DE VIATGE

-Feia dies que no el vèiem.

-Té tota la raó.

-Que estava malalt?

-I ara!

-Que eren fora, doncs?

-Fora? On vol que anem, nosaltres? L'últim cop que vam anar de viatge, el Sisquet encara era viu.

-Nosaltres ara tornem de Noruega.

-Ja veu.

-Els fiords ja els havíem vist al noranta-set. Però del país, com aquell qui diu, res.

-Jo anava a buscar el pa.

-El meu home volia anar a l'Índia però no fa ni dos anys que vam ser al Vietnam, ja m'entén.

-L'entenc, oi tant que l'entenc.

-El menjar, escolti' m, boníssim. És clar que als hotels que anem nosaltres sempre és tot bo. No sé si m'explico.

-L'Amèlia ha fet bleda. Patata i bleda.

-Pensi que no he menjat enlloc com a Singapur, s'ho pot creure?

-Ho crec, ho crec.

-El meu home, en canvi, s'estima més una mena d'estofat que ens van donar a Istambul.

-Mira.

-Jo ja li dic, tret d'Ushuaia, com a Singapur, enlloc.

-Clar.

-La seva dona, bé?

-Ja hi pot pujar de peus. No conec ningú fort com l'Amèlia. Tres càncers, el sucre, i dues operacions de cadera. I, cregui'm, no provarà verdura com la d'ella.

-...

-A la Contxinxina, potser.

-Doni-li records.

-De part seva.

LES LOUPS DANS LA BERGERIE

Havien compartit pis tres anys, dos mesos i cinc dies. Un dijous, la Irene havia tornat tard d’un sopar acompanyada d’en Marc i s’havien tancat a l’habitació. En Roger havia fet veure que estudiava però, després d’una estona en blanc, va agafar les claus del cotxe i va conduir fins a casa dels seus pares. Dues hores i mitja escoltant Alain Goraguer i la seva orquestra tocant la mateixa cançó. Els fars del cotxe feien plorar la nit. Aquest era el pal. El poble a les fosques, la platja engrescada, el bar tancat. Una cigarreta sola. I mullada.

La Irene no va trucar fins divendres després de classe. En Roger va veure que era ella, va mirar el pòster de Los Amantes del Círculo Polar i es va estar de fer petar el mòbil a la cara de la Nimri. Va baixar al pis de baix. Encara feia olor de resclosit malgrat que ho havia deixat tot obert tret de l’habitació dels pares. Per allò de les portes que no s’han d’obrir mai. Va buscar debades per armaris i calaixos alguna cosa per beure però, al final, la sola idea que algú veiés aquella ànsia el va fer desistir. Es va asseure al sofà, va obrir la televisió i va començar a passar canals mecànicament fins que un vell partit del Barça el va atrapar. Hi ha jugadors que haurien de ser esborrats de les antigues gravacions. Encara que amb un regat a la banda es plantin a la línia de fons i la seva centrada arribi mil·limètricament al cap del davanter. Hi ha coses que no estan bé, coses que no es poden perdonar. Encara plovia, com plou sempre en històries com aquesta.

La Irene havia baixat amb ell per l’enterrament, no feia ni mig any. Li havia agafat la mà i l’havia reposat sobre la seva cuixa. Feia molta calor. La majoria de camises no podien amagar la suor, tampoc la seva. A mesura que el capellà avançava en el seu to autocomplaent, amb la mena de frases que farien avergonyir qualsevol altre, ella li premia amb força la mà i amb un dels dits li repassava els artells. A l’ordre de donar-se la pau, li va besar dolçament les galtes, amarant-les de bergamota i gessamí. Després, al cementiri, els tiets i les tietes l’havien tractada com si fos el que semblava i, com que no era ni el lloc ni el moment, cap cosí no el va felicitar per la sort que no li havia tocat. Malgrat tot, aquella mateixa nit, si haguessin vist com ella li deixava empènyer la seva tristor ben endins ho haurien pogut creure. No va tornar a passar, és clar. De fet, fins i tot podria no haver passat.    

NO DEL TOT IGUALS

Amagat rere les cortines, les veu sortir del portal. El mateix vestidet, les mateixes trenes de palla. La senyora n’estira una a cada mà sense esforç aparent mentre acapara les mirades dels vianants que feinegen pel carrer en aquesta hora. Quan agafa el diari abans de creuar, enamora el quiosquer amb un somriure que tan sols s’insinua. Embadoca amb el ball de la seva faldilla la portera del cantó que fa l’escala. Ell en canvi seria incapaç d’encertar ni que fos el color d’aquella roba que la frega i que tothom enveja, concentrat com està en una de les dues gotes d’aigua que ella arrossega semàfor enllà. Abans que la ciutat les engoli totes tres a la següent cruïlla, la més petita es gira i se’l mira. Per un moment, s’aguanten la violència d’un esguard que són massa joves per interpretar convenientment.

POCA FEINA

—A passejar una estona?

—Com aquell qui diu.

—Jo vaig a veure la meva germana. La setmana passada va caure.

—Ai senyor. No es va aixafar res, espero.

—I ara. Ja la coneix. Em fa l’efecte que el greix li devia protegir els ossos. Ai, no són coses de riure.

—Sobretot que faci bondat. A la nostra edat, una caiguda.

—Ella rai. És més jove que nosaltres. No ha fet ni els vuitanta.

—Em pensava que era com la meva dona.

—Ho sembla. Sempre ha semblat molt més gran que no és. A l’escola, tots es pensaven que ella era la gran. No sé què en farem. És la tercera vegada que cau, aquest mes. 

—I no s’ha trencat res, cap vegada?

—Ja veu.

—Doncs ja ha estat de sort, ja.

—Si ho mira per aquest costat sí.

—No va tenir fills, ella, oi?

—No. Festejava amb un xic que es va matar en moto a la corba de les aigües, potser se’n recorda. I llavors, és clar, ja no es va casar. 

