NOMÉS UNA ANÈCDOTA

El cert és que —com que mai no he sabut explicar acudits després d'un bon sopar— vaig adonar-me que si esperava l'estona justa després dels estomacals, quan el terreny és ben adobat per la bonhomia, era capaç de convertir una trista anècdota (quatre frases mal girbades) en tot un esdeveniment. D'aquesta manera, em procurava un cert èxit social que —per bé que temporal— solia mantenir la meva autoestima a nivells acceptables, si més no fins a la propera cita. Una de les històries que, sembla ser, resulta més simpàtica és aquella que fa referència a l'actual molt honorable. President Martorini. Sabeu aquella mena de senyal que té al front? Potser algun de vosaltres ja me l'haureu escoltada en alguna ocasió o potser l'heu sentida explicar per algú diferent, probablement aleshores amb molta més eloqüència i enginy. Si és aquest el cas, accepteu les meves disculpes del tot sinceres i disposeu-vos a mantenir-me el secret o bé fugiu cames ajudeu-me ara que encara hi sou a temps. Al capdavall —mal m'està dir-ho— una anècdota sempre saps com comença però mai no sabries dir com acaba, oi? Sobretot si la memòria fa tentines. Perquè això va passar fa molt de temps. Massa i tot.

Si us la puc contar és perquè me la va explicar ell mateix, si fa no fa en persona, com aquell qui diu. Perquè jo a ell l’havia conegut molt abans que es convertís en el primer president de la Generalitat DI. Molt abans fins i tot que fos escollit alcalde de la grisa ciutat veïna. En aquella època, de fet, hi treballava sense plaça fixa entaforat en algun departament adjunt al negociat interdisciplinari. En hores mortes i descansos preceptius, escrivia relats breus de to sorneguer que llegia les tardes de dijous a l’escola de lletres on havíem coincidit. Desproveït completament d'aquesta clenxa que llueix a l'actualitat —l'autenticitat de la qual no vinc a discutir— i amb unes ulleres que farien les delícies dels seus imitadors, s'escurava la gola i compartia amb nosaltres uns desbarraments narratius que sempre ens feien cargolar de riure. Res que no sapigueu. Després de la Bíblia i les Cites del President Mao potser cap altre volum —tret de l’Al-Mansur— no s’ha venut tant com el seu “rebost del profà” en edició de butxaca. Sovint, després d’aquelles sessions literàries, ens quedàvem fent-la petar una estona al Carrer dels Records Voladissos —que els meus coetanis recordareu com el carrer de l’Abadia—. No m’estranyaria que li hagués sentit en alguna d’aquestes ocasions. 

Mai no hi faltàvem ni jo ni la Simó, en Roig l'artista, el mateix Martorini i el gran poeta Raimon Sans —mestre de mestres— que encenia un moods rere l'altre amb aquella actitud d'amatent escolta activa però sempre amb el tret a punt. La conversa s'encenia amb qualsevol espurna i aleshores ja no hi havia manera d'aturar-la. Podíem encetar el viatge en l'anamnesi al darrer episodi de Lost en un parell d'alenades per acabar aterrant indefugiblement en un horitzó polític que tot just albiràvem. Reconec en els discursos televisats del molt honorable algunes de les idees que ja aleshores havia salpebrat del seu humor negríssim a l'entrada d'aquell carreró mal il·luminat. No em mal interpreteu. No vull fer l'efecte que érem una mena de societat secreta, intel·lectual i bohèmia, que arreglava el món a còpia de discussions filosòfiques. Més aviat érem quatre estaquirots passant fred entre calada i calada que rèiem de qualsevol cosa que es deixés explicar. Com això que deia del president. Ara hi vaig. 

Ves si ara us pensareu qui sap què. Fet i fotut no és més que una ximpleria. Veureu. Hom s'ha empassat un dia o altre per televisió les imatges mil cop reproduïdes dels Martorini Ferrandoc pujant a bona passa Montsant amunt. Prou que hem anat veient com les filles es feien grans any rere any, envoltades de seguretat i periodistes a peu de muntanya. La presentació de consellers nous amb foto de família a Sant Bartomeu. La xocolata i coca amb la premsa a Albarca. A casa nostra no es pot dir que ha arribat la primavera si no és que hem vist el seguici complet dalt de tot de la Roca Corbatera. Doncs, si reteniu aquella imatge amb el nostre president en calça curta, xiruques ben cordades i bastó en mà encapçalant la marxa sense pausa, us sorprendrà saber que fins que no va complir tres anys —que es diu aviat— el petit Sebastià no va caminar. Tres anys, ho heu sentit bé!

Lo nen no me camina lo nen no me camina. Sa mare ja no sabia què fer ni on dur-lo. Perquè, és clar, al principi tira que vas. Que si tots els nens tard o d'hora s'hi posen. Que si no t'hi encaparris. Que si tot és a lloc i no hi ha cap impediment físic doncs al capdavall no passa res. Que ja arribarà. Però escolta, son germà petit ja deia papa i ell ben escarxofat, assegut davant del televisor sense ni una trista passa. Les seves germanes li cantaven cançonetes, l’agafaven de les mans, l’aixecaven i el feien ballar però ell res. Però res de res. I vinga especialistes d'aquí i especialistes d'allà. Tot era jo no li veig cap explicació, senyora, què vol que li digui. Ja ho entenc que no camina i què vol que hi faci, senyora. No m'estiri l'americana, faci el favor, senyora, tinc altres pacients, jo. Ja es veu que aquest nen té molta personalitat. No, no ho dic per les ulleres, no. Oi que no calla? Doncs miri, el que no treu per un lloc ho treu per l'altre. Feia una mica de cosa veure'l tan gran i gros que ja no hi cabia a la cadireta. Totes les mares del barri cada dia amb la mateixa cantarella. Que si això no és normal. Que potser menja massa. I la tieta que esto pasa por tenerlo tan malcriado, verías si lo hacía caminar yo, ya te digo. Però el calvari era per ells, a casa, perquè no hi va haver incentius ni càstigs que el fessin bellugar una cama darrere l'altra. I mira que ho van provar tot. En fi.

El dia que feia tres anys. Les nenes es barallaven a la saleta perquè l'una havia posat massa fort la música i l'altra estudiava. De fet, Roberta Flack empudegava tota la casa bramant killing me softly with his song. El petit dormia i en Sebastià mirava la tele. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides reunit a Panamà. La Reina Elisabeth inaugurant el Pont de Londres. Tot de sobte, durant els anuncis, algú sent que el nen plora. La mare deixa el sofregit i corre al menjador. El Sebastià jeu estirat a la catifa, davant del televisor, amb un senyor trau al front. Ningú en sap res. Ningú ha vist res. El cas és que a la tarda, mentre bufen les espelmes del pastís d'aniversari, el nen se'n va corrent a buscar els paquets embolicats davant l'estupor de la família que no és a temps de retratar aquell miracle inexplicable. Lo nen camina, mama, lo nen camina. Els veïns recorden com se sentien els crits per tota l'escala i el txin-txin de les copes de cava. 

