POSTAL #26

 

El dimecres és l'únic dia que no faig classes. Dimecres, sí. No ho vaig triar jo. Ni els dies ni les hores no pertanyen a ningú, no es deixen triar així com així. El nostre dimecres és una tragèdia però bé hi ha d'haver qui conegui dimecres de joia, oi? Avui t'he trucat. Ja saps que he estat jo. Ens hem entès els silencis igual que abans ens compreníem les paraules. N'he tingut prou de sentir-te la veu en respondre. No cal ni la meitat dels mots de Monterrosso per explicar una història. Tu, un de sol. No he amagat el número. Molletes de pa per si les vols resseguir. Saps que faig quan arriba un altre dimecres? Surto a córrer fins al salt. Ja ho veuràs que és una bona passejada. Quan sóc dalt de tot sec i repasso partitures imaginàries. Fumo dos o tres mil cigarrets i, només cap al final, just abans de tornar, ploro una estona que no et sabria dir si és llarga o curta. Deixo anar un renec, un crit animal que no conec i engego a córrer muntanya avall. 

 

 

 

POSTAL #25

 

Si fossis aquí et faria venir de seguida a afinar el piano de l'escola. No sé del cert si és tossut o només entremaliat. Una agonia inesgotable que la canalla ha començat a odiar, això segur. M'agrada fer-los tancar els ulls durant les audicions. Hi ha una lliçó al dibuix de cada parpella. Només un de sol és capaç d'arribar al final sense badar la mirada. És clar que tothom sap que és poeta, naturalment llevat d'ell . Cal que et digui que toca el violí? La setmana passada em va demanar per Tartini i vam acabar parlant de Borges. Tal com ho sents. Viu amb la seva mare i un avi sord i desmemoriat que sovint oblida qualsevol cosa que no valgui la pena i que és l'amo dels llibres que ell devora a cada racó. Com que la seva mare fa de mestra, ell es passa mitja vida a l'escola i molts dies compartim les amanides a l'hora de dinar. En general no el sents badar boca però quan som tots dos sols no el faries callar. T'agradaria.

 

 

TALLER (exercici de to)

 

Us ho dic amb tota veritat: Aquell que m’escolti em sentirà. Doneu-me els vostres sentits i jo us els tornaré curulls d’amor perquè en sóc tan ple que no he de fer altra cosa que regalar-vos-el. Preneu i mengeu tots d’aquest plat dolç que jo he tastat i que sóc jo mateix, el plat de la veritat indefugible. Que surtin de les seves cases els casats i els que encara són per casar, que vinguin i sentin això que us he de dir. Crideu a les tietes conques i els oncles de barba eixuta. Crideu les vídues que encara ploren i els mestres d’escola. Crideu els funcionaris i les funcionàries que hagin plegat d’esmorzar i els seus parents del sud. Feu venir l’adroguer, la peixatera, el farmacèutic, la mainadera de pitram generós i la partera de mans fortes. Feu venir el soldat, que no es tregui l’uniforme —sobretot—. Feu venir l’alcalde i totes les regidores, el pagès i l’equip d’hoquei sencer. Feu-los venir tots. Que no hagin de dir entre ells: «On és el meu poble?». L’esquena ampla del geganter i el sentit del ritme de les qui toquen la gralla i el timbal. Les perruqueres, els bidells, els homeòpates i l’ensinistrador de gossos. Les portes del meu regne són obertes per a tothom. Són obertes per als de casa i per als de fora, i tant és la vostra classe social o el vostre poder adquisitiu perquè no us demanaré altra cosa que un cos net i pur, ben pur i ben net, disposat a rebre i a donar. Feu renéixer un esperit ferm i jo no us llençaré de la meva presència, ans al contrari, no faré altra cosa que tornar-vos el goig de la vostra salvació. Passeu i preneu seient. Això sí, cal que sigueu majors d’edat perquè això que us he de dir va de menjar i beure i —sobretot— de posar i treure.


 

AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR

 

 

Com la fruita dolcíssima d'un estiu que ja no ens serà permès oblidar, has triat avui per omplir-nos de mel els records. Més enllà d'una pell tot just estrenada, no podem saber encara com ets i tanmateix et voldríem endevinar de seguida, retenir el perfum dels nostres desitjos en aquest nom teu que parla de somnis polars. Inventarem vides possibles només de sentir-te la veu i esperarem amatents cada gest quotidià per bastir rituals nous que seguirem enfervorits. Vols que et digui una cosa? Com que conec els teus pares, sé que has estat de sort. Tremolo d'emoció i no me'n penso estar. És en dies com avui quan sé que sóc viu!

 

 

 

 

 

POSTAL # 24

Sento riure la canalla i amb això en tinc prou. He acceptat la proposta perquè potser és l'hora que comenci una vida en present. Es pot viure sempre un univers pretèrit? Se'n pot sobreviure? Fa dies que penso en escriure't. De debò, vull dir. Ja m'entens. Afegir un remetent i convidar-te a venir a veure el salt ara que ja no és glaçat. M'han deixat una casa de pedra que, pel que sembla, les ha vistes de tots colors. Potser és per això que la fusta no sap parar de grinyolar. Us avindríeu, la casa i tu. Al matí no hi ha qui la faci llevar i, al vespre, sempre és la darrera a aclucar l'ull. Al migdia resplendeix i no hi ha racó que s'escapi de la seva llum neta. He après a fer pa i m'agrada perfumar els diumenges i anar llescant les hores. Sovint apareixen tres o quatre marrecs a pidolar música i berenar. Seiem a la cuina i escolto com escriuen el pas pigallat de la infantesa a la primera joventut. Famolenc de vida, tens tota la raó.

