...Vam reprendre la conversa en el mateix punt precís on l'havíem deixada, entre un silenci i un altre...
divendres, 13 de novembre del 2020
dilluns, 30 de març del 2020
PER MOLTS ANYS, CARLES
Seu a la terrassa amb el cafè impassible davant, glaçat ja. Ella
encara dorm. Es lleva sempre a la mateixa hora, ni un minut més tard, i cap
pandèmia no li canviarà les rutines. Ell l’havia precedida perquè aquests dies
la son és estranya. Somia més, somia molt. I no és l'únic que ho reconeix. No
es pot dir que dormi malament o que li costi, només que és veritat que la
ficció nocturna –extremadament realista i versemblant– s'ha multiplicat. La
majoria corrobora aquesta sensació i tanmateix ningú no n'explica els detalls.
Els núvols dels darrers dies s'han arronsat i, com que han avançat l'hora, la
llum resulta generosa. Omple el menjador sencer com un filtre de la càmera del
mòbil fins a convertir-lo en un altre menjador, potser més nòrdic, més
amorosit. Les fotos de les netes, tan enfocades, una picada d'ullet, han estat
les primeres a felicitar-lo amb la seva sola presència arrenglerada, abans i
tot de la pluja de missatges telefònics que ja descarreguen el seu escalf,
intens i previsible com l'enrenou de la cafetera omplint la tassa.
El carrer és buit. La
canalla no juga al parc, els repartidors no arrosseguen els seus carretons i
els cotxes ni aparquen ni desaparquen. El cambrer no serveix les taules que
ningú no ocupa i la xinesa del basar no fa guàrdia a la porta del local amb
aquell somriure seu complicat d'interpretar. La raó no és en el fet que sigui
diumenge perquè tampoc pedalen ciclistes emperifollats ni senyores lacades es
venten del llacet d’una safata de dolços. El confinament ha mantingut només la
rutina dels passejadors de gossos, la determinació constant dels qui
arrosseguen l'animal sigui quina sigui la contingència. Mentida, queden també
els crits dels veïns del davant, matemàtics i indefugibles.
De manera que la
terrassa, tot i abocada al barri, no representa una distracció per a llançar
coets, res extraordinari. Sí que és, deixeu-m'ho dir, un respir a l'aire
lliure, un canvi d'escenari, però poca cosa més. La pantalleta es va encenent i
apagant atès que, amb els anys, l'agenda acumula contactes. Si més no, la seva.
Ha tingut temps de seure a moltes cadires, al voltant de moltes taules i per
motius i excuses diverses. Ha escoltat i s'ha fet escoltar, li han donat la raó
tenint-la i sense merèixer-la i l'ha donada tants o més cops. Ha rigut i ha fet
riure i prou que s'ha cuidat de no donar motius pel plor. Així que no ha
d'estranyar a ningú que força gent es recordi que és el seu aniversari, el
primer d'ençà que el van donar per jubilat.
Haurà de passar
aquest dia si fa no fa com va passar l'anterior i com deixarà que passin els
propers. No hi haurà dinar familiar ni sopar d'amics. No arribaran visites
sorpresa ni regals inesperats. I què. Ella s'esforçarà d'una manera o altra per
fer-lo sentir especial i trobarà el punt just entre la tendresa i la ironia.
Però seran ells dos sols, això segur, retinguts a casa. A l'hora del pastís
–perquè hi haurà pastís– obriran el portàtil per rebre l'abraçada virtual de
les nenes que cantaran plegades cada una des del seu racó domèstic. I es voldrà
fondre perquè a ell també li costa ser el centre d'atenció. I mirarà de
somriure, les galtes enceses, sense plorar perquè no toca –penes té el món–
però morint-se'n de ganes perquè l'emoció de fer-se gran vora la gent que
estimes no l'esborra cap tos seca, cap febre. La fa estranya i bruta, potser,
però no l'esborra. Per tant s’estalviarà les llàgrimes.
Una època curiosa,
els ha tocat. Qui els ho havia de dir, a aquestes alçades. Repassa les
notícies, un calc del darrer cop que les havia repassades. Xifra amunt, xifra
avall. Les converses dels grups encara no s’han posat en marxa, tota la
repetició de fotografies suposadament simpàtiques que ara va esborrant sense ni
tan sols haver-les obert. Llavors observa la imatge del seu perfil. Prem la
pantalla amb dos dits i amplia aquella cara tant com es pot. Els mateixos ulls
insolents i encuriosits que feia a les fotos de l’escola, aquelles fotos en
blanc i negre de la classe sencera asseguda per files al jardí de davant. Ben
clenxinats, el cap lleument de gairell, el somriure postís per al retratista.
Són els mateixos ulls i conserven la picardia afegida a una gravetat complaent.
I les pestanyes llargues i fosques. De la resta, què en queda? Del que era
aleshores, els seus costums i somnis, les seves manies, del llenguatge
atropellat, què n’havia conservat? Si en aquell moment hagués pres un paper en
blanc i hagués escrit deu desitjos, quants serien complerts hores d’ara? Li
semblarien absurds, ridículs o, pel contrari, se n’hauria de plànyer? Fem-ho a
l’inrevés. Si en aquest precís moment agafés el mòbil i per un mecanisme improbable
aconseguís fer arribar un missatge a aquell vailet, quins deu consells li
donaria? Miraria d’assegurar-se que sabés arribar just al punt on es troba ara?