Ho sé. Sé que em direu que faig trampa deixant la història en aquest punt. Què va dur el petit Sebastià a fer aquella primera i definitiva passa? D'on va sortir aquell trau al cap? Mireu, no us voldria enganyar. Tot això que he explicat fins aquí és radicalment cert. Els fets, ras i curt. Més enllà no és altra cosa que llegenda i enraonies. Ara bé, si de debò ho voleu, no em fa res explicar-vos-ho. Tampoc no em ve d'aquí i, al capdavall, tant és si em creieu com si no. Jo aquí no hi entro. Pel que he sentit dir, aquell vailet que hauria d’acabar escrivint pàgines de la Història del nostre país es va sentir atret per un anunci. Un de concret. Arrepapat davant de l'aparell de televisió, una melodia metzinosa el va estirar tant sí com no. Posseït per aquella tonada i unes imatges en blanc i negre, més aviat sinistres, el nostre protagonista es va aixecar i va començar a caminar decidit cap a la tele. Tan absort i emocionat estava davant del què havia començat a imitar que no es va adonar que no era possible anar més enllà, travessar aquell vidre, de manera que l'impacte li va obrir el front caient a terra, sobre la catifa, al mateix temps que l'emissió començava a reproduir-se en colors. D’aquell mastegot en xocar contra la pantalla, el molt honorable en guarda aquesta petita marca que li corona el rostre. 

Si us hi veieu en cor i teniu una estona, entreteniu-vos a trobar una semblança per a aquest senyal. Internet en va ple. Ja us avanço que a mi no m'ho sembla, ni de lluny, però hi ha qui diu que podria ser una nina, una minúscula nina que el passat va tatuar al front d'en Sebastià Martorini. Naturalment tot és opinable. En el meu cas no hi puc estar més en desacord. Sobretot perquè no era pas nadal. Fot ràbia que assegurin que l'anunci en qüestió fos aquell i no un altre, carai. Si no era nadal com pot ser que fos aquell de ... las muñecas de famosa se dirigen al portal...?

PUNTS SUSPENSIUS

Com del mal de cap, només ens recordem del vent quan torna a arribar. Aixequem la mirada i ens adonem que el cel s'ha omplert d'instagrams. Un matís per a cada color i tot de formes disposades a transformar cada núvol en un objecte desdibuixat, imprecís. Un joc per a la canalla. Potser tot ve per un missatge al mòbil. Quants anys deu fer que us coneixeu? Podríeu comptar-los, al capdavall. Fer la vista enrere i pensar en el primer cop que devíeu coincidir. El primer cop que devíeu dir-vos una cosa o una altra. Actors de la mateixa sèrie però de trames diferents. Molt de temps, per força. Durant el qual heu compartit línies de diàleg de tota mena. Intranscendents, la majoria. Sovint només farciment. Estirant un fil determinat, t'asseguraves que ella ompliria la pàgina amb un monòleg que tu permetries tan sols per a sentir-li la veu. Tan sols per justificar mirar-la als ulls més enllà d'un fotograma, més enllà d'un pla sostingut que et facilités reconèixer en la seva pell un vaivé paral·lel, una maduresa compassada. Hi va haver una temporada, costa fer memòria, que hauries dit que escoltàveu les mateixes cançons. Aquella mena de confusions que els espectadors reconeixen de seguida si no es va prou en compte. Coincidències carregades d'absurditat. Tu desitges truita de patates, ella n'ha cuinada per sopar. Ella apunta per veure el nom d'una pel·lícula que tu has aprofitat per regalar-te estirat al sofà, avui que estàs sol. Ja s'entén. Ximpleries que val més no anar pregonant. I llavors us comenceu a escriure amb una certa constància. Una constància cada cop major, de fet. A cops, fins i tot malaltissa. Missatges curts farcits de referències que estalvien sintagmes i que a canvi arrosseguen perímetres foscos d'un racó a un altre. La cosa més natural, és clar, completament innocent. Això sí, si la bateria hi ajuda, tothora. No us n'amagueu però tampoc no en feu publicitat, m'ho hauràs de reconèixer. Per un sí o per un no, arriba la pausa. Us van dibuixar en teles diferents, només sou penjats al mateix rebedor. Deixeu córrer els dies sense notícies i respireu, alleugerits, sabent que la vida sabrà passar de llarg com passen de llarg totes les vides. En dies com avui, el vent i el mal de cap ho engegaran tot a rodar. Enviaràs uns punts suspensius que ella de seguida entendrà i el retruny dels violins de la banda sonora farà enlairar un exèrcit d'orenetes que reposaven, mig endormiscades, als cables de la llum.

PASSATS ELS TRENTA

Es fa estrany pensar-te passejant una criatura que encara no té dos anys per la quaranta-dos. Entre la cinquena i la sisena. Allà al fons, l'Empire State Building gairebé fa nosa. Amb la bossa penjada i aquell caminar teu, entre decidit i insolent. D'on has tret aquestes ulleres de sol? T'estan bé ara que t'has tornat a tallar el cabell, així tan curt. L'olor de la gespa us convida a entrar a Bryant Park. Giren els cavallets, seieu vora la font. Ara vol caminar, vol córrer feréstec. Tu el deixes anar amunt i avall i el segueixes, retratant-lo amb el mòbil. Contestes missatges amb un somriure que t'omple la boca, que mostra impúdic les teves dents blanques, arrenglerades, d'una franquesa esgarrifosa. Passes dels trenta però encara es pot sentir ben fresc el perfum d'una joventut que no gosa deixar-te anar, rere l'orella, atrapat per sempre al clatell. Quant fa que no entres a la biblioteca? Quin és l'últim llibre que has llegit? L'última pel·lícula que has vist? Són dies estranys. Dies d'esborrar-se en un altre i tornar-se a escriure de dalt a baix. Asseguts a la terrassa del quiosc, una família passa l'estona. L'home, d'espatlla ampla i barba desendreçada, arrenca riallades escandaloses a les filles. La petita seu a la falda de sa mare i no para quieta. La gran dóna la mà al pare i escolta amorosida. No pots evitar sentir que enraonen en català. Et deixes arrossegar per aquesta veu familiar que ara saluda el teu fill que ha corregut fins a la seva taula i escolta embadocat. T'excuses en anglès i te'n vas de seguida sense imaginar que era jo. 

LLUNY DE QUALSEVOL LLOC II

—Coneixia la noia?

—La morta, vol dir?

—La coneixia?

—Tothom coneix la Montseta.

—De què la coneixia?

—És amiga del meu fill idiota. Ve sovint a passar-hi l’estona. Representa que li fa classes.

—Classes de què?

—Com vol que ho sàpiga? Llegir i escriure, matemàtiques, què sé jo? Havia anat a la universitat, ella.

—Quan la va veure per últim cop?

—Fa un moment, com vostè.

—Viva. Quan la va veure viva per darrera vegada?

—Pregunti el què vol saber i deixi's estar de collonades. Me la tirava gairebé tots els diumenges mentre la vaca i l'idiota eren a missa, però no me l'he carregada, no sóc tan ruc. Aquesta setmana no es va presentar. Hauria d'haver imaginat que passava alguna cosa. 

—Expliqui's.

—No falla mai. Si per ella fos, hauria vingut cada dia a fotre's de quatre grapes. No en té mai prou, la mala puta.

—Com arribava?

—Vol dir com venia? Anava sempre en una merda de bicicleta. Una bicicleta verda amb un motoret.

—És per aquí?

—Com?

—La bicicleta, si és per aquí?

—Vostè l'ha vista? Doncs jo tampoc.

