ESCRIT DE DEFENSA

Procediment Abreujat 545/2005

Diligències Prèvies 8915/2001

AL JUTJAT D’INSTRUCCIÓ NÚMERO 8 DE REUS

DIONÍS SALARDÚ PODINA, Procurador dels Tribunals i de DANIEL CREST BOIL, acusat en la causa ut supra referenciada tal i com consta en les actuacions, davant d’aquest Jutjat comparec i com millor convingui en Dret,

MANIFESTO

Que mitjançant el present escrit i en compliment de la providència d’aquest Jutjat al qual em dirigeixo, passo a evacuar en temps i forma el tràmit de qualificació provisional conferit i, conforme a allò previst en l’article 791.2n i 3r de la Llei d’Enjudiciament Criminal, formulo el present ESCRIT DE DEFENSA, d’acord amb les següents:

CONCLUSIONS PROVISIONALS

PRIMERA.- Per disconformitat amb les correlatives de Ministeri Fiscal per tot allò que no s’escaigui amb allò relatat a continuació.

El meu representat passejava per la platja el dia vint-i-set de novembre de 2097 a les vint-i-tres hores cinquanta-cinc minuts. Havia acabat de parlar per telèfon i, just en el moment en què es guardava l’aparell a la butxaca de l’abric, dos senyores llargues i primes que fumaven s’hi van adreçar tractant-lo de tu. Es tracta de les senyores Forlani i Wright. Ambdues senyores, lleugeres de roba així com d’altres extrems, s’hi aproparen amb manifesta nocturnitat (ha quedat meridianament clara la franja horària en què van esdevenir-se els fets) per no parlar de traïdoria. En aquest sentit, caldrà precisar que una i altra eren a l’interior del mateix local on poca estona abans el meu mandant havia estat consumint la quantitat (gens a menystenir) de quatres gots i mig de gin tònic de la marca Hendrick’s. Òbviament, les senyores Forlani i Wright estaven al corrent del nivell d’ebrietat del meu defensat i aprofitant-se d’aquesta certesa es van estintolar l’una a un costat i l’altra a l’altre i van començar a establir conversa –una conversa lleugera d’altra banda- amb el senyor Crest que anava mirant de seguir el fil al mateix temps que procurava mantenir-se dempeus. En un moment donat, la senyora Forlani que s’estava al costat del cor del senyor Crest, l’agafà del bracet i se’l mirà amb aquells ulls seus que fins i tot de nit vesteixen de blau el món sencer, somrigué i procedí a no desfer-se del gest de confiança, ans al contrari, aprofità la feblesa per afegir l’altra mà. Així doncs, tenim el senyor Crest, fortament pres d’un costat per la senyora Forlani i, de l’altre, la senyora Wright que (sense perdre compàs) procedeix d’idèntica manera que la seva companya mantenint l’acusat en una posició d’indefugible constrenyiment. Les dues noies somreien i, enjogassadament, mantenien aquell contacte inicial conduint-lo –si de cas- a situacions encara més penoses i insuportables com és ara petits petonets al coll ara i adés, abraçades inopinades i paraules emmetzinades que –abusant de la seva superioritat- tendien indubtablement a corbar la voluntat i l’ètica del senyor Crest (prou minvat de per sí ja en aquell moment).

A l’alçada de l’establiment que consta en les actuacions (un xiriguito buit i desastrat anomenat “sou aquí”), la noia rossa (Wright) estirà l’imputat pel braç de manera dolçament violenta fins a fer-lo estirar sobre la sorra de la platja. Mentrestant, la morena (Forlani) li treia l’abric per tal d’improvisar el que després entengué com un jaç. Encavalcada ja sobre d’ell, la senyora Forlani ajudà la senyora Wright a treure’s la poca roba que duia i, seguidament, fou la segona qui ajudà la primera a procedir idènticament. Tot i el grau elevat d’alcohol que el meu defensat havia ingerit, no pogué evitar de mirar el cos d’aquelles pèrfides atacants i és per això que, per anys que passin, reconeixeria aquells cossos allà on fos, de manera mil•limètrica no cal dir. De fet, no ha deixat de pensar-hi ni una sola nit. Què dic, ni un sol moment, no ha pogut deixar de portar a la seva memòria la imatge d’aquells dos animals en zel fent d’ell un trist ninot endut per la passió més desenfrenada, la luxúria més aberrant i el plaer més portentosament salvatge i reprovable. No cal dir que s’aporta com a document número dos l’informe mèdic del centre de salut mental on rep tractament des d’aleshores el qual taxativament refereix les greus seqüeles que van imprimir en el senyor Crest els fets de la nit del vint-i-set de novembre de 2097.

El matí del dia vint-i-vuit de novembre de 2097, el meu client en un lamentable estat físic i mental en aquell mateix punt de la platja, envoltat de criatures que miraven d’enterrar-lo a la sorra i d’una parella d’agents de la policia local (els números 333333 i 444444) que començaven a instruir la causa que avui ens toca de defensar. No el van creure aleshores i, tal com va fer constar l’instructor en l’atestat, els resulta difícil de creure en l’actualitat. Tampoc no el va creure la seva dona, ara ja ex esposa mare de les seves dues filles i els seus companys de feina que es divideixen entre: aquells que no s’ho empassen ni amb una Hendricks i aquells que han començat ja a fer bossa per erigir-li un monument a l’entrada de l’edifici on treballen (mal m’està dir-ho, un espai mancat de tota gràcia).

SEGONA.- Els fets no són constitutius de cap delicte.

TERCER.- Sense delicte no hi ha autor i, per tant, el meu representat no respon en cap concepte de responsabilitat criminal.

QUARTA.- Ni circumstàncies modificatives de la responsabilitat. Subsidiàriament i, en el seu cas, cal fer esment de l’atenuant continguda en l’article 21 del nostre Codi Penal relatiu a l’estat d’embriaguesa del senyor Crest en el moment dels fets.

CINQUENA.- És procedent, doncs, la LLIURE ABSOLUCIÓ del senyor CREST BOIL, amb tots els pronunciaments que hi són inherents.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Que tenint aquest escrit per presentat, l’admeti donant-li el tràmit processal oportú tenint doncs per fetes les manifestacions en ell expressades i per tant, per formulat escrit de defensa i per retornat el procediment entregat, segons el qual es dicti en el seu dia i de conformitat, sentència absolutòria.

ALTRESSÍ MANIFESTO.- Que aquesta part, per l’acte del judici i la vista oral i per abans del començament de les seves sessions, proposa i intenta valer-se dels següents MITJANS DE PROVA, reservant-se expressament la facultat d’intervenir en els proposats de contra per les altres parts en el supòsit que aquelles hi renunciessin. Així doncs:

1a.- INTERROGATORI DE L’ACUSAT.

2a.- TESTIFICAL amb examen dels següents testimonis:

- Robin Virginia Forlani

- Claire Antonia Wright

-els agents de la policia local números 333333 i 444444

Els quals seran citats pels conductes reglamentaris via oficina judicial.

3a.- DOCUMENTAL consistent en la lectura de tot allò actuat amb expressa omissió del que és documentació de mer tràmit processal.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Admeti íntegrament els mitjans de prova proposats dels quals intenta valer-se aquesta part en l’acte del judici oral acordant allò que sigui pertinent per la seva pràctica en la forma interessada.

Reus, 8 de juliol de 2098

Cristina Cortezón.-   Dionís Salardú.-

Advocat.-                Procurador.-

TALLER (incoherència narrador-personatge)

El camió de les escombraries empudega la ciutat amb la seva melodia de contenidors amunt i avall. Una ambulància o potser un cotxe de la policia passa a tota velocitat per sota la finestra mentre quatre estrangers, que encara són de festa en aquesta hora, discuteixen en la seva llengua estranya. Ell seu a l’ampit i mira al carrer. S’aixeca i es torna a seure.

Sempre he viscut a pagès, jo. No sabria viure sense aquest silenci de vaques que resen i vent que fa ballar les tomaqueres. Aquest paisatge és la glòria. Arreu on guaites tot és verd i els turons sempre saben com acollir-te en la seva immobilitat. On podria ser feliç, jo, sinó abocat a l’escot d’aquestes muntanyes? Ara que avui em sento dèbil. Potser no trauré les bèsties a pasturar. Fa dies que estic cansat. Aquest maleït hivern m’ha clavat deu anys a sobre i només va faltar que ahir l’euga em trepitgés.