 

 

 

DE FUSTA MASSISSA

                                                                                en la fotografia, detall d'una peça d'Ester Ferrando

Res ja no és per a sempre. Oblideu els mobles de fusta massissa que grinyolaven durant les nits els seus dies de glòria però es mantenien ferms i útils pels segles dels segles i reteniu tots aquests noms tan relluents i mancats de tota vocal. Llegiu cada article sobre l’obsolescència programada i conformeu-vos a ser fills d’una època estranya i perversa que és capaç de caducar mentre sou al llit, reposant tranquil·lament. Ara que sabeu que viureu més anys que els vostres pares i molts més anys que els pares dels vostres pares, prepareu-vos per organitzar què fareu d’aquesta vida tan llarga si la bossa és buida. Perquè els diners que havíeu amagat sota el coixí de grans corporacions financeres podrien esvair-se demà mateix, potser aquesta tarda i tot. Si gasteu, envellireu pobres. Si estalvieu, envellireu pobres. No hi ha futur, deien uns joves anglesos absolutament irats que avui passegen sense dents les seves agulles imperdibles que fa massa temps van veure rovellar. Però sí que hi havia futur. Una mena inquietant i recargolada de futur. El contrari d’estalviar és consumir? No recordo quan vaig fer-me’n soci però reconec que hi pertanyo com tots els altres. El meu consum afavoreix el consum del veí que afavoreix el consum del veí del costat que afavoreix el meu consum. Si vols escapar-te’n, caldrà que sàpigues que van desforestar la part del planeta plena de locus amoenus on residien tots els poetes. De debò, ni ho somiïs. Acostuma’t a plorar pel nou giny tecnològic que ja no et podràs permetre. Fins i tot els funcionaris saben que res ja no és per sempre.

FINALS

Després d’uns quants funerals, tots semblen iguals. La mateixa cançó, la mateixa olor, les mateixes cares. Una mitjana semblant de llàgrimes vessades i llàgrimes per vessar. Pells que passen el condol d’una mà a una altra. Tos impertinent i criatures d’edat incerta que evidencien greument les lleis de la natura. Caldria reescriure’n el guió de dalt a baix. Has enterrat vint-i-tres parents més o menys propers, quinze amics, dues dones, un gos i tres ordinadors —dos de portàtils i un de sobretaula— en els darrers deu anys. Convindria que hi paressis esment. No tant per l’edat gens a menystenir que arrossegues com pel vestit de ratlla diplomàtica que t’entossudeixes a dur. El folre és ple de monedes petites i de papers de xiclet d’eucaliptus. El tall vergonyosament antic foragita els botons que un fil deslluït prova de retenir. Hauràs de reconèixer que el canvi de prior va rejovenir l’esperit dels darrers comiats. Potser una inflexió en la veu capaç de convertir en noves les velles lectures. O potser només el color impecable de la sotana. Així i tot, a mi em passa el mateix, sempre has preferit les cerimònies laiques, tan netes i poc sospitoses. No t’ho prenguis a la valenta, però com és que encara ets viu? Perquè, deixa que recapituli, si mal no recordo podríem parlar de tabaquisme, egotisme, alcoholisme degeneratiu, càncer, quimioteràpia, radioteràpia, segon càncer, nivells intolerables de colesterol i mala llet, alopècia, bronquitis, aluminosi, guerra civil, monarquia parlamentària, altra volta càncer, una col·lecció inesgotable de discos de rock progressiu, tres novel·les i mitja de realisme màgic, halitosi, peus plans i mala memòria selectiva. Com és que encara ets viu? Com has sobreviscut? El darrer cop que vas mirar el futbol encara jugaven en blanc i negre. No escoltes la ràdio. Odies les nebodes. Odies els marits de les nebodes i els fills de les nebodes. No penses gastar ni un cèntim per fer arreglar la caldera que saps que escampa el seu verí tot al llarg d’un corredor que va perdre l’ultima bombeta gairebé al mateix dia que es va perdre Cuba. Toques sense ganes el cul de la minyona que ja no vol venir a fregar els pixats que tu escampes per les parets del quarto de bany. Escups del balcó estant a les criatures que juguen a pilota per baix i fas trampes si mai algun amic et ve a fer companyia i l’enredes a disputar una partida de dominó. Tres cullerades de cafè a cada sucre i un raig de conyac. Quan encara treballaves feies plorar secretàries i becaris, enganyaves i traïes els companys, pagaves tard i malament i no se’t va acudir mai de la vida felicitar ningú, ni tan sols per Nadal. Perquè mira que arribes a ser mala persona! Suposo que aquesta condició et va posar en safata un càrrec al partit que no vas deixar fins que te’n van fer fora a empentes i puntades. Això sí, després de votar a favor i en contra d’idees exactament iguals en funció dels rèdits que en podies treure. D’afavorir lleis injustes partint de noms i cognoms. De comprar i vendre a curt termini compromisos aliens. Qui et coneix sap que no ets de fiar. Que no has tornat ni un sol dels llibres o discos que t’han deixat i no has deixat ni un sol dels teus llibres o discos a ningú. Que malparles dels veïns i has oblidat qualsevol familiar amb un nivell de renda per sota del teu. No recicles, llences els paquets buits de tabac per terra i les burilles enceses dels cigarrets per la finestra, sobretot quan travesses carreteres de muntanya. Te’n fots de la gent de poble, la gent de barriada, els immigrants, els petits i els grans. T’has dedicat en cos i ànima a magnificar cada petit defecte físic dels que t’envoltaven: el plec d’una orella, el borrissol d’un clatell, un nas espigat o la mirada perduda d’un ull furtiu, et serveix qualsevol cosa. T’has fotut de les dones dels altres i de les teves. T’has fotut dels marits d’aquelles mateixes dones amb qui t’enllitaves de seguida que te’n donaven l’ocasió. Has estafat, malversat, abusat. Has espiat, copiat, robat. Has violat tantes normes com has pogut. Has conduït borratxo, drogat, parlant per telèfon, cardant i fent curses de nit amb els llums apagats. I doncs, què t’ha passat, avui? No t’hauries d’haver aturat a veure si el gos era mort. És ben bé una llàstima. D’on l’has tret aquest moment de debilitat? És clar que era mort. Quants gossos has atropellat abans que aquest? Quina falta et feia aturar-te, acaronar-li el llom amorosit i enretirar-lo de la via? Veus aquella llum al final del túnel? Deixa’t estar de metàfores! Són els fars del camió carregat de sofre que t’atropellarà d’aquí a cinc segons. Ets ben meu. Quatre. Ja veuràs com ens avindrem. Tres. Dos...


