CRÒNIQUES ACCIDENTALS

Dilluns de Pasqua, tres quarts de deu del matí. Un blau que fa mal llueix ben enganxat al cel. Dinou graus centígrads i, segons l’institut meteorològic nacional, pujant. Un aparatós accident determina que la família Iver Pou no anirà a menjar la mona a Les estellades com ha fet cada any. La tradició es remunta a mil nou-cents seixanta-tres quan l’avi Roc va comprar el tros a l’hereu dels Taca i només fou estroncada l’any dos-mil. Aquell any, per dijous sant, una angina de pit feu ingressar d’urgència Odalric Iver —el germà tarambana de l’avi. Naturalment, ressuscità al tercer dia i aquella afecció sobtada es convertí en l’anècdota que explicaria eternament a cada trobada familiar (excepte quan el motiu de la reunió fou el propi enterrament, ara fa dos estius, un quatre de juliol). 

Encara no a cinc minuts de les nou van sortir de casa, explica Violant Farners, la veïna del costat i ufanosa propietària del jardí més gran de tota la urbanització. Durant més de mitja hora els havia sentit discutint vora la tanca amb el cotxe a punt, com aquell qui diu. Va ser de casualitat. Ha vist les meves roses? Hi treballava com cada matí. Es pensa que farien el mateix goig si les descuidés només perquè és festa? Sempre criden, qualsevol li ho dirà, no és que escoltés els seus renecs. Feien tard, la qual cosa no resulta gens sorprenent en el seu cas. Per això sé l’hora. Vaig mirar el rellotge i de seguida se’m va acudir que era prou aviat per fer tard. S’havien deixat una finestra del pis de dalt oberta. De bat a bat. Quin desastre. Llits per fer, roba de qualsevol manera. En fi. Si ha de menester res més, vostè mateix.

El vidre del davant va esclatar a les nou hores i setze minuts. Disset segons després, Marc Marquès va notar com una petita sabata groga fregava a gran velocitat —malgrat el semàfor— el costat del seu casc. Disset segons més i una taca esfereïdorament vermella esclatava sobre el ferm del carrer a tocar del seu peu. Per bé que duia els auriculars posats, les guitarres dels Univers no van poder evitar sobreposar-se a l’enrenou. No ho escriurà això, oi? És clar que vaig pensar ràpidament que era sang. Qualsevol que hagués vist el morro del monovolum convertit totalment en un acordió ho hauria cregut. Hi havia vidres completament pertot. Vol que li ensenyi la foto? Absolutament dentesc. Es diu així, oi? Com vol dir? Naturalment, vaig treure el mòbil per trucar immediatament al 112 i si vaig fer fotografies va ser només per si, més tard, els calia indinspensablement alguna prova dràstica, ja m’entén. Veu els cotxes? Eren exactament iguals, de color i tot. Quan van arribar els bombers difícilment sabien del cert què era de qui. Pastats, les famílies i tot. Recordo que em va semblar immediatament que haurien fet més bona parella el conductor del de davant amb l’acompanyant del de darrere. Em fixo en aquestes coses, jo. El de la barba duia una dessuadora més de l’estil de l’altra que no pas del de la pròpia parenta. Coses meves. Les criatures no es movien. És una cloïssa molt dolenta. Tothom ho sap. Vénen de tot arreu. Quan va arribar l’ambulància, comprensiblement jo encara parlava per telèfon amb els col·legues. No va ser culpa de cap dels dos. Del semàfor si de cas.

La mona feia tres quilos i mig de cal Padreny. Tota de mantega. La Padrina Rossita l’havia duta el dia abans tan bon punt va sortir de missa de dotze. Ningú havia gosat a dir-li que en Messi ja no jugava al Barça i continuava entossudint-se, per anys que passessin, a encarregar setanta-cinc centímetres de xocolata amb el número deu de l’argentí i aquella cara ensopida. De fet, la Rossita no havia estat mai la padrina de cap de les criatures de la família però n’havia exercit de forma putativa des del primer dia. Mitjons pel tió, pijames pels reis i un sobre amb vint-i-un euros per l’aniversari de cada un. Havia treballat una temporada al despatx de l’avi Roc i, ningú sap com, es va convertir en una habitual de la casa gran. El pastís era a la falda de Rosalia Pou que seia ben dreçada al seient de l’acompanyant fent mans i mànigues per abstreure’s de la vida que li havia tocat en gràcia. Les parts baixes d’aquell massís de xocolata a l’alçada de la boca. No va ser a temps d’adonar-se de l’impacte que les dents ja se li havien abraonat contra aquella dolcesa pretèrit. Darrere, al seient del mig, un bol desproporcionat guardava gelosament l’especialitat de la senyora Iver. Deu litres de tomàquet fregit preparat a la manera del poble, fora de l’abast d’ulls forasters. El tomàquet i una de les mones eren la seva aportació anual a l’àpat multitudinari de Les estellades, pel qual l’àvia Emèrita s’encarregava de distribuir justament i imparcial el paper de cadascú. 

Tots vuit van arribar a l’hospital a les deu en punt. La doctora Granados era a punt de sortir de la guàrdia però, professional com és, aquell bé de Déu de desgràcia que va veure entrar li va fer fregar les mans de desig. Quatre adults i quatre criatures indestriables que havien descarregat a la sala d’espera. Molt a desgrat seu, la facultativa no va tardar a veure que ni el roig era de sang, ni el blanc, pus. Va trucar el seu home per descarregar la desil·lusió i informar-lo que arribaria a temps de fer l’ensaladilla russa. L’administratiu que els prenia les dades va trobar que Romeu Iver s’havia equivocat quan, per tercer cop, aquell va haver de repetir que la mare dels seus fills era na Rosalia i no la noia de la cua alta a qui, sigui dit de passada, va dedicar un somriure massa amable per la situació en què s’havien vist implicats. Els van fer passar en compartiments separats i els van examinar curosament per tal de certificar l’abans real de les lesions inexistents. Els vaig donar l’alta a les deu i vint-i-cinc. Ni una refotuda rascada, ja em perdonarà. De tot en diuen accidents, oi que m’entén? Es veu que es van embadocar xerrant una estona al rafal de la sortida. La canalla s’entretenia amb uns guants de làtex que els havia inflat en forma de cobi i uns depressors de fusta anguniosos.

Van acabar seient a prendre un cafè i fumar, explica Anastasio Rodríguez, el cambrer jubilat. La senyora de la xocolata no va prendre sucre i l’altra, la dona del de la barba, en va prendre massa. Em vaig estar de recordar allò de la glucosa que sempre explica el doctor Altés perquè em va semblar que era massa d’hora. Els nens volien cacaolat però se’ns havia acabat. Sempre passa quan diu que pleguen. Llavors tothom vol cacaolat, en compres vuit o deu caixes i ja no en vol ningú, coi de Murphy. Tot aquell estoc al fons del magatzem, entre els plims i els sucs de poma. L’altre no parava de fumar, per això em va fer l’efecte que la culpa devia ser més seva que no pas del barbut. Després del tercer cafè totes dues parelles feien manetes per sota la taula i ja es prenien els galouise que s’havien confós entre les tasses i les roderes. Els petits jugaven a fet i amagar. Em vaig distreure amb els Born, els familiars del de la 1714. Des que es va morir es troben diumenge sí diumenge no a la capelleta de l’hospital i llavors vénen a fer el vermut i ens acostumen a arreglar al mes. Segur que no vol prendre res?

