POSTAL #18

De vegades n'hi ha prou de comptar fins a tres. D'altres, en canvi, no et podries acabar els números. Trec el braç per la finestra i l'aire glaçat m'assegura que costa deixar enrere les estacions, més que no sembla. Escolto la ràdio embadalit. Totes aquestes veus, que posen el món en càpsules i somien que no són soles, ones enllà, ara em parlen a mi. Sento notícies d'un món que jo havia obviat però que roman al mateix lloc. Sorprenentment igual, sinó pitjor. I no és un plany gastat, no em mal interpretis.  ho segueixo del tot encuriosit. De fet, em demano sovint quin paper em deu haver tocat en aquesta auca. Només per anar preparat. Però ja s'ha dit que no hi ha assaig possible. Miraré de fer-ho tan bé com pugui. I espero que m'hi ajudis. Ja ho saps. 

 

LA SOLITUD DELS SOTERRANIS

 

La bomba havia estat sempre al soterrani. Abans que en Hans nasqués ja era allà, sota la tercera rajola just després de l'escala, amb el detonador a punt que algú la trepitgés. Era allà abans que els seus pares compressin la casa i abans que els qui l'havien venuda hi haguessin anat a viure. I en tot aquell temps mai ningú havia posat el peu sobre aquell quadrat fatal. Podria ser que l'interruptor per accionar la llum d'aquella cova llòbrega hi tingués força a veure. Havies d'acabar de baixar, aleshores girar a mà dreta i cercar a les palpentes un mecanisme vell i senzill que reposava arrapat a la humitat de la paret. D'alguna manera, sense adonar-te'n, ja havies superat l'obstacle invisible que tornaves a evitar quan repeties una rutina idèntica cada vegada que sorties del cau. Els destinataris d'aquella broma terrible havien patit la mateixa sort i els qui l'havien preparada havien fugit sense saber que la seva venjança no seria prou ben resolta. O potser sí. Els pares d'en Hans havien arribat del mateix país que els infames i havien decidit de guardar els records d'una guerra massa amarga justament amb les ampolles de vi en aquell forat ple de pols. Per a en Hans, el soterrani era igual prohibit que desitjat i, a causa de la seva edat, mai no havia gaudit del moment de solitud que se n'hauria fet còmplice. Somiava tresors, aventures i corredors secrets que entenia que no podria veure fins que seria massa gran per ignorar-ne la invenció. I tanmateix, guardava sota els jerseis de llana del seu armari una llanterna que havia pispat del seu amic Isaïes una nit que l'havia convidat a dormir a casa seva. El dia que va fer deu anys, una tempesta inoportuna li va esgarriar la nit. Els llençols se li enganxaven a les parpelles i les ungles li feien tan de mal que va haver d'anar al lavabo. Els pares dormien i sentia grinyolar el parquet sota els seus peus com un pecat. De baix estant, la porta de la bodega se'l va mirar amb insolència. Respirà tan fons que va patir que el son dels seus pares no s'hagués desvetllat. Tornà a l'habitació, prengué la llanterna d'una revolada i s'encaminà gairebé surant per sobre les làmines de fusta. Amb la mà al pany, incapaç de continuar de resultes d'una pluja empipadora i violenta que li amoïnava els pensaments, es va asseure allà mateix i es quedà adormit pensant en l'estrella, un gat dels veïns que havia apedregat l'estiu passat. Abans però va tenir prou esma per ocultar la lot a la butxaca del seu pantaló de pelfa.

