POSTAL #29

 

Es pot dir que espero la teva veu travessar el pont i picar a la porta de casa. He comprat uns llençols tan blancs que enlluernarien la nit més fosca que ja no tindrem. Són nets i plegats de braços per a quan tu arribis. Els he parlat de les teves cames que juguen durant la nit a empaitar ciutats invisibles. De la boca oberta. Mig somriure i un fil de baba. Pel seu ofici, ells han après a callar però no costa gens interpretar aquesta reserva car no és tan sols desig compartit sinó l'essència mateixa del propi silenci. El poeta pregunta per tu. M'ha llegit uns versos que he descobert entre les partitures que estem treballant i tot ell ha envermellit d'innocència. Duien el teu perfil per tot acròstic. No he sabut què contestar.

 

 



POSTAL #28

 

 

Avui he sopat a cal poeta. Feia massa dies que defugia la invitació del seu avi per por d'escarbotar una distància que ja no sé reservar. Passejava per la casa gaudint d'una biblioteca que ha fet seves totes les parets i l'home m'ha vingut a trobar amb un got de vermut. El dibuix d'un petit somriure als seus llavis m'ha fet pensar en la tronera d'una fortificació que fa massa temps que es va rendir. Potser és culpa d'aquesta esquena amplíssima que sens dubte el seu nét no ha heretat. M'ha fet seure a l'eixida, sobre una banc de pedra que algú va assuaujar amb un vestit de punt. Un bosc de pins esperava amb sobergueria l'arribada del vespre i el seu silenci m'ha fet citar Tagore. Per compensar, de seguida he esmolat l'enginy per trobar una broma adequada. Ell m'ha ofert una riallada educada però al punt ha tornat a la metàfora inicial enfilant-se desvergonyidament en Thoreau. El perfum d'una promesa que venia del forn ens ha ofert un rescat per a les paraules.

 

 

 

POSTAL #27

 

El poeta ha fet campana per venir a córrer amb mi aquest dimecres. Ja hi he parlat, no pateixis que no hi tornarà. M'ha fet enraonar més del que hauria volgut. De vosaltres dues, de l'accident. Ell fumava amb un posat seriós i greu, gairebé terapèutic. Sí, també li he fet prometre que no hi tornarà. No n'havia dit res a ningú, fins avui. Ni tan sols havia tornat a dir el seu nom, fins avui. Rere les dues síl·labes han comparegut els seus ulls per besar-me la memòria. De què rius, m'ha preguntat. És el primer dimecres que no ploro. Ara em fa l'efecte d'haver perdut tot aquest temps trobant-la a faltar per comptes de recordar-la. Saps què vull dir? De seguida que arribi a casa tornaré a trucar-te. T'estimo molt, em sents?

 

 

POSTAL #26

 

El dimecres és l'únic dia que no faig classes. Dimecres, sí. No ho vaig triar jo. Ni els dies ni les hores no pertanyen a ningú, no es deixen triar així com així. El nostre dimecres és una tragèdia però bé hi ha d'haver qui conegui dimecres de joia, oi? Avui t'he trucat. Ja saps que he estat jo. Ens hem entès els silencis igual que abans ens compreníem les paraules. N'he tingut prou de sentir-te la veu en respondre. No cal ni la meitat dels mots de Monterrosso per explicar una història. Tu, un de sol. No he amagat el número. Molletes de pa per si les vols resseguir. Saps que faig quan arriba un altre dimecres? Surto a córrer fins al salt. Ja ho veuràs que és una bona passejada. Quan sóc dalt de tot sec i repasso partitures imaginàries. Fumo dos o tres mil cigarrets i, només cap al final, just abans de tornar, ploro una estona que no et sabria dir si és llarga o curta. Deixo anar un renec, un crit animal que no conec i engego a córrer muntanya avall. 

 

 

 

POSTAL #25

 

Si fossis aquí et faria venir de seguida a afinar el piano de l'escola. No sé del cert si és tossut o només entremaliat. Una agonia inesgotable que la canalla ha començat a odiar, això segur. M'agrada fer-los tancar els ulls durant les audicions. Hi ha una lliçó al dibuix de cada parpella. Només un de sol és capaç d'arribar al final sense badar la mirada. És clar que tothom sap que és poeta, naturalment llevat d'ell . Cal que et digui que toca el violí? La setmana passada em va demanar per Tartini i vam acabar parlant de Borges. Tal com ho sents. Viu amb la seva mare i un avi sord i desmemoriat que sovint oblida qualsevol cosa que no valgui la pena i que és l'amo dels llibres que ell devora a cada racó. Com que la seva mare fa de mestra, ell es passa mitja vida a l'escola i molts dies compartim les amanides a l'hora de dinar. En general no el sents badar boca però quan som tots dos sols no el faries callar. T'agradaria.