Jo els vaig trucar passades les dotze, diu Roc Iver. M’estranyava que encara no fossin al tros i no haguessin dit res. Llavors el nen em va dir que encara eren a urgències per no sé quines proves i que arrenquéssim sense ells. No li vaig parlar del tomàquet fregit ni de la mona fins que ell no em va assegurar que tots estaven bé. Em va saber greu pel messi, què vol que li digui, amb les alegries que ens havia donat any rere any. Ja li han parlat de la figureta? Al capdavall vam enviar la Rossita a buscar tomàquet suplent i arribar, ja la deu conèixer, amb una garrafa de romesco. En fi. Qui li diu res a aquesta dona? Es veu que al vespre encara no eren a casa perquè la meva senyora els va trucar a casa deu o dotze cops. No li faràs entendre que si truques el mòbil tant és on siguis. A ella dóna-li destrals i flors però deixa’t estar de telèfons que no tinguin fils ben collats a la paret. És casat, vostè? 

Vam sortir de l’hospital a les onze i cinc i perquè l’Anastasio els va recordar que la cafeteria estava orgullosa del seu horari prudent. Malgrat l’hora, van decidir tornar fent una passejada. Xerrant xerrant s’havien adonat que no vivien gaire lluny els uns dels altres. De fet, van aprofitar per enraonar dels rosers de la senyora Farners. Google maps estableix la distància entre l’hospital i casa seva en dos quilòmetres i set-cents metres i un temps de trenta-quatre minuts per dur a terme el recorregut a peu entre tots dos punts. Quan eren a punt de tombar la darrera cantonada, Rosalia Pou va mirar el pare dels fills que no eren seus i de seguida es van entendre. El seu marit i la dona de l’altre van agafar un gran i un petit i van enfilar carrer amunt. Romeu Iver va agafar el menut al coll perquè se’ls adormia caminant. Va trobar que, per no ser seu, se li assemblava força. Davant de casa, algú havia deixat el cotxe aparcat. Passaven tres minuts de les dotze quan van tancar la finestra del pis de dalt.

POSTAL #40

El poeta no ho sap, però el violí faria qualsevol cosa que ell li demanés. Avui han vingut a sentir-lo uns vells amics que el volen per a la seva escola. Mentre l’escoltàvem, la seva mare m’ha agafat la mà. Jo no he estat capaç d’enretirar l’atreviment, embadocat com estava en el joc que l’arc encetava amb les cordes a cada nova envestida. Quan ha acabat, un somriure mínim per a tota salutació i de seguida tot el ritual de vestir l’instrument de parsimònia. Aleshores sí, ha corregut cap a nosaltres i se m’ha llençat dolorosament als braços. L’avi plorava però entretenia l’emoció amanyagant la filla que improvisava una serenor gens versemblant. El he duts tots a sopar a la fonda. La matinada ha picat a la finestra per fer-nos fora. La mestressa no ens ha volgut cobrar. S’ha estimat més arrencar-nos la promesa d’un concert de gala al pati, tan aviat com l’estiu demani l’alta. Hem passejat fins a casa seva i he entrat amb ells.

LES HORES ADORMIDES

Se m'han adormit les hores

altra volta al teu costat.

Et sentia enraonar

de qualsevol cosa

i contenia l'alè

per no abocar-me als teus llavis,

mossegar-te el coll

i arrossegar-te escales amunt

                              sense pietat.

Desvetlla'm del son!

ANIMALS DOMÈSTICS

El porquet nou va aparèixer un dia qualsevol entre setmana, mentre jo era a l’escola. De seguida vaig veure que no era un animal normal, com tots els altres. Després d’un triomf a classe amb el meu treball de ciències, per altra banda del tot merescut, jo arribava delerós per explicar a tothom el meu èxit i em vaig trobar aquella cosa rodanxona passant de braços en braços. Si no fos que encara tenia els ulls tancats, hauria jurat que aquella bestiola m’havia mirat amb un desdeny gens dissimulat. No m’havien vist arribar i no van veure com anava a tancar-me a la meva habitació. No els vaig voler donar la satisfacció de plorar per un trist garrí. A la finestra, les gallines es criticaven les unes a les altres i un dels gossos feia mots encreuats estirat sota el rafal.

Tampoc no vaig trobar correcte que li posessin el nom de l’avi. Al capdavall, que jo sàpiga, no hem anomenat mai cap altra bèstia com ningú de la família. Com pot ser que només fos jo, que trobés ofensiu que aquell cap gros de pell rosada es digués com l’avi? Encara no feia dos mesos que ploràvem arrossegant aquella capsa gegant fins al turó i ara, un cop colgat, gosaven pixar-se-li a la memòria. No pas jo. Jo evitava parlar-ne o fer-hi referència. Passàvem per la mateixa casa i els mateixos dies com si, de fet, fossin plans diferents. M’anguniejava sentir-li la veu o veure com la mare se’l posava el pit com si fos una criatura de debò. Es passava el dia menjant i dormint. A ulls de tothom, semblava la cosa més natural del món. Vols creure que fins i tot les oques obviaven els meus retrets? Saltaven de casella en casella ignorant els meus planys que de seguida vaig aprendre a guardar-me per a mi sol. 

Ni els ratolins havien pujat mai al pis de dalt. En canvi, aquell rabassut vestit ridículament passejava les seves peülles pertot com si fos l’amo. Jeia al llit dels pares, remenava la brossa, enfangava la banyera i es cagava a tot arreu i no passava res. Al contrari. Encara no feia ni un any que el verratell era a la granja que va comparèixer a la cuina dreçat tan sols sobre les dues potes del darrere. On s’és vist! El pare va córrer a treure la càmera de retratar i una de les ovelles va començar a plorar de la sortida estant. Jo vaig pensar que s’endurien el molt mal parit d’una vegada. A treballar al circ o a la televisió. Un marranxó que camina i remena el cul amb les cançons d’en Xesco Boix. En canvi, un cop fetes les fotografies del dret i del revés i compartida la notícia amb parents i veïns, la família sencera es va acostumar a aquell cosset rabassut pujant i baixant escales, corrent fins a l’abeurador petit, enfilant-se al gronxador que un dia havia estat meu i xutant la pilota desinflada que feia anys que es moria d’avorriment al corral. 

Malgrat que jo era l’únic que havia conversat sempre amb els animals de casa, ara se’m feia insuportable reconèixer que ni el lloro de la tieta no enraonava d’una manera tan clara com ho feia aquell morro esclafat. Hauríeu dit que recordava cada cosa que li deien i sempre trobava el moment escaient per repetir-ho com si hagués estat idea seva. Els altres s’hi abocaven embadalits perquè ell sabia encaterinar-los quan calia. Acompanyava les pastures i sovint li feien més cas que no pas al gos que, lluny d’emmurriar-se, havia après a riure-li les gràcies i consentia a rebolcar-se amb ell per la prada. Deixava que les gallines li pugessin a sobre i els galls els guaitaven enfilats al muret amb ulls dolços que disfressaven de condescendència. Si venien els tiets, ell corria a buscar-los al caminet d’entrada. Aleshores, rucs d’encàrrec, aquells l’agafaven en braços i el feien giravoltar. Pel meu gust, reien massa fort abans de venir a saludar-me al racó que jo havia triat per amagar-me a llegir alguna cosa rural, posem Orwell. 

Quan va arribar el dia que la seva pell gruixuda s’havia estirat prou i havia mostrat les aptituds adequades, alguna ment brillant va decidir que calia fer-lo anar a l’escola. Hauria estat impossible trobar un cau prou gran per amagar la meva vergonya. Que no resulta inacceptable per a qualsevol de presentar-se a classe donant la mà a un godall vestidet de primera comunió i absurdament clenxinat? Convençut que jo era el guardià del poc sentit comú que quedava a casa, una febrada extraordinàriament ordinària em va tenir plegat de mans i braços al llit tants dies com vaig ser capaç de fer creure al termòmetre. Al cap d’una setmana i mitja, només després que el veterinari de capçalera certifiqués el meu estat de salut, vaig ser enviat altra volta camí de les matemàtiques i l’ortografia. A l’entrada, aquells que fins aleshores havia tingut pels meus amics, un ramat de xais d’allò més gregari, es van abraonar sobre la bestiola tan bon punt el van veure i, menystenint completament la meva recent convalescència, es van posar a amanyagar el maleït marrà que es deixava fer amb un amansiment d’allò més estudiat. 