     L'endemà, enlloc del despertador, va sentir els crits del pare que no trobava la manera d'arreglar els ploms que havien fugit amb la nit. L'aigua s'havia convertit en una neu que enfosquia la casa i el poble sencer, de tan blanca com era. Per sort, l'olor del zupfkuchen —que feia de la cuina un paradís— li va concedir el desig de tornar al seu llit sense que ningú s'adonés d'on havia passat la lluna. Va tornar a baixar, desmanyotadament dissimulat, convençut que els jerseis de llana encara resultaven un bon amagatall pel seu tresor de llum. Va abraçar la mare pel darrere, tal i com ella preferia sovint, i va tornar a sentir el pare cridant a través d'una foscor que el forn provava de menystenir. A l'hora de sopar, es diria que tot era exactament al mateix lloc. Els renecs del pare d'en Hans, el somriure glaçat de la mare i un negre postís que no havia desaparegut en tota la jornada. Fins i tot els llamps i els trons havien decidit no enretirar-se ni una passa. Se'n va anar a dormir determinat a baixar al soterrani aquella mateixa nit, però es va adormir de seguida i no es va recordar que la tragèdia disfressada d'aventura l'esperava al pis de baix.
     Quan en Hans i la Joanna es van casar, no van dubtar a triar la vella casa dels pares d'ell per a establir-se. Els avantpassats d'ella s'havien criat al mateix poble. Potser a la mateixa casa i tot, havien decidit. Compartien, doncs, una sola emoció del retorn. Van tenir de seguida en Pau. Jugava a les escales del soterrani mentre el seu pare triava el millor vi per al sopar. Encara no parlava però tenia els ulls tan oberts que hom coincidia a determinar que no li calien les paraules. Se'ls abraçava al vespre i s'adormia al sofà amb les cames a les cuixes d'en Hans i el caparró a la falda de la Johanna. Com que no era entremaliat, en Hans no va entendre com és que el seu fill duia una rajola entre les mans i cridava sense dir res mentre corria cap a ell. La Johanna tot just sortia de la cuina perquè havien tornat a saltar els ploms. La instal·lació no era capaç d'emmotllar-se als nous temps tan de pressa com hagués calgut.  En Hans va agafar el seu fill de la mà i va buscar a les palpentes la veu de la seva dona que ja posava el peu al primer esglaó de la bodega. Tots tres van fer un bot quan van sentir els cops a la porta. Els amics americans ja eren aquí. La Johanna va pujar en Pau al coll i va fugir cap a l'entrada. La foscor el va ajudar a sentir les veus de l'Olga i l'Ivan que també havien arribat d'hora. Com que hi eren tots, es va espavilar a trobar el quadre dels diferencials per tornar a posar la llum al seu lloc.
     Mentre sopaven, en Pau jugava amb els convidats. Havien construït un mur amb les copes que dividia en dues meitats la gran taula del menjador i el petit jugava a escapolir-se d'un costat a l'altre arrossegant molles de pa amb els coberts. En Hans es va servir l'últim glop de vi i s'aixecà per baixar al celler. Quan era a punt d'arribar al darrer esglaó, encara a les fosques, sentí la veu de la Johanna i tornà al capdamunt per tal d'entendre què li volia. Sentí un gran enrenou i s'apressà cap a la taula. La criatura havia deixat anar la seva primera paraula: BUM!

 

 

SOBRES

 