Els turistes, que encara van apariats només amb el banyador i les xancletes per tota roba de nit, decideixen canviar d’aires i aturen un taxi a l’estil de les velles pel•lícules. Ell se’ls mira amb el seu posat estoic, el mateix que impedeix tothom comprendre res que passi pel seu cap. Fa una estona, la infermera li ha fet prendre la medicació i ha tornat a tancar els llums. Fa una temporada que està millor. Se’l veu fort i surt a passejar amb els altres. És veritat que parla poc, però molt més que no pas quan va arribar. Hi ha vegades que fins i tot riu. Sobretot durant els àpats. És d’aquella mena de gent que gaudeix menjant. Potser massa i tot. És tan gras que quan va entrar li van haver de fer pijames a mida.

No sé què em passa. Em sento trist. Quasi no puc caminar i, ahir mateix, fent parir aquella vedella, no sé com ni perquè, de sobte em vaig adonar que plorava. De fet, ja ni recordo el darrer cop que vaig riure. No m’havia sentit mai sol, jo aquí. Les bèsties no et deixen temps de sentir-te sol. Potser sí que hauria hagut de tenir fills però sempre he cregut que el bestiar és la meva família. He vist néixer i morir molts animals, jo. I a més que jo no m’hi entenc amb les criatures. En canvi, dóna’m un gos que el faré jeure i saltar tant com vulgui. Dóna’m gallines que sabran de seguida qui els posa el pinso. Cadascú és com és. Però aquest fred m’està corcant. Ho noto. He hagut de fer tants forats al cinturó que estic per baixar al poble a comprar-ne un de nou. Si en fa d’anys que no hi baixo, al poble. Però és que em cauen els pantalons. No em ve res de gust. Fa dies que no menjo altra cosa que un bocí de pa i formatge. No m’entra res més. Guaita, avui mateix ni he esmorzat. Poc que dinaré, tampoc. Em fa mal la cama. Coi d’euga que encarà m’haurà trencat alguna cosa. Definitivament, no trauré la canalla avui. Potser obriré una estona i que pasturin. Ves que no plogui i tot.

Ha tornat a obrir el llum i ha agafat el seu violí. Li han amagat tants cops que ja se n’han desdit. Sempre l’acaba trobant i tant li fa si són les dues com les tres de la matinada. El treu de la funda, se’l clava a l’espatlla i comença a fer grinyolar el maleït instrument. Com ara mateix. El cert és que es coneix que la música ha estat sempre la seva vida. La música d’aquell tros de fusta envaeix el centre de banda a banda, com si una catifa de vellut es desenrotllés per tots els corredors i obrís portes i finestres. Però no són hores. Bé que se n’hauria d’adonar. Encara que potser és justament per això que ho fa. S’ha negat en rodó cada cop que algú de personal li demana que s’apropi a la saleta a tocar alguna peça pels companys. Ell prefereix això. Desvetllar la nit. Omplir de música el silenci d’aquest torn que fins ara havia estat tranquil.

No sé on posar-me. M’he estat una estona a la porxada però aquest corrent glaçat se’m cosia a l’espinada. He mandrejat pel corral i he plegat quatre o cinc ous del galliner de dalt. He vist aquell violí que els fa de menjadora. Quin acudit. Qui el devia tocar, aquell violí? Que jo recordi, sempre l’he vist aquí, ple de pinso i cagarades. No he tingut mai oïda, jo. Per mi, la música la fan els esquellots quan les vaques corren d’una punta a l’altra del prat i les abelles quan es posen totes a xisclar o l’aire que fa petar els porticons i arrossega l’herba que s’entossudeix a romandre. Ni radio no tinc. De què serveix la música? Que no enganya les orelles, que no parla d’un temps i un lloc que mai no existiran? I aquests dits meus, cinc fils de cosir a cada mà, deu tires esquifides plenes de durícies. Com pot ser que algú els sàpiga fer anar amb l’harmonia adequada? El violí. De seguida ho he dit jo que era un violí. Potser és una mandolina o potser ni tan sols no l’és, un instrument, aquesta andròmina pudent.

La infermera ha hagut d’entrar a fer-lo parar. Li sap greu. Abans d’entrar, encara s’ha estat una estona escoltant-lo rere la porta, pensant com pot ser que algú amb un do com el d’aquest home hagi hagut d’anar a petar justament en un lloc com aquest. Però la seva història se la coneix de sobres. Ahir mateix van venir els fills a visitar-lo i en van tornar a parlar. Quina pena, pobre home. Però la dona és una professional i pensa que no són hores i si no són hores doncs no són hores i per això entra i hi parla. De primer, ha provat d’emprar aquell to conciliador i agradable que tant li aprecien els altres. Ell, però, se l’ha tret del damunt amb un cop de braç. Sense badar boca. Ella s’ha armat de paciència i ho ha tornat a provar, farcida d’educació i amorosint el gest. Però ell s’ha aixecat d’una revolada gros com és i ha començat a fer anar el violí com qui clava l’arma en una batussa. La infermera s’ha enretirat però l’home ja no té aturador. Amb tot el seu pes l’ha llençat a terra i l’ha colpejat tants cops que qualsevol que entrés ara no la podria reconèixer. Ell s’ha tornat a asseure i s’ha posat altra volta a fer anar delicadament les cordes de l’instrument. Aleshores, ha arribat el de seguretat però, veient el panorama, s’ha quedat de pedra a la porta.

És ben clar que m’he perdut. No recordo quan he començat a caminar o com he arribat fins aquí. Veig que duc fang a l’espardenya i d’aquí estant gairebé no distingeixo la casa per bé que la boira tampoc no me la deixaria veure. Estic completament xop i duc les mans tacades de sang, encara fresca. Sento el violí. Maleïdes gallines. Males putes.

UNA PEDRA QUE FUIG

                                      

Sóc una pedra que fuig

i és potser perquè no pot

parar de callar

que l'escolto.

I és potser perquè no puc

parar d'oblidar

que em recorda.

Sóc un adéu cada dia.

 

 

 

TALLER (psiconarració i monòleg autobiogràfic)

No pot tardar. Sentiré les claus al pany exactament a la mateixa hora de cada dia i ell tornarà a venir com cada vespre fins al sofà on jo l’espero i em passarà els cabells per darrera l’orella i em besarà el coll i jo odiaré aquest moment i li sentiré l’olor a tabac i no diré res perquè no val la pena. Anirà a la cuina i preguntarà pels nens del passadís estant cridant com si fossin les dotze del migdia i jo el faré callar sabent que tampoc no servirà per res. Tornarà al menjador i jo encara seré al mateix lloc i ell, primer, em mirarà estranyat però després se n’anirà a canviar. Es desfarà el nus de la corbata i la deixarà penjada al pany de l’armari i s’arromangarà els punys de la camisa que traurà fora dels pantalons. Potser tornarà per explicar-me alguna anècdota de la feina que jo no escoltaré perquè igual que ara provaré de recordar el moment precís en què devia deixar d’estimar-lo. I se’n tornarà al dormitori encara uns instants. Els nens dormen. Com poden saber que no em tornaran a veure mai més? Com poden entendre que no els tornaré a veure mai més? Em sembla que tremolo. Només m’ho sembla. Començarà a parar la taula veient que jo no ho he fet i em preguntarà si em passa alguna cosa mentre, de pas, em clavarà els seus ulls d’àmbar i em dirà que em troba especialment guapa. I jo em diré que potser m’ha descobert la determinació, però m’ho diré amb la boca tan petita que ni jo no em sentiré. Avui, abans de sopar, el gran m’ha ensenyat la darrera peça que ha après a tocar amb el seu violí nou de trinca i jo he plorat sabent que em perdria el concert de final de curs però, com que picava ceba, les llàgrimes s’han confós raonablement bé. Mentre menjarem, ell tornarà al tema de la casa d’estiu i jo m’hi emocionaré instintivament i fal·laciosa mentre m’acabo l’ampolla de vi que vam encetar ahir amb els veïns. Farà plans i m’agafarà la mà somrient i jo hi conversaré amb les paraules que més s’hi escauran. S’aixecarà i recollirà els plats i vindrà per darrere a abraçar-me. Potser em tocarà els pits i jo no li diré que m’angunieja que em toqui els pits però l’angúnia em tornarà el sopar a la boca de l’estómac i faré mans i mànigues per no embrutar la taula que ell ja ha acabat d’endreçar. Seurem una estona davant la tele com qui mira el mar assegut a la sorra després d’haver jagut una estona prenent el sol. I ell m’agafarà els peus, acaronant-los. I voldrà besar-me i jo deixaré que ho faci sabent que tot plegat ens haurà de dur, indefugiblement, a fer l’amor. No hi ha rutina més cruel que la del sexe. No hi ha rutina més cruel que la del sexe després del sexe. I farem l’amor, doncs. Jo cridaré una mica histriònica com sovint i ell se’n sentirà orgullós un moment abans d’adormir-se. M’aixecaré. Em passaré una aigua i, sense fer massa soroll, aniré a l’habitació dels nens a fer-los un petó i per un moment pensaré que m’estic equivocant si aquest mal que sento no se n’ha d’anar i marxaré escales avall. Tancaré la porta sense fer soroll. M’aturaré. Un segon només. I no tornaré mai més.