El van posar a primera fila i ja no se’n va moure. Excel·lia en qualsevol assignatura i a l’hora del pati tothom el triava per jugar. Jo mirava de consolar-me atribuint tot aquell protagonisme a la seva naturalesa porcina. Al capdavall, ho puc reconèixer, és evident que era diferent de tots nosaltres així que es podia arribar a entendre que cridés l’atenció. Si més no, d’entrada. Per això em prometia que arribaria un moment en què tota aquella efervescència inicial, superada la sorpresa, començaria a decaure. Hom assumiria aquell musell llarg, la cua ridículament rinxolada, l’esgarip de la seva veu. Tot tornaria a girar rodó. I tanmateix passaven els anys i el molt bacó no perdia pistonada. Seduïa les gates més maules i l’escollien per als millors papers de l’auca. De vegades, més d’un se m’arrecerava cercant el polsim de la seva estela. Per això no vaig tardar a defugir el tracte dels companys, convençut que la seva atenció no buscava la meva sinó la de l’animalot pudent. Vaig deixar de parlar amb ningú que no fos jo mateix. 

El dia de sant Martí, havien preparat una festa a la granja perquè el porc feia anys. Tot era ple de garlandes, llums i música. La meitat del poble havia vingut a festejar aquell ésser repugnant que saludava tothom amb paraules amables i agraïa els regals i els somriures amb tot de gestos afectats que jo trobava poc versemblants. Vaig adonar-me que es concentrava especialment pensant un desig abans de bufar les espelmes i fer esclatar la cridòria general. Ensopit i carregat de la fetor d’aquella animalada, vaig prendre un litre de vi dolent i vaig sortir a passejar cap al turó. Abans d’arribar gaire lluny, al peu d’un roure altíssim, vaig decidir seure a reposar l’enuig a còpia de glopades. Sentia encara la remor ferotge mentre m’examinava les ungles descurades, la barba espessa i bruta. En què m’has convertit, vaig pensar en veure’l arrossegar-se cap a mi, resseguint la flaire de la meva fugida. Se’m va plantar davant per davant. Perquè no m’estimes, va somicar. Però jo ja li havia saltat al coll. Abans de posar l’accent al mot consciència, la seva sang esquitxava els marges i regalimava camí enllà. Llavors vaig veure la guineu, mirant-me als ulls directament des del coll de l’ampolla.

POSTAL #39

El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.

LLUNY DE QUALSEVOL LLOC

Potser n’heu sentit a parlar. Potser la coneixíeu i tot. La van trobar per casualitat colgada al final d’un marge, lluny de qualsevol lloc. Com que el Sanz tenia la dona a punt de parir se’n va fer càrrec ell. No dius mai que no, oi Morell? Encara bo que li havia fet prendre les claus de l’altre cotxe. S’hi arribava després de cagar-te en la puta mare que els va parir a tots. La vella plorava sota el rafal de davant, el marit fumava plantat a la tanca d’entrada mentre el talòs es mig amagava a la seva espatlla, aferrant aquelles mans de gegant a la camisa de quadres de son pare. Potser amb un altre pentinat la malaltia no hauria estat tan evident. Havien lligat els gossos darrere la casa però amb això no havien pogut evitar l’enrenou d’aquell plor estrident. El vent havia arreplegat la pluja dels darrers dies i l’havia enviat a prendre pel sac. Ara s’entretenia fent emprenyar una estelada descolorida que penjava al sostre d’una petita construcció on guardaven les eines i les gallines.

L’esperaven no pocs companys que havien convertit la finca en una pel·lícula de ciència ficció amb les seves màscares i tot de ginys inútils que carregaven d’un lloc a un altre. Un sapastre de primer any va venir a cantar-li la situació com si encara repassés en veu alta per treure’s les oposicions. Respira un moment, Martori. Algú pot fer callar aquest cony de gossos? De la casa al clot, potser un quilòmetre. Un espai que no quedava mai al descobert a causa de seixanta-sis arbres centenaris que senties xiuxiuejar mentre jugaven a guardar l’ombra. Entre els matolls del camí, es va complaure a reconèixer —com a mínim— tretze espècies diferents d’herbotes, el nom de les quals s’anava recitant per ell mateix. El seguien el vell, el fill tarat, el secretari judicial i la maleïda xerrera eterna del passerell. Un atac d’esgarips el va fer girar. El gegant s’havia quedat plantat com un estaquirot. Es tapava la cara, cridava i gesticulava absurdament. Havien arribat, doncs. 

Feia trenta-set dies que no fumava però el paquet continuava a la butxaca de la jaqueta. Posava la mà dintre i el feia girar un cop, dos cops, tres cops. Aleshores els dits buscaven l’encenedor, només per estar segurs que encara hi era. Trenta-set dies de merda desitjant omplir-se els pulmons de fum i preguntant-se si, al capdavall, no era pitjor aquell desig intens. Havia esclafat l’últim amb la sola de la sabata a la porta de l’hospital. Havia quedat mirant-se aquella burilla cargolada que encara espurnejava amb insolència.

Puges? El doctor ja és aquí. 

                                                                          Pujo.

Van donar l’alta a la nena i ell va prendre aquella estúpida decisió mentre l’ascensor els abocava al carrer. Tornaven a casa a peu. La petita reia i la Roser havia apagat el mòbil. Ell sentia el pes del tabac a la jaqueta, importunant-lo.

De mig costat, com si dormís. Vestida només amb una careta de silicona que li havien grapat. No calia esperar l’autòpsia o que algú la reconegués per endevinar l’edat d’aquella nuesa. Malgrat la mort, la joventut encara no havia acabat de desprendre’s del cos. I tanmateix, un caminet de formigues s’enfilava fins a un dels mugrons, després baixava i encetava cap el coll, l’orella esquerra. El vent, que els havia seguit la petja, s’havia encaterinat d’aquells cabells llargs que ara aixecava i estirava en totes direccions, aconseguint un efecte estrany en la composició. Com si fos possible que la noia hagués de somriure finalment i aixecar-se d’una revolada. 

Ja l’has vista?

La tinc davant

Envia foto

Vés a parir

Això la meva dona

No tens res millor per fer?

Ja he anat a cascar-me-la 2 vegades

No hi ha dos sense tres

Vols foto?

Va tornar a observar el cos esblaimat mirant d’evitar entossudir-se en la beutat traïdora del cul. Els peus petits i nets, amb tots els dits. El contorn de l’esquena oferint el dibuix de cada vèrtebra. La piga al colze. Si tothom ha acabat, que vinguin a endur-se-la. Algú ha pres declaració dels tres Simó? Sabeu si coneixien la noia?

Un fàstic immens li estrenyia el nus de la corbata. Més per la brutícia que no pas de la feina que li havia tocat de venir a fer. Havia entrat per parlar amb el vell i s’havia quedat de peu perquè no havia gosat de seure a l’única cadira que semblava buida. Hi havia papers de diari escampats pertot. Una fulla oberta encara parlava del dia que van declarar la independència i aquell avió de Malàisia. Ampolles buides, roba bruta, menjar florit, què sé jo. Les gallines entraven per la finestra i passejaven ensenyorides sobre els plats per fregar. Sense dir res, l’home se’l mirava i encenia una cigarreta amb la punta de l’altre. Ell, per tota resposta, es conformava de veure com li anava caient la cendra sobre la franel·la, com agafava un got de la pica, mirava la porqueria a contrallum i es servia alguna cosa d’una botella que va treure qui sap d’on. Vostè dirà, va dir finalment. Per cert, espero que ho deixin tot tal i com ho han trobat. Per això no cal que pateixi, anava a dir ell.

I SI FOS VERITAT?

— No li vaig dir res, de tota manera. Em va saber greu contradir-la.

— Què havies de dir?

— Per això, total.

— És natural. Vull dir, al capdavall tampoc és tan estrany, oi?