L’Ada feia estona que dormia quan van trucar. S’havia adormit tan bon punt l’havia deixada al llit i això que gairebé no havia tastat el sopar. No és el primer dia que fa el ruc. Si fos de panxa, ho sabria. Se li coneix de seguida, quan és de panxa. Es passa les hores estirada pel terra i no para de beure.  Definitivament, no és de panxa. Ara que, del cop de l’altre dia, tampoc no pot ser. Perquè la cremeta —ja pot dir missa l’Octavi— és la millor compra que he fet. Ma germana en feia servir una altra de més barata que havia comprat qui sap on. Fet i fet, ella sempre fa servir coses més barates que ningú sap on es compren. Quan li vaig veure aquell blau a la cuixa —es vol creure que ni l’Íngrid ni la Sofia me n’havien dit res quan la vaig recollir?—vaig córrer a treure el tub de la bossa i a empastifar la meva nineta de dalt abaix. En sóc conscient que n’hi ha prou d’aplicar la pasta a la zona lesionada, però qui em pot assegurar que no té altres cops dels quals ningú no m’ha informat? Tota la setmana que vaig reunió amunt i reunió avall, i l’Octavi no és garantia de res. I no és que ho pensi jo, que ho veu tothom... També és veritat que qui fa el que pot no està obligat a més. Al capdavall, quin mal li pot fer a la criatura una bona capa protectora a base d’àrnica? Descartats panxa i el maleït cop, queden l’orella i les dents. I la verdura. De tota manera, valdrà més que no sigui l’orella perquè sinó, al Centre Mèdic, em sentiran. Oi tant, si em sentiran! Amb el que pago, si no pots estar segura ni del pediatre ni de l’otorrino que l’ha visitada set vegades amb el que va de mes, ja m’explicaràs. Pel que fa a les dents, no ho sabràs mai. L’altre dia ho parlava amb l’Eladi, que aquest any s’encarrega de la regidoria de salut. Estic al cas de la bava i el cul ja no li puc mirar més, me’l sé de memòria. I ja et dic jo que té el color que ha de tenir. A banda, amb l’edat de la nena, no semblaria la cosa més lògica tot i que coses més rares he vist. Perquè, i si fos un queixal? El cas és que no menja. Aquesta és la pura veritat. La nena no menja com hauria de menjar i això que sempre ha estat molt menjadora. Massa i tot. Com se m’aferrava al pit, quina ànsia! Aleshores ja es veia que seria una criatura de menjar molt. Aviat la vam haver de seure a taula. Mirava els plats amb aquells ullets. Té tota la raó, iguals que els dela sogra. Pastats. Els mateixos ulls. I tanmateix, sort que els de la nena miren tots dos cap al mateix lloc. Pobra sogra, pares boig quan proves d’endevinar si és a tu que et mira o bé al rostit. En fi, recordo que obria els ulls, que els obria i començava a cridar i a cridar i que no parava fins que li deixaves tastar la salsa o li entaforaves una molla de pa o se’t cruspia el pit de pollastre. Això: que és de menjar, l’Ada.
     Van trucar amb tanta insistència que patia perquè no despertessin la nena, però em faltava l’energia suficient per anar fins al telefonet del porter automàtic que no hi havia manera que l’Octavi fes arreglar. Obria i tancava la porta d’entrada però ja podies descartar comunicar-te amb qui s’esperava fora. Ni els senties ni et sentien. Ell no podia ser, perquè quan va al futbol no val la pena esperar-lo desperta, i ma germana té claus —a banda que mai no surt més tard de les nou de la nit per no sé quina història de les energies de la lluna. Podia anar a la biblioteca i treure el cap per la finestra però, per fer-ho, calia passar pel davant de la porta de l’habitació de l’Ada i, com que m’olora, s’acabaria despertant. Això si no ho feien abans els maleïts cops de timbre.Vaig acabar prement el botó convençuda que devien voler anar al pis de sota, sovint s’equivoquen. Naturalment, no van poder sentir com els deia el nom del porc. Tampoc no podia ser la verdura. Després d’haver provat amb tots els pagesos ecològics de la província, puc assegurar que he trobat el millor proveïdor de col arrissada i tomàquet vermell. La nena no es pot queixar dels purés, això segur, sinó és que son pare li torna a tirar sal abans de donar-li, és clar. Que tot pot ser. Pots esperar qualsevol ximpleria, de l’Octavi. Pel soroll que feien a les escales devien ser amics dels de baix. Es veu que tots dos són arquitectes, però amb tanta festa no me’ls imagino pas treballant per a un estudi com cal. No sé com els vam acceptar a la comunitat. Ja poden ser gruixudes,aquestes parets, que puc sentir-ne fins i tot la respiració. I altres coses, per descomptat, perquè hi ha setmanes que n’he comptat més de tres. I res de dissabtes o diumenges, la passió els pot arribar tot de sobte en ple dimecres o al bell mig d’un dijous qualsevol! En fi, un terrabastall escala amunt que, per l’hora que és, ja està bé, no troba? Hi ha d’haver mitja dotzena d’arquitectes més, com a mínim. No descartis que hagin planejat una orgia, no ho descartis, em vaig dir. La vedella de dimarts era dura, no ho negaré, però dolcíssima, i se la va menjar sense badar boca. No és pas vegetariana, la meva filla. Ja hi pot pujar de peus. Ma germana es va fer vegetariana després de deixar la macrobiòtica i just abans de convertir-se en la primera crudívora que conec. No me n’amago, jo mateixa —per un moment— m’ho havia plantejat. La molt vaca es va aprimar més de sis quilos al primer mes. I m’oferia la seva roba per si jo la volia fer servir. Jo! Que no em posaria uns pantalons d’ella ni que fos l’última peça de cotó que quedés sobre la terra! A mi! Que m’havies de mirar dues o tres vegades abans de fer-te una idea que ella i jo som parentes! Fes el que et sembli, em va dir l’Octavi. I al final ho vaig deixar córrer. Encarrego tota la carn, ja fa anys, a cals Domènec i no en puc dir mal. A més, els Domènec són del partit, estiuegen a Pals i el seu apartament de Rialp no és ni a dos carrers més enllà del de la mamà. Vull dir que són gent de confiança, no troba? Hi havia d’haver alguna cosa que se m’escapava i que feia que l’Ada no mengés com calia.
     Encara no m’havia tornat a asseure amb el llibre a la falda quan van picar a la porta. De l’ensurt, de poc que no envio la Hustvedt a l’altra punta de saleta. Va anar d’un pèl que no decapités la nina de paper maixé que va fer l’estiu passat la nena en aquell taller d’art per a criatures creatives. No li dic que no m’agradés, però tampoc no m’hauria importat gaire si s’hagués esberlat. No sé si m’entén. La vam haver de desapuntar. Ella no ho deia, però era claríssim que no suportava la idea de tancar-se en aquell casalot ple de criatures progressistes de mocs penjants, noms absurds i roba massa acolorida. Tota aquella colla de pares, professionals liberals, que venien a buscar els seus exèrcits de canalla disfressats amb dessuadores amb caputxa i sabates d’esport importades. La nena no ho suportava, què hi vol fer. Va durar una setmana i mitja. El temps just per omplir-nos la casa d’andròmines inútils que no llencem per a no ferir la fràgil sensibilitat de l’Ada. Vaig córrer fins a l’espiell de la porta sense fer ni gota de soroll, encara amb el cor en un puny i aleshores els vaig veure. Sort que la nena no s’havia desvetllat