Un escarabat passejava sobre la taula quan s'ha adonat que els dos homes l'havien vist. S'ha aturat un segon, com si valorés les pròpies possibilitats, i llavors s'ha posat a córrer tant ràpid com ha pogut. Però no n'hi ha hagut prou. En Simó l'ha esclafat d'un cop sec amb la mà estesa, l'ha llençat a terra i aleshores s'ha espolsat el palmell als pantalons. 

—No l'he morta. Ni jo ni ningú d'aquesta casa, li ben juro.

—Ja hi compto. De tota manera, no tingui cap dubte que ens n'assegurarem. Al capdavall, la noia és a casa seva. 

—No pas per massa temps, espero. Faci el que hagi de fer, però enxampi el malparit que m'ha deixat sense el culet dels diumenges. 

—Quina malaltia té, el seu fill?

—Que potser m'ha vist cara de metge?

—No, li he vist la cara de subnormal i per això he suposat que hi entendria.

—Com diu? Es pensa que no conec els meus drets?

—Faci el que demanin els agents i no caldrà que haguem de llegir els drets a ningú, oi que m'entén? Li prendran unes mostres. Col·labori.

—Així, ja estem?

—De moment estem. Per cert, vivia gaire lluny, la noia?

—Viu al poble. Tot just entrar. Una caseta blava, com de postal, segur que l'ha vista.

—Molt bé. Potser el faré venir a la comissaria. O potser no. De moment, cordi's la bragueta i netegi tota aquesta merda, faci's el favor.

Tenim el nom

Montserrat

Montserrat Romero. Vivia al poble

    Una caseta blava, com de postal

Veig que has fet feina. Què tal els Flodder?

     Em sembla que te'ls enviaré perquè els coneguis

Per mi com si m'envies el poble sencer... M'avorreixo.

           

                       Aprofita-ho. Quan neixi el Sanz Jr. no te'n recordaràs del què és avorrir-se.

Tornes o et quedes? Ha trucat la Roser.

A mi no m'ha trucat

Ha dit que t'ho digués

Feina feta, doncs

Això vol dir que et quedes

Mira que ets bo, Holmes!

UNA EDAT

Ella va entrar a la festa vestida amb els seus trenta anys recent estrenats, tot just una dona. Ell era a l'altra banda de la porta i la va veure per primera vegada, com un cop de puny a l'edat pròpia. Va córrer —literalment— escales amunt allà on fos d'aquella casa immensa a amagar la vergonya que tot d'una li havia pres les galtes. Que esquifits i barrocs resultaven els amagatalls que anava desestimant passadís enllà a mesura que el rubor creixia sense mesura. Se li va acudir de canviar-se sencer. No ja de roba, sinó de pell abans d'adonar-se que, malauradament, cinquanta anys no es confonen amb el negre d'una camisa. Per això decidí tornar a lloc disfressat d'estrella, l'estrella que tothom coneixia, la mateixa estrella que havien vingut a festejar. 

Amb tot, no prou envalentit, ella resultava ser a cada racó on ell deixava anar la vista. Com si per art de màgia les parets s'haguessin tornat miralls. Un parc d'atraccions. La casa de la por. Malgrat el dolor, ell la buscava pertot. Reconeguem-ho, no gosava deixar de cercar aquella pessic tan dolç. Allargava el coll més enllà d'un nou cercle d'adulacions per assegurar-se que ella encara no s'havia fos. En rastrejava la pista per si parlava i amb qui, si l'havien feta riure, si la servien com cal. En necessitava tota la informació, a cada segon. Algú l’havia tocada? Hi havia qualsevol malparit que hi fos massa a prop? Tard o d'hora, els ulls d'ella pressentien per força l'escrutini dels d'ell. Llavors es convertia en l'ésser menut que empetiteix i es transforma fins a confondre's amb el dibuix del paper de les parets. Un exèrcit de pors per aquella mirada que el pot travessar.

TORNAR A L'ESCOLA

La Martina no ha volgut que l'acompanyéssim a classe ni la Jana que l'ajudéssim a carregar el material escales amunt. En tenien prou amb la mà l'una de l'altra per pujar al primer pis. Ens entossudim a comptar els anys de gener a desembre, quan és evident que és al setembre que tot torna a començar, sense nosaltres. El curs que estrenàvem avui a dos quarts en punt ens ha tornat a convertir en algú més gran, o bé més fràgil. Segurament totes dues coses, al capdavall. Malgrat que ho sembla, no fa una eternitat que aquesta mateixa olor de plastilina i bates planxades era la nostra. El sol a la finestra, la pilota rodant per la pista, tot el concert de veus familiarment desconegudes empaitant-se pels corredors també va ser un dia el nostre univers. Ens n'hem oblidat. N'hi ha hagut prou amb un canvi de perspectiva. Això i prou per oblidar que vam pertànyer a aquesta mateixa sintaxi perfecte on cada mot és allà on pertoca. Ara som a l'altra banda. A punt per a tota reunió que es convoqui, amb un somriure nou de trinca cada vegada que elles el necessiten, assegurant-nos que la verdura i la fruita les sàpiguen conquistar. Som del costat dels que esperen a l'hora en punt, que carreguen motxilles i bosses de dansa d'una banda a l'altra de la ciutat. Cordem sabates, afinem violins i conversem amb desconeguts al parc amb qui mai hauríem cregut que acabaríem tenint tractes. I tanmateix, no hem deixat de ser criatures. Criatures que es disfressen amb barbes llargues i espesses i camises desproveïdes de tot color. Canalla gran que pren cafè i parla de vins, de llibres i de futbol. Hem sortit del sorral, però encara som al pati.

JERSEI GRIS

Al capítol d’avui

tornaves a sortir.

Duies un jersei gris

que ja no recordava

i el cabell recollit.

Amb les galtes enceses,

m’has explicat la història

d’una confusió innocent. 

Jo he distret la conversa

per si es feia evident

que volia aturar l’escena

aleshores mateix.

POSTAL #43

Posem que plou. El poble és buit. L’escola, plena. El matí s’ha vestit de vespre i no arriba l’hora de dinar. Els nois voldrien sortir al pati. Córrer a fumar, a festejar, jugar a pilota. Enlloc d’això, la pluja els ha castigat a passar l’estona en aquestes quatre parets que han convertit en un desastre inusual. Van amunt i avall per capelletes. Comencen amb la música d’un murmuri però de seguida se’ls va aixecant el to, gairebé amb violència. M’abalteixo a la finestra i els deixo estar. Faig veure que llegeixo el diari. Sempre la mateixa notícia. Amb paraules diferents. Se m’acudeix de proposar-los un joc. S’hi apunten els quatre de sempre però aviat som el doble i, quan torna a esclatar el timbre, gairebé juguem tots. Em sap greu fer-los tornar al lloc i engegar de nou la classe, i tanmateix sé que ja no sabran desfer-se d’aquest repte que els he llençat. Saps de què parlo, oi? Ens hi vam passar enganxats tot l’embaràs. D’on ho devíem treure?

D'AVUI EN VUIT

       

Pres d'angoixes noves arreu.


Un pes com un forat


que no para d'omplir-se.


No pot ser just, aquest estrip,


si les nits són només seves i seva


tota estona esblaimada


que ha fet del sofà un delator,


un obstacle a cada finestra.


Maleït calendari!

DE VIATGE

-Feia dies que no el vèiem.

-Té tota la raó.