—No em ve present. Era una corba dolentíssima. Ja no hi passa ningú. Van fer la carretera nova i no se’n va sentir res més.

—Van tancar les fonts i tot.

—Calla, tens raó. Hi van trobar no sé què a l’aigua, oi?

—Ara no m’ho faci dir. Potser plom?

—Plom, això mateix.

—Doni-li records.

—De part seva.

—Fa goig, ara, aquest ascensor.

—Ja en pot fer, ja, amb el que ens han fet pagar.

—Si vol que li digui, ni ho sé.

—Jo ho sé per les reunions.

—No hi vaig mai. Vostè hi va sempre?

—Si no juga el Barça, ho procuro.

—Ai sí, mira que posar junta el dia de la final de copa.

—Poca feina.

POSTAL #42

He decidit abandonar-me en la mediocritat de la rutina. Les hores s’expliquen a cullerades i els dies per setmanes. Coneixeré els anys pels dies de festa i el desengany de les estacions desdibuixades. Aprendré a esperar les nits que esperen els dies que esperen les nits. A reconèixer que només sóc el cos distret que mostren desvergonyits els vidres dels aparadors quan hi passo massa a la vora. Diran el meu nom i em sentiré la veu dient els noms dels altres, alguns dels quals repetits amb una tolerable quotidianitat. Permetré que un plor tranquil s’escoli amb el bon final d’una pel·lícula dolenta o potser tot al contrari, un riure incontinent sacsejant-me el ventre amb el final pèssim d’una bona història. Em veuré els peus, ara el dret ara l’esquerre, triar el compàs de la seva marxa per camins i carrers. Faré tard a les celebracions i arribaré puntual a la feina. Criticaré sense pietat amics gairebé íntims i tot seguit els defensaré aferrissadament, sense desdir-me de res però a l’empara de principis nous de trinca que tothom comprendrà. No tinc cap intenció d’oblidar-vos, però faré de maneres de pensar en vosaltres cada cop menys. Cada cop menys.

HA ARRIBAT L'HUGO

L’Hugo acaba d’entrar. El bar és ple de caps que es giren a mirar com enfila directament cap a la taula de la seva germana. Amb un sol gest s’entenen. Hi ha qui diu que són com dues gotes d’aigua. Ells troben que són fets de la mateixa pasta. Això i prou. Com que és la gran, sempre esperen que sigui ella la que digui la primera paraula. L’Íngrid no s’està de jugar amb un silenci que resultaria esgotador per a qualsevol que no fos ell. Passa el ble rebel de cabells rere l’orella, ressegueix els cotxes que esquitxen la finestra, endreça les molles escampades sobre la taula i llavors sí, li clava els ulls i escup el primer mot. Fa temps que es coneixen el joc. Si ella no vol dir res, fa com avui, li diu el nom i ja està. Llavors ell s’escura la gola i estira el fil d’una conversa com si la vida sencera fos en aquelles paraules i no en unes altres. Al cap d’una estona torna a ploure. Ella treu un paquet de la bossa que ell endevina sense necessitat d’estripar-ne l’embolcall. Felicitats!

LA REMOR

Sovint sentim sorolls que no són res, vent només. Aquest no és el cas.

Ha sentit la remor avui, després de set anys de viure al refugi. Havia conegut el desassossec que provoca l’animal feréstec quan el sents rondar per fora, la incertesa per si sabrà trobar la manera de fer esclatar el vidre de la finestra, correspondre la fam. Havia conegut la violència de la tempesta que inunda els pensaments i retrata la por a batzegades. El brunzit del rusc destorbat. La immobilitat dels membres enterrats a la neu incerta. Havia conegut la cera a la pell, la simfonia macabra dels ossos que s’esmicolen. Havia conegut la cendra d’un poble sencer embrutant per sempre la memòria de tot un altre poble. Però mai la remor. 

Va venir buscant l’aïllament, fugir de l’horror que havien convertit en familiar i ha après a destriar la nit de la fosca, el crit del plor, el dolor del dol. Per això ara no pot evitar empetitir-se al forat que l’amaga sota l’escala, perquè ha entès que la remor ja és gairebé aquí.

Ha començat lluny. Tan lluny que qualsevol altre no l’hauria sentida. Un lleuger tremolor que pessigava les parets i feia cruixir la pedra. Ballaven els arbres i corrien les bèsties. Primer a poc a poc, però de seguida les corredisses i la histèria dels xicles deixant enrere el perill. L’olor socarrimada de la devastació s’ha plantat a la porta de casa seva. 

Ets tu?

I aleshores, res.

TRUMFOS, ARRÒS I PEIX PUDENT

La festa escolant-se dolçament, com aquell qui diu. Algunes criatures dormen al coll dels pares que no saben on tenen els peus, d’altres en canvi riuen en corredisses que travessen la plaça que no s’acaba de buidar ni prou ni del tot. Cosins que parlen de cosines, que es fan grans i estudien fora. Tiets que expliquen històries de separats i de vacances a l’estranger. Els gegants giravolten de manera imprudent mentre esperen que Paquito chocolatero els acabi de fer embogir. La canalla dels castells grimpa a la gropa dels joves i fan anar els mocadors enlaire festejant les gralles que els toquen la melodia de l’escurçó negre. Arribats en aquest punt, ja no és estrany veure un portador de l’àliga que aguanta el pal del ball de gitanes o el carrasclet apropant-se de manera inapropiada a saludar la vitxeta, no sé si se m’entén. Les llambordes del mercadal són plenes de canyes d’uns focs que encara ressonen a les orelles. S’hi pot veure la línia geomètrica que ha dibuixat la darrera tronada i burilles de cigarreta i llaunes i gots de plàstic. Els veïns piquen de mans abocats als balcons que són plens d’estelades i domassos. Els llums dels telèfons mòbils s’encenen arreu per enviar missatges i fer fotografies. Com aquesta del xiquet i la xiqueta que es donen la mà de cara a l’objectiu.