TALLER (reproducció de paraules, reproducció de pensaments)

Al mateix lloc, seixanta anys després. Exactament al mateix punt precís. D’aquí estant, la punta del campanar i la vall. Plena d’ombres, plena de llums. Hi ha l’olivera i hi ha el pendent d’herba verda que diries que mai no arribarà enlloc. Hi ha la roca, la mateixa roca, aquesta immensa roca que em va amagar, que em va trair i pervertir. Al mateix lloc, seixanta anys després, i la música és la mateixa, un silenci a mig fer vestit d’insectes que xerren i la remor del vent. El silenci atronador dels meus pensaments que esclaten ara com esclataven aleshores. Què cony t’empatolles, em diuen ara. Calla d’una puta vegada, deien aleshores. Els pensaments no s’escriuen. Ni tan sols es pensen. Potser per això són plens de tantes paraules que no gosaríem pronunciar davant dels altres. Oblida, vell xaruc. I ara què, a veure de qui te’n riuràs ara, fill de la gran puta. El molt malparit era allà, sota l’olivera, si me n’anava qui era jo? En què em convertia? Si feia veure que no havia vist el que havia vist i tornava a l’estable i munyia una vaca, com podria tornar mai més a beure un glop de llet? Era aquí mateix el molt malparit, el veig rient-se de la pobra Maria que encara plora amb llàgrimes de criatura, que no sap perquè plora però sap que ha de plorar que això que passa no ha de passar que això que passa no està bé i no ha de passar. Déu meu que la deixi estar, que pari ara mateix que juro que el mato. I l’arbre plora igual que plorava aleshores perquè també se’n recorda. No se’n pot estar. I sua la pedra on em recolzo ara que perdo pas. Allò s’havia d’aturar i jo hi era. Vaig obrir la navalla i em vaig senyar. La meva mare cus al balcó i jo he de matar un home, em repetia. L’he de matar. I la Maria obre els ulls i em veu i jo m’amago i se’m glaça alguna cosa, no sé quina. Sento que l’altre gemega enterrat sota la sotana. I riu, com si fos boig riu el molt cabró. Et clavaré aquesta navalla, li clavaré, juro que li arrancaré els ous i en faré bunyols i el tiraré als porcs perquè se’ls mengin. Calla. Desgraciat. Calla. I vaig tornar a treure el cap i vaig veure els pits de la Maria que encara ballen a la meva memòria i quina culpa en tinc jo si no he vist mai cap pit? I no puc deixar de mirar-los i eren tan perfectes i ho continuen sent aquí tancats en aquest coi de memòria. Has d’oblidar. Treu-te-la del cap, la Maria. Ja és morta, la Maria. De què serveix pensar en aquella criatura si l’has vista bruta i vella, si l’has vista morir al mateix llit que van morir els teus pares? I el mossèn crida, no té vergonya i la petita ja no em veu ni plora. Que s’ha adormit? Petita meva, que dorms? I un riu de sang em taca l’espardenya i m’adono que encara tinc la navalla oberta a la mà que s’esbiaixa oberta com una magrana. La navalla que no vaig clavar. Els ous que no vaig tallar. Que no era un marrec jo també? Què en sabia jo de matar capellans? Què pensarà de mi la Maria si pelo l’home que l’ha feta dona? I calla l’olivera i calla la roca. I calla el campanar i la vall sencera calla. I callo jo que arrenco a córrer prada avall i caic i m’aixeco i ploro i perdo la navalla i el nom.

Al mateix lloc, seixanta anys després. Exactament al mateix punt precís. D’aquí estant, la punta del campanar i la vall. Plena d’ombres, plena de llums. Hi ha l’olivera i hi ha el pendent d’herba verda que diries que mai no arribarà enlloc. Hi ha la roca, la mateixa roca, aquesta immensa roca que em va amagar, que em va trair i pervertir. Al mateix lloc, seixanta anys després. Només que aquell cop no vaig matar ningú i avui, en canvi, en sé d’un que ha vingut a morir.

Tremola l’olivera.

COM ELS NÚVOLS

Prematurament decebut,
l'Ignorant torna a decidir
no escoltar una sola paraula.
Fa dibuixos i perd el temps
guaitant per la finestra
sabent que, de tota manera,
els dies (com els núvols)
no es poden aturar.

LA CRISTINA I EN MASSAGRAN

Amb motiu del que preparen a la Biblioteca Xavier Amorós per celebrar el centenari d’en Massagran, la Cristina me’n parla i de seguida el cap comença a fer anar les turbines de la memòria que ja no poden aturar-se. Sento Massagran i aprofiten per treure el cap Eric Castel, Astèrix i Obèlix i evidentment en Tintín i en Milú. I, sense voler, recordo llevar-me dematí per veure terra d’escudella o més tard el planeta imaginari que arrenca amb una versió galàctica del primer arabesc de Debussy, o potser el quitxalla i les aventures de la Palmira Roc i el seu colze musical. Ja em trobo a l’illa de Kirrin travessant foscos corredors secrets amb la Jordi, el seu gos i els tres cosins. Potser se senten les cançons de Parchís o la melodia de no us puc dir si plorava perquè plovia. Jugarem a botons i ens tancarem a l’habitació més fosca per fer anar una i mil vegades la capsa dels barrufets del cinexín que anirà endavant i endarrere i em tornarà el regust dolç de la mirinda que se m’aboca al sofà i el meu airgamboy i jo mirem de recollir-ho abans que ningú no se n’adoni. Uns militars de plàstic cauen en paracaigudes sobre un fort d’indis i cowboys que fan pinya contra l’exercit verd i no hi ha ni un clic que s’aguanti amb perruca. Penso en la ferida lluminosa i la nissaga dels Rius, la guerra de les galàxies i un superman repentinat amb els calçotets llampants. Miro de no fer soroll que l’avi escolta el futbol a la ràdio amb la travessa entre les mans i sembla estrany que sigui només cosa de l’atzar! Els grans juguen a l’escombra amb unes cartes fournier i nosaltres ens entretenim fent el Sandokan o l’Ali Bei a l’espera que los ángeles de charlie alteri per sempre els rols dels nostres jocs i ara algú fa anar una guitarra i parla de la dona llarga i prima d’en Xesco Boix i no hi ha manera que em surti el nus del fulard però em salva la tieta que ens porta els llibres vermells que ha anat guardant quan li’n regalaven un per cada dos preses de xocolata i ens repartim els cromos dels dalky i els dels iogurts. Em parles d’en Massagran i torno al moble atrotinat dels tiets amb uns quants exemplars del patufet i en la meva àvia guardant gelosament un volum que recollia un bon grapat de pàgines viscudes d’en Folch i Torres i el cavall fort i, ja veus, retrobo el nen en què vaig convertir-me quan vaig adonar-me que sabia llegir.

ERRORS IRREPARABLES

Es va escriure un epitafi brevíssim. No res. Quatre ratlles que no arribaven a paràgraf abans de tallar-se les línies dels canells i entotsolar-se a la banyera plena d'aigua.

Perquè aquella darrera nota no es mullés amb una esquitxada espasmòdica qualsevol, l'havia deixat ja d'entrada fora del seu abast, a la tassa del vàter. Neta i clara.

Just quan era a punt (un darrer sospir romàntic i tràgic) s'adonà -llastimosament i amb impotència- de la trista i vergonyosa errada ortogràfica.

TROBADES DELS DIJOUS

Dalt de tot, el transformer fa equilibris per no caure però no se sent música. Ni de Lou Reed ni de ningú altre. Fa temps que ningú no escolta música en aquesta habitació. Ni a l’habitació ni en tota la casa. Llevat de la Carmen, és clar, que quan tothom és fora fa esclatar en silenci Piazzola als timpans mentre treu la pols de llums i calaixeres, mentre endreça la roba del llit decorosament atrotinat o recull la cuina. Mai arrisca massa, així i tot. Si la senyora ho sabés tardaria un picar de dits a fer-la fora. Ploraria com una beneita, xisclaria i esgarraparia parets. I la Carmen, no cal dir-ho, a la puta calle. No ho dirien així, naturalment, que vindria el senyor a fer-li saber que la senyora vol que reculli les seves coses però ja es diu que la paraula no fa la cosa.