 

PUTA CRISI

El que és segur és que el gos no l'he mort jo. Ni tan sols sabia que teníem un gos. He arribat i no hi havia ningú a casa. M'he assegut al sofà amb els llums encara tancats, he encès el televisor per fer alguna cosa, però he canviat de canal tantes vegades que he decidit deixar-ho córrer. Ha estat quan he anat a la cuina a picar alguna cosa, que l'he vist. Encara em bat el cor ara del bot que he fotut. Gairebé el trepitjo. Una bestioleta peluda, no més gran d'un parell de pams, que feia guàrdia davant de les llumetes del rentaplats. Faltaven cinquanta minuts perquè s'acabés el programa llarg. He trucat l'Olga però no m'ha agafat el telèfon i aleshores m'he adonat que no es movia. He hagut de fregar-me els ulls per assegurar-me que no havia començat a al·lucinar.

—He dit que no. I no penso repetir-ho.

—Papa, si us plau.

—Sí, papa, si us plau.

—Olga, els ho pots tornar a explicar, per què no podem tenir animals en aquesta casa?

—Això és cosa teva, ja ho saps.

—Tresor, dóna'm suport encara que sigui per un cop. Ja els ho explicat milions de vegades.

—Al jardí, papa. No entrarà a casa ni que nevi.

—Sí papa, ni que nevi, t'ho prometem solemnement.

—Collons Olga, no fotis, tu no.

—Si us plau si us plau si us plau

—He dit que no i prou. Què fem per sopar?

He perdut completament la gana. Tinc una bèstia morta a la cuina de casa i la família desapareguda. No contesten al mòbil i no he trobat una trista nota. Si poso música, canviarà alguna cosa? Podrien fer-hi res uns quants violins al servei de Tartini? És que no hi ha res que funcioni en aquesta casa? On són els maleïts comandaments? Si l'hagués mort jo me'n recordaria, oi? Deu haver menjat alguna cosa dolenta. Ho vaig dir que no li donessin qualsevol cosa, que no menjava de tot. Potser l'aigua ja deu ser calenta. Hi ha dies que oblido que la banyera s'ha convertit en un pecat contra natura. Sort que hi he pensat. Gairebé sobreïx. Hòstia puta, quina escaldada!

—Bruc

—Quin Bruc?

—El gos, papa.

—Sí papa, el gos.

—Es dirà Duna.

—Tu calla.

—Calla tu, burro.

—Calleu tots dos, no sento el futbol.

—Papa, fa estona que s'ha acabat.

—Sí papa, el futbol s'ha acabat fa estona.

—Tresor, has apagat la ràdio perquè s'havia acabat.

—Olga, vols dir que no me n'he adonat?

—Es dirà Duna.

—Papa, oi que es dirà Duna com el teu gosset?

—La Duna era el gosset de la mama, no del papa, burro.

—Papa, m'ha tornat a dir burro. Oi que el Bruc era el teu gosset i no el de la mama.

—Nois, prou, el papa no té ganes de parlar del seu gosset.

Feia una eternitat que no passava tanta estona en remull. D'on surt aquesta sang? No l'he tocat per a res el gos, oi? Realment em calia una estona per a mi sol. Estic fins al capdamunt de la crisi dels nassos que tothom pensa que pot fer servir d'excusa per a tot. Vuit hores seguides reunit amb el comitè. I què n'hem tret? Ni cent hores en aquell forat servirien per a res que no sigui passar l'estona. D'on no n'hi ha no en pot rajar. I això serveix tant per la fàbrica com pel coi de representants. Qui pot haver votat aquests inútils sinó una altra colla d'inútils encara més gran.

—Algú em pot dir on és la mama?

—Ha sortit a baixar la brossa.

—Ara?

—I a treure el Bruc.

—Segur que només volia fumar, papa.

—Calla, burro, no veus que el papa no ho sap!

—Deixa'm. Burro tu, com vols que no ho sàpiga?

—Què és el que no sé?

—Res, papa, aquest que és burro i ja està.

—Per què no contesta el mòbil mai, aquesta dona?

—Papa, quan treu la Duna, no el pren mai el mòbil.

—Només pren el tabac i una bossa de plàstic.

—Per la caca, papa.

—Us ha dit si havia pensat res per sopar?

—Patates fregides, papa.

—Sí, papa. Patates fregides i macarrons amb molta tomaca.

—Fes el favor de contestar, puta!

El gos ja no hi és. El rentaplats fa pampallugues per avisar que el proper cop haurem de recordar-nos de l'abrillantador. Obro la porta i una bafarada de vapor m'entela les ulleres. On deu parar el gos? Les llums de tota la casa són obertes però tot continua igual de buit que fa una estona. Ni rastre dels nens o de l'Olga. Valdrà més que em prengui alguna cosa, sento el cap a punt d'explotar. Tall, no. El congelador és massa ple. Poso aigua a bullir i després hi penso. Potser encara queda bròquil. Demà no aniré al despatx. No em trauré el pijama fins dilluns.

—T'agrada, papa?

—L'han triat ells, tresor.

—És genial, de debò.

—Mama, quan traurem el pastís?

—Mira que ets burro. No t'aguantes ni un pet.

—Jo què sabia, burro.

—Vinga, qui comença a cantar?

—Et vaig dir que no volia gossos en aquesta casa.

—Però, pare, és el meu aniversari.

—El cuidarem nosaltres, t'ho prometo.

—Si aquest animal fot les potes a la saleta l'envio a l'altre barri d'una puntada de peu. Esteu avisats. Tu i ta mare.

—No entrarà, pare. Us prometo que el Bruc no entrarà mai, a la saleta.

—Quina merda de nom és aquest?

—Vol que li digui d'una altra manera, pare?

—Papa, la meva postal és millor oi?

—Papa, és millor la meva, veus, burro?

—Ja li pots dir com et doni la gana. Per mi com si li dius tros de merda.

—Papa, que no bufes les espelmes?

—On heu amagat el gos?