Ella ha sentit una fiblada que no s’hagués imaginat mai que sentiria. Ell no ha volgut deixar-la anar malgrat que el flash fa estona que s’ha esvaït. Són conscients que és només un paper, el temps que dura un ball disfressats dins d’aquests capgrossos. Al capdavall, es coneixen de sempre. Van entrar a follets el mateix any. Han pujat junts mil vegades les escales del cau. Han venut castanyes, codony, samarretes, números de rifa, tiquets pel cinema. Han fet ruta a peu, en bicicleta, carregats com a rucs i lleugers del tot banyant-se nuets en rierols perduts. Han plantat tendes de campanya sota tempestes d’estiu i han passat fred arraulits sota les mateixes mantes. En aquest temps han jugat a més jocs dels que us imaginaríeu mai a cada plaça de la ciutat i a tantes places de tantes ciutats com vulgueu. Han perdut el fulard, l’han trobat i l’han tornat a perdre. Han compartit taula i fins i tot carmanyola. Han corregut amb criatures de genolls pelats als braços campament avall fins a metges de pobles oblidats. Més d’un cop i més de dos els ha tocat compartir serveis i han fregat cassoles i penjat cartells tant a la vora l’un de l’altre com ara mateix, potser més i tot. I tanmateix ara són una sola peça del mateix trencaclosques. Potser hi deu haver una mena d’explicació per bé que resulta impossible trobar-ne cap de versemblant.

No ha estat fins a última hora, un cop Sant Pere ja tornava a ser a l’urna i tot el seguici tornava desbocadament cap a la plaça. Ells feien la seva peça de manera prou endreçada. N’hi havia prou de mirar-los les cares per comprendre de seguida l’esgotament de tots aquests dies, tota la son per dormir. Malgrat això, no hi havia un sol nano que no s’aturés a donar la mà a qualsevol criatura que ho volgués i, quan tocava, ben arrenglerats, es disposaven amb naturalitat parsimoniosa a repetir la dansa. Ha estat precisament llavors, plantats l’un davant de l’altre, mentre les altres parelles trenaven el seu pas. Era fosc i apretava la calor. Davant de la caixa que fa cantó hauríeu dit que es miraven sinó fos que no pot ser. Per un moment, tots els que érem allà hem oblidat que aquells caps i aquells cossos no es corresponien. Llavors han avançat fins a trobar-se i s’han donat la mà. La mallorquina ha fet un gest a l’aragonès que tots han entès. 

No ho haurien dit mai que els passaria això i ningú que els hagués conegut hi hauria apostat un sol cèntim. No per cap motiu en concret. Seria difícil trobar una fotografia on surtin tots dos. Ell s’ha ajupit a deixar el capgròs i l’ha ajudada a treure’s la xiqueta i llavors els han deixat ben a tocar l’un de l’altre, com si els convidessin a continuar les confidències a banda. Mentre es canviaven, del cau estant, sentien encara els espetecs de l’última carretillada. Els altres reien i bevien abocats a la finestra i estirats per terra. Han sortit corrents com si els esperessin en alguna banda i s’han abocat escales avall. No s’han aturat fins a la plaça Catalunya. Ella ha encès un cigarro i ell li ha pres dels llavis. Ella ha somrigut i ell ha tret el fum pel nas. Ella sap de memòria les manies d’ell. Ell coneix el nom de totes les obsessions d’ella. Per això s’estalvien les paraules i es mosseguen els llavis amb una passió natural que és feta de trumfos, arròs i peix pudent.

TE DE L'ÍNDIA

—Passi. Jo baixo primer.

—Gràcies.

—Quin descans, oi?

—...

—Els nens, vull dir. Ja deuen ser a l’escola.

—...

—La setmana passada li deia a la meva dona si la gran ja deu anar a a la universitat.

—L’any vinent.

—Veus? Ja m’ho semblava a mi. Encara toca el piano? Ja no la sentim mai, tant que ens agradava. La meva dona l’havia tocat, de joveneta i s’entretenia endevinant les peces de la seva filla.

—No. Ja no toca.

—I ara, això per què? Ho ha deixat, doncs, si que em sap greu, tant maquet que ho feia. Digui’m que no ha deixat del tot. Era una delícia i, consti, que no li dic per dir.

—No, no ho ha deixat.

—Aleshores com és que no toca? Que se’ls ha espatllat el piano? No cal que li digui que pot baixar a tocar amb el nostre sempre que li convingui. L’Elisa estaria encantada que seure al costat. Només de passar-li les pàgines ja seria feliç.

—No és això.

—Clar. Els estudis, oi? M’ho hauria d’haver pensat. Tard o d’hora hi ha un moment que per força han de triar, pobra canalla.

—No. Tampoc.

—Ai perdoni. Miri, salvada. Ja som a lloc. 

—...

—Per què plora?

—...Ara sí que em sap greu. Que potser he dit alguna cosa?

—...De debò que no ho voldria pas. No plori, dona. Tingui el mocador, tingui. Vol passar un momentet? L’Elisa li prepararà un tè. Ja veurà com no és res, dona. Ha estat mai a l’Índia, vostè? Passi, passi.

—...

—Ja està. Veu dona? Que l’he feta pensar en res que no...?

—Fa un mes i mig.

—Com vol dir?

—Plovia. Em pensava que algú els ho hauria dit.

—Dit, què? On va, dona?

—Gràcies. No cal que pateixin, no els voldria molestar.

—No ha de patir per res. Segur que no el vol, un tè? Cregui’m que no se’n penedirà.

VAIVENS PARAL·LELS

A cavalcades, i encara

incapaç de recordar els desitjos

que vas estripar aleshores.

Un comiat que acceptes de seguida

—voltant una illa de cases—

quatre plors i mal comptats.

Ara no et compadeixis de mi

o bé d’aquesta felicitat de sucre

que hauria estat tota teva,

si no m’haguessis tornat

                                  un covard.