-Que estava malalt?

-I ara!

-Que eren fora, doncs?

-Fora? On vol que anem, nosaltres? L'últim cop que vam anar de viatge, el Sisquet encara era viu.

-Nosaltres ara tornem de Noruega.

-Ja veu.

-Els fiords ja els havíem vist al noranta-set. Però del país, com aquell qui diu, res.

-Jo anava a buscar el pa.

-El meu home volia anar a l'Índia però no fa ni dos anys que vam ser al Vietnam, ja m'entén.

-L'entenc, oi tant que l'entenc.

-El menjar, escolti' m, boníssim. És clar que als hotels que anem nosaltres sempre és tot bo. No sé si m'explico.

-L'Amèlia ha fet bleda. Patata i bleda.

-Pensi que no he menjat enlloc com a Singapur, s'ho pot creure?

-Ho crec, ho crec.

-El meu home, en canvi, s'estima més una mena d'estofat que ens van donar a Istambul.

-Mira.

-Jo ja li dic, tret d'Ushuaia, com a Singapur, enlloc.

-Clar.

-La seva dona, bé?

-Ja hi pot pujar de peus. No conec ningú fort com l'Amèlia. Tres càncers, el sucre, i dues operacions de cadera. I, cregui'm, no provarà verdura com la d'ella.

-...

-A la Contxinxina, potser.

-Doni-li records.

-De part seva.

LES LOUPS DANS LA BERGERIE

Havien compartit pis tres anys, dos mesos i cinc dies. Un dijous, la Irene havia tornat tard d’un sopar acompanyada d’en Marc i s’havien tancat a l’habitació. En Roger havia fet veure que estudiava però, després d’una estona en blanc, va agafar les claus del cotxe i va conduir fins a casa dels seus pares. Dues hores i mitja escoltant Alain Goraguer i la seva orquestra tocant la mateixa cançó. Els fars del cotxe feien plorar la nit. Aquest era el pal. El poble a les fosques, la platja engrescada, el bar tancat. Una cigarreta sola. I mullada.

La Irene no va trucar fins divendres després de classe. En Roger va veure que era ella, va mirar el pòster de Los Amantes del Círculo Polar i es va estar de fer petar el mòbil a la cara de la Nimri. Va baixar al pis de baix. Encara feia olor de resclosit malgrat que ho havia deixat tot obert tret de l’habitació dels pares. Per allò de les portes que no s’han d’obrir mai. Va buscar debades per armaris i calaixos alguna cosa per beure però, al final, la sola idea que algú veiés aquella ànsia el va fer desistir. Es va asseure al sofà, va obrir la televisió i va començar a passar canals mecànicament fins que un vell partit del Barça el va atrapar. Hi ha jugadors que haurien de ser esborrats de les antigues gravacions. Encara que amb un regat a la banda es plantin a la línia de fons i la seva centrada arribi mil·limètricament al cap del davanter. Hi ha coses que no estan bé, coses que no es poden perdonar. Encara plovia, com plou sempre en històries com aquesta.

La Irene havia baixat amb ell per l’enterrament, no feia ni mig any. Li havia agafat la mà i l’havia reposat sobre la seva cuixa. Feia molta calor. La majoria de camises no podien amagar la suor, tampoc la seva. A mesura que el capellà avançava en el seu to autocomplaent, amb la mena de frases que farien avergonyir qualsevol altre, ella li premia amb força la mà i amb un dels dits li repassava els artells. A l’ordre de donar-se la pau, li va besar dolçament les galtes, amarant-les de bergamota i gessamí. Després, al cementiri, els tiets i les tietes l’havien tractada com si fos el que semblava i, com que no era ni el lloc ni el moment, cap cosí no el va felicitar per la sort que no li havia tocat. Malgrat tot, aquella mateixa nit, si haguessin vist com ella li deixava empènyer la seva tristor ben endins ho haurien pogut creure. No va tornar a passar, és clar. De fet, fins i tot podria no haver passat.    

NO DEL TOT IGUALS

Amagat rere les cortines, les veu sortir del portal. El mateix vestidet, les mateixes trenes de palla. La senyora n’estira una a cada mà sense esforç aparent mentre acapara les mirades dels vianants que feinegen pel carrer en aquesta hora. Quan agafa el diari abans de creuar, enamora el quiosquer amb un somriure que tan sols s’insinua. Embadoca amb el ball de la seva faldilla la portera del cantó que fa l’escala. Ell en canvi seria incapaç d’encertar ni que fos el color d’aquella roba que la frega i que tothom enveja, concentrat com està en una de les dues gotes d’aigua que ella arrossega semàfor enllà. Abans que la ciutat les engoli totes tres a la següent cruïlla, la més petita es gira i se’l mira. Per un moment, s’aguanten la violència d’un esguard que són massa joves per interpretar convenientment.

POCA FEINA

—A passejar una estona?

—Com aquell qui diu.

—Jo vaig a veure la meva germana. La setmana passada va caure.

—Ai senyor. No es va aixafar res, espero.

—I ara. Ja la coneix. Em fa l’efecte que el greix li devia protegir els ossos. Ai, no són coses de riure.

—Sobretot que faci bondat. A la nostra edat, una caiguda.

—Ella rai. És més jove que nosaltres. No ha fet ni els vuitanta.

—Em pensava que era com la meva dona.

—Ho sembla. Sempre ha semblat molt més gran que no és. A l’escola, tots es pensaven que ella era la gran. No sé què en farem. És la tercera vegada que cau, aquest mes. 

—I no s’ha trencat res, cap vegada?

—Ja veu.

—Doncs ja ha estat de sort, ja.

—Si ho mira per aquest costat sí.

—No va tenir fills, ella, oi?

—No. Festejava amb un xic que es va matar en moto a la corba de les aigües, potser se’n recorda. I llavors, és clar, ja no es va casar. 

—No em ve present. Era una corba dolentíssima. Ja no hi passa ningú. Van fer la carretera nova i no se’n va sentir res més.

—Van tancar les fonts i tot.

—Calla, tens raó. Hi van trobar no sé què a l’aigua, oi?

—Ara no m’ho faci dir. Potser plom?

—Plom, això mateix.

—Doni-li records.

—De part seva.

—Fa goig, ara, aquest ascensor.

—Ja en pot fer, ja, amb el que ens han fet pagar.

—Si vol que li digui, ni ho sé.

—Jo ho sé per les reunions.

—No hi vaig mai. Vostè hi va sempre?

—Si no juga el Barça, ho procuro.

—Ai sí, mira que posar junta el dia de la final de copa.

—Poca feina.

POSTAL #42

He decidit abandonar-me en la mediocritat de la rutina. Les hores s’expliquen a cullerades i els dies per setmanes. Coneixeré els anys pels dies de festa i el desengany de les estacions desdibuixades. Aprendré a esperar les nits que esperen els dies que esperen les nits. A reconèixer que només sóc el cos distret que mostren desvergonyits els vidres dels aparadors quan hi passo massa a la vora. Diran el meu nom i em sentiré la veu dient els noms dels altres, alguns dels quals repetits amb una tolerable quotidianitat. Permetré que un plor tranquil s’escoli amb el bon final d’una pel·lícula dolenta o potser tot al contrari, un riure incontinent sacsejant-me el ventre amb el final pèssim d’una bona història. Em veuré els peus, ara el dret ara l’esquerre, triar el compàs de la seva marxa per camins i carrers. Faré tard a les celebracions i arribaré puntual a la feina. Criticaré sense pietat amics gairebé íntims i tot seguit els defensaré aferrissadament, sense desdir-me de res però a l’empara de principis nous de trinca que tothom comprendrà. No tinc cap intenció d’oblidar-vos, però faré de maneres de pensar en vosaltres cada cop menys. Cada cop menys.