Res fa pensar que el senyoret ja no hi és. Res que es pugui veure. Hi ha encara els seus discos però també la roba que duia i fotografies d’ell amb aquell posat seu desencisat i ple de matisos. Hi ha les seves joguines de brivall i algú s’encarrega que la buguenvíl•lia del jardí romangui impertorbable a la seva absència i les seves roses i les clavellines. El jardí sencer fa creure que ell encara torna per fer-se’n càrrec cada tarda. Però no torna. I no tornarà. Ella sap que no tornarà, menys encara ara. Però no els ho dirà que ho va prometre. I encara que pogués no els ho explicaria. Així que sospira i repeteix que res que es pugui veure fa pensar que el senyoret ja no hi és però hi ha coses que es veuen encara que no es puguin veure.

Salvada pel lladruc del gos, un animal mandrós que prefereix remugar enlloc de bordar si algú s’apropa remotament a la casa, la Carmen torna en Piazzola al sud. Amaga a la butxaca de la seva bata baldera l’esquifit aparell de música que li va regalar el seu nebot Sebastià l’últim cop que va fer massa anys i baixa cap a l’entrada repassant la lluentor de la fusta de la barana amb el puny de la màniga i, avançant-se al soroll de claus del senyor, obre la porta. Fa tant de temps que aquell home llarg i esprimatxat com un espàrrec va deixar de fer goig tornant del despatx! Abans i tot que el seu cotxe dels diumenges. Abans i tot que els pentinats de la seva dona es convertissin en ridículs i les cortines en murs. Abans i tot que deixés d’arrambar-la rere cada porta mig oberta.

Darrerament hi torna a pensar molt, ja veus, en tot allò. Ella que aixeca el cap amunt ben amunt per veure els ulls blaus del senyor que crepiten i enganyen, i sentir-ne els braços esfilagarsats al voltant de la seva cintura nova per estrenar i com li recita dolces paraules catalanes fregant-li l’orella amb un bigotet que no és, pessigollejant-li l’ànima i adreçant-li el xiuxiueig directament al pit que s’aixeca com si també volgués mirar als ulls del senyor. I aleshores, tot d’una, els talons de la mestressa que torturen el marbre i els quatre peus dels amants que d’esma practiquen passos de ball com si el terra fos ple d’agulles i no sabessin on anar i se’ls escapa l’amor per culpa de la pell o potser fou la pell que se’ls escapà per culpa de l’amor, s’imagina ara que el té aquí plantat.

Respiren un i altra. Ella l’ajuda amb l’abric i ell li resa un gràcies fet a mida només per ells. Mira-te’ls ara tots dos. Sense contorns ni desitjos, sense plans per fer ni músculs per tibar, aturats al mateix lloc on la innocència els jugà una de les seves males passades. Exactament igual que aleshores i no obstant tan diferent. Ell anirà a seure a la biblioteca a llegir Evelyn Waugh i ella li plegarà el mocador de coll i abans que passi pàgina ja li haurà dut un cafè que ell animarà amb un rajolí de conyac quan pensi que ella no el veu. I les mirades se’ls escaparan, sense voler, a ella des del llindar de la porta i a ell de la butaca estant, cap al retrat del noi que gesticula records atrapat en la instantània d’un estiu a la caseta d’Ulldemolins, quan els poemes encara no eren punyals.

Saben que és la senyora qui arriba perquè la bèstia peluda es tiba tota, perquè el timbre ressona a cada mil•límetre de la finca. Saben que és ella perquè la música dels records també calla quan ella entra. Encara no ha posat un peu a l’encerat que ja crida la Carmen tot i tenir-la a menys d’un pam i l’omple de paquets, bosses i instruccions que ella reté entre un plec i una alenada. I mentrestant se’n va escales amunt i es va descalçant, abandona les sabates a esglaons perduts i s’amaga a la seva cambra que feia estona que la plorava. La Carmen entra rere seu aguantant la respiració. L’ofega aquell perfum resclosit disfressat d’elegància. Deixa les sabates al vestidor i atansa les sabatilles als peuets arrogants de la senyora. I la deixa allà, asseguda al tocador.

Davant de la porta principal, un gran jardí s’estenia fins a la porta del carrer. Aquella mena de selva intractable encabia per igual palmeres i rosers, pinassa i falgueres. Al racó, una figuera immensa havia vist enfilar-se el noi primer i meditar més endavant aprofitant-ne l’ombra. S’asseia a llegir i escriure mentre la seva mare torturava Satie al piano de la saleta. Hauria hagut d’estudiar però ell preferia els seus quaderns i els seus llibres de sants i es perdia a l’ombra d’aquell arbre gegant. La Carmen li portava el berenar mig d’amagat i escoltava embadalida els versos que el nen li llegia fent veure que l’entenia quan aquell explicava coses de la mètrica i la rima i ella s’oblidava que el senyor li havia encarregat de fer pujar el fill a treballar en els deures de l’escola.

Representa que se’l va trobar, però fou la Carmen qui li regalà aquell bolígraf negre d’escriptor que ell duia sempre a sobre. Va ser pel dia que feia quinze anys. Els pares l’havien dut al Liceu i tornava captivat i capficat per Faust i Margarita i es va asseure a la biblioteca a repassar el llibret. Ella se li apropà pel darrera i li oferí el petit present. El noi es redreçà d’una revolada amb un somriure d’orella a orella per abraçar-la emocionat mirant d’amagar una llàgrima espurnejant que se li escapava espatlla avall de la minyona. Productes de neteja. Mel i mató. I l’endemà, a l’hora d’esmorzar, el senyoret li ficà furtivament un paper doblegat al davantal. Havia estrenat el bolígraf per escriure una sextina només per ella.

Sap què és una sextina. Sap que és un sonet i una copla. Ho sap ara. Aleshores no ho sabia. Aleshores no sabia que havia fet servir el seu nom per trenar-ne l’acròstic. Fou després que li anà ensenyant tot allò. Li explicà que ella també feia servir metàfores i comparacions a cada moment, sense adonar-se’n. Que la música i la poesia surten del mateix lloc, del ritme dels somnis, de la física dels records. I també que per força aquella bellesa només podia haver estat obra d’un creador màgic, d’un ésser terriblement poderós. Li explicà que les paraules li havien inflat el pit que ara esclatava de Déu. I la Carmen s’adonà que el marrec s’havia fet gran sense voler i que havia confós els pans amb els peixos. I que ja no hi havia manera de tornar enrere.

Dansen molt més les absències que les presències en l’escenari de la nostra memòria. Per això sura a la façana de la casa, com una projecció que mai no s’atura, la imatge de perdulari de quan el senyoret es va tallar els cabells com si hagués de convertir negrets de l’Àfrica i es va deixar aquella barba que semblava més espessa a cada dia que passava. Els dijous es trobava amb una colla d’eixelebrats com ell, gent de totes les edats que passaven comptes literàries al voltant d’una taula pelada que ni tan sols podia acollir-los a tots. Parlaven de les seves coses i es feien uns tips de riure per coses que ningú que no fos ells mateixos no arribaria mai a capir i els passaven les hores així fins que algú es recordava que la vida real toca quarts i mitjos.

Rematava el noi les tertúlies del dijous amb unes passejades que encetava cada dissabte a trenc d’alba i que no acabaven fins que el diumenge deia prou. Hom sabia que no estava sol en aquells trajectes que havien de ser, per força, esgotadors però ni tan sols la Carmen havia de conèixer la persona que l’acompanyava. La senyora es va tornar cada cop més agra i el senyor era més car de veure encara que el noi. Pesaven les parets i les finestres s’obrien cada cop menys. Ara la mestressa enyorava els dies que guaitava a través dels vidres impecables i sabia que el seu petit era allà, cuidant les plantes o dibuixant angelets a la seva llibreta negra i es planyia per les estones que va malversar amb unes tecles de marfil que mai no li haurien de pertànyer.