EL VOL D'UNA ÀLIGA

No ens en sabíem avenir que finalment fóssim allà. El complex trenta-nou quedava anys llum, i tanmateix era a només quatre dies de viatge, al capdavall. Malgrat que érem perfectament conscients de l’hora, ens hauria semblat un vespre etern de tota manera. Un dolç i plàcid vespre etern. Una magnífica desolació, segons en Buzz. Coi de poeta. Qui ho hauria dit que sabria deixar anar les paraules justes en el moment adequat. Ell, tot línies rectes sense angles. En Mike ens devia odiar quan el vam deixar penjat allà dalt, en òrbita. Recordeu-vos de mi, va dir només. No era culpa de ningú qui havia de fer què. Depèn de com haguessin anat les coses, ara ell seria l’únic heroi. O el traïdor nacional, qui ho pot saber. Sortosament l’àliga va fer la feina com tocava i això que ens va anar d’una alenada de no condemnar-nos a una agonia infinita. Tot de roques embrutaven l’espai escollit i vaig haver de redirigir el mòdul cap a un punt més segur. Collons. Control era una festa, finalment. Podíem sentir els nois, els seus aplaudiments. El món sencer devia sentir els nois. Ens vam abraçar com no hauria pensat mai que arribaríem a abraçar-nos. Un pes immens, un mareig de paraules sense ordre que se m’instal·laven al pensament. Tota la sang al cap. Una puta erecció del cervell. Però no podíem perdre ni un moment. De què hauria servit, si no érem capaços de tornar? Volia arribar als quaranta, jo. Vam perdre gairebé set hores preparant l’aparell per l’enlairament. Una barbaritat. Desitjàvem sortir però alhora l’estómac s’encongia. Aquella prada terrosa ens esperava. Havia estat esperant-nos tota una vida i ara érem allà. 

El primer que va veure les llums fou en Mike. Just quan érem a punt de sortir de casa. Un eixam de claror suspesa va aparèixer d’alguna banda i va envoltar la nau. Hauríem volgut ignorar-ho però en Buzz en va deixar anar una de les seves. Control no estava per romanços i van evitar seguir-li la corda. Era el nostre compte enrere, el de debò! Cinquanta-cinquanta, que tot girés rodó. Una nació amb els ulls clavats en aquell consolador brillant, qui érem nosaltres per parlar d’unes llums, oi? Zero! Quantes pulsacions pot fer un home per minut? I llavors, durant els dos primers dies res, ni tampoc no vam treure el tema. Collonades. Tothom n’ha sentit a parlar, érem gent d’aire, nosaltres. En teníem prou de jugar a menjar i afaitar-nos mancats de gravetat i fer saber al món que podíem ser la mar de simpàtics, escoltant aquella merda de música country. Però el darrer dia de vol, ja en òrbita, les maleïdes llums van tornar. Idèntiques. Una bola de claror indestriable que així i tot, lluny de resultar amenaçadora, representava reconfortant fins i tot. Hauríeu dit que havien decidit escoltar-nos a casa, ja m’enteneu. I no hi va haver altre remei que parlar-ne amb els de la base. Sé que ho han esborrat i que ho negaran. No em mal interpreteu, els entenc i no els ho retrec, de cap de les maneres. La forma d’una maleta oberta. Negatiu. L’enfoco amb el sextant, és com un llibre obert. Les podeu filmar? Si us plau, me’n podeu dir res? Ara és cilíndric, dos anells. Negatiu, no es tracta de cap component, canvieu la freqüència i continueu amb el programa. En Mike va treure el telescopi i jugava als científics però l’emoció sola el podia i només veia una llum, com nosaltres. Els miralls eren a lloc però les càmeres no funcionaven i Houston no en volia ni sentir a parlar. En Buzz va esclatar. Et dic que són aquí! A l’altra puta banda del cràter! No estem sols! Tant me fa si em creieu. Jo hi era. Nosaltres tres i aquella mena d’intel·ligència despresa que vam haver de deixar per força a l’altre costat. Sobretot perquè vam rebre l’ordre que era l’hora de baixar a l’altre mòdul. Veig el somriure d’en Mike com si fos ara però li entenc tot el que no diu ni somriu. Més pels espectadors que no pas per a ell fem anar les mans i ens tanquem a la càpsula. Ens desprenem de la Colúmbia i sortosament comprovem que la nostra àliga té ales. Sentim com de baix estant fan ordres dels desitjos: Endavant! Però ningú ho ha fet abans. Ningú com nosaltres dos ha estat aquí dempeus, veient com aquesta terra erma i foradada s’apropa pel finestró. Ningú ha sentit les alarmes saltant inesperadament a menys de dos-mil metres. Ningú com nosaltres dos ha sentit mai aquest silenci, el silenci l’instant previ al desastre que, per sort nostra, vam saber evitar quinze segons abans. I llavors torna la música de les veus i els aplaudiments. I tot d’una, la glòria ja és gairebé a tocar. 

Vaig ser el primer de baixar i això em convertirà per sempre en el primer, més encara després de la meravellosa lírica que se’m va escapar escaletes avall. Duia els collons per corbata i només tenia l’èpica a mà, ja em perdonareu. Un gran pas per a la humanitat. Déu meu. Les potes del mòdul gairebé no havien deixat petja en aquella sorra, així que les pors de veure’m engolit terra endins s’havien dissipat considerablement. No obstant això, distret per la transcendència, no em vaig adonar que trepitjava la superfície per primer cop amb el peu esquerre. No sóc supersticiós, jo, però teníem la desgràcia massa a tocar per anar fent malabarismes amb la fortuna, no sé si m’explico. Conscient que la càmera m’enfocava, vaig mirar d’adoptar una postura si més no elegant i tranquil•la per bé que d’entrada no era gens senzill, aclaparat per aquell erm artificiós i embolicat en el meu vestit ridícul i llampant. En Buzz va baixar i no va desaprofitar l’ocasió per riure’s de la meva frase grandiloqüent. Ja et fotran, vaig pensar, home desolació. De tant en quan anàvem mirant l’escotilla. L’hauríem cagat de mig a mig si ens quedàvem tancats allà fora, per això per lluny que anés la vista a passejar sempre acabava tornant a petar a aquell forat menut que ens havia de tornar al món de debò. 