 

 

POSTAL # 24

Sento riure la canalla i amb això en tinc prou. He acceptat la proposta perquè potser és l'hora que comenci una vida en present. Es pot viure sempre un univers pretèrit? Se'n pot sobreviure? Fa dies que penso en escriure't. De debò, vull dir. Ja m'entens. Afegir un remetent i convidar-te a venir a veure el salt ara que ja no és glaçat. M'han deixat una casa de pedra que, pel que sembla, les ha vistes de tots colors. Potser és per això que la fusta no sap parar de grinyolar. Us avindríeu, la casa i tu. Al matí no hi ha qui la faci llevar i, al vespre, sempre és la darrera a aclucar l'ull. Al migdia resplendeix i no hi ha racó que s'escapi de la seva llum neta. He après a fer pa i m'agrada perfumar els diumenges i anar llescant les hores. Sovint apareixen tres o quatre marrecs a pidolar música i berenar. Seiem a la cuina i escolto com escriuen el pas pigallat de la infantesa a la primera joventut. Famolenc de vida, tens tota la raó.

 

 

 

POSTAL #23

 

 

La setmana passada vam enllestir la feina a l'escola. Me n'hagués anat però em van demanar que em quedés per la festa. N'han preparat una de grossa per a quan acabin de pintar. Els nens vénen a l'hostal per aprendre música, no t'enganyo. Tenen un mestre amb un peu a l'altre barri que fa una eternitat que els ignora i les cordes del meu violí els ha fet creure què sé jo. No et pensis, m'hi entenc. De vegades quan són fora se m'escapa una tristor que em faig passar tot sol. En sóc un expert. Després del dolor, un petit esclat ocasional de tristor resulta ben poca cosa. On és que he de signar? Ara m'adono que no sé res de tu. Potser tu has anat de la tristor puntual al dolor insuportable. Just a l'inrevés.


 

POSTAL #22

Les nevades van ensorrar el sostre de l'escola del poble. He començat a donar-los un cop de mà. Quina altra cosa meva els podria ser útil sinó aquestes mans grosses i l'espatlla ampla? Encara fa fred però suem de valent. Uns quants ens quedem a dinar junts, al pati. De vegades ens enredem en partits de futbol que només s'acaben quan algú hi posa una mica de seny. Després continuem treballant fins que l'alcalde ens fa fora i ens obliga a tornar a casa. Quina casa. La meva habitació a l'hostal té un balcó a punt de caure. Hi surto a fumar i veig passar mil cops un gat. O potser són dos de diferents. Sento com toquen les campanes un quart rere l'altre sense moure'm del mateix lloc. M'arriba el soroll de l'aigua que festeja el pont dues cantonades més enllà. És glaçada, ni les pedres no gosen quedar-se aturades. Seuen totes davant d'un cafè amb llet que bull enjogassada al got de vidre. No hi busquis la metàfora. Els gots de vidre són tan literals com la llet que bull. Ahir em vaig escaldar els llavis i encara riuen ara. Han sentit a dir que toco el violí i els agrada fotre's de mi.

POSTAL #21

Encara no he tingut esma de menar el violí cap al moviment adequat. Sé que m'espera i més d'un cop, quan l'he pres, he sentit el baladreig de la fusta davant el meu posat estantís. És a punt, tan afinat que diries que sents les cordes només d'apropar-t'hi. En canvi jo no. No del cert. He fet la meitat d'un camí però la lluna continua essent la falç amenaçant, una finestra incòmoda. Passo massa nits en vetlla i aleshores m'adormo per les places i terrasses. Sortosament, els coloms han après a reconèixer el meu rebuig. He comprat una llibreta. Em sembla que a partir d'ara hi escriuré totes aquestes postals que tu no has rebut, que no hauràs de rebre. Potser a l'hora de la veritat no gosaré sinó dir mentides i tu no sabràs si he fet servir les paraules per amagar els silencis o bé els silencis per engavanyar les paraules. Fet i fet, som la mateixa sorra gruixuda, no trobes?