Sabotejada per les darreres notícies, la Carmen esmicola el lacrimal forrellada al seu quarto de minyona amb regust de lavanda i no pot evitar pensar quan va anar a veure el seu nen a l’abadia i no era un nen que era un home gros i fosc, que era una cosa vestida de negre que parlava fluixet fluixet, tan fluixet que a ella li costava sentir-ne els mots, uns mots que havien canviat ironia per sarcasme i havien inventat un passat teixit amb la llana de passatges pretèrits que en realitat mai no s’havien esdevingut. S’havia creat un personatge i la pobra Carmen no se’n sabia avenir. Ella, que havia estat sempre tant de carn i ossos. El pobre beneit parlava d’una dona infermera, un piset al Passeig ple de llibres infantils i andròmines de tota mena. Parlava d’un despatx d’advocats i dels vestits pel festival de dansa de les seves filles, dues princeses dolces com la mel. I la Carmen que li fa un petó al front i li acarona els cabells enrinxolats i diu que sí, que tot s’arreglarà i s’escapa corrents, tan ràpid com pot d’aquella ficció que l’empresona i es diu que mai més, així li ho supliquin, no serà personatge de ningú.

TRONADA

Va pujar a diagonal. Anava tan ben vestit que feia estrany i tot per l’època de l’any. El 34 anava ple fins dalt i, a sobre, un parell de cotxes de criatura barraven el pas anessis on anessis. Ell, però, va treure’s la bitlletera de pell immaculada de l’interior de l’americana i va passar la t10 quedant-se allà mateix, al costat del conductor. Potser sí que suava. S’aferrava al maletí com si hi dugués quelcom veritablement important, d’això sí que me’n vaig adonar. Potser és perquè llegia Greene, però me’n vaig adonar. Maco. De pell colrada i ulls parapetats rere unes ulleres de sol fosques i elegants. Ben pentinat. Maco, ja et dic. Vaig veure que mirava el rellotge potser massa i tot, per bé que vaig pensar que gaudia vantant-se d’aquell rolex llampant per tot aquell que volgués fixar-s’hi.

Encara no havíem passat Francesc Macià que ja va treure l’smartphone i es posà a parlar sense que se li pogués entendre altra cosa que Sagrada Família. I encara. No és pas turista aquest, em vaig dir mentre em fixava en una preciosa aliança d’or que lluïa en un d’aquells dits llargs i prims, dits de pianista. Parlava pausadament, fixant-se a cada mot, a cada síl•laba. Com si tastés les frases abans de deixar-les anar. I premia el maletí ben a prop seu, ja ho pots ben dir, li vaig comentar al meu Enric només arribar a casa. Passat València, deixà d’enraonar pel mòbil i es va senyar. Juro per déu que es va fer el senyal de la creu o potser no, potser només m’ho va semblar. I a tocar de la Sagrada Família, quan l’autobús s’aturà i obrí les portes, l’home va sortir corrent cames ajudeu-me. Sort de mi, que el vaig cridar per la finestra, MESTRE! que us deixeu la cartera!. I algú li va llençar.

De Clot estant vam sentir l’espetec. Em va fer pensar en la tronada que tiren a Reus per la festa major, només que més concentrat. Saps que et vull dir?

DISCO 2000 (I don't know what I can save you from, Kings Of Convenience)

Va trucar passada la mitjanit. Feia tres anys des del darrer cop que havien parlat i molt més des del darrer cop que s’havien vist. Mentre ell parlava, ella provava d’imaginar-ne els trets. El recordava. Però recordava més el record que no pas la imatge real. De fet, els records ja són això, marques d’unes altres marques. D’altra banda, recordar-lo podia portar inevitablement a l’error, en tant que tres anys, de més o de menys, poden canviar el rostre de qualsevol, sobretot quan es té l’edat que ells havien tingut aleshores quan tot estava per fer i, per tant, tot era possible. Ara ja no estava tot per fer. Hi havia frases però hi havia sobretot silencis que s’havien malversat i dies que no tornarien. Sabia el color dels seus ulls, el dibuix dels seus cabells i la forma petita però brusca de les seves mans. Sabia les orelles petites i la marca en forma d’estel dalt de tot del braç esquerre. Ho sabia perquè ho sabia i potser també perquè s’ho havia repetit fins a saber-ho de memòria. Però sabia això i prou i, de fet, potser ni això. Que no és perfectament possible que hagués perdut cabell o que hagués decidit de llevar-se el maleït tatuatge?

Passada mitjanit, la seva veu sonava propera però contingudament llunyana. Era la veu d’ell, sens dubte, però també una altra veu, molt més hirsuta i molt menys tràgica. D’idèntic tall i accent però amb unes pauses enutjosament més tristes. Havia sentit aquella veu molts minuts, una llarguíssima cadena de minuts si algú s'hagués entretingut a passar l'estona construint-la. A ell li agradava parlar i que els altres l’escoltessin. Li agradava tant parlar, a ell, que sovint es queixava d’un mal de gola que no entenia. Havien parlat molt sovint per telèfon igual que ho feien ara i aleshores el telèfon ho semblava tot, com si efectivament d’alguna manera remota un cable els lligués d’una punta a l’altra. Com si estirant el fil fort ben fort haguessin pogut arribat a sentir-se a fregar de pell. Era abstracte, borrós, desenfocat, irreal, eteri, blau (o potser lila), com la tela dels somnis. Perquè mentre parlaven per telèfon, el demés havia desaparegut i les paraules no importaven, eren només un mantra que els conduïa al lloc on ningú no pertany. Potser empalaga o potser sona pretensiós però no és altra cosa que una conversa telefònica. D’aquí que algú enginyés l’invent. I havien bastit amb les paraules l’essència de la seva, posem, relació. I això que, en el món de les paraules, de les idees, dels contextos o bé dels esquemes, vivien en ciutats de noms diametralment oposats. O no tant. Perfilem-ho. Potser només ciutats diferents.

Ben mirat, tres anys no són res. No dóna ni per acabar una llicenciatura i, si ets tan mal estudiant com ell ho era de fet, ni tan sols una diplomatura. Amb tres anys, els nens encara no escriuen ni llegeixen. Parlen, és cert, però l’estructura del llenguatge encara no està prou ben dissenyada i els conceptes (potser per això) se’ls escapen. Tres anys. Trenta-sis mesos i un feix de dies. Poca cosa. Els carrers no canvien de nom, els arbres fan més o menys el mateix perímetre i un cotxe encara fa goig. No sembla nou, però gairebé. Tres anys i el fluorescent de la cuina encara és el mateix. No són res, tres anys. Ell parla sense dir ben bé res. Potser sabia el que volia dir o potser només volia o només dir. Travessa uns primers minuts que cal omplir de clixés. Ell, que tant els odiava, els clixés! Una fase en què cal deixar anar alguna idea fútil que justifiqui o sorprengui per tal de no ofegar-se en el propi buit i, ben aviat, en el de l’altre.

Quan ha sonat el telèfon encara no dormia. Era a punt, però no del tot. Ha arribat a casa esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. Si hagués fet ús de les rutines quotidianes ara ell no parlaria, amb ella si més no. Però ha arribat esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. S’ha estirat al sofà i abandonat amb la màquina de no pensar. Els sons atronadors de l’aparell l’han amoïnat perquè havien aparegut del no-res, com un destorb ximple de simples notes poc musicals i el primer impuls ha estat parar-lo, després i tot de veure que qui trucava era ell. Sobretot després de veure que era ell qui trucava. I tanmateix, al final, ha despenjat. De fet, l’acte de despenjar és d’aquells actes passius, un dels més passius que podrà descriure l’antropologia. En realitzar-lo, obligues algú altre a dur la iniciativa i podries, fins i tot, permetre’t el luxe de fer que tot s’aturés tan aviat com et vingués de gust. Sens dubte aquest motiu l’ha fet prémer el botó, per sentir-se segura en la postura. Alerta però passiva. Desperta però somnolent. Al cap i a la fi, era ell qui trucava. Tres anys després d’haver parlat per última vegada i molt temps després des del darrer cop que s’havien vist.

COMPANYS DE VIATGE

Potser per tot això s’aixequen encara sense obrir el llum i ell s’asseu a la butaca a fumar altra volta i ella se li asseu a la falda i comparteixen la cigarreta. Passa cada dia i no té res d’extraordinari fins que li passa a un, fins que és un mateix el qui es converteix en protagonista de l’escena i això no obstant el rellotge els traeix i recullen les coses. S’apropen agafats de la mà fins a la finestra i guaiten la gent que encara fa festa per baix i acaben de vestir-se. Ell porta el pijama i ella aquell vestit tan curt que sovint fa servir només per dormir i obren la porta, donen la clau al conserge i un somriure els és suficient a tots per fer-se entendre.

