb la meitat dels cabells que s’havien aclarit, conservava encara l’atractiu que coincidien en reconèixer tots els qui el veien al natural i que ara es disposava a adreçar unes paraules als presents. Un sol gest convidà al silenci que semblava impossible mig minut abans. Conscients de la transcendència del moment que eren a punt de compartir, molts mòbils van il·luminar-se encarant les pantalles cap aquell home. Tan breu com solemne, en tingué prou amb dues frases i mitja per tornar a encendre un fervor renovat i ple de vigor. Decidit, abandonat a la pròpia dissort, obrí les portes de la balconada bressolat pel govern en ple i la mà de la seva dona que ja no el deixaria. Als seus peus, un país sencer cantava els segadors i ell s’hi afegí com una veu més, una entre tantes. Hauríem volgut que aquell instant durés per sempre. I aleshores, qui sap d’on, es va sentir el tret.

SEGONA SESSIÓ

—Aleshores, si ha entès els seus drets, farà el favor de contestar les preguntes que li formularà, en primer lloc, el Ministeri Fiscal.

—Amb la vènia, senyoria.

—...

—Bon dia.

—Bon dia.

—Ens pot explicar quina era la seva relació amb la menor?

—És la meva filla.

—No és més cert que vostè n’exercia la tutela legal?

—Si vol dir que no sóc el pare biològic, té raó vostè. Això no treu que sigui la meva filla. De fet, des que es va morir la seva mare, en sóc l’únic familiar.

—I el tutor legal. És així o m’equivoco?

—Això mateix. No s’equivoca.

—Senyoria, se li podria mostrar el foli número 67?

—...

—Reconeix aquesta fotografia?

—Sí, la vaig fer jo mateix, no gaire abans que se n’anés.

—Ens podria dir que va passar amb la menor?

—La veritat és que no.

—Disculpi?

—Només sé que ha desaparegut, vull dir. Això i prou.

—I vostè no té ni idea d’on es troba, en aquest moment?

—No senyora.

—Quan la va veure, per darrer cop?

—L’onze d’agost de fa dos anys. Just abans que toquessin les sis de la tarda.

—Ens pot explicar, exactament, com va anar?

—Sí senyora. Ho puc explicar les vegades que faci falta. Però per molt que ho expliqui no canviarà res.

—Faci el favor de limitar-se a contestar les preguntes.

—Sí, senyoria. Els del quiosc havien trucat per dir que ja tenien el llibre que els havia encarregat i havíem anat al centre comercial a recollir-lo. Ella es va aturar a la botiga de música i va començar a remenar el calaix de les ofertes. Com que podia estar-se tardes senceres remenant aquell coi de capses, em va dir que anés tirant, que m’esperaria fent un batut a la cafeteria.

—I aleshores?

—Aleshores res. Quan vaig arribar a la cafeteria, la nena no hi era. Ni a la botiga de discos, ni en tot el maleït centre comercial.

—Va avisar els de seguretat?

—La nena tenia quinze anys. Vaig pensar que potser l’havien trucada o qui sap si havia trobat algú. No ho sé. Vaig buscar-la al pàrquing, vaig pujar i baixar milions de vegades per les escales mecàniques però la meva petita no hi era. Vaig trucar-la però tenia el mòbil apagat o sense cobertura. Vaig seure una estona a la cafeteria per si apareixia, però al final vaig decidir tornar a casa.

—Així i ja està, tornar a casa. Va avisar algú?

—Vaig trucar les seves amigues però no en sabien res. Aleshores vaig tornar a sortir a voltar amb el cotxe per veure si la veia però no hi va haver manera. Els llocs on anava eren tancats o bé buits. 

—Sap si sortia amb algú?

—No. No en aquell moment, si més no.

—No ho sap o sap que no?

—Si surt amb algú, no me l’ha presentat.

—Havien tingut alguna discussió?

—Milions de vegades. És una nena difícil. Sobretot d’ençà d’allò de la seva mare. Discutim sovint.

—En quin sentit?