Vam agafar la bandera i vam mirar de clavar-la però per Déu que aquell coi de bastó no tirava avall. Jo pensava en milions d’ulls veient-me fer el ridícul més espantós i, quan em va semblar que poc o molt havia acabat entrant, la vaig aguantar una estona com qui no vol la cosa resant perquè no caigués. No s’escriu cada dia sobre la memòria de tota una generació. I us diré una cosa, sé perfectament que no hi podia haver ni gota de vent però us juro que les barres i les estrelles onejaven amb elegància. He llegit tota la merda que han publicat sobre muntatges i reflexions científiques i m’és ben igual, m’hauria fotut a cantar l’himne llavors mateix i segur que en Buzz m’hi hauria acompanyat ben dreçat. Aleshores tot el cerimonial amb la placa i el discurs del malparit de mentider que teníem per president que es va oblidar d’esmentar el pobre Mike que no s’ho devia acabar de creure. He sentit a dir que tenia l’altre discurs —el de condol i emocionada pena— ben a punt sobre la taula del despatx. Érem a punt per començar a fer turisme quan les llums van tornar.

No havíem vist tantes pel•lícules com això però de debò que l’havien ben clavada. Un exèrcit de platets lluminosos ben alineats ens vigilaven des de l’horitzó. En Buzz va començar a desbarrar amb els nois, que suposo que no volien que quedés enregistrat i tanmateix resultava complicat defugir el directe que els australians escampaven per als cinc continents. Quan ens vam decidir a gravar-los, no en va quedar ni un, havien desaparegut com per art d’encantament. No tenia por, de debò, però en aquell punt no us negaré que vaig començar a obsessionar-me amb l’escotilla i la feina que encara ens quedav. Durant els entrenaments, tres vegades de les sis que ho havíem provat, el motor del mòdul havia fallat i ara teníem una oportunitat i prou, una de sola. El company havia començat la recollida de souvenirs i ens vam retratar del dret i del revés amb la hasselblad. Tothom coneix tres o quatre imatges d’aquell moment nostre però el cert és que vam tirar una bona colla de retrats. No hi venien pas postals, allà! Al fons de tot, hòstia puta, un penjoll turquesa sobre un cel de vellut negre. La nostra petita terra. Recordo que vaig alçar el polze i em vaig dir que només amb un dit la feia desaparèixer. Em vaig sentir esquifit, menys encara, no-res. Un puntet blau que ens recordava que no érem al mig d’un desert, prop de Las Vegas. I les estrelles, un festival de llum que la càmera no recollia de cap manera a causa de l’absència d’atmosfera, n’heu sentit a parlar? No hi tornaria per res del món però suposo que en aquell precís moment no me n’hauria anat.

En Buzz va decidir que ja en teníem prou. Ens vam enfilar al mòdul i vam resar tot el que sabíem i més. O funcionava o s’acabava la pel•lícula perquè si el motor fallava ens hauríem de menjar els mocs l’un a l’altre pels segles dels segles. Però l’àliga no va fallar. Aquella capsa de paper de plata va tornar a demostrar on eren els herois de debò: Picant el martell i fent girar cargols. Vam sentir el pet i, ja enlairats, vam seguir la trajectòria mil·limètrica que ens acoblava tal i com havia estat previst. La platja es convertia de seguida en un record inversemblant. En Mike va venir a petonejar-nos de seguida que va poder. El vaig trobar diferent, un perfil nou i serè a la mirada. No va dir res de platets. Ningú no va tornar a dir mai res de platets ni de llums brillants. Ni tan sols quan van comparèixer per darrer cop just abans que caiguéssim a l’aigua i la festa s’acabés. O tot just començava.

UN ANIVERSARI

Tres o quatre dies després va tornar a trucar. I em va tornar a felicitar. Vaig recordar-li altra volta que fins avui no era el dia. Com que de primer havia pensat que era una broma, no vaig ser del tot amatent ni amb el to ni amb les paraules. Fins que no feia una estona que xerràvem, no me’n vaig adonar. Llavors em va saber greu, i aquells planys inaudibles que se’m van instal·lar al pensament van evitar que pogués gaudir de la conversa que ell havia encetat per distreure l’error.

M’havia enamorat d’aquella veu el primer cop que l’havia sentida. Érem a la universitat. Una pregunta insolent —de tant precisa i clara— va esclatar al fons de la classe, va travessar tota l’aula i va anar a petar a la cara del mestre, que amb prou feines va tenir esma per entomar-la. A còpia de frases soltes, aquella veu es va afegir als sopars d’algun dijous, juntament amb moltes altres. Poc a poc, un trànsit de les converses en taules petites de cafès als diàlegs de nit en portals inesgotables. Finalment, la veu va seure els seus xiuxiuejos a la butaca d’un cinema, a tocar de la meva orella i ja no vam saber destriar els seus gemecs dels meus quan els vam descobrir embolicats sota els llençols d’una habitació llogada. 

Aquest cop va trigar una setmana i mitja a tornar a telefonar per felicitar-me. Vaig estar temptada de fingir que hi havia problemes amb la línia, penjar i no tornar a contestar les seves trucades mai més. Però llavors va dir el meu nom i tot d’una la memòria se’m va llençar al coll, ben a traïció. Com que el petit corria amb les seves preguntes per la cuina, vaig sortir fora a parlar. Havia decidit amb lleugeresa seguir-li la veta i vaig avenir-me a recitar la llista de presents que no havia desembolicat. Vam recordar-nos d’aquella llibreta que em va regalar el primer cop. Jo li havia regalat a ell una novel·la massa lírica, ho reconec. No he aconseguit trobar mai més una llibreta com aquella per molt que l’he buscada. Les aigües de la tapa, la rugositat de les fulles gairebé cruels de tan blanques. Encara escrius poesia? Em va demanar per la canalla, pel meu home, per la feina, i jo vaig anar repetint tot el que ja li havia explicat les altres vegades, com si fos la primera. Sentint-lo, resultava inevitable un vals de records desats i arxivats que ara s’escampaven i giravoltaven pertot. Vam dir de trobar-nos, per bé que tant l’un com l’altra sabíem que això no passaria. Més enllà dels primers vint minuts, qualsevol pronom acaba per ser un retret i de cada adjectiu se’n pot llegir una provocació. Al vespre, vaig estar a punt de parlar-ne a taula. La sola temptació de fer-ne broma em va fer sentir tant culpable que no vaig badar boca en tot el sopar. 