Sense proposar-s’ho baixen fins al carrer per les escales. No suporten haver d’anar a dormir. No els és suportable assumir que la nit s’acabarà tard o d’hora així que per fer una cosa o altre fan una passejada fent voltes a l’illa de cases agafats de la mà. Algun cop ella se li agafa de bracet i algun altre cop ell l’encalça per darrera, abraçant-la. I no poden evitar aturar-se a cada passa per reprendre el rictus del bes i s’asseuen en unes escales. De primer, en silenci, veient passar els cotxes que omplen el carrer amb les seves llums o el camió de les escombraries o fins algun vianant que ja retira. Després, comencen a xerrar i repassen estones compartides i ell parla d’ell i ella l’escolta i ella parla d’ella i ell l’escolta i s’adonen que estarien tota una eternitat o dues o tres mirant-se estúpidament i parlant l’un al costat de l’altre asseguts en el pedrís d’una escala desconeguda d’un carrer d’una ciutat d’un país que no és el seu. I encara parlen. I és que acaben estant-se hores xerrant, fregant les cuixes i els genolls sense adonar-se que se’ls escolen els minuts sense besar-se i d’una història en surt una altra i hi ha tantes històries per explicar-se! I, ara sí, tornen a l’abraçada i els petons i no se’ls escapa que comença a clarejar i s’aixequen i tornen pesadament a la pensió. Odien cada passa que els fa avançar. S’aturen. Es miren. I així i tot arriben i la porta és tancada i no gosen trucar el timbre i tanmateix ho fan sabent que l’home somriurà veient-los pel petit televisor en blanc i negre del circuit tancat i ara seuen al primer replà i ell l’abraça agafant-la per les espatlles i ella es deixa fer i fan el penúltim cigarro.

Inevitablement han de pujar. Han de tornar cadascú a la seva habitació, amb els altres, com si res no hagués passat, esperant que cap d’ells no s’hagi adonat de res. Han esgotat la nit i avui ja no dormiran com aquell qui diu. I és que el dia tot just s’estrena, la vida tot just s’acaba. Orfes com són, de la tempesta.

PORTES

Va arribar abans d’hora i se’ls va trobar al mateix lloc on els havia deixat. Va tancar la porta amb un cop sec i sorollós per tal de fer evident la seva presència però ells no van immutar-se. Ningú va sortir a saludar-la, ningú digué absolutament res. Feia una eternitat o dos que era fora i era incapaç d’endevinar cap canvi prou perceptible. Els havia trucat per anunciar que venia i de tantes ganes de retrobar-los fins i tot havia agafat un taxi per comptes de l’autobús o el tren que haguessin estat més lògics. Però ara era aquí i no podia trobar el motiu que la fes sentir com s’havia sentit només uns instants abans de tancar la porta rere d’ella.

Es va passejar per la casa retrobant els mateixos olors, el mateix ressol, la mateixa estricta decoració inalterable. El temps no passa depèn per què. El temps no passa depèn per qui. La seva habitació la va acollir amb aquella impressió fosca i trista. Es va asseure un moment al llit i respirà fons. Deixà la bossa i sortí. En arribar a la cuina, se’ls va trobar, per fi. Asseguts al voltant de la tauleta. Van aixecar el cap i van saludar-la com si fes deu minuts que hagués baixat a comprar tabac. No cal dir que ja se li havien passat les ganes d’abraçades i petons així que, reprimint els instints que ara s’adonava que no sabia d’on redimonis havien sortit, obrí la nevera, prengué un refresc i s’assegué amb ells. Mai no havien parlat gaire, és cert, però venia amb tantes coses per dir! Tants records per omplir la conversa! Venia plena i ells la van buidar de cop. La llauna balla a les seves mans i ells mengen davant d’ella mirant les notícies que ara explicaran tot allò que no cal saber sobre els darrers deu minuts del món de l’esport. Per què has fet picar la porta? La reprèn el seu pare amb aquell seu to molest que no necessita desviar la mirada de la televisió. Ho sento, deixa anar ella per tota contesta.

I aleshores recorda el darrer cop que els havia vist. Molts anys abans. Asseguts exactament al mateix lloc. També llavors tancà la porta presa d’un arravatament. Anava tan carregada que primer deixà les coses a terra i, amb tota la mala llet de què fou capaç, va prendre la porta i la va fer petar tan fort que la casa sencera havia de tremolar. I és que estava convençuda que no els volia veure mai més, mai més no tornaria a aquell forat d’on calia fugir. Aquell dia el seu pare no cridava ni la mare no la seguia plorant anguniosament escales avall, desconsolada. Ni aquell dia ni tampoc avui. Potser perquè menjaven i quan es menja no és moment per altres coses que no sigui seguir atentament l’actualitat, és clar.

Aquests anys han anat parlant per telèfon. O millor, aquests anys ella els ha anat parlant per telèfon. Els ha escrit cartes. Tràgiques al principi, escasses tot seguit i, al final, simplement cartes que sabia que eren més del remetent que del destinatari, com un a mena de diari personal dels que es regalen a les princesetes el dia de la primera comunió. Els ha tingut al dia de les circumstàncies i els motius, dels esdeveniments i les cites, la feina, les companyes, els companys, l’embaràs, l’avortament. Els ha posat al dia sabent, per avançat, que no servia més que per omplir papers.

BESUCS

-Has tornat.
-He tornat.

-Tot bé? Vull dir, has resolt totes les teves (...) les teves preocupacions?

-les meves preocupacions

-Ja m’entens. Vull dir. Estàs bé? Has tornat per quedar-te? Tot aquest temps jo. He estat pensant. Saps? He pensat en allò que. Vull dir, ha passat molt de temps.

-Tranquil. He vingut només a buscar les meves coses. No cal que pateixis. No em quedaré. Abans que te n’adonis ja seré fora.

-Escolta jo no, no volia dir res d’això. Tot al contrari. Tu no hi eres i jo. M’ha calgut prendre decisions, entens? Alguna cosa havia de fer, no et sembla?

-Sí, ja veig que has redecorat la teva vida. L’has triat tu solet aquest sofà? Veig que has comprat el televisor que volies, també. En fi, tant és. Recullo quatre tonteries i torno a marxar.

-On has d’anar? I te n’has d’anar ara, vull dir, immediatament? On has estat? No t’he vist ni una sola vegada. Em pensava que. En fi.

-Deies alguna cosa?

-No.

-(...)

-Res.

-(...)

-Ahir em van trucar. Els del projecte. Volien tornar a parlar dels meus dibuixos. Hem quedat per la setmana que ve.

-(...)

-Potser aquest cop me’n surto. Malgrat que sóc conscient que encara no estic a punt. Vull dir, no sé què els ensenyaré. Em fa por que s’adonin que no he avançat en absolut. De fet, aquesta és la veritat. No he avançat en absolut.

-Et sap greu si prenc els meus discos dels smiths?

-Els “teus” discos dels smiths?

-Res, ja veig. Els discos es queden aquí. Mira, saps què, queda’t els smiths i queda-te’ls tots. De tota manera tampoc no els escoltaré. No tinc temps per música, jo.

-Pren els discos. Només que. Recordes quan em vas regalar el meat is murder?

TALLER (relat emprant connectors causals, adverbis d'espai i de temps)

Perquè enlloc s’està com enlloc, va dir mentre tornava a seure al seu magnífic tro reial. D’ara endavant, aquí i pertot, haurà de regir la premissa següent: “El davant serà darrere i el darrere, davant”. Considerant que, ateses les circumstàncies, resulta complicat de fer-ho entenedor ara com ara, s’establirà una moratòria durant la qual (ja sigui dins, ja sigui fora) caldrà tapar-se convenientment el darrere i protegir-se el davant car no voldríem que s’esdevinguessin mentrestant i a deshora actituds reprovables a la dreta de la nostra esquerra, on de tant en tant aprofita la tardor per fer estiu. Com sigui que hem pres aquesta determinació en aquest moment i no en cap altre, arreu penjarem a la vora de les escoles i les residències per la gent gran, més a prop que no pas lluny de la vista de les persones de mitjana edat, cartells ben visibles que ens hi faran pensar abans i després de l’hora de dinar, que sempre ha estat l’estona més tonta. De moment, òbviament, és definitiu, per bé que havent sopat hem previst una reunió del consell de savis dalt del turó menys elevat per seguir donant-hi tombs, ja que tinc les seves paraules a sobre de tot, tan amunt que de vegades em cal l’escaleta d’or i safir per dur-les allà on les pugui capir, digué tot mirant el poble i continuà encara: Vist que heu anat seguint el meu discurs sovint més brillant que poc, proposo que ara cantem la cançó que ens fa enorgullir i que porta el nom de la meva família que és, curiosament, el mateix nom que el del nostre país, per tal que s’enlairi pel damunt dels nostres caps i pugueu fer una sola ànima de les vostres misèries que tampoc no són les meves donat que la meva majestat me’n va fer immune de seguida que vaig néixer. Per si de cas no recordeu la lletra del nostre himne i heu pensat a anar tirant, allà fora sota els arbres he disposat amablement la guàrdia reial armada fins al capdamunt que us recordarà de la primera a la darrera estrofa. I, al cap de poc, es tornà a aixecar i amb un breu respir ben endins repetí: Perquè enlloc s’està com enlloc.

