dilluns, 21 de juliol del 2014

POSTAL #42


He decidit abandonar-me en la mediocritat de la rutina. Les hores s’expliquen a cullerades i els dies per setmanes. Coneixeré els anys pels dies de festa i el desengany de les estacions desdibuixades. Aprendré a esperar les nits que esperen els dies que esperen les nits. A reconèixer que només sóc el cos distret que mostren desvergonyits els vidres dels aparadors quan hi passo massa a la vora. Diran el meu nom i em sentiré la veu dient els noms dels altres, alguns dels quals repetits amb una tolerable quotidianitat. Permetré que un plor tranquil s’escoli amb el bon final d’una pel·lícula dolenta o potser tot al contrari, un riure incontinent sacsejant-me el ventre amb el final pèssim d’una bona història. Em veuré els peus, ara el dret ara l’esquerre, triar el compàs de la seva marxa per camins i carrers. Faré tard a les celebracions i arribaré puntual a la feina. Criticaré sense pietat amics gairebé íntims i tot seguit els defensaré aferrissadament, sense desdir-me de res però a l’empara de principis nous de trinca que tothom comprendrà. No tinc cap intenció d’oblidar-vos, però faré de maneres de pensar en vosaltres cada cop menys. Cada cop menys.


dilluns, 14 de juliol del 2014

HA ARRIBAT L'HUGO



L’Hugo acaba d’entrar. El bar és ple de caps que es giren a mirar com enfila directament cap a la taula de la seva germana. Amb un sol gest s’entenen. Hi ha qui diu que són com dues gotes d’aigua. Ells troben que són fets de la mateixa pasta. Això i prou. Com que és la gran, sempre esperen que sigui ella la que digui la primera paraula. L’Íngrid no s’està de jugar amb un silenci que resultaria esgotador per a qualsevol que no fos ell. Passa el ble rebel de cabells rere l’orella, ressegueix els cotxes que esquitxen la finestra, endreça les molles escampades sobre la taula i llavors sí, li clava els ulls i escup el primer mot. Fa temps que es coneixen el joc. Si ella no vol dir res, fa com avui, li diu el nom i ja està. Llavors ell s’escura la gola i estira el fil d’una conversa com si la vida sencera fos en aquelles paraules i no en unes altres. Al cap d’una estona torna a ploure. Ella treu un paquet de la bossa que ell endevina sense necessitat d’estripar-ne l’embolcall. Felicitats!


dilluns, 7 de juliol del 2014

LA REMOR



Sovint sentim sorolls que no són res, vent només. Aquest no és el cas.

Ha sentit la remor avui, després de set anys de viure al refugi. Havia conegut el desassossec que provoca l’animal feréstec quan el sents rondar per fora, la incertesa per si sabrà trobar la manera de fer esclatar el vidre de la finestra, correspondre la fam. Havia conegut la violència de la tempesta que inunda els pensaments i retrata la por a batzegades. El brunzit del rusc destorbat. La immobilitat dels membres enterrats a la neu incerta. Havia conegut la cera a la pell, la simfonia macabra dels ossos que s’esmicolen. Havia conegut la cendra d’un poble sencer embrutant per sempre la memòria de tot un altre poble. Però mai la remor. 

Va venir buscant l’aïllament, fugir de l’horror que havien convertit en familiar i ha après a destriar la nit de la fosca, el crit del plor, el dolor del dol. Per això ara no pot evitar empetitir-se al forat que l’amaga sota l’escala, perquè ha entès que la remor ja és gairebé aquí.

Ha començat lluny. Tan lluny que qualsevol altre no l’hauria sentida. Un lleuger tremolor que pessigava les parets i feia cruixir la pedra. Ballaven els arbres i corrien les bèsties. Primer a poc a poc, però de seguida les corredisses i la histèria dels xicles deixant enrere el perill. L’olor socarrimada de la devastació s’ha plantat a la porta de casa seva. 

Ets tu?