—Per l’amor de Déu, cridem, ens diem el nom del porc i després ve corrents, m’estira la barba i seiem davant la tele a veure una pel·lícula. No cal que ho pregunti, no li he posat mai la mà a sobre, si es refereix a això. No pegaria mai a una criatura. Qui pot fer mal a una criatura?

—No és més cert que el nadal de l’any anterior la menor va presentar una denúncia contra vostè?

—Em pensava que era vostè que entenia de lleis.

—senyoria...

—És cert que la menor va presentar una denúncia contra vostè? Vol contestar?

—Vol dir res una denúncia? Era una criaturada. No va ser res. No vam arribar ni a judici. Ho van arxivar de seguida, al mateix jutjat de guàrdia. Estava furiosa. M’havia demanat que la deixés sortir amb unes amigues. Era cap d’any. Es va presentar amb un vestit tres pams més amunt del genoll. Encara tenia catorze anys. Va començar a plorar. Es va enfadar molt. I va trucar els mossos. Una amiga seva li havia explicat que jo passaria la nit a la comissaria i així elles podrien sortir. És això, que volia saber? Té alguna importància? Ja vaig donar totes les explicacions en aquell moment. Ho van arxivar, oi? Conec els meus drets, jo. 

—I aquest cop, s’havien enfadat?

—En absolut. Portàvem una bona època. Havia reprès les visites amb la psicòloga, prenia la medicació, venia a missa cada diumenge.

—Ens ho pot explicar?

—Què vol que li expliqui, que som catòlics?

—Senyoria...

—La mort de la meva dona la va enfonsar. Havien estat molt unides. Recorden la tragèdia, oi? S’autolesiona. Ha intentat llevar-se tres cops la vida, tres! Tan aviat no vol sortir de casa com no li veig el pèl. Si està compensada, rai, si no...

—S’havia escapat mai de casa?

—Un cop al mes, com a mínim.

—I ho ha denunciat algun cop?

—No. Per què? Sempre tornava. O sabia on trobar-la. Fins aquest cop.

—Perquè vostè creu que ha marxat per voluntat pròpia.

—Naturalment.

—I on diria que és, aleshores?

—Si ho sabés no seríem aquí, no troba?

—No és més cert que va matar la menor i tot seguit es va desempallegar del seu cos?

—No senyora. No sé d’on ho treu, això.

—Digui’m, perquè no va denunciar-ne la desaparició fins dos dies després?

—Que no veu la tele, vostè? No ha sentit que abans de vint-i-quatre hores no es pot fer res? En canvi, quan va fer dos dies la cosa era diferent. Dos dies és massa. Mai no estava més de dos dies fora de casa.

—Ens pot explicar les traces de sang que es van trobar a la porta del seu vehicle?

—Té els braços plens de senyals. Es fa talls i després no para fins que torna a sagnar. S’arrenca les crostes un cop i un altre. No hi trobo res d’extraordinari en el fet que hi pogués haver sang a la seva cadira del cotxe. Encara com no n’hi ha per tot arreu.

—Jo no he parlat de la seva cadira sinó de la porta.

—A la porta, a la cadira. Busquin més que en trobaran. Ja hi pot pujar de peus.

—I la jaqueta? Senyoria se li pot mostrar la peça de convicció número 3?

—...

—És aquesta la jaqueta que duia el dia que va desaparèixer?

—Jo diria que sí. Efectivament.

—Ens pot explicar què feia la jaqueta en el seu jardí?

—Potser va tornar per buscar alguna cosa. O potser no és ben bé la que duia aquell dia. Té moltes dessuadores com aquesta.

—Però li sembla que és justament aquesta, la que duia aquell dia?

—Jo diria que sí. Sí, senyora.

—Com s’explica per què la jaqueta també presenta nombroses restes de sang que, naturalment, corresponen a la nena?

—Jo diria que ho he explicat d’una manera prou entenedora. Però li ho puc repetir. Els cops que vulgui. Ha vist les fotografies que el meu advocat va presentar? Va sentir les declaracions de les psicòlogues? Tenim els informes mèdics. Li sembla prou explicació, senyora. Francament, senyoria.

—Ens pot dir on és el cos de la menor?

—El que li puc dir és que la meva filla és viva, li ho ben asseguro, i que vostès no han estat capaços de trobar-la.