perquè sinó haurien sentit el seu plor de Salses a Guardamar. Hi havia, pel cap baix, deu o dotze homes alts i cepats, vestits tots més foscos que l’escala, que patia una certa incontinència i et deixava sense llum abans que poguessis treure la clau de la bossa. En un primer moment, vaig pensar que li havia passat alguna cosa a l’Octavi i ja em vaig imaginar lluint pamet amb el vestit negre que em vaig comprar la setmana passada i que encara no havia tingut ocasió d’estrenar. Malaguanyat volvo, em vaig dir. Sempre que anava al futbol s’enduia el meu cotxe preferit i ara, guaita, pots comptar com deuria haver acabat. Ben mirat, l’Ada encara no havia après a dir-li papa. Li deia Tavi, Tavi. I tots dos rèiem fins que la nena es posava a plorar vés a saber perquè. Potser a l’Ignasi sí que li voldrà dir papa. Fa tant temps que em ve al darrere! Total, per aquell petó que li vaig deixar que em fes al despatx l’endemà de les primeres eleccions. Encara que s’hagi posat com un bacó no em negarà que és guapot, té aquell no sé què, no troba? Exacte, d’urbanisme. I aquella gernació que no parava de repetir el meu nom i ja em semblava veure com els arquitectes treien el nas per a tafanejar. I em vaig mossegar la llengua per no dir-los el que en pensava d’ells, porcs libidinosos, tot el sant dia pensant en el mateix! I vaig fer entrar els mossos d’esquadra dins a casa emprant aquell posat meu, a mig camí entre greu i elegant. Vostè dirà.
     Resulta que venien a fer-me unes preguntes, res a veure amb l’Octavi. Jo els feia parlar mollet mollet i, a canvi, els vaig oferir uns ristretto i unes pastetes de civada que, de tan meloses, se’t desfan a la boca. Una autèntica descoberta. Les fan amb productes estrictament biològics uns amics de ma germana i, cregui’m, bé valen el preu que en fan pagar. És una parella d’holandesos que tenen una d’aquestes cases de turisme rural al poble de l’àvia Quitèria i sempre la tenen plena de famílies pretensioses amb massa pocs calés per pagar-se unes vacances com cal, ja ens entenem. Diumenge passat en vaig comprar dues capses que van volar abans que els hagués contestat la primera pregunta. La policia és gent que necessita energia perquè gasten molt, ja me’ls conec. Vaig sortir amb el fill d’un comandant quan anava a la facultat, potser el coneix: Orpí i Sarsanedes. Força sucs i hidrats de carboni. Ara m’ha vingut, i si la pobra Ada fos celíaca? Que no podria ser celíaca, com l’Anna dels Tomàs? O intolerant al gluten, si més no? Ja sé que no és pas el mateix, però jo no puc amb l’albergínia. I mira que m’agrada, però és acabar de menjar albergínia i, escolta, unes basques que no me les acabo. Ara ja no en menjo mai. A veure, tampoc no les aparto si són al plat, però no les demano, això ho puc ben assegurar. Doncs res, haurem de continuar ensenyant l’Ada a dir papa a l’Octavi. Més m’ho estimo. No estava per funerals jo. Amb aquesta setmana d’auditories encara no he pogut esgarrapar un segon per fer-me les mans. I mira que —mal m’està dir-ho— sempre m’han dit que tinc dits de pianista. Vol saber què passarà, que al final l’Ignasi me’l fotrà la hippie de Benestar i Família. Ja la vaig veure venir. I tan digna, ella. Si parlem de qualsevol inconveniència, de seguida surt del despatx com si no anés amb ella. No va quedar més remei que pactar-hi si volíem conservar el ple. Al capdavall, qui vol Benestar i Família? Ara, que de cames no li’n falten, ni cul. No hi ha res com ser jove, també t’ho dic ara. Ai perdoni, ara l’he tractat de tu. És que és pensar en ella i perdre el fil. Es veu que coneix ma germana, van fer juntes un curs de reiki i creixement personal a Udaipur. Quin parell! Hi ha estat mai a l’Índia? A mi no m’hi trobaran ni borratxa a l’Índia. Ha sentit a parlar del temple de Karni Mata? A mi, doni’m uns fiords i una òpera a Sidney. L’Índia és pels que encara escolten el primer disc dels Portishead i esperen l’any que ve per a canviar-se el cotxe. De quan és el seu cotxe? Perdoni, senyoria, ja sé que és vostè que fales preguntes. Només era curiositat. Fa tanta estona que som en aquest quartet que ja li he agafat confiança. És casat vostè? Ai, veu què li deia? No, no tornarà a passar.
     Doncs això, un de molt educat havia vingut a parlar amb mi de molt bones maneres mentre els altres s’acabaven les galetes i remenaven per tota la casa. De seguida ens vam entendre amb l’inspector. Tenia un marrec de la mateixa edat que la meva Ada i també feia dies que no menjava. Al final, serà una passa. Ell tampoc no hi havia caigut en això del blat. Va trucar la seva dona i jo vaig aprofitar per fer una cigarreta mentre la posava al corrent de les meves explicacions. Només fumo en situacions com aquesta, no es pensi. Amb tot aquell enrenou se’m va escapar: els faria res anar a regirar a la planta de dalt? Noper res. Sap què passa? Resulta que és el pis que fem servir per a les visites i la Carmen Daniela no torna fins divendres. La van trucar de l’Equador que son pare tornava a ser a la presó i, és clar, ja sap com són aquesta gent, li vam haver de donar tres dies perquè anés a fer el que hagués de fer. Per què li explicava tot això? Calla, ja me’n recordo. M’ha preguntat pels sobres, oi? Es veu que van trobar tot de sobres plens de feixos de bitllets de cinc-cents sota la col·lecció de pel·lícules d’en Woody Allen. No faci broma que no són coses deriure. L’ha vista? Quin acudit: Take the money and run. Un disbarat. Què hi podia haver? Dos o tres milions, euro amunt, euro avall. Encara porten sobres ara cap a la saleta. Va ser tot just aleshores que va arribar l’Octavi. Tort com una mala cosa. Se li va passar la trompa de cop, pobre. Comença a plorar. Tota la vida treballant tota la vida treballant, anava dient el molt carallot. I  jo m’arronso d’espatlles fent el senyal als policies que l’emmanillaven de no fer soroll no fos cas que, després de tot, es despertés la nena. I ja li dic, senyor jutge, no sé res de res. Tota aquella gent del futbol no podia ser bona de cap manera. Jo ja li deia. Octavi, vas massa amb tots aquests estrangers! Però ell, ni cas. No me n’ha fet mai. Funcionària de carrera, més de quinze anys a l’ajuntament i no he vist mai res estrany, li ben prometo per la memòria del tiet Jaume que al cel sigui. Com diu? I ara! No hem viscut mai per sobre de les nostres possibilitats nosaltres. Sap qui són els pares de l’Octavi? I la meva mare, que la coneix la mamà? Ja m’ho pensava, que no en tenia ni idea. Esperi, esperi que vingui la mamà. Només li dic que se’n penedirà que la carrera de jutge no la facin fer més llarga. Que si l’estic amenaçant? Déu me’n guard. Vostè faci cridar la mamà per a prendre-li testimoni i ja m’ho explicarà. Perquè, escolti’m una cosa, els sobres me’ls pensen tornar, oi? A veure si al capdavall haurem de començar a posar querelles a tort i a dret. Perquè sap què? Al final, tanta broma tanta broma, encara no havien pres l’Octavi que truca la pesada de ma germana que si passava res, que havia tingut una premonició. I sí, l’Ada es va despertar. Que es pensa que faig aquestes ulleres de natural, jo? 