—Tresor, quin gos?

—Mare, on és el Bruc?

—Papa, el nostre gos es diu Duna.

—Es diu Bruc, imbècil, com el gos del papa, oi que sí, papa?

—Pare, on és el gos?

—Moltes felicitats moltes felicitats et desitgem nosal

On es deu haver fotut aquesta dona? Són quarts de dotze. Els nenes haurien de ser al llit. Collons, Olga, contesta, t'ho demano. No em facis cridar i contesta. Necessito que em diguis que no l'he mort jo, el gos. Ho necessito. He fet bròquil per a tots. Ja veuràs com sí que els agrada als nens. Fes-me cas. Truca, digues alguna cosa. Ja ho sé que fumes. No passa res. Jo també bec massa i tu no dius res, oi? No et faré mal. No he fet mai mal a ningú, jo. Oi que no, Duna? Per què no els ho dius tu? No em miris amb aquests ulls, gos inútil. Vols que et posi en fred a tu també? Puta crisi.

POSTAL #23

 

 

La setmana passada vam enllestir la feina a l'escola. Me n'hagués anat però em van demanar que em quedés per la festa. N'han preparat una de grossa per a quan acabin de pintar. Els nens vénen a l'hostal per aprendre música, no t'enganyo. Tenen un mestre amb un peu a l'altre barri que fa una eternitat que els ignora i les cordes del meu violí els ha fet creure què sé jo. No et pensis, m'hi entenc. De vegades quan són fora se m'escapa una tristor que em faig passar tot sol. En sóc un expert. Després del dolor, un petit esclat ocasional de tristor resulta ben poca cosa. On és que he de signar? Ara m'adono que no sé res de tu. Potser tu has anat de la tristor puntual al dolor insuportable. Just a l'inrevés.


 

TAKE ME SOMEWHERE

 

Els dies ja no vindran a esperar

que tu els vulguis, tan joves i tan nous.

Encara et veig, assegut a l'andana,

com passen els combois l'un rere l'altre

rere l'un rere l'altre.

Escolta aquesta música. La sents?

No deixis que prengui les hores

vies enllà, potser aquest cop

no sabrem trobar les llums del carrer.

 

 

 



LA FORÇA D'UNA MÀ PETITA

Sempre agafava la línia vermella per anar a la fàbrica. Sense fer soroll, entrava a veure com els nens dormien, cada dia més grans, cada dia menys meus. Aleshores corria escales avall, carrer avall fins a la boca del metro que tot just havia començat a espantar-se els badalls. Em rebia amb el perfum dels productes de neteja i jo li agraïa l'esforç. El comboi era allà, sempre a punt. Abans que engeguéssim, distreia la son amb la publicitat de les pel·lícules que mai no tindria temps d'anar a veure. Fins al Clot un degoteig de companys que se m'afegien. De vegades ens respectàvem el silenci i d'altres, en canvi, encetàvem discussions impròpies de l'hora que vèiem escolar quan ja érem a lloc. I s'obrien les portes i tot tornava a començar amb aquell xiulet insistent. Ens deixàvem arrossegar per les escales mecàniques fins la llum d'un dia nou que sempre ens sorprenia i enredàvem la mandra per caminar fins a la nau que ja ens esperava amb el seu enrenou atrafegat. Llavors, mil hores exactament iguals les unes de les altres que omplíem amb una feina que semblava que no se'ns esgotaria mai. Però un dia ens van cridar tots. No havia sentit mai parlar d'expedients de regulació. N'hi havia que ploraven. Ja no vam enraonar d'altra cosa fins el dia que van tancar del tot. Avui he tornat a agafar el metro. Hem quedat uns quants. Parlen d'engegar una cooperativa. Com que els nens fan festa han volgut acompanyar-me. El petit seu a la falda i el gran, al costat, m'agafa la mà tan fort que sé que tot anirà bé.

 

POSTAL #22

Les nevades van ensorrar el sostre de l'escola del poble. He començat a donar-los un cop de mà. Quina altra cosa meva els podria ser útil sinó aquestes mans grosses i l'espatlla ampla? Encara fa fred però suem de valent. Uns quants ens quedem a dinar junts, al pati. De vegades ens enredem en partits de futbol que només s'acaben quan algú hi posa una mica de seny. Després continuem treballant fins que l'alcalde ens fa fora i ens obliga a tornar a casa. Quina casa. La meva habitació a l'hostal té un balcó a punt de caure. Hi surto a fumar i veig passar mil cops un gat. O potser són dos de diferents. Sento com toquen les campanes un quart rere l'altre sense moure'm del mateix lloc. M'arriba el soroll de l'aigua que festeja el pont dues cantonades més enllà. És glaçada, ni les pedres no gosen quedar-se aturades. Seuen totes davant d'un cafè amb llet que bull enjogassada al got de vidre. No hi busquis la metàfora. Els gots de vidre són tan literals com la llet que bull. Ahir em vaig escaldar els llavis i encara riuen ara. Han sentit a dir que toco el violí i els agrada fotre's de mi.

LA MEVA PELL

 

Acabava de sortir a coberta quan va començar a ploure. De seguida ens vam quedar tots dos sols, l'un a fregar de l'altre. No me'n sabia avenir, que fóssim allà després de tot. Tremolava sencera i no em sortien les paraules que haguessin calgut, ara que el silenci m'hi empenyia. No en sabíem prou de destriar la nit i l'aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot a l'una o l'altra. I tanmateix, havia de ser jo qui s'aboqués a la barana i buidés les cendres del que havia estat la seva pell tan salada. La meva pell.