— No, de fet, no.

— O depèn.

— Com vols dir?

— Dona, no ho sé. No em facis cas.

— ...

— Ara feia dies, no trobes?

— Tu, que ja no m’envies res.

— Tu, que tampoc no contestaves.

— Bestieses. 

— ...

— T’he portat això. No s’ha perdut.

— Quina via. No calia tan aviat.

— Així ja està. Ahir també ho duia. Per si venies.

— Ahir no vaig poder.

— Ja ho vaig notar.

— Vés, si tens tanta pressa. Jo em quedaré una estona, encara.

— Per cert.

— Sí?

— T’han explicat allò de dimecres?

— Si vols que et digui la veritat, m’ho han explicat però no ho entenc.

— A tu no t’afecta.

— Però a ella sí, no trobes?

— En el fons, ens afecta a tots.

— Clar. Però no a tots per igual.

— Saps què? És igual.

— Sí, sí. Vés, vés. No faràs res, si no.

— Potser després ens veiem, oi?

— No ho crec. Tu arribes abans.

— Ja.

— I si fos veritat?

— Ara no sé què vols dir.

— La confusió, d’ahir.

EL PES DE TOTES LES PARAULES

I aleshores, tot de sobte, ja és massa tard

per prendre trens a l'estranger

amb la bossa buida a l'esquena

i un llibre sol per rellegir.

Ningú escolta les mateixes cançons

ni recorda com eres

quan el gest no el feien els solcs.

Potser vas malversar el somriure

massa sovint. 

Massa sovint

t'abellia una tristesa feta de pols

que era pertot, que no era enlloc.

No el trobaràs mai el racó

que havia de salvar-te,

perquè et vas fiar de les ciutats invisibles

que tants altres juraven haver vist.

En pots dir pell,

és pell, al capdavall,

fou pell i serà pell,

ni premi ni consol,

la teva pell, només.

I aleshores, tot de sobte, serà aviat.

Tornaràs a deixar que fugi el tren,

el pes de totes les paraules a l'espatlla.

POSTAL #38

L’avi del poeta m’ha deixat parlar tota l’estona sabent que no diria res. La seva filla feinejava a la cuina i els ulls m’enraonaven. S’ha aturat a escoltar una cançó italiana que jo no coneixia i ha encès un cigarro. S'ha afegit a la tornada sense saber estar-se'n i m’ha somrigut, com si el fil d’un pensament hagués de venir a trobar-me. He mirat de correspondre amagant la meva absurda perplexitat. Un rubor gairebé infantil li ha vestit les galtes abans de tornar a l’aigua i els plats. És possible estimar per omissió? El contorn bellugadís d’unes cortines. Dibuixos i notes a la porta de la nevera. Passos al pis de dalt. Primaveres glaçades. El gust amarg del cafè ha de ser la promesa d’una vida més dolça. Per força.

UNA TARDA

Dues ambulàncies, una moto i tres cotxes. Això havia estat la seva tarda. El sol desdibuixant-se del quadre a la tauleta del telèfon fins a desaparèixer completament. El segon cop que havia girat la cinta del casset, quan Gould es disposava a tornar a atacar l’ària, havia apagat l’aparell que li va dur la neboda. Ells ja no el feien servir i ella s’havia quedat sense ganes d’anar a comprar una agulla nova per al tocadiscs. Si feineja a la cuina, més s’estima els tangos de Piazzolla de l’altra cara. Si no, prefereix les variacions mil vegades. Li agrada escoltar-les asseguda a la butaca que toca al balcó. Sovint agafa una novel·la però sempre se li queda a la falda per obrir, embadocada en el ball de la cortina. Avui ha aparegut una tórtora al caire de la finestra, ha parrupat i s’hi ha ajagut a reposar. Potser també li agrada la música, ha pensat. Potser també t’agrada la música, ha dit llavors, mirant l’animaló que li clavava els ulls amb una certa insolència. Ha recordat la gàbia i s’hauria volgut fondre. A l’home de la neboda se li va acudir que la distrauria fer-se càrrec d’un periquito, però no en va voler ni sentir a parlar, de portar una bèstia a casa. No ha estat mai per romanços, ella. Però aquella andròmina es va quedar plantada al mateix racó on l’havien deixada sense que ningú es recordés que no l’havia de menester per a res. Cada dimecres, per lluents que els deixi quan en treu la pols, es demana com ha de ser una vida tancada entre aquests barrots. I de seguida el fil de tal pensament li arrossega els ulls cap a la reixa de la pintura. En realitat, és tan sols la rèplica d’una pintura. Un regal sense valor de la caixa d’estalvis on li guarden els calers que no gastarà. Se’l va fer penjar pel fill de l’amo del pis. Ho sap que va néixer en aquesta ciutat, l’artista? En aquesta mateixa Raval, de fet. Què has de saber, tu? Ara, sense la llum del dia, és tota una altra cosa. De què deuen parlar el capellà i l’home de la jaqueta verda, es demana. Que es tracta d’un assumpte seriós, és evident, n’hi ha prou de veure els papers sobre la taula, la llibreria del darrere, el posat greu tot i els nuvis que signen. I el torero, què hi deu fer un torero i la seva colla si és ben clar que no poden ser del convit? L’home desdibuixat del cantó, el captaire o la disposició de tots aquests peus. Sens dubte fou un encert, es diu, penjar-lo a la saleta. Una no es pot avorrir de cap manera amb aquest univers clavat a la paret. Tampoc no en sabria, d’avorrir-se. Prou feina té a vigilar l’esquerda. El mes passat va avançar ben bé mitja rajola. Abans no arribava a la porta de la cuina i ara gairebé hi és a tocar. Es va començar a obrir durant les obres però a ella no li fan cas. Ara li fa por anar al menjador i menja a la saleta, davant del televisor. Qui li assegura que no s’esfondrarà tan bon punt hi posi el peu? Perquè, tot i no ser grossa, ha estat sempre una dona forta. Abans deia a tothom que eren els ossos, que tenia grossos. Ara ja no cal que menteixi a ningú. No queda ningú que l’escolti. Ningú per explicar que té les cames massa inflades. Que avui ha notat una fiblada. La clivella travessa el menjador i bona part del passadís fins que s’atura a mitja rajola abans d’entrar a la cuina. S’hauria d’haver comprat el pis a ca la seva neboda. Era un preu que es podia pagar. Nou de trinca. És del tot conscient que hauria hagut de fer-ho però s'estarà prou de reconèixer-ho. Què n’havia de fer, ella, de quatre habitacions i dos lavabos? Si ni tan sols ha volgut canviar-se la llum a dos-cents vint. Fa deu anys, quan l’amo va venir a cobrar el pis li va dir de passada, com qui no vol la cosa. I l’altre es va fer el sord. Tampoc no molesten a ningú un parell de transformadors, al capdavall. I a qui no li agradin que no se’ls miri. La casa és cantonera, no necessita llum en tot el dia i les nits són per dormir. Potser ja és l’hora, de fet. Es farà un gotet de llet amb maries i al llit. L’ocell no s’ha mogut. Avui, tres cotxes, una moto i dues ambulàncies.    

LES COLUMNES DEL KURSAAL

Ell mira l’hora i veu que se li ha fet més tard que no es pensava. Hauria triat un altre lloc i un altre moment però s’ha conformat a quedar amb ella en plena guerra civil, a la ciutat on viu. Cap de les novel·les històriques que hauran d’endur-se qualsevol premi en el futur no han estat escrites, per això ignoren —encara sort— que perdran la vida adulta immersos en l’argument d’una sèrie de televisió grisa, abocats llastimosament als llocs més comuns. Ara per ara —fixeu-vos— ell fuma d’estraperlo assegut sota un rafal. No és doncs per casualitat que evita la pluja de projectils. Comença a ser habitual que rat-penats i esparvers els festegin el cel i esquitxin de bombes les hores mortes. De fet, arreu on distreu la mirada, s’enrunen les cases i els racons s’omplen de pols. La gent s’escampa amunt i avall en un exercici de corredisses desordenades, trenats de braços i cames, gestos tràgics que ell troba exagerats, fins i tot lletjos per ser primavera. 