Perquè no pot queixar-se de res, no hi ha res de què penedir-se més enllà dels
retrets que hom ha de fer-se per ser honest i coherent i assegurar-se el passi
adequat per al judici final. Res sinistre, vergonyós o patètic per a retre cap
severa penitència. Li ha tocat ballar molts tangos i no s’ha arronsat, ha mirat
de seguir el ritme amb tota la traça de què ha estat capaç. Ha assumit riscos i
reptes. Ha hagut d’escollir un camí i deixar-ne d’altres enrere. Ha dit que sí
i ha dit que no. De vegades s’ha avançat i de vegades ha vist com se li
avançaven. Total és una mica això, al capdavall, una partitura només per a
nosaltres que no coneixem fins al moment de tocar-la.
Ella ja s’ha llevat.
L’ha sentit venir cap a ell travessant el pis. Se li asseu al costat, li pren
la mà i se’l mira als ulls. Per molts anys, Carles, per molts anys.
dimarts, 7 d’agost del 2018
PERQUÈ JA NO CALLAREM
Vigilem les paraules quan s'envolen
fora del nostre abast, un cop llençades,
i oblidem que ja no ens serà permès
d'estirar el fil que les contindria
sinó entomar l'envestida ferotge
de qualsevol que hi pari atenció
i no les empassi un cop mastegades.
Ja no sec arrecerat al rafal
ni acoto el cap per crits i escopinades,
inflo el pit i surto a l'entrada
a dir el meu nom i els meus cognoms humils.
No espero càstig ni vull recompensa,
m'hauran d'arrossegar si em volen pres
o passejar-me dalt d'una carrossa.
Vigilem les paraules quan s'envolen
perquè són només belles en ser dites.
dimecres, 6 de desembre del 2017
O
M’estimo més que
no vinguis.
Obres totes les finestres,
neteges cada racó,
tossuda, escampes perfums
barroers de dies nous.
Rius massa, no calles mai,
i jo he tornat al meu poble
orgullós de morir sol.
Obres totes les finestres,
neteges cada racó,
tossuda, escampes perfums
barroers de dies nous.
Rius massa, no calles mai,
i jo he tornat al meu poble
orgullós de morir sol.
(De la meva participació poètica —segon d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")
diumenge, 10 de setembre del 2017
M
M’espero assegut
al marge
oblidat del tros
que l’avi
no s’hauria
volgut vendre.
Tornen les
prunes, silencis
berenats a
corre-cuita,
ribells torts,
descolorits,
i una por que
compartim,
ofegada ben
endins.
(De la meva participació poètica —primer d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")
dijous, 12 de gener del 2017
UNA MARE
Han estat dies foscos i greus, tristíssims. Havia decidit no emprar aquesta pena ni aquesta gravetat per escriure. Sentia que en faria un ús impropi, gairebé groller. Com si m’apropiés d’un sentiment que no em pertany, o no només a mi, o no del tot. Però fa un mes que ens acomiadàvem de la mare i no parlar-ne és una mica com no recordar-la, una forma d’obviar-la intolerable. No hi ha res en especial que vulgui explicar, res en especial que conforti, que sigui útil. Tampoc no té gaire sentit deixar anar una lloança immensa, ni un plany exagerat. Si parlo d’ella acabaré parlant de mi, de com em sento, del meu propi neguit, de l’angoixa que no hi ha més remei que disfressar. Com puc parlar d’ella sense parlar de mi? Quin dret hi tinc? Em resisteixo a abocar una enumeració retòrica, plena de lirisme, amb el meu estil recarregat i ridícul. Ja sento els violins, com aquell qui diu. Al capdavall, és tan natural que t’hi has d’avenir per força però, coi, no deixa de ser estrany i per tant costa d’assumir. Vam riure molt, junts, moltíssim. Vam plorar molt, junts, moltíssim. Suposo que total això és el que fan les persones que s’estimen. Em requen tantes coses, ara. No mereixo cap consol, i no el vull. Abans que la meva, el món ja era ple de pèrdues. Sóc conscient que molt més doloroses que aquesta que m’ha tocat a mi. Perdoneu-me, doncs, per aquest atac d’egoisme que no he sabut evitar. Tinc una memòria tronada i maniquea. De vegades és un inconvenient però d’altres es converteix en una eina molt útil. I tanmateix, quan arribi el moment que m’oblidi de tot, quan el passat se m’esborri de dalt baix i em costi destriar futurs de pretèrits, us asseguro que hi haurà un racó del meu cap a l'empara de qualsevol inclemència que durà el seu nom.
dilluns, 24 d’octubre del 2016
EL VERTIGEN DE LA MEMÒRIA
Tinc molt pocs records de les coses que he dit o fet, de les ciutats que he visitat i les persones que hi vaig estimar. De fet, gairebé he oblidat qualsevol esdeveniment de la meva vida que s’hagués produït més enllà dels darrers tres mesos, tres anys a tot estirar. Menys encara si no ha quedat enregistrat d’alguna manera en documents o fotografies. Fins i tot, observant amb un cert deteniment l’àlbum familiar, el disc dur del meu ordinador, el paisatge de la meva balconada, em costa refer-me del vertigen que hi experimento. Em costa afegir-hi el regust d’un perfum, la melodia d’una cançó, la llunyania d’una tempesta, el vernís necessari que la memòria m’hi hauria d’empastar. Sovint —en tant que germà, fill, amic, amant o pare— sento que amb aquest oblit he traït més enllà del que fóra raonable. Me’n culpo i me n’exculpo emparat en petits traumes que per força he d’inventar. He après a recollir com a propi un catàleg de vivències que he sentit a dir de mi, les anècdotes que sempre tornen en cada celebració familiar, les fites minúscules que he anat acumulant, els objectes que duc a sobre, les paraules que he escrit amb el benentès que, poc o molt, deuen explicar-me. Potser he fet del present la meva presó i alhora el meu refugi. Potser no sóc, més enllà de qui em pensa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)