 



NO SÓN COSES DE RIURE

 

No són coses de riure, no. Va caure de dalt de tot. Encara no s'entén com no es va trencar sencera, pobra Quitèria. Ara, que ja li havíem dit totes que no s'enfilés, que cauria. Però ella és tossuda com una mula. Les cortines, les cortines. Tota ella, de fet, ve a ser com una mula, oi? Perquè no em dirà que ha vist orelles més grans que les de la Quitèria. Es veu que eren de son avi Robert, les orelles. Les orelles i els maldecaps, només ha heretat. Perquè es veu que son avi era un cul de mal seient i va empantanegar tota la família. Se'n recorda de la botiga de tints del carrer de la presó? Sí home que se n'ha de recordar, no és pas tan jove, vostè. Rere la sagristia, que encabat s'hi va posar un que apairava bicicletes, que era fill de l'Antoniu dels draps. Sí, fill meu, que es feia portar tints de tot el món. En fi. Disbarats. Faci'm cas. I no es pensi, la Quitèria era de la mateixa corda, ella i el pare d'ella igual que aquest avi Robert. I sa mare, en canvi, una santa. Sort d'ella! Sort d'ella i que l'home es va morir que la criatura encara era fadrina. Com diu? I ara, ni un duro no tenien, com vol que posessin una botiga? No ho era d'en Robert allò dels tints. No sé perquè li deia, m'ha ben fugit. Deixi-ho anar. Se n'ha de recordar. Per força. Maco perquè sí. Tot de marbre i fusta estrangera. Categoria. Escolti'm, cues de pansa, ja li diré. El cas és que ella és orelluda i grossa com una mula. Perquè és grossa grossa, no em digui. Ella vinga jurar i perjurar que no menja res, que si reté líquids. Ja et fotran, ai perdoni. No sé pas. Però fixi's vostè que no és cap casual que sempre tingui melindros a punt. I magdalenes. I galetes de Camprodon. Sap quines vull dir? Aquelles del pont de pedra. Jo sóc molt de l'ametllada. El meu Cinto, al cel sia, no les podia sofrir i jo, escolti'm, encantada, ja m'entén. No era gens del dolç, el meu Cinto. Jo sí, veu, i no me n'amago. Al capdavall, de tots els pecadors, em fa l'efecte que nostrusenyor no hi posarà pegues perquè els llépols entrem al cel. No troba? Miri que si s'hi posa de cul, vostè no entra ni a tiros perquè aquesta panxa que gasta no es fa a base de pollastret a la planxa, no senyor. Es veu que no s'ha trencat res. Clar, a veure qui és el pinxo que li troba l'os sota tot aquest munt de carn botida. L'Emília sempre ho diu que sort que la Quitèria sap cosir. Cada any s'havia d'eixamplar les faldilles. Un pam per any, si fa no fa, diu la Leonor que li havia confessat. I no m'estranyaria que fos veritat si no fos que aquella també és del ram de la rajola. no ve mai d'un pam, ja m'entén. Que no sigui per això que ella i el Ricardu siguin tan feliços. Ara no em prengui pel que no sóc, però més rucs que fets a encàrrec. No li sabria dir quin dels dos més. Tot el sant dia junts. I ja està bé que s'estimin, home, però tant? Com els deien al cosidor? Els Imediu, per allò del pegament. La Quitèria i la Leonor sempre s'enganxen per això. Clar, com que la pobra és soltera, es coneix que li fa ràbia. A mi ni em fa ràbia ni me'n deixa de fer. Viva como quiera. No es deia així aquella pel·lícula? La va trobar el xicot de color que viu al primer. És clar que és negre. Tot s'ha de dir! Més negre que el. Ai, no em faci dir el que no vull dir. No ho escampi, però es veu que es dedica a això del tot bamba. Però és bona persona. Quan baixa la brossa sempre em saluda perquè jo en aquella hora casualment surto al balcó per veure si el gat de la Gertrudis s'ha tornat a escapar. Cada nit, escolti'm, cada nit. I vinga miolar, que no sap fer altra cosa aquest animal. Doncs es veu que el negritu se la va trobar i va trucar l'ambulància. Ja la van prendre morta cap a l'hospital, ja hi pot pujar de peus. I les cortines, per penjar.

 

 

LÍNIES

 

—No és ben bé que et defugi.

—Potser no, però em defuges.

—Em fa mal l'evidència.

—Quina evidència?

—Mai no hem parlat clar.

—Mai no hem parlat de cap manera, de fet.

—Així i tot, és prou evident, no trobes?

—Què trobes, tan evident?

—Que no cal parlar. Que està tot dit d'entrada.

—És possible.

—Vols dir que

—Vull dir que és possible.

—Som on som. No crec que puguem ser en una altra banda.

—Som on volem ser.

—Potser tu, ets on vols ser.

—Tu, ets on vols ser.

—Per què ho dius, això?

—Pensa-hi.

—No cal que hi pensi gaire, on voldria ser.

—T'atropelles amb les paraules. Les fas servir per dir allò que voldries però te les empasses tan ràpid que es perden gola avall.

—Voldries?

—Jo no vull res. I encara que volgués res no t'ho diria. Però no, no vull res.

—Aleshores tu?

—Aleshores jo, res. El desig es pot reservar eternament.

—Potser es panseix.

—O potser floreix a l'armari i omple de perfum la casa.

—Parles de desig...

—No parlo de desig. He dit que no vull res.

—Però has dit desig. Ho has dit. Bé deus voler alguna cosa, tu?

—Jo no treballo amb les paraules.

—Ni jo tampoc.

—Qui diu desig pot dir qualsevol altra cosa, del tot diferent.

—Per exemple?

—No ho sé. Mira, tant és.

—Per a mi és important.

—Tu tens l'armari ple de desitjos.

—I la casa put a florit.

—M'utilitzes.

—Aquesta sí que és bona. És evident que ets tu que m'utilitzes.

—Jo? Per a què, si es pot saber?

—Et distreus. Quan et convé, et distreus i prou.

—És clar, i tu no. Com si jo no fos la teva distracció. Passen setmanes senceres que no sé res de tu i llavors, tot de cop, sembla qui sap què.

—Compto les hores.

—I una merda! Escolta, saps què? és igual, de veritat que és igual. No t'estic demanant res, al contrari.

—Tens raó. Després de tots aquests anys, no m'has demanat mai res.

—Naturalment que no. Et vas inventar una porta i em vas posar a mi darrere.

—De quina porta parles?

—No goses entrar ni goses sortir.

—Però, digues, sóc dins o sóc fora?

—Deixa-ho córrer.