DISCO 2000 (Off minor, Thelonius Monk)

Passejava per la platja amb les mans a la butxaca. Duia música a les orelles però no l’escoltava. Si de cas la sentia. Però no l’escoltava. Anava pensant. Potser per això ni s’adonava de tota aquella gentada colrant-se al sol. Feia calor. Molta calor, però per ara no era un tema que el preocupés. Havia vingut a treballar. Fes calor o fes fred. En canvi, es preguntava si s’estava enamorant. De fet, havia hagut d’escapar-se a fer un volt perquè ella havia sortit feia una estona i estar-se allà amb la seva absència es feia insuportable. Tenia encara una paperassa eterna per acabar de lligar però no podia deixar de repetir-se el nom d’ella.

Com havia començat tot? Amb una mirada, potser? Ella li va tocar el cabell i així va estar tot? No podia estar-ne del tot segur. Només que ara li calia estar-se a la seva vora. Sentir-ne la veu, l’olor. Tot. No hi havia res de dolent en tot allò. Els nens ja eren grans i ja ni recorda quants anys fa que la va enterrar. És una manera de parlar. Prou que ho sap els anys que fa que ella és morta. Per això no hi pot haver res de dolent en sentir aquella remor altra volta. Potser l’edat. La noia era jove. Molt jove. Ell ja no és jove. En absolut. Podria ser el seu pare, com aquell qui diu. Fa una setmana que no s’afaita i ja no porta corbata. Tot el dia en cos de camisa. Ahir al vespre va baixar a la boutique de l’hotel i ara passeja per la platja en bermudes i xancles, com un brivall. Com si tornés a tenir vint anys. Menys i tot.

El primer dia que van sopar junts encara no es coneixien. Ell parlava pels descosits, com fa sovint. Ella se l’escoltava. No li va passar per alt. És probable que veure-la escoltar-lo d’aquella manera el fes parlar més encara. Perquè se’l mirava. Li clavava els ulls i feia tant de temps que ningú no se l’escoltava! Feia tant que es diria que fins i tot les frases tenien una altra melodia. Com si ballessin. Després de l’àpat van sortir tots a ballar. Les paraules i ells. I poca estona més tard ell ja anava completament begut i ella havia desaparegut.

Però l’endemà van tornar a coincidir, a l’hora de dinar. Aquest cop, ell va preferir callar per veure si era ella que deia alguna cosa. Ella no va badar boca. No se’l va ni mirar en tota l’estona i ell va perdre fins i tot la gana. Cercava els seus ulls com l’aigua el qui es perd al mig del desert, però els ulls d’ella eren lluny, més enllà del miratge. Sempre més lluny. Després, ell va provar de tornar-hi a coincidir però durant dies ella no va ni aparèixer. Discretament preguntava per ella però ningú no en sabia res fins que, decebut, va tornar a la feina.

Una setmana més tard, ella va comparèixer de bracet d’un dels seus clients i alguna cosa se li va remoure a l’estómac. Es va demanar una copa i va seure a la taula d’ells. Després d’una copa en va seguir una altra i aviat n’havia perdut el compte. Fins i tot, sobtadament, es va adonar que havia tornat a fumar. Aquell vespre, algú el va pujar a l’habitació amablement a dormir la mona i l’endemà al matí no sabia què podia més si la ressaca o la vergonya. No sabia si havia estat un somni o bé un malson. Un fet o bé una malifeta. Però algú va trucar a la porta i ell s’hi va acostar i allà me la teniu a ella demanant per com es troba ell. La fa passar i s’asseu a la butaca i ell a l’altra i xerren i ell s’oblida que tenia maldecap i ella és un Klimt, un Klee, un Picasso, un Dalí abocada a la finestra veient passar barquetes que suren sobre el mar.

Les hores que segueixen parlen de passejades comuns i fonts i jardins i sabates fora estirats a la gespa, alguna estona a la platja i un pícnic vora el turó sentint les onades petant a baix, al rocallam.

Al dia següent, ella somriu quan passa a la seva vora i es gira per continuar encara somrient-li un cop ha passat de llarg i ell s’encén una cigarreta i pensa que és feliç. I pensa si és lícit i just o necessari. I ara passeja tot sol per la platja, sol amb Thelonius Monk (obviant tota aquesta gent que morirà jove de càncer de pell).

BESUCS i altres espècies

- Per què preguntes?

- Potser perquè vull respostes.

- A mi no m’ho sembla. A mi em sembla que només vols preguntes.   Les teves preguntes. Preguntes retòriques. Preguntes per no res. Preguntes per tu sol, per sentir el soroll que fan quan les deixes anar.

- De debò és això el que penses? Seriosament? Està bé. Està bé. No tornaré a preguntar, doncs. Encara que, ben mirat, no acabo d’entendre què vols dir. Et sembla realment que no vull saber el que m’has de dir?

- Deixa-ho estar. No m’escoltes. Mai no m’escoltes. Si ho fessis, entendries això que dic. Si m’escoltessis, no faries aquestes preguntes, no tornaríem a començar cada cop aquestes estones de no-res.

- Hi pensaré. T’ho prometo. Et prometo que pensaré en això que dius. Però primer m’hauràs de contestar, encara que sigui per darrera vegada. Un darrer cop i ja està. A partir d’aleshores, trauré les conclusions sense preguntes, llegiré el subtext. T’ho ben asseguro. És només que ara em cal. Saps què vull dir?

- Veus? Ets del tot incapaç d’estar-te’n. Em demanes respostes i, no obstant, fuges a cada nova resposta. Així és impossible.

- Contesta’m, per favor! Fes el favor de contestar-me! Ho necessito! No hi ha res que necessiti més, hores d’ara, que sentir la TEVA veu, les TEVES explicacions, la TEVA MANERA de

- de què? Esperes sempre que sigui jo. Esperes sempre el camí que jo marqui. Per no entens que ha de ser el TEU camí. Esperes de mi alguna cosa que en realitat no vols. Tan sols un soroll, una ventositat sense forma que acaroni els teus interrogants. I jo ja no vull. Ja no sóc capaç. Tinc les meves pròpies preguntes, jo i ja no tinc temps per perdre. Ja no val la pena. De veritat, ja no puc més. Abans. Prou. Que no ho veus que tot plegat. Abans era. Prou. De debò. Prou.

- ...

- ...

- I doncs?

- Para la taula, el sopar és a punt.

- Poso cullera o només forquilla?

- Fes el que et doni la gana.

- Així doncs, cullera també?

LES PERSONES FELICES

Li va dir: vindré a buscar-te. Però per descomptat mai no va tornar a buscar-la i això no vol pas dir que no l’estimés, és només que –de vegades- ningú no pot entendre maneres diverses d’estimar. I ell era allà, assegut mirant la tele després de sopar i tothom (la resta) pensava que era allà, assegut mirant la tele després de sopar mentre en realitat era dolorosament lluny, tan lluny que mai no el podrien trobar. Era, no caldria dir-ho, tornant a buscar-la igual que tornava a buscar-la cada dia a cada moment fent veure que anava a treballar, fent veure que tornava a dinar i tornava a treballar, fent veure que venia a sopar i anava dormir, fent veure que es llevava i anava a treballar. Sempre fent veure. Impostant la veu sense voler per cada mentida irreprimible. Decisions. Indecisions. Regals i càstigs. L’ordre de les coses es dirigeix des d’un punt elevat o enterrat que no es pot assolir. L’ordre de les coses és un engany, un parany per fer caure tothom a la trampa i convertir-nos (a sobre) en persones del tot felices.

Li va dir: fes la bossa per quan torni. I l’altra, veient que no tornava, la va desfer i més tard la va tornar a fer per desfer-la altra volta i va decidir que la ignorància –oportunament triada- evita forces complicacions i un dia, sense ni tan sols adonar-se’n, el record era tan ínfim que hagués pogut afirmar sense cap por que mai no havia tingut. Mai. I ell va transitar així de l’absència a la ignorància i llavors de la ignorància a la inexistència, lloc des d’on (no hi ha alternativa) no pot gosar imaginar-se fugint si no és per fomentar un no-res bastit amb la mateixa inexistència de molt milers, milions d’altres, que cada dia es fa més gran, més i més gran. Prou gran per ser. Prou gran.