ABANS NO TORNIN

 

—Què fas?

—...

—Escolta, jo no. Vull dir

—Perdona. Jo sí però, en fi, perdona.

—Espera, espera, no te’n vagis.

—No entenc perquè hauria de quedar-me.

—Parlem.

—Tots dos sabem que no hi ha res a parlar.

—O potser sí. Igualment, ara no vull que te’n vagis així.

—No me’n vaig de cap manera.

—No siguis ruquet. Jo diria que sí. Queda’t un moment. Tenim temps, encara.

—No puc. No ho entens que ja no puc quedar-me, ni un minut més?

—No diguis bestieses. No ha passat res. De debò que no ha passat res.

—Sí que ha passat. I tant que ha passat.

—És clar que sí, ja m’entens. Em refereixo que és igual, qui ho ha de saber?

—Jo ho sé. Tu ho saps. Que no n’hi ha prou?

—Si tu ho vols, per mi, ja està oblidat.

—A tu et sembla que és això que vull?

—A mi no em sembla res. Com vols que sàpiga què vols?

—Exacte. Doncs això ha passat.

—Va, per favor, para d’una vegada.

—Ara sóc jo que no t’entenc.

—Que paris, no ho veus que no pot ser?

—Què no pot ser?

—Tot plegat. És un disbarat.

—Mira, saps què? Potser sí que serà millor que oblidem això d’avui.

—Però no és d’avui que parlem, oi?

—Que potser hi ha res més que hagi fet?

—Tu sabràs.

—Jo mai no.

—Tu mai, no.

—Deixem-ho, de debò, ja no tenim edat per a segons quines coses.

—Com quines, per exemple?

—Com tota aquesta xerrera que no ha de dur enlloc, per exemple.

—On vols que ens dugui?

—No pas al mateix lloc que vols tu.

—On vols, tu?

—Prou que ho saps.

—No he sentit mai que me’n diguessis res.

—No. Jo mai no.

—Tu no, mai.