I aleshores, res.


dilluns, 30 de juny del 2014

TRUMFOS, ARRÒS I PEIX PUDENT



La festa escolant-se dolçament, com aquell qui diu. Algunes criatures dormen al coll dels pares que no saben on tenen els peus, d’altres en canvi riuen en corredisses que travessen la plaça que no s’acaba de buidar ni prou ni del tot. Cosins que parlen de cosines, que es fan grans i estudien fora. Tiets que expliquen històries de separats i de vacances a l’estranger. Els gegants giravolten de manera imprudent mentre esperen que Paquito chocolatero els acabi de fer embogir. La canalla dels castells grimpa a la gropa dels joves i fan anar els mocadors enlaire festejant les gralles que els toquen la melodia de l’escurçó negre. Arribats en aquest punt, ja no és estrany veure un portador de l’àliga que aguanta el pal del ball de gitanes o el carrasclet apropant-se de manera inapropiada a saludar la vitxeta, no sé si se m’entén. Les llambordes del mercadal són plenes de canyes d’uns focs que encara ressonen a les orelles. S’hi pot veure la línia geomètrica que ha dibuixat la darrera tronada i burilles de cigarreta i llaunes i gots de plàstic. Els veïns piquen de mans abocats als balcons que són plens d’estelades i domassos. Els llums dels telèfons mòbils s’encenen arreu per enviar missatges i fer fotografies. Com aquesta del xiquet i la xiqueta que es donen la mà de cara a l’objectiu.

Ella ha sentit una fiblada que no s’hagués imaginat mai que sentiria. Ell no ha volgut deixar-la anar malgrat que el flash fa estona que s’ha esvaït. Són conscients que és només un paper, el temps que dura un ball disfressats dins d’aquests capgrossos. Al capdavall, es coneixen de sempre. Van entrar a follets el mateix any. Han pujat junts mil vegades les escales del cau. Han venut castanyes, codony, samarretes, números de rifa, tiquets pel cinema. Han fet ruta a peu, en bicicleta, carregats com a rucs i lleugers del tot banyant-se nuets en rierols perduts. Han plantat tendes de campanya sota tempestes d’estiu i han passat fred arraulits sota les mateixes mantes. En aquest temps han jugat a més jocs dels que us imaginaríeu mai a cada plaça de la ciutat i a tantes places de tantes ciutats com vulgueu. Han perdut el fulard, l’han trobat i l’han tornat a perdre. Han compartit taula i fins i tot carmanyola. Han corregut amb criatures de genolls pelats als braços campament avall fins a metges de pobles oblidats. Més d’un cop i més de dos els ha tocat compartir serveis i han fregat cassoles i penjat cartells tant a la vora l’un de l’altre com ara mateix, potser més i tot. I tanmateix ara són una sola peça del mateix trencaclosques. Potser hi deu haver una mena d’explicació per bé que resulta impossible trobar-ne cap de versemblant.

No ha estat fins a última hora, un cop Sant Pere ja tornava a ser a l’urna i tot el seguici tornava desbocadament cap a la plaça. Ells feien la seva peça de manera prou endreçada. N’hi havia prou de mirar-los les cares per comprendre de seguida l’esgotament de tots aquests dies, tota la son per dormir. Malgrat això, no hi havia un sol nano que no s’aturés a donar la mà a qualsevol criatura que ho volgués i, quan tocava, ben arrenglerats, es disposaven amb naturalitat parsimoniosa a repetir la dansa. Ha estat precisament llavors, plantats l’un davant de l’altre, mentre les altres parelles trenaven el seu pas. Era fosc i apretava la calor. Davant de la caixa que fa cantó hauríeu dit que es miraven sinó fos que no pot ser. Per un moment, tots els que érem allà hem oblidat que aquells caps i aquells cossos no es corresponien. Llavors han avançat fins a trobar-se i s’han donat la mà. La mallorquina ha fet un gest a l’aragonès que tots han entès. 

No ho haurien dit mai que els passaria això i ningú que els hagués conegut hi hauria apostat un sol cèntim. No per cap motiu en concret. Seria difícil trobar una fotografia on surtin tots dos. Ell s’ha ajupit a deixar el capgròs i l’ha ajudada a treure’s la xiqueta i llavors els han deixat ben a tocar l’un de l’altre, com si els convidessin a continuar les confidències a banda. Mentre es canviaven, del cau estant, sentien encara els espetecs de l’última carretillada. Els altres reien i bevien abocats a la finestra i estirats per terra. Han sortit corrents com si els esperessin en alguna banda i s’han abocat escales avall. No s’han aturat fins a la plaça Catalunya. Ella ha encès un cigarro i ell li ha pres dels llavis. Ella ha somrigut i ell ha tret el fum pel nas. Ella sap de memòria les manies d’ell. Ell coneix el nom de totes les obsessions d’ella. Per això s’estalvien les paraules i es mosseguen els llavis amb una passió natural que és feta de trumfos, arròs i peix pudent.


dilluns, 23 de juny del 2014

TE DE L'ÍNDIA



—Passi. Jo baixo primer.