 

 



POSTAL #20

En el poble on fa dies que reposo, hi ha una botiga més petita que la saleta de la llar que un dia vam compartir. Un vell desagradable i brut hi ven instruments i en repara. Hi vaig entrar per casualitat. Mandrejava buscant un lloc on seure quan vaig sentir Kernis. T'imagines? Em vaig aturar per encendre una cigarreta esperant que aquella melodia no s'aturés a causa de la meva presència. Aquell home gran bressolava el seu plor agre assegut en un balancí de vímet, gairebé aferrat a un dels altaveus que m'havien entabanat. Al final del moviment, prenia l'agulla entre els dits i estrenava de nou la peça. Al tercer cop vaig entrar. Ell em va mirar als ulls i, sense dir res, va remenar la pols de les prestatgeries fins a treure'n un violí idèntic al meu que va deixar sobre el mostrador. Buscava això, oi? em va dir.

 

 

POSTAL #19

Hi ha cançons sense lletra i d'altres, en canvi, tan presoneres dels versos que n'oblides de seguida la melodia. Els mots se t'arrapen i et cal arrossegar-los encara força estona un cop la música s'ha esvanit. M'ha passat, tampoc massa sovint —ja em coneixes, que he parlat amb algú d'una peça i he explicat amb pèls i senyals una història que no coneixia ningú altre. El final d'una tornada, la mida justa d'una frase. Tant bon punt el qui m'escoltava ha començat a riure, he entès que alguna cosa no rutllava com cal. En realitat és instrumental, m'han dit aleshores. Un cop de puny feréstec que em costa entomar. Sóc capaç de perdre'm en la poesia que no ha escrit ningú, que mai no serà escrita. T'ha passat mai? Potser més m'estimo no saber la teva resposta. "Sempre fas mal a aquells que estimes". La coneixes?

 

 

POSTAL #18

De vegades n'hi ha prou de comptar fins a tres. D'altres, en canvi, no et podries acabar els números. Trec el braç per la finestra i l'aire glaçat m'assegura que costa deixar enrere les estacions, més que no sembla. Escolto la ràdio embadalit. Totes aquestes veus, que posen el món en càpsules i somien que no són soles, ones enllà, ara em parlen a mi. Sento notícies d'un món que jo havia obviat però que roman al mateix lloc. Sorprenentment igual, sinó pitjor. I no és un plany gastat, no em mal interpretis.  ho segueixo del tot encuriosit. De fet, em demano sovint quin paper em deu haver tocat en aquesta auca. Només per anar preparat. Però ja s'ha dit que no hi ha assaig possible. Miraré de fer-ho tan bé com pugui. I espero que m'hi ajudis. Ja ho saps. 

 

POSTAL #17

Sóc tan lluny d'aquell fred que ja no tinc clar si no he estat jo que se l'ha inventat. Vaig deixar els discos i les llibretes perquè no vull dur res a sobre mai més. Si hagués estat possible abandonar-me allà dalt, ho hauria fet, confós en aquella pluja violenta. Però no me n'escapo, de mi. Hauré de continuar arrossegant aquest sac de pell allà on pari. I tanmateix, és tan buit que no pesa gaire, ben mirat. T'ho he dit que torno a ser al cotxe, empaitant quilòmetres? No em facis gaire cas però diria que sé on vaig. Caldrà que hi arribi, per estar-ne segur. He començat a dir alguna cosa pel seu nom. Ja saps de què parlo. 

 

POSTAL #16

La pluja és ben bé un bàlsam. La neu —que no ha començat del tot a desglaçar-se— repeteix eternament l'esclat de llamps i trons. Per fi he sortit! Tenia tantes ganes d'enviar mesures, que em sembla que he arriscat més del que em demanava el cos. I tant se val. Em queden encara dues llaunes de tomàquet i una ampolla de vi. Massa. Perquè ara estic segur que me'n sortiré. M'ho han promès aquestes agulles tan fredes que no volen sinó clavar-se en terra. I ben endins. Conec un univers de colors i vénen tots a la festa que els he preparat. Serà una nit llarga, llarguíssima. Hi haurà música i esperit i quan m'adormi tan llarg com sóc, ho faré sabent que els dies no han de ser tots iguals. Que els dies volen un nom. Com totes les coses.