HA ARRIBAT L'HUGO

L’Hugo acaba d’entrar. El bar és ple de caps que es giren a mirar com enfila directament cap a la taula de la seva germana. Amb un sol gest s’entenen. Hi ha qui diu que són com dues gotes d’aigua. Ells troben que són fets de la mateixa pasta. Això i prou. Com que és la gran, sempre esperen que sigui ella la que digui la primera paraula. L’Íngrid no s’està de jugar amb un silenci que resultaria esgotador per a qualsevol que no fos ell. Passa el ble rebel de cabells rere l’orella, ressegueix els cotxes que esquitxen la finestra, endreça les molles escampades sobre la taula i llavors sí, li clava els ulls i escup el primer mot. Fa temps que es coneixen el joc. Si ella no vol dir res, fa com avui, li diu el nom i ja està. Llavors ell s’escura la gola i estira el fil d’una conversa com si la vida sencera fos en aquelles paraules i no en unes altres. Al cap d’una estona torna a ploure. Ella treu un paquet de la bossa que ell endevina sense necessitat d’estripar-ne l’embolcall. Felicitats!

LA REMOR

Sovint sentim sorolls que no són res, vent només. Aquest no és el cas.

Ha sentit la remor avui, després de set anys de viure al refugi. Havia conegut el desassossec que provoca l’animal feréstec quan el sents rondar per fora, la incertesa per si sabrà trobar la manera de fer esclatar el vidre de la finestra, correspondre la fam. Havia conegut la violència de la tempesta que inunda els pensaments i retrata la por a batzegades. El brunzit del rusc destorbat. La immobilitat dels membres enterrats a la neu incerta. Havia conegut la cera a la pell, la simfonia macabra dels ossos que s’esmicolen. Havia conegut la cendra d’un poble sencer embrutant per sempre la memòria de tot un altre poble. Però mai la remor. 

Va venir buscant l’aïllament, fugir de l’horror que havien convertit en familiar i ha après a destriar la nit de la fosca, el crit del plor, el dolor del dol. Per això ara no pot evitar empetitir-se al forat que l’amaga sota l’escala, perquè ha entès que la remor ja és gairebé aquí.

Ha començat lluny. Tan lluny que qualsevol altre no l’hauria sentida. Un lleuger tremolor que pessigava les parets i feia cruixir la pedra. Ballaven els arbres i corrien les bèsties. Primer a poc a poc, però de seguida les corredisses i la histèria dels xicles deixant enrere el perill. L’olor socarrimada de la devastació s’ha plantat a la porta de casa seva. 

Ets tu?

I aleshores, res.

TRUMFOS, ARRÒS I PEIX PUDENT

La festa escolant-se dolçament, com aquell qui diu. Algunes criatures dormen al coll dels pares que no saben on tenen els peus, d’altres en canvi riuen en corredisses que travessen la plaça que no s’acaba de buidar ni prou ni del tot. Cosins que parlen de cosines, que es fan grans i estudien fora. Tiets que expliquen històries de separats i de vacances a l’estranger. Els gegants giravolten de manera imprudent mentre esperen que Paquito chocolatero els acabi de fer embogir. La canalla dels castells grimpa a la gropa dels joves i fan anar els mocadors enlaire festejant les gralles que els toquen la melodia de l’escurçó negre. Arribats en aquest punt, ja no és estrany veure un portador de l’àliga que aguanta el pal del ball de gitanes o el carrasclet apropant-se de manera inapropiada a saludar la vitxeta, no sé si se m’entén. Les llambordes del mercadal són plenes de canyes d’uns focs que encara ressonen a les orelles. S’hi pot veure la línia geomètrica que ha dibuixat la darrera tronada i burilles de cigarreta i llaunes i gots de plàstic. Els veïns piquen de mans abocats als balcons que són plens d’estelades i domassos. Els llums dels telèfons mòbils s’encenen arreu per enviar missatges i fer fotografies. Com aquesta del xiquet i la xiqueta que es donen la mà de cara a l’objectiu.

Ella ha sentit una fiblada que no s’hagués imaginat mai que sentiria. Ell no ha volgut deixar-la anar malgrat que el flash fa estona que s’ha esvaït. Són conscients que és només un paper, el temps que dura un ball disfressats dins d’aquests capgrossos. Al capdavall, es coneixen de sempre. Van entrar a follets el mateix any. Han pujat junts mil vegades les escales del cau. Han venut castanyes, codony, samarretes, números de rifa, tiquets pel cinema. Han fet ruta a peu, en bicicleta, carregats com a rucs i lleugers del tot banyant-se nuets en rierols perduts. Han plantat tendes de campanya sota tempestes d’estiu i han passat fred arraulits sota les mateixes mantes. En aquest temps han jugat a més jocs dels que us imaginaríeu mai a cada plaça de la ciutat i a tantes places de tantes ciutats com vulgueu. Han perdut el fulard, l’han trobat i l’han tornat a perdre. Han compartit taula i fins i tot carmanyola. Han corregut amb criatures de genolls pelats als braços campament avall fins a metges de pobles oblidats. Més d’un cop i més de dos els ha tocat compartir serveis i han fregat cassoles i penjat cartells tant a la vora l’un de l’altre com ara mateix, potser més i tot. I tanmateix ara són una sola peça del mateix trencaclosques. Potser hi deu haver una mena d’explicació per bé que resulta impossible trobar-ne cap de versemblant.

No ha estat fins a última hora, un cop Sant Pere ja tornava a ser a l’urna i tot el seguici tornava desbocadament cap a la plaça. Ells feien la seva peça de manera prou endreçada. N’hi havia prou de mirar-los les cares per comprendre de seguida l’esgotament de tots aquests dies, tota la son per dormir. Malgrat això, no hi havia un sol nano que no s’aturés a donar la mà a qualsevol criatura que ho volgués i, quan tocava, ben arrenglerats, es disposaven amb naturalitat parsimoniosa a repetir la dansa. Ha estat precisament llavors, plantats l’un davant de l’altre, mentre les altres parelles trenaven el seu pas. Era fosc i apretava la calor. Davant de la caixa que fa cantó hauríeu dit que es miraven sinó fos que no pot ser. Per un moment, tots els que érem allà hem oblidat que aquells caps i aquells cossos no es corresponien. Llavors han avançat fins a trobar-se i s’han donat la mà. La mallorquina ha fet un gest a l’aragonès que tots han entès. 

No ho haurien dit mai que els passaria això i ningú que els hagués conegut hi hauria apostat un sol cèntim. No per cap motiu en concret. Seria difícil trobar una fotografia on surtin tots dos. Ell s’ha ajupit a deixar el capgròs i l’ha ajudada a treure’s la xiqueta i llavors els han deixat ben a tocar l’un de l’altre, com si els convidessin a continuar les confidències a banda. Mentre es canviaven, del cau estant, sentien encara els espetecs de l’última carretillada. Els altres reien i bevien abocats a la finestra i estirats per terra. Han sortit corrents com si els esperessin en alguna banda i s’han abocat escales avall. No s’han aturat fins a la plaça Catalunya. Ella ha encès un cigarro i ell li ha pres dels llavis. Ella ha somrigut i ell ha tret el fum pel nas. Ella sap de memòria les manies d’ell. Ell coneix el nom de totes les obsessions d’ella. Per això s’estalvien les paraules i es mosseguen els llavis amb una passió natural que és feta de trumfos, arròs i peix pudent.