—Digues.

—És només una façana. La porta d'una façana sense edifici. Res més.

—I per què no passes?

—Tant és si jo passo com si no. Ets tu, que no penses moure't. Sóc el personatge que t'has inventat. Una mena d'excusa per divagar.

—Així, vols que t'esborri, doncs?

—Ara ja m'has escrit. Dóna'm línies. Dóna'm línies d'una puta vegada.

 



POSTAL #21

Encara no he tingut esma de menar el violí cap al moviment adequat. Sé que m'espera i més d'un cop, quan l'he pres, he sentit el baladreig de la fusta davant el meu posat estantís. És a punt, tan afinat que diries que sents les cordes només d'apropar-t'hi. En canvi jo no. No del cert. He fet la meitat d'un camí però la lluna continua essent la falç amenaçant, una finestra incòmoda. Passo massa nits en vetlla i aleshores m'adormo per les places i terrasses. Sortosament, els coloms han après a reconèixer el meu rebuig. He comprat una llibreta. Em sembla que a partir d'ara hi escriuré totes aquestes postals que tu no has rebut, que no hauràs de rebre. Potser a l'hora de la veritat no gosaré sinó dir mentides i tu no sabràs si he fet servir les paraules per amagar els silencis o bé els silencis per engavanyar les paraules. Fet i fet, som la mateixa sorra gruixuda, no trobes?

 

 



L'HOSTE (TALLER,fora categories*)

 

Va arribar aquella nit i es va instal·lar al pis de dalt. Era com si l'habitació l'esperés sempre allà mateix, a punt per a quan convingués. El paper de la paret entretenint la taca d'humitat al costat del balcó, l'esquerda a l'esquerre de la pica, la mesura d'un grinyol que reposa al llit. Res no s'havia mogut o, si de cas, tot era exactament com sempre. Va pagar per avançat i no va tornar a sortir fins l'endemà a l'hora de dinar. Tampoc ningú no esperava que ho fes. Les ratlles de l'americana, el mocadoret de coll, els rínxols de la clenxa. N'hi havia prou de reconèixer tres o quatre detalls. I encara.

 

     Hi ha qui diu que van sentir-lo plorar. I tanmateix no és segur que es tractés d'ell. Aquí plora tothom, abans o després. Podria haver estat qualsevol. Podria ni tan sols haver estat. Menjava quan tocava, saludava tan cordialment com se li coneix i entrava i sortia quotidianament, sense complaure ni desplaure ningú. Si se'm va dirigir, no recordo haver-hi advertit ni més ni menys. És ara, quan se'm permet analitzar-ho, que em descobreixo explicant més enllà del que realment vaig testimoniar aleshores. Se'n murmurava, no me n'amago, però quan és que no he sentit murmurar assegut allà on fa tant que sóc?

 

     En coneixíem la història. O això pensàvem. A mi me l'havien explicada el dia que vaig entrar a treballar. Passejàvem per les instal·lacions, saludàvem clients, repassàvem les normes i els usos que jo havia de saber. El company que em feia d'amfitrió s'havia aturat per ensenyar-me unes motllures del sostre que el temps s'havia encarregat de malmetre i jo vaig  repenjar-me a la porta de la seva habitació. Ell va triar el mateix instant per a sortir i em va oferir una salutació amable que jo no vaig poder defugir. No havia marxat el seu perfum que l'altre ja n'encetava una narració que em va encongir l'estómac.

 

     La porta de vidre impecable. Darrere, la plaça. L'heroi majestuós sobre el cavall a mitja passa. El quiosc, amb les seves notícies internacionals i les capsetes de tabac arrenglerades. El marbre lluent de les taules del cafè. El xiuxiueig de les converses i el murmuri del tramvia. L'ombra inquieta de les gavines. L'eterna promesa de la sal i de l'aigua. Portes endins, per a mi tots els bondies i els déuvosguards, l'olor de la tinta, les pàgines correlatives, els números de bronze, la campaneta. Per a mi el vellut polsós del seient, el roig i el daurat d'una Venècia estàtica. I les hores, totes aquestes hores.

 

     Al capdavall, les coses no són mai senzilles. De més a prop o de més lluny, totes les persones coneixem la mort. El senyor de l'habitació 13 sabia molt més, detalls poc habituals, gairebé íntims. Calia trobar els seus ulls un minut i prou per saber que no devien ser del tot mentida les enraonies que havia anat sentit. Una acumulació tràgica de pèrdues i una participació directa poc clara o encara per determinar, en el millor dels casos. Sóc conscient que la majoria dels companys professaven una por reverencial cap a aquella figura esprimatxada que entrava i sortia, amable i cordial, durant el meu servei.

 

     Dilluns passat, finalment, se'm va aturar davant sense pressa aparent. Galtes enfuses dibuixant distàncies que jo no hauré de travessar. Sense embuts, va començar a parlar com si fóssim coneguts de sempre, família i tot. Rotund, no pas sec, diria que em va interrogar amb ofici o potser vaig ser jo qui no estalvià pesantor en respondre. De fet, potser per gana, vaig sentir com se'm foradaven estómac avall preguntes sobretot insubstancials que hauria d'haver pres per innocents. De seguida en va tenir prou. Es va posar dempeus, em va mirar greument i fins i tot em va abraçar, no incòmode però sí resolt.

 

     L'endemà mateix no vaig poder anar a treballar. M'havia llevat feixuc, espès en tots els sentits. Em vaig descobrir arrossegant els peus per casa, la memòria finestres enllà. Cap dels remeis habituals no em va servir. Esporuguit, no vaig gosar cercar la meva imatge al mirall del tocador. Abans del migdia ja tornava a ser al llit. No me n'he mogut. Em sento respirar atropelladament com si l'edat no volgués correspondre. He oblidat les hores, els dies. Em crucifica el repic insolent del telèfon, un cop rere l'altre. M'ha semblat veure l'ombra d'un mocadoret de coll, unes passes conegudes.