—Gràcies.

—Quin descans, oi?

—...

—Els nens, vull dir. Ja deuen ser a l’escola.

—...

—La setmana passada li deia a la meva dona si la gran ja deu anar a a la universitat.

—L’any vinent.

—Veus? Ja m’ho semblava a mi. Encara toca el piano? Ja no la sentim mai, tant que ens agradava. La meva dona l’havia tocat, de joveneta i s’entretenia endevinant les peces de la seva filla.

—No. Ja no toca.

—I ara, això per què? Ho ha deixat, doncs, si que em sap greu, tant maquet que ho feia. Digui’m que no ha deixat del tot. Era una delícia i, consti, que no li dic per dir.

—No, no ho ha deixat.

—Aleshores com és que no toca? Que se’ls ha espatllat el piano? No cal que li digui que pot baixar a tocar amb el nostre sempre que li convingui. L’Elisa estaria encantada que seure al costat. Només de passar-li les pàgines ja seria feliç.

—No és això.

—Clar. Els estudis, oi? M’ho hauria d’haver pensat. Tard o d’hora hi ha un moment que per força han de triar, pobra canalla.

—No. Tampoc.

—Ai perdoni. Miri, salvada. Ja som a lloc. 

—...

—Per què plora?

—...Ara sí que em sap greu. Que potser he dit alguna cosa?

—...De debò que no ho voldria pas. No plori, dona. Tingui el mocador, tingui. Vol passar un momentet? L’Elisa li prepararà un tè. Ja veurà com no és res, dona. Ha estat mai a l’Índia, vostè? Passi, passi.

—...

—Ja està. Veu dona? Que l’he feta pensar en res que no...?

—Fa un mes i mig.

—Com vol dir?

—Plovia. Em pensava que algú els ho hauria dit.

—Dit, què? On va, dona?

—Gràcies. No cal que pateixin, no els voldria molestar.

—No ha de patir per res. Segur que no el vol, un tè? Cregui’m que no se’n penedirà.



dilluns, 16 de juny del 2014

VAIVENS PARAL·LELS




A cavalcades, i encara

incapaç de recordar els desitjos

que vas estripar aleshores.

Un comiat que acceptes de seguida

—voltant una illa de cases—

quatre plors i mal comptats.

Ara no et compadeixis de mi

o bé d’aquesta felicitat de sucre

que hauria estat tota teva,

si no m’haguessis tornat

                                  un covard.


dimarts, 10 de juny del 2014

EL VOL D'UNA ÀLIGA




No ens en sabíem avenir que finalment fóssim allà. El complex trenta-nou quedava anys llum, i tanmateix era a només quatre dies de viatge, al capdavall. Malgrat que érem perfectament conscients de l’hora, ens hauria semblat un vespre etern de tota manera. Un dolç i plàcid vespre etern. Una magnífica desolació, segons en Buzz. Coi de poeta. Qui ho hauria dit que sabria deixar anar les paraules justes en el moment adequat. Ell, tot línies rectes sense angles. En Mike ens devia odiar quan el vam deixar penjat allà dalt, en òrbita. Recordeu-vos de mi, va dir només. No era culpa de ningú qui havia de fer què. Depèn de com haguessin anat les coses, ara ell seria l’únic heroi. O el traïdor nacional, qui ho pot saber. Sortosament l’àliga va fer la feina com tocava i això que ens va anar d’una alenada de no condemnar-nos a una agonia infinita. Tot de roques embrutaven l’espai escollit i vaig haver de redirigir el mòdul cap a un punt més segur. Collons. Control era una festa, finalment. Podíem sentir els nois, els seus aplaudiments. El món sencer devia sentir els nois. Ens vam abraçar com no hauria pensat mai que arribaríem a abraçar-nos. Un pes immens, un mareig de paraules sense ordre que se m’instal·laven al pensament. Tota la sang al cap. Una puta erecció del cervell. Però no podíem perdre ni un moment. De què hauria servit, si no érem capaços de tornar? Volia arribar als quaranta, jo. Vam perdre gairebé set hores preparant l’aparell per l’enlairament. Una barbaritat. Desitjàvem sortir però alhora l’estómac s’encongia. Aquella prada terrosa ens esperava. Havia estat esperant-nos tota una vida i ara érem allà. 