—Però fa una estona, tu

—Fa una estona només he preguntat què feies.

—Ha estat molt més que això i tu ho saps.

—Vols dir?

—Tant és. Jo diria que tot està claríssim.

—Jo no n’estic tan segura.

—M’ha costat molt, saps?

—Ho imagino.

—No, no ho pots imaginar.

—Tu creus?

—Escolta, que és amb mi que parles.

—En sóc conscient. Què et fa pensar al contrari?

—Tot aquest temps. Hi ha hagut vegades. Però d’altres, en canvi, jo.

—I què esperaves?

—...

—Vull dir, què esperaves, de mi?

—No ho sé. Res, suposo. O potser sí. Un somriure. Complicitat, ja saps què vull dir.

—No em sembla gaire just.

—Com?

—Doncs que no saps res, de mi. No em coneixes.

—Dona, jo diria que et conec prou.

—Ningú ho diria.

—Fa molts anys.

—No parlo d’això.

—Aleshores?

—Complicitat. Un somriure. Quants somriures més? Quanta complicitat?

—M’he perdut.

—Ho saps que els anys compten per a tothom?

—De veritat, escolta. Jo no volia que tu

—Per què ara? Vull dir, justament ara. Avui. Aquesta tarda.

—No t’ho sabria dir.

—Per què no seus?

—És que valdrà més que marxi.

—I aleshores?

—Aleshores, què?

—Això mateix, aleshores, què?

—Aleshores, res. O tot. Dies que s’empenyen. Paraules que s’hi escauen. Ulls que cerquen debades. Aleshores, res.

—Tampoc podries.

—No vols.

—Massa dolor. No ets capaç.

—Vols que te’n parli, del dolor?

—Vols que te’n parli jo?

—Me’n vaig.

—Sí, valdrà més. De seguida arribarà tothom.

—...

—...

—Però ho saps, oi?

—I tu? Què saps, tu?

 

 

 

POSTAL #17

Sóc tan lluny d'aquell fred que ja no tinc clar si no he estat jo que se l'ha inventat. Vaig deixar els discos i les llibretes perquè no vull dur res a sobre mai més. Si hagués estat possible abandonar-me allà dalt, ho hauria fet, confós en aquella pluja violenta. Però no me n'escapo, de mi. Hauré de continuar arrossegant aquest sac de pell allà on pari. I tanmateix, és tan buit que no pesa gaire, ben mirat. T'ho he dit que torno a ser al cotxe, empaitant quilòmetres? No em facis gaire cas però diria que sé on vaig. Caldrà que hi arribi, per estar-ne segur. He començat a dir alguna cosa pel seu nom. Ja saps de què parlo. 

 

O PER DESGRÀCIA

No gosava mirar-la quan hi parlava per por que tothom descobrís allò que ell havia descobert el primer dia, abans i tot. Era capaç de donar mil voltes a l'habitació —els ulls resseguint el paper pintat— per tal d'evitar la seva mirada, i tornar a començar. I tanmateix, no volia fer altra cosa que mirar-la. I ho feia furtivament cada cop que en tenia l'ocasió. Aprofitava qualsevol descuit com un lladre per omplir-se la retina de retrats que després repassaria amb delit tot sol a casa, un per un. El to del seu clatell, la caiguda d'un ble dels seus cabells, el moviment crític d'una cella altiva, les cames encreuades, els llavis a mitja paraula. De vegades, l'atzar d'un gest quotidià feia que els dits d'ella freguessin per espai d'un instant la pell d'ell i cap dels dos no enretirava aquell horitzó prohibit i ell volia creure que ella sentia exactament la mateixa tebior que sentia ell. Però se'n desdeia de seguida perquè l'edat l'havia fet prendre consciència del perill que representa confondre un desig pel que no és. I aleshores s'estava dies sense sentir-li la veu, odiant el propi coratge que l'obligava a mantenir la distància exacta entre les paraules d'ella i la seva creixent necessitat de sentir-les. Feia veure que no llegia el seu nom a totes les cançons que escoltava. Però ella tornava a comparèixer amb la naturalitat dels dies que s'estrenen amb indiferència, i a ell se li escapava seure-hi ben a la vora, boig per passar-li el braç per la cintura. Hi encetava una conversa distretament fins que el colpia adonar-se que tornava a marejar els ulls per a no clavar-los definitivament en les seves parpelles. Perquè havia assajat mil cops aquell moment, havia estat mil cops a punt de travessar aquell fil tibat que el corcava per dins. Però a darrera hora, la certesa  d'aquell error immens li glaçava els moviments i desdibuixava les petjades dels seus enutjosos mots encara per dir. Per sort. O per desgràcia.  