Absort en l’edifici del Kursaal, “La hija de Drácula”, “La casta Susana”, les columnes del qual han anat a petar al mig de la plaça, no la veu arribar. Ella encara tampoc perquè camina amb un llibre que és a punt d’acabar obert a les mans, posem Hilde. Tan concentrada se li apropa, que no s’adona que acaba de trepitjar els cinc dits d’una mà solta sense braç conegut i de poc no ensopega amb un cap difunt que rodola just a temps Llovera avall. Llavors sí, blanca i radiant com una núvia, ell la descobreix i no diu res per tal d’assaborir-ne furtivament la presència. La manera com somriu després de tancar la novel·la i desar-la a la bossa li fa venir al cap, quines coses, una cançó que encara no s’ha escrit. Noia de porcellana, ves. Li allarga la mà i ella el mira melosament abans de seure-hi ben a la seva vora. No es diuen gran cosa. Prefereixen que parlin les pells, no haver de cridar. Sobretot a causa de les sirenes, els plors i l’enrenou d’edificis ensorrant-se que els obligarien a un volum gens romàntic, ja m’enteneu. 

Encara agafats de la mà, esquivant ossos i extremitats ensangonades, passegen embadalits fins al Mercadal. Algú en diu Plaça de la República, precisament ara? Decideixen seure a fer un cafè al Mundial, que és cosit a forats per on s’endevinen les llambordes aixecades, les muntanyes de terra i les empentes per entrar al refugi. Primer un tro. Tot seguit l’estrèpit d’un client suat i brut que ha entrat d’una revolada a informar tothom que la bomba ha caigut a la casa Pedrol però que s’ho ha endut tot, posa’m un quinto que les desgràcies fan set. La gent surt a veure la torre de la casa Navàs que és feta a miques pertot. Un trencadís de vitralls que reinventa per força el modernisme. Os i as. I més corregudes. I tot això, a mi, qui m’ho paga?

Com que els emparen els esdeveniments, s’amanyaguen gairebé sols, desproveïts de vergonya, al fons del local. Vet aquí el seu paradís: Un elegant mirall tort, parets esguerrades i una llarga barra de fusta per espolsar. Embriagat per aquella permissivitat sobrevinguda, ell avança posicions per sota la taula entre les cuixes d’ella. L’esquerra tendeix a obrir-se i deixar fer. La dreta, en canvi, ha resolt mantenir la fermesa fins al final i s’entossudeix a capturar aquells dits esgrogueïts pel tabac que ja somien ser a prop de l’objectiu. L’amo no sap si escurar-se la gola o deixar-los fer. De moment opta per regalar-se la vista entrellucant de reüll aquestes cames joves que una faldilla entretinguda ha deixat a l’abast de tothom. Posa una mica de música, home!

Reconeguem-ho, no hi ha res com l’orquestra de Glenn Miller per acompanyar una bona escena d’època, especialment en ple assetjament militar. Malgrat tots els retrets que se li poden fer, aquesta poesia metàl·lica, aquest trombó vibrant, faria trempar qualsevol. De fet, ell fa estona que té el flautí en solfa. Se’l reubica com pot i s’aixeca a pagar el compte. Convida la casa, campió! Corrent per sota els porxos enfilen el carrer del vidre fins a la pensió. Saluden la mestressa, olor de lleixiu, picada d’ullet. I pugen a l’habitació que el noi va llogar quan va venir a treballar a la sedera. Mancada del mobiliari suec que l’haurà de redecorar molts anys després, la cambra és un prodigi de sobrietat malgrat el preu que en demanen. Li sabrà molt de greu, el dia que se n’hagi de mudar.

Ella és aquí dalt per primer cop —si el seu pare ho sabés la faria seure a fer escales al piano fins a les primeres eleccions democràtiques. Sorpresa per aquell ordre exquisit, quasi marcial, nota com les galtes se li enrogeixen i tremola tota dessota el vestit. Per fi un home de debò per a ella sola, es diu. Ell li ofereix un vermut que té amagat a l’armari i ella no sap dir que no, malgrat que troba que no caldria tanta rucada si, al cap i a la fi, tots dos saben què han vingut a fer, oi? Més ranci que amarg, engolen el beure i esperen que l’altre comenci, posem per cas, a treure’s la roba. Però els rituals no són coses de riure. Ell l’estira a la vora del llit i li enretira els cabells rere l’orella que ara farceix a besades suaus que ella agraeix. Es descalcen empenyent les sabates amb els peus i ell se la mira de tan a prop que li podria comptar les pigues. Abans que tornin a sentir els savoia ja són nuets sobre els llençols.

En un moment de lucidesa, ell pensa que és una sort, aquesta guerra. Tret dels vells i les criatures, no queda un sol home com déu mana ni a la ciutat ni als pobles del voltant. Com, si no, hauria encaterinat la filla de l’amo amb aquesta camota de fusta que porta el compàs? Perquè fa temps que la ronda, no ens hem d’enganyar. I ara la té aquí, sobre seu, repassant-li a llepades l’esquena. No és que no li agradi, massa i tot que li agrada, però es coneix que no hi està acostumat, ell, que el lliguin al llit i li colpegin les natges amb la corbata dels diumenges, no sé si m’enteneu. Tota la tarda que pensava en aquests pits i ara que els té a tocar, serà possible que la molt puta faci nusos mariners? A l’hora de la veritat, tanta conya tanta conya i no hi ha manera que se li aixequi l’ànim —atribolat com està— per molt que l’altra faci veure que no se n’adona. Vinga gemegar i vinga fer grinyolar, què sé jo. Per fortuna, l’impacte d’un projectil fa esclatar l’edifici del costat i, vulguis que no, entre el sotrac i el fum, la cosa es refreda una mica. Comproven que tot sigui a lloc. Es vesteixen. Fumen al balcó per assegurar-se que les misèries són només alienes i qui dia passa any empeny.

La resta ja us la podeu imaginar de tants cops com ha estat escrita. Ella li fa saber que està embarassada. Es casen a Misericòrdia i, a la festa, la tieta beu massa i confessa que estima el sogre que és al pis de dalt perseguint minyones. Un cosí falangista enreda el mossèn perquè toqui el violí a la sagristia de l’ermita i la veïna se’n va a Londres a avortar i coneix un guitarrista heroïnòman que resulta que és fill natural d’un oncle d’Alforja exiliat a Mèxic que caçava balenes amb filaberquí. En fi. La mateixa història de sempre. 

POSTAL #37

No calien totes aquestes explicacions. Al capdavall, sóc jo el que va desaparèixer. Quants cops es pot llegir la mateixa carta? Des d’ahir, la neu m’ha excusat de sortir de casa malgrat que el poeta m’esperava a dinar. No sabria què dir-los a cap dels dos, avui. Ni mirar-los, no podria, si amb dues ratlles teves n’hi ha prou per fer-me estremir, per vegades que les torni a llegir. El teu fill porta el meu nom i el cognom d’un altre que no sap ni que existeixo. Tota una vida nova, em véns a dir, oi? L’altra la vam perdre, tens tota la raó. I no la trobaríem mai, hi estic d’acord. En certa manera som al mateix lloc. Tu amagada al centre del món i jo en un escaire, però ben bé a tocar. No trobes? He decidit quedar-me on sóc i esperar els anys que faci falta. Tinc el violí i un grapat de records que no penso deixar córrer. Estàs avisada.

UN CONTEXT RAONABLE

—He d’admetre que no ho havia pensat.

—Te n’havia parlat mai?

—No. Potser per això, de fet.

—I com és que s’hi ha decidit? Vull dir, perquè ara?

—Et juro que no ho sé.