Cada deu o dotze dies, l’escena es va anar repetint gairebé idèntica, com a Punxstawnwey. De vegades, m’explicava coses seves massa íntimes que hauria preferit no haver sentit. D’altres, en canvi, era jo que em descobria havent revelat secrets inconfessables. En general, però, ens reproduíem mil·limètricament la primera de les converses de la sèrie, que encetàvem naturalment amb les seves dolces felicitacions pel meu aniversari encara per arribar. Recordava el nom dels meus quatre fills, la primera feina de debò que vaig tenir, el temps que em vaig estar a l’estranger, l’ordre de les cançons d’una cinta de casset que jo li havia gravat. I tanmateix, no era capaç de prendre consciència d’haver-me trucat qui sap quantes vegades i de manera errònia. Un amic comú em va confirmar el que ja havia sospitat de bon principi. Una malaltia així, a la nostra edat? Hauria volgut cridar, però me’n vaig estar, com ens estem sempre de les veritats que se’ns acudeixen quan no toca. 

La setmana passada el vaig trobar estrany de seguida. Va esperar que fos jo qui parlés primer i, durant una bona estona, només vaig sentir-lo respirant amb pesantor a l’altra banda del nostre fil invisible. Per això jo també vaig callar. No pas greument ni desairosa. Només vaig deixar que el silenci es vestís d’interrogant i vaig repenjar-me al caire de la porta. A la pantalla de l’ordinador, el cursor feia pampallugues, impacient. Tot de sobte, gairebé un murmuri, em va demanar qui era jo i, sense esperar cap resposta, es va disculpar i va penjar. Vaig quedar-me encara una bona estona amb el telèfon a l’orella abans no vaig reaccionar. Les ratlles del terra, els fulls per desar, els vidres de les ulleres, el nom de totes les coses. 

Ja no ha trucat més. Ni tan sols avui, que finalment en faig quaranta-cinc. Potser l’hauria hagut de trucar jo. Potser hauria hagut de preguntar per ell. La veritat és que hi he tornat a pensar ara, a la cuina, mentre deixava les copes buides a la pica. Els amics fa estona que són fora i tothom ha corregut a dormir. Mentre sopàvem, no sé per què, algú ha preguntat justament per ell. Jo m’he estimat més no dir res de les nostres converses estranyes, sobretot quan han recordat que avui també feia anys, ell. Per alleujar la consciència, he dut el tema de la seva malaltia sobre la taula i s’ha estat allà amatent, entre una tassa de cafè i el cendrer brut, fins que un altre assumpte li ha pres el protagonisme. Al costat del microones, veig el paquet sense remetent que el meu home ha pujat amb la correspondència i que hem oblidat tot el dia. No em cal obrir-lo per saber que dins hi ha una llibreta amb aigües a la tapa i fulles rugoses que, de tan blanques, gairebé fan mal.

CONVERSES D'ASCENSOR

—Al final ha plogut.

—Ja tocava.

—No vindrà a sopar avui.

—Quan arriba?

—Abans de les dotze, segur que no.

—Tenim dues hores, llavors.

—O més.

—He de ser a casa quan ella truqui, sinó el petit es despertarà.

—Llavors tenim fins a les onze i deu. Puja aviat. Estan dutxats?

—Espero. Potser el gran no.

—Tens vermut?

—Me’l vaig deixar a casa teva.

—Quan?

—Dimecres passat.

—On?

—No vam sortir de l’habitació.

—Dimecres?

—El dia que escoltàvem el disc nou de l’Amarante.

—Va ser dimecres? Segur?

—Busca’l sota el llit. Potser la Glòria se l’ha fotut tot.

—No m’estranyaria. Saps què li vaig trobar l’altre dia a la bossa?

—Per això ho dic.

—No he parat d’escoltar-lo.

—Ni jo.

—Avui no tenies visita a l’osteòpata?

—Sí. Em sembla que no hi tornaré més.

—Què ha passat?

—Ja no em fa mal.

—Llàstima. M’agradava la música que et recomanava. Potser ara hi aniré jo.

—Què tens?

—No dormo.

—Avui dormiràs.

—Sort d’això.

—Després et dono el telèfon.

—Pensem-hi.

—I vuit.

—Un petó?

—Fins ara.

—Baixaré a passejar la Nirvana.

—Em sembla que jo passo. Estic fins als collons de recollir la merda dels altres.

—Vols dir que tornarà a ploure?

POSTAL #41

Avui he fet anys. Més dels que voldria i menys dels que em convenen. Hi ha hagut pastís i presents embolicats, música i abraçades, com si veritablement fos al lloc on em toca de ser. Fa dies que no dormo a casa, per això avui he corregut a refugiar-m’hi després de tot aquest amor concentrat. La fusta del sostre. El compàs metàl·lic de la nevera. La roba del dia abandonada en aquesta butaca, als peus del llit. He estat jo aquest buit assegut o encara el sóc? Faig veure que pessigo les pàgines d’un Auster que m’han regalat però el cert és que malcrio el tou dels dits i poca cosa més. No estic segur de qui persegueix qui. La soledat a mi o jo al seu escalf, que ara amanseixo entre els llençols perquè tu no trucaràs. Torno a llegir la teva carta, poruc que un dia arribi a esborrar-se’n la tinta. Potser no hauríem sabut ser tan feliços, al capdavall. Potser és això i prou.

O POTSER ABANS D’AHIR

—Vols venir?