 

     Suposo que, sense adonar-me'n, devia traspassar però em costa entendre'n l'abast exacte. Certament em sento més lleuger. Conec la plaça que abans només endevinava i no m'espera ningú. Les hores no m'amoïnen i els dies es compten tan diferent que caldria repensar-ne el nom. NO estic sol. Mentre passejo, saludo i em saluden. He après un posat formal que sembla escaure'm perfectament. El primer cop que vaig visitar els antics companys, l'habitació 13 era buida. M'esperaven. Em va sorprendre que me l'oferissin. Vaig pensar que s'havien equivocat però em vaig estalviar comentar-ne res. La taca, l'esquerda, els grinyols. Tot igual que sempre.

 

 

 

 

 

*paràgrafs sense adjectius, substantius, adverbis, verbs, pronoms, determinants, conjuncions i preposicions, respectivament.

 

TALLER (contravenint el formalisme rus)

el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar tret d'una ràbia petita que havien aconseguit deixar sota el pont. No volien parlar dels animals i per això no feien res més que parlar-ne. S'enganyaven amb l'ús de paraules diferents però, al capdavall, tot era la mateixa cosa. Un que era petit va seure i, de seguida, els altres van anar seient com si, tot d'una, s'haguessin adonat que els era permès. Un que era a la vora dels esbarzers va començar a xiular. No era ben bé una cançó, però s'hi assemblava força. Potser és per això que es van trobar taral·lejant quan els van fer tornar a posar de peu. L'últim que es va aixecar va agafar les mans del que tenia més a la vora i, sense deixar el càntic, s'anà formant una rotllana al voltant dels mateixos rocs que els havien servit per descansar. I la dansa va arribar sense avís que la precedís. Volta a la dreta, volta a l'esquerra, ara un saltiró. L'un passa per dalt, dos per baix. Se seguien d'esma els uns als altres, acompanyats encara per la cadència de la mateixa tonada. No semblava que allò s'hagués d'acabar, però va arribar una pedra d'algun racó que els va fer aturar en sec. Es resseguien les cares a la recerca de víctimes de l'impacte que, per altra banda, ningú no havia vist. Al cap d'una estona, menys llarga del que podria semblar, van deixar córrer la pedra. Un va pensar que potser ni tan sols havia estat una pedra i algú més va pensar el mateix, sobretot a causa que l'objecte en qüestió no havia aparegut per enlloc. Per l'hora que era, els va semblar que podien tornar a seure però, com que ningú no gosava, es van veure abocats a esperar que fos el mateix que la darrera vegada qui s'estrenés. Però no el van trobar. Es va iniciar un recompte que els va avorrir abans d'acabar, de tants com eren. I van acabar seient de tota manera, esperant si veien que aquell arribava de la banda del pont. Com que anaven vestits iguals i havien estat escollits justament per la seva condició de semblants, més d'un cop es podia sentir el crit d'algú que es pensava que el veia tornar. Al cap i a la fi, és comprensible. Com en podien estar segurs, fet i fet? No pas del tot. Els altres també anaven vestits idènticament i hauríeu dit que eren tots parents si és que les famílies poden ser així d'extenses. Havien decidit també seure i romandre a l'espera. Testimonis de tota l'escena, els calia saber-ne el final, com a tots. D'altra banda, eren aquí pel mateix, si és que els havien dut per a alguna cosa. Així que, ben mirat, tenien una poca pressa exactament igual si no és que tornaven els animals. És impossible saber qui va ser el primer que va treure el ganivet, però els altres ja havien arribat i no hi havia res per esmolar, tret d'una pena petita que havien aconseguit deixar sota el pont

 

 

 



POSTAL #20

En el poble on fa dies que reposo, hi ha una botiga més petita que la saleta de la llar que un dia vam compartir. Un vell desagradable i brut hi ven instruments i en repara. Hi vaig entrar per casualitat. Mandrejava buscant un lloc on seure quan vaig sentir Kernis. T'imagines? Em vaig aturar per encendre una cigarreta esperant que aquella melodia no s'aturés a causa de la meva presència. Aquell home gran bressolava el seu plor agre assegut en un balancí de vímet, gairebé aferrat a un dels altaveus que m'havien entabanat. Al final del moviment, prenia l'agulla entre els dits i estrenava de nou la peça. Al tercer cop vaig entrar. Ell em va mirar als ulls i, sense dir res, va remenar la pols de les prestatgeries fins a treure'n un violí idèntic al meu que va deixar sobre el mostrador. Buscava això, oi? em va dir.

 

 

POSTAL #19

Hi ha cançons sense lletra i d'altres, en canvi, tan presoneres dels versos que n'oblides de seguida la melodia. Els mots se t'arrapen i et cal arrossegar-los encara força estona un cop la música s'ha esvanit. M'ha passat, tampoc massa sovint —ja em coneixes, que he parlat amb algú d'una peça i he explicat amb pèls i senyals una història que no coneixia ningú altre. El final d'una tornada, la mida justa d'una frase. Tant bon punt el qui m'escoltava ha començat a riure, he entès que alguna cosa no rutllava com cal. En realitat és instrumental, m'han dit aleshores. Un cop de puny feréstec que em costa entomar. Sóc capaç de perdre'm en la poesia que no ha escrit ningú, que mai no serà escrita. T'ha passat mai? Potser més m'estimo no saber la teva resposta. "Sempre fas mal a aquells que estimes". La coneixes?

 

 

TALLER (més connectors i tota la pesca)

Al principi —i, quan dic principi, vull dir principi— vist que tot plegat estava més aquí que allà potser perquè fins aleshores encara no s’hi havia posat, Déu creà el cel i la terra. En tant que no ha transcendit, no es pot saber què fou abans i què fou després però sí que podem afirmar —repeteixo— que, al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra (naturalment) era caòtica —més metafòricament que científica per bé que, ben mirat, tot i tot. Caòtica i desolada (tu diràs). Les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu (que dius: poca feina) batia les ales sobre l’aigua. De fet, per aquella època, quina altra cosa volies que fes el pobre?