—Però què t’ha dit, exactament?

—Res. Això i prou.

—I res més?

—Res més.

—Collons.

—Hòstia puta.

—S’ha plantat davant teu i ho ha deixat anar. Així. O estàveu xerrant. Un context raonable, ja m’entens. Afavoridor.

—No. Creu-me que no. Parlàvem, clar que parlàvem. No sé de què, si vols que t’ho digui. Com qualsevol altre dia.

—I aleshores, pam!

—Ni més ni menys.

—Ho trobo increïble. Tu no ho trobes increïble?

—...

—I com has reaccionat, tu? Vull dir, què has dit, què has fet?

—Res. Què volies que fes? He continuat parlant com si res.

—I no ho ha tornat a dir, ja m’entens, ratificant-se. No s’ha aturat, no sé, potser a dir alguna cosa més, una explicació.

—No, no. Hem reprès la conversa i prou. Vaja, no l’havíem deixada, de fet, la conversa, oi?

—No me’n sé avenir.

—...

—De l’episodi en sí, vull dir.

—Em sap greu. Potser no t’ho hauria d’haver dit.

—No no, i ara! Millor així, no trobes?

—Depèn.

—...

—Què faràs? Li diràs que ho saps, que te n’he parlat?

—Perquè? T’estimaries més que no?

—Al contrari. Trobo que és prou important per no deixar-ho córrer, oi?

—Dona, tu bé que ho has deixat córrer.

—És diferent. 

—No tant, al capdavall.

—Què volies que li digués?

—La veritat.

—Quina veritat?

—Que tu també l’estimes.

POSTAL #36

Potser no som ben bé d'aquest món, ni tu ni jo. O hi ha algú que encara escrigui cartes com la que jo sóc a punt de llegir? Fa mitja vida que reposo en un “estimat” inicial per por de trobar de seguida les paraules que el contradiguin. Ho sé que és només una fórmula i n’agraeixo la cortesia. I tanmateix, bé dec tenir dret a embadocar-me en el traç gruixut d’una tinta que em pertany. T’agradava fer servir el color verd i veig, per tant, que conserves algun tret que jo podria reconèixer, després de tot. Les majúscules altives i la mandra estirada en cada ema. No em deies mai pel nom, ho recordes? No te’n riguis, però he olorat els fulls per resseguir el fil d’un pensament que se m’havia presentat. Penso si, quan m’escrivies, devia haver-hi algú protegint-te dels gargots propis i l’ortografia com jo havia fet tants cops aleshores. Ara em ve al cap la flassada de ratlles i aquell dibuix japonès que vam enganxar a les portes de l’armari.

I VA NÉIXER UN PAÍS

El dia començava a caure esgrogueït i, com el fum vermell de quatre reactors impossibles, uns núvols allargassats avisaven la tempesta que havia de venir. Amb les mans a l’ampit de la finestra, el President esperava el moment. La resta de membres del Govern eren encara al mateix lloc on ell els havia deixat després de la darrera reunió. Plegats de mans al voltant de la taula amb la mirada perduda i els nusos desfets de les corbates. Contra tota norma i convenció, alguns havien començat a fumar i de seguida ho havien convertit en la justificació adequada per aquell aire irrespirable que trobava tot aquell qui arribava. Familiars, companys, treballadors de la casa que se’ls havien anat afegint a mesura que els minuts empenyien. Alts càrrecs, diputats d’uns i altres així com noms destacats de la història recent arribaven a ramats de seguida que s’havia conegut la notícia fins a convertir els volts del Saló en una zona gairebé impracticable. El Palau sencer s’havia anat omplint des que havia corregut l’avís que ja era imminent. Havien hagut de donar ordres perquè tanquessin portes però havien permès que els periodistes fessin seu el pati dels tarongers i no havien tardat a cosir-lo de cables i cròniques a punt per ser convenientment reescrites. Sota el turc, els més veterans havien començat una porra macabre que els més joves evitaven escrupolosament. Malgrat l’enrenou, una mena de silenci angoixat obligava tothom a conversar entre murmuris. De la plaça, en canvi, cada cop més atapeïda d’estelades, arribaven els crits eixordadors d’un exèrcit de ciutadans que espontàniament s’havien concentrat per envoltar l’edifici agafant-se de les mans els uns els altres convençuts d’evitar l’inevitable. Abans d’adonar-se’n, les cadenes s’havien multiplicat i hauria estat impossible arribar més a prop de quatre o cinc illes de cases. Cada cop que un dels helicòpters sobrevolava aquella gernació, ells replicaven enfervorits entonant com una sola veu consignes carregades de determinació. Quan havia començat a plovisquejar, gairebé ja fosc del tot, va aparèixer de cada cantonada un pilar caminant que s’obria pas miraculosament a través d’uns corredors invisibles que els van anar menant fins al centre mateix de la plaça, on aleshores van encarar-se al mateix balcó on aquell matí el President havia sortit per proclamar un somni. Les quatre anxanetes van deixar de fer l’aleta per desplegar entre totes una immensa estelada que de seguida va córrer per damunt de tots els caps fins a topar amb els mossos que custodiaven l’entrada. Un d’ells, que havia romàs impertèrrit fins aquell moment, la rebregà i la feu entrar a Palau. Sense temps perquè el poble articulés alguna mena de queixa, la tela va aparèixer de nou dalt del terrat des d’on, no se sap qui, la va fer caure estenent-la de tal manera que ja cobria bona part de la façana. Al despatx, el Molt Honorable havia rebut la família de qui es va acomiadar amb solemnitat. El petit, que ja no n’era tant, se li havia abraçat mentre els altres dos s’aferraven a la mare mirant entre tots de reprimir debades un petit plor impotent. Abans de tornar al saló amb els seus, ella li arreglà el coll de la camisa i amb el palmell de la mà improvisà una darrera carícia. Al punt d’obrir les portes, havia esclatat una ovació que obligà tots els presents a posar-se dempeus. Hauríeu dit que aquell aplaudiment ja no es podria aturar quan contaminà tot aquell que es trobava a l’edifici fent retronar les parets. Es va sentir la veu d’un que cridà “Pre-si-dent” i la proclama es va estendre com per art d’encanteri. Ja tothom cridava aquelles tres síl·labes. Ell es va afegir al compliment picant de mans i mostrant-les obertes en totes direccions en senyal d’agraïment. Malgrat tot, havia estat capaç d’articular un somriure emocionat que oferia carregat d’humilitat mentre mirava de dreçar una espatlla que havia carregat de feixuguesa viatjant els darrers mesos al llarg i ample del continent. Molt més sec que quan l’havien escollit les urnes per primer cop, amb la meitat dels cabells que s’havien aclarit, conservava encara l’atractiu que coincidien en reconèixer tots els qui el veien al natural i que ara es disposava a adreçar unes paraules als presents. Un sol gest convidà al silenci que semblava impossible mig minut abans. Conscients de la transcendència del moment que eren a punt de compartir, molts mòbils van il·luminar-se encarant les pantalles cap aquell home. Tan breu com solemne, en tingué prou amb dues frases i mitja per tornar a encendre un fervor renovat i ple de vigor. Decidit, abandonat a la pròpia dissort, obrí les portes de la balconada bressolat pel govern en ple i la mà de la seva dona que ja no el deixaria. Als seus peus, un país sencer cantava els segadors i ell s’hi afegí com una veu més, una entre tantes. Hauríem volgut que aquell instant durés per sempre. I aleshores, qui sap d’on, es va sentir el tret.

SEGONA SESSIÓ

—Aleshores, si ha entès els seus drets, farà el favor de contestar les preguntes que li formularà, en primer lloc, el Ministeri Fiscal.

—Amb la vènia, senyoria.

—...

—Bon dia.

—Bon dia.

—Ens pot explicar quina era la seva relació amb la menor?

—És la meva filla.

—No és més cert que vostè n’exercia la tutela legal?