TE DE L'ÍNDIA

—Passi. Jo baixo primer.

—Gràcies.

—Quin descans, oi?

—...

—Els nens, vull dir. Ja deuen ser a l’escola.

—...

—La setmana passada li deia a la meva dona si la gran ja deu anar a a la universitat.

—L’any vinent.

—Veus? Ja m’ho semblava a mi. Encara toca el piano? Ja no la sentim mai, tant que ens agradava. La meva dona l’havia tocat, de joveneta i s’entretenia endevinant les peces de la seva filla.

—No. Ja no toca.

—I ara, això per què? Ho ha deixat, doncs, si que em sap greu, tant maquet que ho feia. Digui’m que no ha deixat del tot. Era una delícia i, consti, que no li dic per dir.

—No, no ho ha deixat.

—Aleshores com és que no toca? Que se’ls ha espatllat el piano? No cal que li digui que pot baixar a tocar amb el nostre sempre que li convingui. L’Elisa estaria encantada que seure al costat. Només de passar-li les pàgines ja seria feliç.

—No és això.

—Clar. Els estudis, oi? M’ho hauria d’haver pensat. Tard o d’hora hi ha un moment que per força han de triar, pobra canalla.

—No. Tampoc.

—Ai perdoni. Miri, salvada. Ja som a lloc. 

—...

—Per què plora?

—...Ara sí que em sap greu. Que potser he dit alguna cosa?

—...De debò que no ho voldria pas. No plori, dona. Tingui el mocador, tingui. Vol passar un momentet? L’Elisa li prepararà un tè. Ja veurà com no és res, dona. Ha estat mai a l’Índia, vostè? Passi, passi.

—...

—Ja està. Veu dona? Que l’he feta pensar en res que no...?

—Fa un mes i mig.

—Com vol dir?

—Plovia. Em pensava que algú els ho hauria dit.

—Dit, què? On va, dona?

—Gràcies. No cal que pateixin, no els voldria molestar.

—No ha de patir per res. Segur que no el vol, un tè? Cregui’m que no se’n penedirà.

VAIVENS PARAL·LELS

A cavalcades, i encara

incapaç de recordar els desitjos

que vas estripar aleshores.

Un comiat que acceptes de seguida

—voltant una illa de cases—

quatre plors i mal comptats.

Ara no et compadeixis de mi

o bé d’aquesta felicitat de sucre

que hauria estat tota teva,

si no m’haguessis tornat

                                  un covard.

EL VOL D'UNA ÀLIGA

No ens en sabíem avenir que finalment fóssim allà. El complex trenta-nou quedava anys llum, i tanmateix era a només quatre dies de viatge, al capdavall. Malgrat que érem perfectament conscients de l’hora, ens hauria semblat un vespre etern de tota manera. Un dolç i plàcid vespre etern. Una magnífica desolació, segons en Buzz. Coi de poeta. Qui ho hauria dit que sabria deixar anar les paraules justes en el moment adequat. Ell, tot línies rectes sense angles. En Mike ens devia odiar quan el vam deixar penjat allà dalt, en òrbita. Recordeu-vos de mi, va dir només. No era culpa de ningú qui havia de fer què. Depèn de com haguessin anat les coses, ara ell seria l’únic heroi. O el traïdor nacional, qui ho pot saber. Sortosament l’àliga va fer la feina com tocava i això que ens va anar d’una alenada de no condemnar-nos a una agonia infinita. Tot de roques embrutaven l’espai escollit i vaig haver de redirigir el mòdul cap a un punt més segur. Collons. Control era una festa, finalment. Podíem sentir els nois, els seus aplaudiments. El món sencer devia sentir els nois. Ens vam abraçar com no hauria pensat mai que arribaríem a abraçar-nos. Un pes immens, un mareig de paraules sense ordre que se m’instal·laven al pensament. Tota la sang al cap. Una puta erecció del cervell. Però no podíem perdre ni un moment. De què hauria servit, si no érem capaços de tornar? Volia arribar als quaranta, jo. Vam perdre gairebé set hores preparant l’aparell per l’enlairament. Una barbaritat. Desitjàvem sortir però alhora l’estómac s’encongia. Aquella prada terrosa ens esperava. Havia estat esperant-nos tota una vida i ara érem allà. 

El primer que va veure les llums fou en Mike. Just quan érem a punt de sortir de casa. Un eixam de claror suspesa va aparèixer d’alguna banda i va envoltar la nau. Hauríem volgut ignorar-ho però en Buzz en va deixar anar una de les seves. Control no estava per romanços i van evitar seguir-li la corda. Era el nostre compte enrere, el de debò! Cinquanta-cinquanta, que tot girés rodó. Una nació amb els ulls clavats en aquell consolador brillant, qui érem nosaltres per parlar d’unes llums, oi? Zero! Quantes pulsacions pot fer un home per minut? I llavors, durant els dos primers dies res, ni tampoc no vam treure el tema. Collonades. Tothom n’ha sentit a parlar, érem gent d’aire, nosaltres. En teníem prou de jugar a menjar i afaitar-nos mancats de gravetat i fer saber al món que podíem ser la mar de simpàtics, escoltant aquella merda de música country. Però el darrer dia de vol, ja en òrbita, les maleïdes llums van tornar. Idèntiques. Una bola de claror indestriable que així i tot, lluny de resultar amenaçadora, representava reconfortant fins i tot. Hauríeu dit que havien decidit escoltar-nos a casa, ja m’enteneu. I no hi va haver altre remei que parlar-ne amb els de la base. Sé que ho han esborrat i que ho negaran. No em mal interpreteu, els entenc i no els ho retrec, de cap de les maneres. La forma d’una maleta oberta. Negatiu. L’enfoco amb el sextant, és com un llibre obert. Les podeu filmar? Si us plau, me’n podeu dir res? Ara és cilíndric, dos anells. Negatiu, no es tracta de cap component, canvieu la freqüència i continueu amb el programa. En Mike va treure el telescopi i jugava als científics però l’emoció sola el podia i només veia una llum, com nosaltres. Els miralls eren a lloc però les càmeres no funcionaven i Houston no en volia ni sentir a parlar. En Buzz va esclatar. Et dic que són aquí! A l’altra puta banda del cràter! No estem sols! Tant me fa si em creieu. Jo hi era. Nosaltres tres i aquella mena d’intel·ligència despresa que vam haver de deixar per força a l’altre costat. Sobretot perquè vam rebre l’ordre que era l’hora de baixar a l’altre mòdul. Veig el somriure d’en Mike com si fos ara però li entenc tot el que no diu ni somriu. Més pels espectadors que no pas per a ell fem anar les mans i ens tanquem a la càpsula. Ens desprenem de la Colúmbia i sortosament comprovem que la nostra àliga té ales. Sentim com de baix estant fan ordres dels desitjos: Endavant! Però ningú ho ha fet abans. Ningú com nosaltres dos ha estat aquí dempeus, veient com aquesta terra erma i foradada s’apropa pel finestró. Ningú ha sentit les alarmes saltant inesperadament a menys de dos-mil metres. Ningú com nosaltres dos ha sentit mai aquest silenci, el silenci l’instant previ al desastre que, per sort nostra, vam saber evitar quinze segons abans. I llavors torna la música de les veus i els aplaudiments. I tot d’una, la glòria ja és gairebé a tocar. 