TALLER (exercici de preterició)

M’ha llevat el papa a la mateixa hora de cada dia i jo he fet el ronso a la mateixa hora de cada dia. M’he dutxat, m’he vestit amb la robeta que la mama m’havia deixat preparadeta sobre el llit i he pres la llet amb cereals sense badar boca mentre a la tele en doraemon i els seus feien la mateixa cantarella de cada matí. Quan ha estat l’hora, ens hem posat tots tres la jaqueta i hem pres l’ascensor que ens baixa directament fins el pàrquing. El gosset que vam matar l’Emília i jo ahir a la tarda encara era allà. Entre el golf vermell dels pares d’en Pol i el Chrysler Voyager de l’àvia Cinta. No s’havia mogut ni una mica. Encara feia el mateix posat. De gos mort. Quan el papa ha arrencat el motor, la mama s’ha girat per mirar-me i ha somrigut dolçament. Jo li he tornat el somriure i m’he distret mirant les línies que les venes dibuixen a les meves mans, encara tan petites.

No sé perquè he d’anar a l’escola si l’odio. Odio l’escola. Odio aquesta colla de llunàtics obsessionats o bé amb els gormitis o bé amb la Hello kitty. Només cal veure el nom de les seves obsessions! Els pobres desgraciats només esperen fer l’edat per tenir mòbil i poder penjar a la merda de xarxa social que estigui de moda les seves merda de frases suades. I tot sense adonar-se que una xarxa social és justament això: una xarxa. I que no serveixen per pescar, les xarxes? Que no és a les xarxes que es queden atrapats el peixos? Ofegant-se patèticament en un excés d’oxigen, sacsejant-se en un ball ridícul i espasmòdic que només s’atura quan palmen i acaben al plat d’algun imbècil? Xarxes. Com puc fer veure que m’agrada estar envoltada d’aquest exèrcit de xais per degollar, uniformats tots amb els vestits de la mateixa marca, tot patronat per la mateixa signatura? A qui collons li importa qui són el cony de Messi o la refotuda Lady Gaga? Perquè hauria de perdre el temps veient la seva puta televisió si puc tancar-me a la meva habitació, llegint tota sola frases de debò escrites per morts de debò? Quin fàstic que em fan, els pobres, amb els seus somriures puerils i les notetes en llibretes folrades de fotos d’altres idiotes com ells només que més famosos! Odio l’escola.

I faig un petó a la mama i faig un petó al papa i baixo del cotxe de morts i, quan soc a la porta, a punt per entrar, els faig el gest amb la mà que ells coneixen i que els permet d’anar-se’n en pau cap al seu propi escorxador. Entro a l’edifici i em colpeja aquella fortor que barreja a parts iguals l’olor a plastelina, llapis de colors i bates planxades, el perfum del líquid per fregar el terra, el brou de pollastre i la mort de la innocència. Acoto el cap i vaig pujant les escales mirant-me els peus tan nets, tan polits. Sort en tinc de l’Emília que ja deurà ser dalt, assegudeta a la cadira del meu costat. Com que la seva mare fa de mestre a l’escola, sempre és la primera a arribar, assegudeta al seu lloc sense dir res ni fer res. Aguantant les mateixes bromes de cada dia sobre el seu pentinat i les seves samarretes fosques de músics que ningú no coneix, samarretes que li amaguen els pits que ja fa dies que van deixar de ser els d’una nena i que li fan arronsar les espatlles i arrossegar els peus a l’hora del pati quan caminem fins al nostre banc del racó. Sort en tinc de l’Emília. Els altres no ho entenen. I no ho entendrien ni que tinguessin la meitat del coeficient intel•lectual que se’ls pressuposa. Mira-te’ls. Però si en lloc de pujar les escales es dediquen a fer curses per veure qui és el més curt d’arribar el primer! Juro que quan em toquen (i em toquen) sento arcades i el buit de la boca de l’estómac se’m rebenta. Ella m’agafarà la mà per sota les taules i fregarà la seva cama amb la meva mentre fem veure que escoltem el pesat de segona hora i ho farà com si no passés res i jo faré com que no passa res encara que les dues sabrem que la pell eriçada ens delata. I en sortir a la tarda cap a casa ens aturarem darrere la sedera i compartirem el camel que li vaig pispar l’altre dia a la meva mare que figura que fa un parell d’anys que no fuma. I no direm gran cosa, ni tan sols de la sang del gos que s’escolava per la pendent del pàrquing.

I entro a classe i l’Emília no hi és i no arriba després del pati ni a l’hora de dinar i, després de les classes, baixo sola pel passeig aquesta tarda de novembre mentre compto les vegades que els porcs es giren a mirar-me el cul quan els acabo de passar.

COMPANYS DE VIATGE

Havia esperat que l’altre dormís per baixar. Preferia que no sabés què havia estat passant aquests darrers dies. Ella era baix, escrivint postals al quartet de la tele. Un espai on en altres èpoques haurien servit esmorzars si tenim en compte aquella mena d’esquifida barra, la cafetera i el parell de tauletes. A banda d’això, res. Unes quantes cadires plegades i una butaca amb un peu a l’altre barri. Ella també havia deixat a l’altra dormint potser perquè també preferia que no sabés res de l’assumpte. No havien quedat però tant ell com ella sabien que es trobarien aquí baix. El quartet era a tocar de la consergeria on l’home llegia el diari i escoltava una ràdio que de ben segur no escoltava ningú més. Era un home sec, de poques paraules i veu rovellada. Vestia tot negre i et feia pensar en malalties llargues i pesades i poetes de barri. Va saludar-lo i va entrar a la saleta on ella escrivia les postals d’esquena a l’única finestra. Era força tard però per baix encara rondava l’ambient dels volts d’una estació important. A més, la terrassa del restaurant encara no havia aturat la seva música de coberts i converses anònimes en llengües estrangeres. Ella escrivia però va aixecar el cap i un somriure la va vestir de llum. Ell es va asseure al seu costat. Encara no s’havien dit res. A través de l’escletxa que la porta entreoberta deixava, tots dos van mirar cap al mostrador i van riure mentre l’home, impertorbable, els segellà la gresca amb una sola mirada.

Feia hores que eren junts. De fet, havien passat junts el dia sencer igual que ahir i que abans d’ahir, igual que una pila de dies i tanmateix no els era permès de tocar-se més enllà del que pot considerar-se raonable entre dos companys de viatge, dos amics. De vegades, deixaven que els altres caminessin davant mentre voltaven per la ciutat i furtivament fregaven llurs mans només una dècima de segon. Altres vegades, aprofitaven que aquells eren al lavabo i encara d’altres vegades feien de maneres d’esperar-se una estona més en sortir d’una botiga de souvenirs o bé d’un restaurant. Cercaven instants impossibles mirant de fer tot allò que fos al seu abast perquè els altres no s’adonessin de res. S’abstenien d’aguantar-se la mirada un segon més del que fóra permès i si l’excusa no semblava adient preferien evitar quedar-se sols en situacions inversemblants. De tota manera, ahir a la tarda, es van trobar amb uns companys amb qui havien fet el primer viatge, casualment. Van saludar-se i s’estaven tots allà, al bell mig del carrer, plantats mentre la resta de l’eixam de turistes que tot ho envaeixen convertien la ciutat en un riu. Es van asseure en un petit cafè a prendre alguna cosa i, abans d’acomiadar-se, van decidir de fer-se una fotografia plegats, una foto de grup per celebrar l’encontre ocasional. Van triar un vianant qualsevol per a fotografiar-los tots rient i abraçant-se engrescadament. I mentre aquell feia anar el flash, ella va aprofitar per pessigar-li el cul. Només ells dos coneixen el secret d’aquella complicitat compartida i ningú que més tard hagués vist la foto podria adonar-se’n. Qui sap on para ara aquella fotografia.

Alguns cops era així, com un joc de criatures on el risc és precisament la gràcia mateixa del joc i no cap altra cosa. Però en general i tret d’algun instant com aquest, es passaven el dia plegats sense poder-se dir res d’especial, sense possibilitat d’acostar-se massa l’un a l’altre. Junts però separats per un abisme i al vespre, sense consigna prèvia, tots dos esperen que els altres dormin (fins i tot han arribat a posar-se el pijama i estirar-se al llit) per escolar-se sense fer soroll escales avall i trobar-se en aquest recambró que ningú en tota la pensió no fa servir, llevat d’ells.