—Si vol dir que no sóc el pare biològic, té raó vostè. Això no treu que sigui la meva filla. De fet, des que es va morir la seva mare, en sóc l’únic familiar.

—I el tutor legal. És així o m’equivoco?

—Això mateix. No s’equivoca.

—Senyoria, se li podria mostrar el foli número 67?

—...

—Reconeix aquesta fotografia?

—Sí, la vaig fer jo mateix, no gaire abans que se n’anés.

—Ens podria dir que va passar amb la menor?

—La veritat és que no.

—Disculpi?

—Només sé que ha desaparegut, vull dir. Això i prou.

—I vostè no té ni idea d’on es troba, en aquest moment?

—No senyora.

—Quan la va veure, per darrer cop?

—L’onze d’agost de fa dos anys. Just abans que toquessin les sis de la tarda.

—Ens pot explicar, exactament, com va anar?

—Sí senyora. Ho puc explicar les vegades que faci falta. Però per molt que ho expliqui no canviarà res.

—Faci el favor de limitar-se a contestar les preguntes.

—Sí, senyoria. Els del quiosc havien trucat per dir que ja tenien el llibre que els havia encarregat i havíem anat al centre comercial a recollir-lo. Ella es va aturar a la botiga de música i va començar a remenar el calaix de les ofertes. Com que podia estar-se tardes senceres remenant aquell coi de capses, em va dir que anés tirant, que m’esperaria fent un batut a la cafeteria.

—I aleshores?

—Aleshores res. Quan vaig arribar a la cafeteria, la nena no hi era. Ni a la botiga de discos, ni en tot el maleït centre comercial.

—Va avisar els de seguretat?

—La nena tenia quinze anys. Vaig pensar que potser l’havien trucada o qui sap si havia trobat algú. No ho sé. Vaig buscar-la al pàrquing, vaig pujar i baixar milions de vegades per les escales mecàniques però la meva petita no hi era. Vaig trucar-la però tenia el mòbil apagat o sense cobertura. Vaig seure una estona a la cafeteria per si apareixia, però al final vaig decidir tornar a casa.

—Així i ja està, tornar a casa. Va avisar algú?

—Vaig trucar les seves amigues però no en sabien res. Aleshores vaig tornar a sortir a voltar amb el cotxe per veure si la veia però no hi va haver manera. Els llocs on anava eren tancats o bé buits. 

—Sap si sortia amb algú?

—No. No en aquell moment, si més no.

—No ho sap o sap que no?

—Si surt amb algú, no me l’ha presentat.

—Havien tingut alguna discussió?

—Milions de vegades. És una nena difícil. Sobretot d’ençà d’allò de la seva mare. Discutim sovint.

—En quin sentit?

—Per l’amor de Déu, cridem, ens diem el nom del porc i després ve corrents, m’estira la barba i seiem davant la tele a veure una pel·lícula. No cal que ho pregunti, no li he posat mai la mà a sobre, si es refereix a això. No pegaria mai a una criatura. Qui pot fer mal a una criatura?

—No és més cert que el nadal de l’any anterior la menor va presentar una denúncia contra vostè?

—Em pensava que era vostè que entenia de lleis.

—senyoria...

—És cert que la menor va presentar una denúncia contra vostè? Vol contestar?

—Vol dir res una denúncia? Era una criaturada. No va ser res. No vam arribar ni a judici. Ho van arxivar de seguida, al mateix jutjat de guàrdia. Estava furiosa. M’havia demanat que la deixés sortir amb unes amigues. Era cap d’any. Es va presentar amb un vestit tres pams més amunt del genoll. Encara tenia catorze anys. Va començar a plorar. Es va enfadar molt. I va trucar els mossos. Una amiga seva li havia explicat que jo passaria la nit a la comissaria i així elles podrien sortir. És això, que volia saber? Té alguna importància? Ja vaig donar totes les explicacions en aquell moment. Ho van arxivar, oi? Conec els meus drets, jo. 

—I aquest cop, s’havien enfadat?

—En absolut. Portàvem una bona època. Havia reprès les visites amb la psicòloga, prenia la medicació, venia a missa cada diumenge.

—Ens ho pot explicar?

—Què vol que li expliqui, que som catòlics?

—Senyoria...

—La mort de la meva dona la va enfonsar. Havien estat molt unides. Recorden la tragèdia, oi? S’autolesiona. Ha intentat llevar-se tres cops la vida, tres! Tan aviat no vol sortir de casa com no li veig el pèl. Si està compensada, rai, si no...

—S’havia escapat mai de casa?

—Un cop al mes, com a mínim.

—I ho ha denunciat algun cop?

—No. Per què? Sempre tornava. O sabia on trobar-la. Fins aquest cop.

—Perquè vostè creu que ha marxat per voluntat pròpia.

—Naturalment.

—I on diria que és, aleshores?

—Si ho sabés no seríem aquí, no troba?

—No és més cert que va matar la menor i tot seguit es va desempallegar del seu cos?

—No senyora. No sé d’on ho treu, això.

—Digui’m, perquè no va denunciar-ne la desaparició fins dos dies després?

—Que no veu la tele, vostè? No ha sentit que abans de vint-i-quatre hores no es pot fer res? En canvi, quan va fer dos dies la cosa era diferent. Dos dies és massa. Mai no estava més de dos dies fora de casa.

—Ens pot explicar les traces de sang que es van trobar a la porta del seu vehicle?

—Té els braços plens de senyals. Es fa talls i després no para fins que torna a sagnar. S’arrenca les crostes un cop i un altre. No hi trobo res d’extraordinari en el fet que hi pogués haver sang a la seva cadira del cotxe. Encara com no n’hi ha per tot arreu.

—Jo no he parlat de la seva cadira sinó de la porta.

—A la porta, a la cadira. Busquin més que en trobaran. Ja hi pot pujar de peus.

—I la jaqueta? Senyoria se li pot mostrar la peça de convicció número 3?

—...

—És aquesta la jaqueta que duia el dia que va desaparèixer?

—Jo diria que sí. Efectivament.

—Ens pot explicar què feia la jaqueta en el seu jardí?

—Potser va tornar per buscar alguna cosa. O potser no és ben bé la que duia aquell dia. Té moltes dessuadores com aquesta.

—Però li sembla que és justament aquesta, la que duia aquell dia?

—Jo diria que sí. Sí, senyora.

—Com s’explica per què la jaqueta també presenta nombroses restes de sang que, naturalment, corresponen a la nena?

—Jo diria que ho he explicat d’una manera prou entenedora. Però li ho puc repetir. Els cops que vulgui. Ha vist les fotografies que el meu advocat va presentar? Va sentir les declaracions de les psicòlogues? Tenim els informes mèdics. Li sembla prou explicació, senyora. Francament, senyoria.

—Ens pot dir on és el cos de la menor?

—El que li puc dir és que la meva filla és viva, li ho ben asseguro, i que vostès no han estat capaços de trobar-la.

ESCENES D'INFANTS

detall d'una pintura de Valeri Salvadó

Encara no havia sortit del supermercat que ja es va adonar que la caixera s’havia equivocat. Es va aturar un moment, fent equilibris amb la compra, per poder repassar el tiquet que duia rebregat a la mà amb les monedes del canvi. Efectivament li havien passat dos cops la capsa de bolquers. Va fer un parell de passes enrere i va veure que la cua per cobrar arribava més enllà dels congelats però s’hi va apropar. Només uns metres. Fins i tot es va escurar la gola davant d’aquella noia de cabell brut que anava passant productes sobre el lector sense aixecar mai la vista. Per tal de cridar la seva atenció va deixar anar un mot senzill, de disculpa, que naturalment resultà inútil. De fet, probablement ni tan sols no l’havia sentit. Un paquet d’arròs, un altre de macarrons i un pot de llenties cuites. La següent clienta desava la seva compra a la bossa i se’l mirà de cua d’ull quan va treure el moneder. Tornà a repassar la filera que ara ja arribava fins al pa. Decidí deixar-ho estar, malgrat tot.