 

TOTES LES NÚVIES

Totes les núvies estan guapes. I una merda! Serà: “totes les altres núvies estan guapes”. Mira l’hora que és i encara tinc més pèl a les cames del que mai s’hagi vist fora d’un zoològic i els cabells que ni la Feliu l’endemà d’una ressaca. Encara que, ben mirat, la Feliu porta el mateix pentinat l’endemà d’una ressaca, d’una guerra nuclear o pel bateig de les infantes. I mal m’està dir-ho, perquè amb la fila que faig no tinc dret a criticar altra cosa que la desgràcia que em retorna el mirall. I és que no tinc edat per casar-me. Ja no tinc edat. A aquestes alçades de la vida hauria de comptar el dies que em queden per jubilar-me, arribar tard al concert de final de curs de l’escola de música dels meus cinc-cents néts o apuntar-me a un curset de cup cakes al casal del barri. I en canvi, mira’m, aquí em tens, fent veure que és possible entaforar aquest tros de vaca en aquest vestidet brocat de seda amb pedreria i brodat. Sort en tinc dels guantets de pell, que faran que no es vegin aquests deu botifarrons que Déu m’ha donat.

     El notari em va donar festa fa una setmana. Segurament ell ja ho veia clar que em farien falta com a mínim set dies per la “puesta apunto”. Se la sap llarga, ell, que va per la quarta dona i no serà pas l’última, ja t’ho dic jo. A l’Eduardo, pobre, fins ahir no el van deixar anar els del gimnàs i està que trina. De tota manera, l’Eduardo sempre està que trina i tot ho acaba igual. "Una colla de racistes!" Tant és que parli de l’amo del gimnàs com dels mossos que l’aturen i li demanen els papers. Per ell, tots són racistes. L’altre dia se les va tenir amb en Quimet de la fruita pel cartell del a pruna negra! I això que l’Eduardo no suporta ni els àrabs ni els argentins, el posen dels nervis els xinesos i els peruans del metro. No pot amb la gent grassa, ni amb els quissoflautes, els homosexuals, les criatures o la gent gran. Vaja, llevat de mi, és clar. Perquè ve i em diu corasssson i, escolta, se m’ericen els pitons i això no hi ha qui ho pari. Ai, l’Eduardo! Fa no res que m’ha trucat per xiuxiuejar-me que frisa per veure’m vestida de princeseta. De reina mare, li hauria dit, però m’ho estalvio perquè més m’estimo que estigui de bon humor el dia que ens casem, oi? I és que encara tinc les ungles per arreglar. Sort que les mans no es veuran perquè la Pili no arriba i ja no em queda res per rossegar.

 

     Amb l’Eduardo, ahir vam estar xerrant i m’ho va confessar tot. Jo ja m’ho temia, és clar, que tampoc no sóc burra acabada després de tots aquests anys treballant al despatx i de veure’n de més colors que un estoig de tints. Però què hi vols fer, ningú no és perfecte, al cap i a la fi. Sobretot jo. Ara que no et pensis, per l’edat que tinc, tampoc no estic de mal veure. Quan m’arreglo, encara n’enxampo més d’un girant-se a mirar-me el cul. I tot i que no tinc la pell d’una nena d’institut, més d’una la voldria, la meva pell. Perquè jo m’he cuidat tota la vida, això sí. De cremes i potingues no n’ha faltat mai a casa meva. I sempre neta i endreçada. I encara es pot dir que ho tinc tot meu i al seu lloc. I si no li tinc, ho sembla. Que no he estalviat mai ni mitges ni cotilles. El notari sempre diu que tinc cames de secretària i no és pas l’únic que m’ho diu. Perquè ara ja no, que no goso, però no fa tant que feia deu piscines llargues com la tita d’en, en fi, deu piscines cada matí abans d’entrar al despatx. No senyor, jo no he deixat que els anys em fessin nosa. Ara bé, ningú no és perfecte. Per això quan l’Eduardo em va explicar que tenia tres marrecs a la República, doncs vaig fer el cor fort. No passa res. I quan va dir que feia tres anys que s’enllitava amb una caixera del Dia, que és del mateix poble d’ell, vaig empassar saliva i ja està. Perquè tampoc no passa res, aquell que és fora sempre s’enyora, ho sap tothom que la terra tira. I quan va dir que es casava amb mi pels papers, vaig fer veure que no me n’havia sentit, del punyal que m’acabava de clavar, de manera que li vaig agafar ben fort aquella manassa que té, me’l vaig mirar als ulls i li vaig preguntar: Però tu m’estimes, xato? I ell es va aixecar, em va abraçar emocionat, em va fer un petó al front i va dir, "eres la mamá que nunca he tenido". I a mi —és clar— amb totes dues mans aferrades al seu darrere tibat no em surt res més que: doncs no se’n parli més, mañana mismo nos vemos en el altar.I aquell bé de Déu de dents tan blanques que se m’obren com un collaret per la núvia més guapa de totes. I així estem, amb els nervis de punta perquè la Pili encara és hora que arribi.