     Aleshores Déu, no trobant l’interruptor per enlloc, digué: “que hi hagi llum” i hi hagué llum. Tot seguit, ja que va veure que la llum era bona, la separà de les tenebres (que massa bones tampoc no eren). Anomenà la llum Dia i les tenebres Nit. Totalment d'acord, els podria haver anomenat pet i llufa —per posar un exemple— però gràcies al fet que l’altíssim era poc donat a l’escatologia i, en canvi, molt devot de Cole Porter, va preferir batejar-los (mai millor dit) Nit i Dia. A causa d’això, hi hagué un vespre i un matí i fou el primer. Tot i que els despertadors no van arribar fins molt més tard, la primera pedra del desastre ja sabem qui la va posar, ja m'enteneu.

     Un cop s’havia pres el cafè, havia llegit la premsa i abans i tot d’afaitar-se,  Déu va treure el cap per dir: “que hi hagi firmament entremig de les aigües per separar les unes de les altres”. I fou així. Déu va fer el firmament on a partir d’aleshores s’hauria d’hostatjar i aprofità l’avinentesa fent-lo escaient per separar l’aigua de sota de la de dalt. Tot seguit, considerant que li havia quedat maquet, Déu anomenà al firmament Cel, que és un nom que sempre li havia fet el pes quan pensava en firmaments nous de trinca. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia segon. Que seria dimarts posant que hagués començat la setmana per dilluns com fa tot Déu.

     I aquell dia a Déu li abellí unes torrades amb mantega d’Andorra però, vist que només hi havia aigües i cel, va haver de dir: “que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent”. I, no cal dir-ho, així fou. Déu anomenà al continent Terra i a les aigües reunides Mar. S’ho va mirar. Acte seguit, sospirà i va veure que estava bé. Però de torrades i mantega, res de res. Hi pensà una estona, allà mateix, i digué: “que la terra produeixi vegetació, herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena i tal i tal i tal i torrades i mantega”. I la Terra, que tot just aterrava a la Creació, emprenyada com una mona se’n va anar a Comissions a consultar si era legal allò de fer-la pencar a ella que havia acabat d’arribar com aquell qui diu i els d’allà li van mostrar un llibre gran i gros que feia les funcions de conveni col·lectiu i al qual es referien en argot com a bíblia i es va haver de fer com Déu mana. Això és, per collons. La Terra produí vegetació i herba i tota la pesca i Déu veié que estava bé (només faltaria) i hi hagué un vespre i un matí i fou el tercer, qui diu tercer —ja et dic— diu dimecres.

     I malgrat que Ell ja es va encarregar de fer constar una altra cosa a les Sagrades Escriptures, fou aleshores (i no al setè dia tal i com consta) que el Senyor es va agafar un descans. Al cap i a la fi, encara no havia creat les veïnes ni els companys de feina, crítics literaris ni mossos d’esquadra. Vull dir que, fet i fotut, qui li retrauria? Ulls que no veuen, cor que no dol. Es va estirar llarg com era i amb un somriure burleta es va dir “demà serà un altre dia... si Déu vol”.

AL CAPDAVALL SEMPRE

 

—No ho hauries dit mai, això, abans.

—Abans, quan?

—Abans.

—I què et fa pensar que abans no ho hauria dit i ara, en canvi, sí?

—Ho has dit, oi?

—Sí, és clar.

—I abans no ho havies dit mai, oi?

—No, no exactament.

—Doncs ja ho tens.

—Però potser és que és nou.

—T’ho sembla a tu, que sigui res nou?

—No havies tingut mai l’edat que tens ara.

—En això tens raó. Però no veig què hi té a veure.

—No ets cap criatura.

—Sentint-te, ningú ho diria.

—Quant temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Sempre m’ho havia semblat, de debò. Vull dir, no com ara. Però al capdavall sempre.

—Ah sí?

—Sí. No ho sé.

—Doncs ja em diràs perquè.

—Aquestes coses es noten, saps?

—Clar. El to de la pell, el to de la veu.

—Ves a la merda.

—No, de veritat que m’agradaria saber què és això que tant es nota. Em sembla increïble.

—No és res concret.

—...

—Vull dir, ho sabia. Després de tot aquest temps plegats, tan estrany ho trobes? No creus que et conec prou?

—És curiós que, en canvi, les coses més evidents no les hagis entès mai.

—Ja comencem.

—No he començat res, jo.

—Aleshores, em pots explicar com hem arribat fins aquí?

—Fins aquí on, exactament?

—Mira al teu voltant. Fins aquí.

—Vols que et digui que veig quan miro al meu voltant?

—Valdrà més que no. Valdrà més continuar pensant que vèiem el mateix. Si més no fins avui.

—Jo al·lucino. De debò continues pensant que hem estat veient el mateix? Parles seriosament?

—Collons, no ploris ara. Ara no et fotis a plorar.

—...

—Fes el favor d’aixecar el cap i ser honesta amb el que veus. Fet i fet, potser sí que veiem la mateixa merda. Només que no té res a veure amb allò que suposa que hauríem de veure.

—Quina merda.

—Quina puta merda.

—...

—Quan temps fa?

—Quant temps fa, què?

—Hòstia puta.

—Què?

—Clar, ara ho entenc tot.

—Què entens?

—Tot, absolutament tot. Ets patètica.

—Preferiria que no entréssim en el joc de

—No ho sap, oi?

—Com?

—No en té ni idea, oi?

—No sé de què parles.

—I tant que saps de què parlo.

—Et juro que fa estona que m’he perdut, no entenc res.

—Quina novetat!

—Tornaré després, si ho prefereixes.

—És clar que tornaràs.

—Millor parlem aleshores, no trobes?

—De fet, no cal parlar de res. Ja està tot dit, no et sembla?

—Vols dir?

—Jo ho tinc claríssim. Potser més que tu i tot.

—Deixem-ho, vols?

—Sí, sí. Punt i final.

—...

—Necessites parlar-ne, oi? És això.

—...

—Pobra. Quant temps fa que estàs corcada per dins?

—Vinga. Torno després de la reunió.

—Què faràs ara?

—Porto pa?

—Diria que en queda prou.

—...

—Sí. Ja farem.

—Doncs fins ara.

—Adéu.