   De camí cap a casa va veure l’Íngrid que baixava pel carrer ample amb el violí penjat a l’esquena i la trena a mig desfer. Va alentir el pas per evitar que coincidissin les mirades i es va mig amagar rere una furgoneta de repartiment que havien aparcat de qualsevol manera sobre el cantó de la vorera de la farmàcia. D’aquella posició estant, es va quedar contemplant-la fins que es va recordar que faltarien vint-i-tres euros amb trenta i aleshores va començar a córrer cantant una cançó que havia sentit al taxi aquell matí. Quan va arribar al portal, don Emilio li va obrir la porta i l’ajudà a carregar les bosses fins a l’ascensor. Ell aguantava la respiració per no sentir l’olor a florit que l’altre escampava arreu cada cop que obria la boca amb les seves cortesies. Protegit ja per la maquinària en marxa, va dedicar els cinc pisos a escrutar el paquet de bolquers. Un de sol. Ple de dibuixos per a criatures que encara no distingeixen formes ni colors. I un sotrac final.

   Amb l’objectiu d’estalviar-se el tràngol de creuar per davant de l’habitació dels pares, va decidir entrar per la porta de la cuina i es trobà la senyora Zgufsova que bressolava l’Ona al compàs d’un Mompou primerenc que ell va aprovar amb un gest proper al somriure que l’altra devia prendre per una cordialitat. Deixà les bosses al rebost i s’aturà a mirar la germana que començava a adormir-se. Aquell paquet esquifit de pell blanca i cabells exòticament rinxolats que passava el dia en un grinyol indeterminat. Deixà el canvi al platet de nacre que els avis Brell havien dut d’Indonèsia, però de seguida rectificà tornant les monedes i el tiquet al fons de la butxaca dreta del pantaló. Els dits tornaven debades a repassar el producte d’una operació aritmètica desfavorable. Com que s’adonà que, del final del passadís estant, un mirall l’espiava, va córrer a amagar-se a la seva cambra.

   Es va asseure a la vora de la finestra, escampà els diners sobre la catifa i es quedà esguardant-los el temps d’un ostinato. Llavors obrí un calaix, tragué un bitllet de vint, dues monedes de dos euros i ho llençà al costat dels altres diners. Apartà les cortines i va veure un home que remenava la brossa i amuntegava els objectes escollits en un carro de la compra. Li va semblar veure un peluix igual que en Flyte. Es girà d'una revolada cap al prestatge verd i hi sorprengué un espai buit completament nou que el va fer témer el pitjor, sobretot quan en Flyte no va aparèixer en cap dels racons on hauria esperat trobar-lo. Corregué cap a la finestra però al costat del contenidor ja només hi havia un gat massa entretingut a llepar-se les clapes. Començava a ploure. Comptà els cotxes que duien els llums encesos i els cotxes que duien els llums apagats. Resseguí els gargots que la pluja havia començat a dibuixar a les façanes del davant i, quan se'n cansà, recollí els diners i se'n tornà a la cuina.

   La nena i la senyora Zgufsova ja no hi eren, més s'ho estimava. Quedaven només les impressions íntimes d'un piano aliè que acompanyava un cert regust de l'olor de totes dues, a mig camí entre un pastisset dolç i la cera cremada d'una espelma d'aniversari. Es desampallegà per fi dels diners tornant-los a deixar al platet nacrat, es preparà una tassa de xocolata calenta i s'assegué. Sobre la taula algú havia deixat una novel·la, massa nova per ser gaire bona. Així i tot, li resultà útil per entretenir els dits. Li va semblar impossible que hi hagués algú disposat a passar d'aquelles deu primeres pàgines i tanmateix la postal d'un paisatge suec a la meitat del volum s'entossudia a afirmar el contrari. De seguida, les motllures del sostre van esdevenir més entretingudes i es va oblidar completament que tenia un llibre a les mans. Se'n recordà només quan les necessità per fer una glopada nova.
  La mare el va sentir quan creuava el passadís i el va cridar. Es va aturar sense contestar i va veure que la porta era entreoberta. S’hi apropà fins al punt just que permetia veure sense ser vist. Ella tornava a ser al llit fumant a les fosques. La punta de la cigarreta s’encenia i s’apagava com si es comuniqués en alguna mena de codi secret. Va tornar a dir el seu nom i ell s’entossudí en la comoditat del silenci. Cap dels dos cossos no havia fet ni el més lleuger moviment. El pis sencer havia romàs estàtic, amagat de la tempesta amb la tempesta mateixa. Entrà i s’assegué a la butaca, a l’esquena d’ella. Els cabells embullats sobre els llençols el van fer pensar en un incendi. Sense girar-se, ella va preguntar per la nena i ell en tingué prou amb un monosíl·lab. Hauria volgut entendre l’absurda necessitat d’exhibir el propi cos i reprimí l’impuls de cobrir aquell cul massa jove perquè no suportava la idea d’apropar-se’n ni un mil·límetre més. Agafà una cigarreta i se l’amagà. S’aixecà amb una excusa, agafà una segona cigarreta i se n’anà. 

   No feia servir mai ningú aquella terrassa, llevat d’ell. Com si la cultura es pogués comprar a pes, la biblioteca sencera havia estat un caprici del seu pare que només ell aprofitava per amagar-se de la resta i sortir a fumar. En tant que l’aigua havia omplert tots els racons que havia trobat sense que semblés tenir-ne prou, ell anava pipant i tossint protegit per un rafal de fusta massa envernissada. Escrutava la nit que havia arribat abans d’hora i havia empès les famílies a jugar a les casetes. Finestres que s’encenen i s’apaguen, sofregits i olles de brou, converses atropellades davant de televisors en marxa. Es va aixecar per llençar la burilla però es tornà a asseure, la deixà al seu davant i seguí amb atenció l’agonia d’un foc petit consumint-se i el ridícul espetec final, gairebé indigne. Entrà i deixà la porta oberta. Les cortines van mirar de seguir-lo sense arribar gaire lluny. 

   Obrí el llum de la tauleta i es disposà a reposar sobre la pell immaculada d’un sofà que sempre ha trobat incòmode, que el fa pensar en burocràtics safaris colonials a l’Àfrica. Els prestatges havien fet seves les parets omplint-les de tots els colors adequats, ben arrenglerats. Paraules perdudes que s’enfilaven fins al sostre. Va encendre el segon cigarret mentre els ulls li buscaven un cendrer que haurien jurat haver vist la darrera vegada. Se’n desdigué quan va veure que les primeres cendres havien començat a festejar amb la catifa. A l’empara de marcs de plata curosament recargolats, tot de fotografies esquitxaven violentament la sala amb l’escenificació d’una història que ell era incapaç de reconèixer com a pròpia. Somriures vestits de blanc. Esquitxos d’estiu a la platja. Nadons en braços de debò. Va llençar la burilla a terra i l’ofegà amb la sola de la sabata i la remor de la pluja. 

   El plor de l’Ona omplia el pis de baix. La senyora Zgufsova havia apagat tots els llums abans de marxar però havia deixat encesa la música del piano que sovint ensinistrava el son de la seva germana.

POSTAL #35

La mare del poeta s’ha quedat a dormir aquesta nit. L’he vista llevar-se d’una revolada i fugir corrent carrer enllà. Sobre un desglaç prematur, arrossegava la bossa de regals que jo li havia guardat en secret al bagul de sota l’escala. Només aleshores, al caire mandrós de la porta, mentre ella em feia un gest amb la mà des de casa seva que jo he correspost, m’he adonat del dia que era. He encès un cigarro i permetia que l’alè d’hivern i el fum del tabac es confonguessin quan he descobert el meu regal de reis. Sobre l’estora, qui sap quants dies fa, m’hi esperava una carta que he recollit gairebé tremolant. En conec la lletra i no goso obrir-la.