El primer que va veure les llums fou en Mike. Just quan érem a punt de sortir de casa. Un eixam de claror suspesa va aparèixer d’alguna banda i va envoltar la nau. Hauríem volgut ignorar-ho però en Buzz en va deixar anar una de les seves. Control no estava per romanços i van evitar seguir-li la corda. Era el nostre compte enrere, el de debò! Cinquanta-cinquanta, que tot girés rodó. Una nació amb els ulls clavats en aquell consolador brillant, qui érem nosaltres per parlar d’unes llums, oi? Zero! Quantes pulsacions pot fer un home per minut? I llavors, durant els dos primers dies res, ni tampoc no vam treure el tema. Collonades. Tothom n’ha sentit a parlar, érem gent d’aire, nosaltres. En teníem prou de jugar a menjar i afaitar-nos mancats de gravetat i fer saber al món que podíem ser la mar de simpàtics, escoltant aquella merda de música country. Però el darrer dia de vol, ja en òrbita, les maleïdes llums van tornar. Idèntiques. Una bola de claror indestriable que així i tot, lluny de resultar amenaçadora, representava reconfortant fins i tot. Hauríeu dit que havien decidit escoltar-nos a casa, ja m’enteneu. I no hi va haver altre remei que parlar-ne amb els de la base. Sé que ho han esborrat i que ho negaran. No em mal interpreteu, els entenc i no els ho retrec, de cap de les maneres. La forma d’una maleta oberta. Negatiu. L’enfoco amb el sextant, és com un llibre obert. Les podeu filmar? Si us plau, me’n podeu dir res? Ara és cilíndric, dos anells. Negatiu, no es tracta de cap component, canvieu la freqüència i continueu amb el programa. En Mike va treure el telescopi i jugava als científics però l’emoció sola el podia i només veia una llum, com nosaltres. Els miralls eren a lloc però les càmeres no funcionaven i Houston no en volia ni sentir a parlar. En Buzz va esclatar. Et dic que són aquí! A l’altra puta banda del cràter! No estem sols! Tant me fa si em creieu. Jo hi era. Nosaltres tres i aquella mena d’intel·ligència despresa que vam haver de deixar per força a l’altre costat. Sobretot perquè vam rebre l’ordre que era l’hora de baixar a l’altre mòdul. Veig el somriure d’en Mike com si fos ara però li entenc tot el que no diu ni somriu. Més pels espectadors que no pas per a ell fem anar les mans i ens tanquem a la càpsula. Ens desprenem de la Colúmbia i sortosament comprovem que la nostra àliga té ales. Sentim com de baix estant fan ordres dels desitjos: Endavant! Però ningú ho ha fet abans. Ningú com nosaltres dos ha estat aquí dempeus, veient com aquesta terra erma i foradada s’apropa pel finestró. Ningú ha sentit les alarmes saltant inesperadament a menys de dos-mil metres. Ningú com nosaltres dos ha sentit mai aquest silenci, el silenci l’instant previ al desastre que, per sort nostra, vam saber evitar quinze segons abans. I llavors torna la música de les veus i els aplaudiments. I tot d’una, la glòria ja és gairebé a tocar. 

Vaig ser el primer de baixar i això em convertirà per sempre en el primer, més encara després de la meravellosa lírica que se’m va escapar escaletes avall. Duia els collons per corbata i només tenia l’èpica a mà, ja em perdonareu. Un gran pas per a la humanitat. Déu meu. Les potes del mòdul gairebé no havien deixat petja en aquella sorra, així que les pors de veure’m engolit terra endins s’havien dissipat considerablement. No obstant això, distret per la transcendència, no em vaig adonar que trepitjava la superfície per primer cop amb el peu esquerre. No sóc supersticiós, jo, però teníem la desgràcia massa a tocar per anar fent malabarismes amb la fortuna, no sé si m’explico. Conscient que la càmera m’enfocava, vaig mirar d’adoptar una postura si més no elegant i tranquil•la per bé que d’entrada no era gens senzill, aclaparat per aquell erm artificiós i embolicat en el meu vestit ridícul i llampant. En Buzz va baixar i no va desaprofitar l’ocasió per riure’s de la meva frase grandiloqüent. Ja et fotran, vaig pensar, home desolació. De tant en quan anàvem mirant l’escotilla. L’hauríem cagat de mig a mig si ens quedàvem tancats allà fora, per això per lluny que anés la vista a passejar sempre acabava tornant a petar a aquell forat menut que ens havia de tornar al món de debò. 