 

     Truquen baix. “Es pa’una entrega”. Bones hores, penso jo. I espero que pugin i, quan obro, em trobo un brivall que m’ofereix el ram de flors més gran del món, ple d’acàcies precioses. Ploraria, però com que ja vaig pintada, continc l’emoció —que és una tècnica que vaig aprendre en un curs de creixement personal que vaig fer per internet—i dono la propina al noiet de la gorra. Espero que es giri per veure-li el culet i aleshores tanco la porta. Obro encuriosida la targeta esperant veure la lletra poc instruïda del meu Eduardo però, per sorpresa meva, una lletra elegant i ben vestida em recita uns versets ensucrats que m’arrenquen ara sí —a la merda el creixement personal—una llagrimeta que m’espatlla el rímel. Coi de notari.  M’assec a la butaca de la saleta i m’encenc un nobel dels que tinc amagats a la calaixera, amb les arracadetes de la primera comunió i els mocadorets brodats. Sento els boleros de la portera que frega l’escala i, com que és sorda, es pensa que la resta tampoc no hi sentim. I em sobreposo.

 

     Quan la Pili arriba torno a ser jo i li clavo un sermó que encara es disculpa ara, la pobra. Em fa les mans, em repassa el maquillatge de dalt a baix i em deixa un recollit que ni la Gràcia de Mònaco. Quan acaba, em miro al mirall i penso que, al capdavall, totes les núvies estan guapes. El timbre avisa que el cotxe ben guarnit ja m’espera baix i baixo aguantant-me la cua del vestit i el ramet. El xofer em pica l’ullet mentre m’aguanta la porta i jo respiro ben fort tres vegades seguides -si se n’aprenen de coses per internet! El viatge se’m fa etern però la porta de l’església és plena d’amics i companys que s’esqueixen la boca amb uns somriures més falsos que els dels anuncis de pastadents. Tret del de l’Enriqueta, que no és ni fals ni és somriure, sinó que li van deixar la boca així de torta quan la van operar de l’orella no gaire abans del cop d’estat. I em planto més digne que una artista i agafo el meu germà petit—l’Onofre— del bracet i entro a l’església que ja entona la marxa més famosa de Mendelssohn.

 

     L’Eduardo és davant l’altar, més guapo que un Déu. Veient el Crist que penja barbut d’una creu, sabreu que no parlo per parlar. On vas a parar, ni punt de comparació. El meu manso tot vestit de blanc, com un àngel negrot i atxurat d’aquella manera que només ell se sap atxurar. Allarga la mà cap a mi i amb un gest dels ulls m’ensenya la caixera del Dia que em somriu des de la tercera fila amb un escot que fa por. No et sabria dir si plora o és que ja és així de natural. I el mossèn arrenca. No us enganyaré, entre una cosa i l’altre les cames em fan figa però—com que avui sóc la protagonista— “nostrusenyor” no em té en compte que em quedi asseguda al banc nupcial durant la cerimònia mentre la resta s’aixeca i s’asseu, s’aixeca i s’asseu. En un moment donat, just abans de les aliances, el capellà deixa anar la frase aquella de “hable ahora o calle para siempre”, que jo em pensava que només sortia a les pel·lícules. I et vols creure que s’aixeca el notari i comença a bramar que està enamorat de mi, que de tota la vida i que el nostre és un amor de debò, que més gran que gran i tota la pesca? I la seva dona vinga plorar, sense saber on posar-se. I l’Eduardo que se’n va cap allà, fet una fúria, i comença a endinyar-li un jec d’hòsties que li deixa la cara com elmapa mundi de les mongetes de la teula i tothom de peu mirant-s’ho i ningú no sap si riure o plorar i arriba l’ambulància i se’l pren amb una llitera blanca blanquíssima mentre l’home em mira desencaixat amb gest de súplica i l’Eduardo torna cap a l’altar i m’agafa la mà, i jo me’l miro, miro el capellà, miro l’Eduardo, i quin coll més ample que té. M’escuro la gola, miro el capellà.Vinga vinga, faci faci, que aquí hem vingut a celebrar una boda i ja et dic jo que la celebrarem. Oi tant si quiero.Collons si quiero. No vull altra cosa al món que quererte hasta que la muerte nos separe, corasssson. 

 

     El que passa és que una parella de Mossos d’Esquadra, fornits com dos armaris, han fet petar la porta petita de l’església i el matrimoni no s’ha pogut consumar. El meu Eduardo anava cridant racistas racistas mentre se l’enduien emmanillat passadís enllà i la caixera del Dia els seguia arrossegant-se pel terra, aferrada a la cama d’un dels policies, bramant com una mala cosa. Aprofitant que ja m’havien fotut la festa enlaire, he optar per tenir un atac de cor i encara he tingut temps de sentir algú que cridava “hay algun médico en la sala?”