 

 



POSTAL #15

Estic a punt de quedar-me sense menjar. Fa ben bé deu dies que no pugen a dur-me les coses. Al capdavall, qui sap si no em castiguen per les mesures. Suposo que tard o d'hora podré tornar a sortir. I aleshores. Ara per ara, un animal al seu cau. Per força. Faig passar l'estona jugant a les absurditats. En sóc conscient. Em sé la meva capsa de sabates de memòria i fantasiejo amb un passat que em va deixar de pertànyer. T'estalvio les lògiques que he començat a confegir perquè em temo que s'escapen de tot allò raonable. He estrenat un pensament nou de trinca i ara em fa por que es torni esmunyedís com tota la resta. Si existís una possibilitat de tornar enrere em perdria pel camí. Igual que m'he perdut sempre. Potser aleshores, tu arribaries al lloc on hauríem de retrobar-nos. Tu sí. I ens salvaries tots dos. I ens salvaries tots tres. I la neu ja no pesaria com un retret al pati de l'escola. Potser aleshores deixaria de nevar i encertaria la mesura de les coses.

 

 

 

POSTAL #14

 



Per primer cop des que sóc aquí, no he enviat la lectura. He sortit fins a cinc ocasions sense altra sort que el convenciment que no podria ser. Neva de dijous passat i no sembla que vulgui parar. O potser no li és permès. He arribat fins a la foradada però, a partir d'aquell punt, la neu m'arribava més amunt dels genolls i m'he adonat que havia començat a cantar. Una cançó infantil. I malgrat tot, era incapaç de recordar-ne la lletra i començava un i mil cops sense arribar a teixir el text convenient. He decidit assenyadament fer mitja volta. I ara la neu ja barra la porta i és segur que no podré acabar la feina. Per molt que sigui absolutament necessari. Escric encongit al racó que m'ha adoptat. Una trompeta a punt d'esgotar-se, des de Tokio, explica gairebé totes les coses que els teus ulls una vegada van prometre.

 

POSTAL #13

 

 

Una boira espessa ha emmalaltit sobre l'estany i fa una estona que remuga sense gosar bellugar-se. Diries que és conscient que la pluja no pot tardar i per això s'espera. Com que resulta impossible distingir més enllà d'una estona, he posat música. Res extraordinari. Hi ha una capsa de discos que ja eren aquí quan jo vaig arribar, però que fins ahir no havia saludat. He descobert que algú que em va precedir devia enamorar-se del jazz. I malgrat tot, l'amor suprem encara és aquí. Brut de pols dins d'una capsa de cartró.  



POSTAL #12

Vaig omplir de seguida el quadern, com un calaix buit en una merceria. Crec que no tinc dret a encetar-ne un segon, així que obvio les paraules que se m'acumulen per tots els racons. L'excusa, l'he trobada en la llenya que em cal començar a recollir, si no és que vull trobar-me l'hivern a sobre. Aquí dalt fa molt fred. Per desgràcia, no prou per a glaçar la memòria. Avui, he reparat jo mateix l'aparell de les mesures. He aprofitat tota la llum d'un migdia per a esbudellar-lo i se m'ha rendit. Ara que li conec el cor, ja no podrà defugir-me. No n'estic segur, però diria que —mentre sóc fora— un animal festeja la casa.

POSTAL #11

Una sèrie de pluges enutjades m'ha vingut a visitar. Em fa difícil la feina, però me'n surto. Per distreure'm, he començat un registre de paraules que ella no devia arribar a conèixer. De seguida que se m'acudeixen, les escric en un quadern com aquells que tu empraves. Me l'he fet pujar expressament. Potser més endavant m'entretindré a posar-hi un ordre, alfabètic suposo. De moment, encara són un camp de batalla. Hi ha cops que em vénen tants mots al cap que em veig obligat a aturar el bolígraf. Hi ha anotacions que m'estiren un somriure. D'altres, en canvi, m'omplen l'estómac de pedres. 

POSTAL #10

Només cal que cada dia a les vuit faci la lectura i n'enviï els resultats. Això i prou. La casa és menuda, gairebé una cel·la. Però res no hi manca. Hi ha un finestró que pareix el dia cada matí. Aleshores surto i camino fins a l'instrumental. Prenc notes, fumo una cigarreta, i torno de seguida a acabar la feina davant del teclat. la resta d'hores són un regal per a mi sol, que jo administro gelosament. sense voler, m'he anat confegint unes rutines que compleixo amb rigor matemàtic. Sóc lliure d'ensinistrar-me. I m'ensinistro lliurement.