Vaig ser el primer de baixar i això em convertirà per sempre en el primer, més encara després de la meravellosa lírica que se’m va escapar escaletes avall. Duia els collons per corbata i només tenia l’èpica a mà, ja em perdonareu. Un gran pas per a la humanitat. Déu meu. Les potes del mòdul gairebé no havien deixat petja en aquella sorra, així que les pors de veure’m engolit terra endins s’havien dissipat considerablement. No obstant això, distret per la transcendència, no em vaig adonar que trepitjava la superfície per primer cop amb el peu esquerre. No sóc supersticiós, jo, però teníem la desgràcia massa a tocar per anar fent malabarismes amb la fortuna, no sé si m’explico. Conscient que la càmera m’enfocava, vaig mirar d’adoptar una postura si més no elegant i tranquil•la per bé que d’entrada no era gens senzill, aclaparat per aquell erm artificiós i embolicat en el meu vestit ridícul i llampant. En Buzz va baixar i no va desaprofitar l’ocasió per riure’s de la meva frase grandiloqüent. Ja et fotran, vaig pensar, home desolació. De tant en quan anàvem mirant l’escotilla. L’hauríem cagat de mig a mig si ens quedàvem tancats allà fora, per això per lluny que anés la vista a passejar sempre acabava tornant a petar a aquell forat menut que ens havia de tornar al món de debò. 

Vam agafar la bandera i vam mirar de clavar-la però per Déu que aquell coi de bastó no tirava avall. Jo pensava en milions d’ulls veient-me fer el ridícul més espantós i, quan em va semblar que poc o molt havia acabat entrant, la vaig aguantar una estona com qui no vol la cosa resant perquè no caigués. No s’escriu cada dia sobre la memòria de tota una generació. I us diré una cosa, sé perfectament que no hi podia haver ni gota de vent però us juro que les barres i les estrelles onejaven amb elegància. He llegit tota la merda que han publicat sobre muntatges i reflexions científiques i m’és ben igual, m’hauria fotut a cantar l’himne llavors mateix i segur que en Buzz m’hi hauria acompanyat ben dreçat. Aleshores tot el cerimonial amb la placa i el discurs del malparit de mentider que teníem per president que es va oblidar d’esmentar el pobre Mike que no s’ho devia acabar de creure. He sentit a dir que tenia l’altre discurs —el de condol i emocionada pena— ben a punt sobre la taula del despatx. Érem a punt per començar a fer turisme quan les llums van tornar.

No havíem vist tantes pel•lícules com això però de debò que l’havien ben clavada. Un exèrcit de platets lluminosos ben alineats ens vigilaven des de l’horitzó. En Buzz va començar a desbarrar amb els nois, que suposo que no volien que quedés enregistrat i tanmateix resultava complicat defugir el directe que els australians escampaven per als cinc continents. Quan ens vam decidir a gravar-los, no en va quedar ni un, havien desaparegut com per art d’encantament. No tenia por, de debò, però en aquell punt no us negaré que vaig començar a obsessionar-me amb l’escotilla i la feina que encara ens quedav. Durant els entrenaments, tres vegades de les sis que ho havíem provat, el motor del mòdul havia fallat i ara teníem una oportunitat i prou, una de sola. El company havia començat la recollida de souvenirs i ens vam retratar del dret i del revés amb la hasselblad. Tothom coneix tres o quatre imatges d’aquell moment nostre però el cert és que vam tirar una bona colla de retrats. No hi venien pas postals, allà! Al fons de tot, hòstia puta, un penjoll turquesa sobre un cel de vellut negre. La nostra petita terra. Recordo que vaig alçar el polze i em vaig dir que només amb un dit la feia desaparèixer. Em vaig sentir esquifit, menys encara, no-res. Un puntet blau que ens recordava que no érem al mig d’un desert, prop de Las Vegas. I les estrelles, un festival de llum que la càmera no recollia de cap manera a causa de l’absència d’atmosfera, n’heu sentit a parlar? No hi tornaria per res del món però suposo que en aquell precís moment no me n’hauria anat.

En Buzz va decidir que ja en teníem prou. Ens vam enfilar al mòdul i vam resar tot el que sabíem i més. O funcionava o s’acabava la pel•lícula perquè si el motor fallava ens hauríem de menjar els mocs l’un a l’altre pels segles dels segles. Però l’àliga no va fallar. Aquella capsa de paper de plata va tornar a demostrar on eren els herois de debò: Picant el martell i fent girar cargols. Vam sentir el pet i, ja enlairats, vam seguir la trajectòria mil·limètrica que ens acoblava tal i com havia estat previst. La platja es convertia de seguida en un record inversemblant. En Mike va venir a petonejar-nos de seguida que va poder. El vaig trobar diferent, un perfil nou i serè a la mirada. No va dir res de platets. Ningú no va tornar a dir mai res de platets ni de llums brillants. Ni tan sols quan van comparèixer per darrer cop just abans que caiguéssim a l’aigua i la festa s’acabés. O tot just començava.

UN ANIVERSARI

Tres o quatre dies després va tornar a trucar. I em va tornar a felicitar. Vaig recordar-li altra volta que fins avui no era el dia. Com que de primer havia pensat que era una broma, no vaig ser del tot amatent ni amb el to ni amb les paraules. Fins que no feia una estona que xerràvem, no me’n vaig adonar. Llavors em va saber greu, i aquells planys inaudibles que se’m van instal·lar al pensament van evitar que pogués gaudir de la conversa que ell havia encetat per distreure l’error.

M’havia enamorat d’aquella veu el primer cop que l’havia sentida. Érem a la universitat. Una pregunta insolent —de tant precisa i clara— va esclatar al fons de la classe, va travessar tota l’aula i va anar a petar a la cara del mestre, que amb prou feines va tenir esma per entomar-la. A còpia de frases soltes, aquella veu es va afegir als sopars d’algun dijous, juntament amb moltes altres. Poc a poc, un trànsit de les converses en taules petites de cafès als diàlegs de nit en portals inesgotables. Finalment, la veu va seure els seus xiuxiuejos a la butaca d’un cinema, a tocar de la meva orella i ja no vam saber destriar els seus gemecs dels meus quan els vam descobrir embolicats sota els llençols d’una habitació llogada. 