Vam agafar la bandera i vam mirar de clavar-la però per Déu que aquell coi de bastó no tirava avall. Jo pensava en milions d’ulls veient-me fer el ridícul més espantós i, quan em va semblar que poc o molt havia acabat entrant, la vaig aguantar una estona com qui no vol la cosa resant perquè no caigués. No s’escriu cada dia sobre la memòria de tota una generació. I us diré una cosa, sé perfectament que no hi podia haver ni gota de vent però us juro que les barres i les estrelles onejaven amb elegància. He llegit tota la merda que han publicat sobre muntatges i reflexions científiques i m’és ben igual, m’hauria fotut a cantar l’himne llavors mateix i segur que en Buzz m’hi hauria acompanyat ben dreçat. Aleshores tot el cerimonial amb la placa i el discurs del malparit de mentider que teníem per president que es va oblidar d’esmentar el pobre Mike que no s’ho devia acabar de creure. He sentit a dir que tenia l’altre discurs —el de condol i emocionada pena— ben a punt sobre la taula del despatx. Érem a punt per començar a fer turisme quan les llums van tornar.

No havíem vist tantes pel•lícules com això però de debò que l’havien ben clavada. Un exèrcit de platets lluminosos ben alineats ens vigilaven des de l’horitzó. En Buzz va començar a desbarrar amb els nois, que suposo que no volien que quedés enregistrat i tanmateix resultava complicat defugir el directe que els australians escampaven per als cinc continents. Quan ens vam decidir a gravar-los, no en va quedar ni un, havien desaparegut com per art d’encantament. No tenia por, de debò, però en aquell punt no us negaré que vaig començar a obsessionar-me amb l’escotilla i la feina que encara ens quedav. Durant els entrenaments, tres vegades de les sis que ho havíem provat, el motor del mòdul havia fallat i ara teníem una oportunitat i prou, una de sola. El company havia començat la recollida de souvenirs i ens vam retratar del dret i del revés amb la hasselblad. Tothom coneix tres o quatre imatges d’aquell moment nostre però el cert és que vam tirar una bona colla de retrats. No hi venien pas postals, allà! Al fons de tot, hòstia puta, un penjoll turquesa sobre un cel de vellut negre. La nostra petita terra. Recordo que vaig alçar el polze i em vaig dir que només amb un dit la feia desaparèixer. Em vaig sentir esquifit, menys encara, no-res. Un puntet blau que ens recordava que no érem al mig d’un desert, prop de Las Vegas. I les estrelles, un festival de llum que la càmera no recollia de cap manera a causa de l’absència d’atmosfera, n’heu sentit a parlar? No hi tornaria per res del món però suposo que en aquell precís moment no me n’hauria anat.


En Buzz va decidir que ja en teníem prou. Ens vam enfilar al mòdul i vam resar tot el que sabíem i més. O funcionava o s’acabava la pel•lícula perquè si el motor fallava ens hauríem de menjar els mocs l’un a l’altre pels segles dels segles. Però l’àliga no va fallar. Aquella capsa de paper de plata va tornar a demostrar on eren els herois de debò: Picant el martell i fent girar cargols. Vam sentir el pet i, ja enlairats, vam seguir la trajectòria mil·limètrica que ens acoblava tal i com havia estat previst. La platja es convertia de seguida en un record inversemblant. En Mike va venir a petonejar-nos de seguida que va poder. El vaig trobar diferent, un perfil nou i serè a la mirada. No va dir res de platets. Ningú no va tornar a dir mai res de platets ni de llums brillants. Ni tan sols quan van comparèixer per darrer cop just abans que caiguéssim a l’aigua i la festa s’acabés. O tot just començava.