—...

—Tu mateix.

—Tens feina.

—Sempre tinc feina.

—Ja.

—No t’ho diria, si no volgués.

—T’acompanyo una estona, d’acord?

—...

—Has acabat el llibre?

—Quin llibre?

—...

—Aquest matí m’han trucat.

—Què volien?

—No ho sé. No hi he parlat. Ho he vist després.

—Què faràs? Vull dir, al final

—Suposo que sí.

—És el millor.

—Totalment.

—Han tancat. Ho havies vist?

—Sí. Ahir, quan venia.

—Ahir?

—O potser abans d’ahir.

—T’han dit allò de la reunió?

—Dimecres?

—L’altra setmana.

—Vols dir que s’allargarà molt?

—Espero que no. Si no, no sé com ho faré.

—Ell no pot venir?

—Vols que vingui ell?

—Jo no sé si podré.

—Tampoc no crec que diguin res especial.

—És nova? T’està bé.

—T’agrada?

—Molt.

—A mi també.

—Deu tapar.

—Puges?

—Vols que pugi?

—Et tornaré el llibre.

CRÒNIQUES ACCIDENTALS

Dilluns de Pasqua, tres quarts de deu del matí. Un blau que fa mal llueix ben enganxat al cel. Dinou graus centígrads i, segons l’institut meteorològic nacional, pujant. Un aparatós accident determina que la família Iver Pou no anirà a menjar la mona a Les estellades com ha fet cada any. La tradició es remunta a mil nou-cents seixanta-tres quan l’avi Roc va comprar el tros a l’hereu dels Taca i només fou estroncada l’any dos-mil. Aquell any, per dijous sant, una angina de pit feu ingressar d’urgència Odalric Iver —el germà tarambana de l’avi. Naturalment, ressuscità al tercer dia i aquella afecció sobtada es convertí en l’anècdota que explicaria eternament a cada trobada familiar (excepte quan el motiu de la reunió fou el propi enterrament, ara fa dos estius, un quatre de juliol). 

Encara no a cinc minuts de les nou van sortir de casa, explica Violant Farners, la veïna del costat i ufanosa propietària del jardí més gran de tota la urbanització. Durant més de mitja hora els havia sentit discutint vora la tanca amb el cotxe a punt, com aquell qui diu. Va ser de casualitat. Ha vist les meves roses? Hi treballava com cada matí. Es pensa que farien el mateix goig si les descuidés només perquè és festa? Sempre criden, qualsevol li ho dirà, no és que escoltés els seus renecs. Feien tard, la qual cosa no resulta gens sorprenent en el seu cas. Per això sé l’hora. Vaig mirar el rellotge i de seguida se’m va acudir que era prou aviat per fer tard. S’havien deixat una finestra del pis de dalt oberta. De bat a bat. Quin desastre. Llits per fer, roba de qualsevol manera. En fi. Si ha de menester res més, vostè mateix.

El vidre del davant va esclatar a les nou hores i setze minuts. Disset segons després, Marc Marquès va notar com una petita sabata groga fregava a gran velocitat —malgrat el semàfor— el costat del seu casc. Disset segons més i una taca esfereïdorament vermella esclatava sobre el ferm del carrer a tocar del seu peu. Per bé que duia els auriculars posats, les guitarres dels Univers no van poder evitar sobreposar-se a l’enrenou. No ho escriurà això, oi? És clar que vaig pensar ràpidament que era sang. Qualsevol que hagués vist el morro del monovolum convertit totalment en un acordió ho hauria cregut. Hi havia vidres completament pertot. Vol que li ensenyi la foto? Absolutament dentesc. Es diu així, oi? Com vol dir? Naturalment, vaig treure el mòbil per trucar immediatament al 112 i si vaig fer fotografies va ser només per si, més tard, els calia indinspensablement alguna prova dràstica, ja m’entén. Veu els cotxes? Eren exactament iguals, de color i tot. Quan van arribar els bombers difícilment sabien del cert què era de qui. Pastats, les famílies i tot. Recordo que em va semblar immediatament que haurien fet més bona parella el conductor del de davant amb l’acompanyant del de darrere. Em fixo en aquestes coses, jo. El de la barba duia una dessuadora més de l’estil de l’altra que no pas del de la pròpia parenta. Coses meves. Les criatures no es movien. És una cloïssa molt dolenta. Tothom ho sap. Vénen de tot arreu. Quan va arribar l’ambulància, comprensiblement jo encara parlava per telèfon amb els col·legues. No va ser culpa de cap dels dos. Del semàfor si de cas.

La mona feia tres quilos i mig de cal Padreny. Tota de mantega. La Padrina Rossita l’havia duta el dia abans tan bon punt va sortir de missa de dotze. Ningú havia gosat a dir-li que en Messi ja no jugava al Barça i continuava entossudint-se, per anys que passessin, a encarregar setanta-cinc centímetres de xocolata amb el número deu de l’argentí i aquella cara ensopida. De fet, la Rossita no havia estat mai la padrina de cap de les criatures de la família però n’havia exercit de forma putativa des del primer dia. Mitjons pel tió, pijames pels reis i un sobre amb vint-i-un euros per l’aniversari de cada un. Havia treballat una temporada al despatx de l’avi Roc i, ningú sap com, es va convertir en una habitual de la casa gran. El pastís era a la falda de Rosalia Pou que seia ben dreçada al seient de l’acompanyant fent mans i mànigues per abstreure’s de la vida que li havia tocat en gràcia. Les parts baixes d’aquell massís de xocolata a l’alçada de la boca. No va ser a temps d’adonar-se de l’impacte que les dents ja se li havien abraonat contra aquella dolcesa pretèrit. Darrere, al seient del mig, un bol desproporcionat guardava gelosament l’especialitat de la senyora Iver. Deu litres de tomàquet fregit preparat a la manera del poble, fora de l’abast d’ulls forasters. El tomàquet i una de les mones eren la seva aportació anual a l’àpat multitudinari de Les estellades, pel qual l’àvia Emèrita s’encarregava de distribuir justament i imparcial el paper de cadascú. 