Aquest cop va trigar una setmana i mitja a tornar a telefonar per felicitar-me. Vaig estar temptada de fingir que hi havia problemes amb la línia, penjar i no tornar a contestar les seves trucades mai més. Però llavors va dir el meu nom i tot d’una la memòria se’m va llençar al coll, ben a traïció. Com que el petit corria amb les seves preguntes per la cuina, vaig sortir fora a parlar. Havia decidit amb lleugeresa seguir-li la veta i vaig avenir-me a recitar la llista de presents que no havia desembolicat. Vam recordar-nos d’aquella llibreta que em va regalar el primer cop. Jo li havia regalat a ell una novel·la massa lírica, ho reconec. No he aconseguit trobar mai més una llibreta com aquella per molt que l’he buscada. Les aigües de la tapa, la rugositat de les fulles gairebé cruels de tan blanques. Encara escrius poesia? Em va demanar per la canalla, pel meu home, per la feina, i jo vaig anar repetint tot el que ja li havia explicat les altres vegades, com si fos la primera. Sentint-lo, resultava inevitable un vals de records desats i arxivats que ara s’escampaven i giravoltaven pertot. Vam dir de trobar-nos, per bé que tant l’un com l’altra sabíem que això no passaria. Més enllà dels primers vint minuts, qualsevol pronom acaba per ser un retret i de cada adjectiu se’n pot llegir una provocació. Al vespre, vaig estar a punt de parlar-ne a taula. La sola temptació de fer-ne broma em va fer sentir tant culpable que no vaig badar boca en tot el sopar. 

Cada deu o dotze dies, l’escena es va anar repetint gairebé idèntica, com a Punxstawnwey. De vegades, m’explicava coses seves massa íntimes que hauria preferit no haver sentit. D’altres, en canvi, era jo que em descobria havent revelat secrets inconfessables. En general, però, ens reproduíem mil·limètricament la primera de les converses de la sèrie, que encetàvem naturalment amb les seves dolces felicitacions pel meu aniversari encara per arribar. Recordava el nom dels meus quatre fills, la primera feina de debò que vaig tenir, el temps que em vaig estar a l’estranger, l’ordre de les cançons d’una cinta de casset que jo li havia gravat. I tanmateix, no era capaç de prendre consciència d’haver-me trucat qui sap quantes vegades i de manera errònia. Un amic comú em va confirmar el que ja havia sospitat de bon principi. Una malaltia així, a la nostra edat? Hauria volgut cridar, però me’n vaig estar, com ens estem sempre de les veritats que se’ns acudeixen quan no toca. 

La setmana passada el vaig trobar estrany de seguida. Va esperar que fos jo qui parlés primer i, durant una bona estona, només vaig sentir-lo respirant amb pesantor a l’altra banda del nostre fil invisible. Per això jo també vaig callar. No pas greument ni desairosa. Només vaig deixar que el silenci es vestís d’interrogant i vaig repenjar-me al caire de la porta. A la pantalla de l’ordinador, el cursor feia pampallugues, impacient. Tot de sobte, gairebé un murmuri, em va demanar qui era jo i, sense esperar cap resposta, es va disculpar i va penjar. Vaig quedar-me encara una bona estona amb el telèfon a l’orella abans no vaig reaccionar. Les ratlles del terra, els fulls per desar, els vidres de les ulleres, el nom de totes les coses. 

Ja no ha trucat més. Ni tan sols avui, que finalment en faig quaranta-cinc. Potser l’hauria hagut de trucar jo. Potser hauria hagut de preguntar per ell. La veritat és que hi he tornat a pensar ara, a la cuina, mentre deixava les copes buides a la pica. Els amics fa estona que són fora i tothom ha corregut a dormir. Mentre sopàvem, no sé per què, algú ha preguntat justament per ell. Jo m’he estimat més no dir res de les nostres converses estranyes, sobretot quan han recordat que avui també feia anys, ell. Per alleujar la consciència, he dut el tema de la seva malaltia sobre la taula i s’ha estat allà amatent, entre una tassa de cafè i el cendrer brut, fins que un altre assumpte li ha pres el protagonisme. Al costat del microones, veig el paquet sense remetent que el meu home ha pujat amb la correspondència i que hem oblidat tot el dia. No em cal obrir-lo per saber que dins hi ha una llibreta amb aigües a la tapa i fulles rugoses que, de tan blanques, gairebé fan mal.

CONVERSES D'ASCENSOR

—Al final ha plogut.

—Ja tocava.

—No vindrà a sopar avui.

—Quan arriba?

—Abans de les dotze, segur que no.

—Tenim dues hores, llavors.

—O més.

—He de ser a casa quan ella truqui, sinó el petit es despertarà.

—Llavors tenim fins a les onze i deu. Puja aviat. Estan dutxats?

—Espero. Potser el gran no.

—Tens vermut?

—Me’l vaig deixar a casa teva.

—Quan?

—Dimecres passat.

—On?

—No vam sortir de l’habitació.

—Dimecres?

—El dia que escoltàvem el disc nou de l’Amarante.

—Va ser dimecres? Segur?

—Busca’l sota el llit. Potser la Glòria se l’ha fotut tot.

—No m’estranyaria. Saps què li vaig trobar l’altre dia a la bossa?

—Per això ho dic.

—No he parat d’escoltar-lo.

—Ni jo.

—Avui no tenies visita a l’osteòpata?

—Sí. Em sembla que no hi tornaré més.

—Què ha passat?

—Ja no em fa mal.

—Llàstima. M’agradava la música que et recomanava. Potser ara hi aniré jo.

—Què tens?

—No dormo.

—Avui dormiràs.

—Sort d’això.

—Després et dono el telèfon.

—Pensem-hi.

—I vuit.

—Un petó?

—Fins ara.

—Baixaré a passejar la Nirvana.

—Em sembla que jo passo. Estic fins als collons de recollir la merda dels altres.

—Vols dir que tornarà a ploure?

POSTAL #41

Avui he fet anys. Més dels que voldria i menys dels que em convenen. Hi ha hagut pastís i presents embolicats, música i abraçades, com si veritablement fos al lloc on em toca de ser. Fa dies que no dormo a casa, per això avui he corregut a refugiar-m’hi després de tot aquest amor concentrat. La fusta del sostre. El compàs metàl·lic de la nevera. La roba del dia abandonada en aquesta butaca, als peus del llit. He estat jo aquest buit assegut o encara el sóc? Faig veure que pessigo les pàgines d’un Auster que m’han regalat però el cert és que malcrio el tou dels dits i poca cosa més. No estic segur de qui persegueix qui. La soledat a mi o jo al seu escalf, que ara amanseixo entre els llençols perquè tu no trucaràs. Torno a llegir la teva carta, poruc que un dia arribi a esborrar-se’n la tinta. Potser no hauríem sabut ser tan feliços, al capdavall. Potser és això i prou.

O POTSER ABANS D’AHIR

—Vols venir?

—...

—Tu mateix.

—Tens feina.

—Sempre tinc feina.

—Ja.

—No t’ho diria, si no volgués.

—T’acompanyo una estona, d’acord?

—...

—Has acabat el llibre?

—Quin llibre?

—...

—Aquest matí m’han trucat.

—Què volien?

—No ho sé. No hi he parlat. Ho he vist després.

—Què faràs? Vull dir, al final

—Suposo que sí.

—És el millor.

—Totalment.

—Han tancat. Ho havies vist?

—Sí. Ahir, quan venia.

—Ahir?

—O potser abans d’ahir.

—T’han dit allò de la reunió?

—Dimecres?

—L’altra setmana.

—Vols dir que s’allargarà molt?

—Espero que no. Si no, no sé com ho faré.

—Ell no pot venir?

—Vols que vingui ell?

—Jo no sé si podré.

—Tampoc no crec que diguin res especial.

—És nova? T’està bé.

—T’agrada?

—Molt.

—A mi també.

—Deu tapar.

—Puges?

—Vols que pugi?

—Et tornaré el llibre.