Tots vuit van arribar a l’hospital a les deu en punt. La doctora Granados era a punt de sortir de la guàrdia però, professional com és, aquell bé de Déu de desgràcia que va veure entrar li va fer fregar les mans de desig. Quatre adults i quatre criatures indestriables que havien descarregat a la sala d’espera. Molt a desgrat seu, la facultativa no va tardar a veure que ni el roig era de sang, ni el blanc, pus. Va trucar el seu home per descarregar la desil·lusió i informar-lo que arribaria a temps de fer l’ensaladilla russa. L’administratiu que els prenia les dades va trobar que Romeu Iver s’havia equivocat quan, per tercer cop, aquell va haver de repetir que la mare dels seus fills era na Rosalia i no la noia de la cua alta a qui, sigui dit de passada, va dedicar un somriure massa amable per la situació en què s’havien vist implicats. Els van fer passar en compartiments separats i els van examinar curosament per tal de certificar l’abans real de les lesions inexistents. Els vaig donar l’alta a les deu i vint-i-cinc. Ni una refotuda rascada, ja em perdonarà. De tot en diuen accidents, oi que m’entén? Es veu que es van embadocar xerrant una estona al rafal de la sortida. La canalla s’entretenia amb uns guants de làtex que els havia inflat en forma de cobi i uns depressors de fusta anguniosos.

Van acabar seient a prendre un cafè i fumar, explica Anastasio Rodríguez, el cambrer jubilat. La senyora de la xocolata no va prendre sucre i l’altra, la dona del de la barba, en va prendre massa. Em vaig estar de recordar allò de la glucosa que sempre explica el doctor Altés perquè em va semblar que era massa d’hora. Els nens volien cacaolat però se’ns havia acabat. Sempre passa quan diu que pleguen. Llavors tothom vol cacaolat, en compres vuit o deu caixes i ja no en vol ningú, coi de Murphy. Tot aquell estoc al fons del magatzem, entre els plims i els sucs de poma. L’altre no parava de fumar, per això em va fer l’efecte que la culpa devia ser més seva que no pas del barbut. Després del tercer cafè totes dues parelles feien manetes per sota la taula i ja es prenien els galouise que s’havien confós entre les tasses i les roderes. Els petits jugaven a fet i amagar. Em vaig distreure amb els Born, els familiars del de la 1714. Des que es va morir es troben diumenge sí diumenge no a la capelleta de l’hospital i llavors vénen a fer el vermut i ens acostumen a arreglar al mes. Segur que no vol prendre res?

Jo els vaig trucar passades les dotze, diu Roc Iver. M’estranyava que encara no fossin al tros i no haguessin dit res. Llavors el nen em va dir que encara eren a urgències per no sé quines proves i que arrenquéssim sense ells. No li vaig parlar del tomàquet fregit ni de la mona fins que ell no em va assegurar que tots estaven bé. Em va saber greu pel messi, què vol que li digui, amb les alegries que ens havia donat any rere any. Ja li han parlat de la figureta? Al capdavall vam enviar la Rossita a buscar tomàquet suplent i arribar, ja la deu conèixer, amb una garrafa de romesco. En fi. Qui li diu res a aquesta dona? Es veu que al vespre encara no eren a casa perquè la meva senyora els va trucar a casa deu o dotze cops. No li faràs entendre que si truques el mòbil tant és on siguis. A ella dóna-li destrals i flors però deixa’t estar de telèfons que no tinguin fils ben collats a la paret. És casat, vostè? 

Vam sortir de l’hospital a les onze i cinc i perquè l’Anastasio els va recordar que la cafeteria estava orgullosa del seu horari prudent. Malgrat l’hora, van decidir tornar fent una passejada. Xerrant xerrant s’havien adonat que no vivien gaire lluny els uns dels altres. De fet, van aprofitar per enraonar dels rosers de la senyora Farners. Google maps estableix la distància entre l’hospital i casa seva en dos quilòmetres i set-cents metres i un temps de trenta-quatre minuts per dur a terme el recorregut a peu entre tots dos punts. Quan eren a punt de tombar la darrera cantonada, Rosalia Pou va mirar el pare dels fills que no eren seus i de seguida es van entendre. El seu marit i la dona de l’altre van agafar un gran i un petit i van enfilar carrer amunt. Romeu Iver va agafar el menut al coll perquè se’ls adormia caminant. Va trobar que, per no ser seu, se li assemblava força. Davant de casa, algú havia deixat el cotxe aparcat. Passaven tres minuts de les dotze quan van tancar la finestra del pis de dalt.

POSTAL #40

El poeta no ho sap, però el violí faria qualsevol cosa que ell li demanés. Avui han vingut a sentir-lo uns vells amics que el volen per a la seva escola. Mentre l’escoltàvem, la seva mare m’ha agafat la mà. Jo no he estat capaç d’enretirar l’atreviment, embadocat com estava en el joc que l’arc encetava amb les cordes a cada nova envestida. Quan ha acabat, un somriure mínim per a tota salutació i de seguida tot el ritual de vestir l’instrument de parsimònia. Aleshores sí, ha corregut cap a nosaltres i se m’ha llençat dolorosament als braços. L’avi plorava però entretenia l’emoció amanyagant la filla que improvisava una serenor gens versemblant. El he duts tots a sopar a la fonda. La matinada ha picat a la finestra per fer-nos fora. La mestressa no ens ha volgut cobrar. S’ha estimat més arrencar-nos la promesa d’un concert de gala al pati, tan aviat com l’estiu demani l’alta. Hem passejat fins a casa seva i he entrat amb ells.

LES HORES ADORMIDES

Se m'han adormit les hores

altra volta al teu costat.

Et sentia enraonar

de qualsevol cosa

i contenia l'alè

per no abocar-me als teus llavis,

mossegar-te el coll

i arrossegar-te escales amunt

                              sense pietat.

Desvetlla'm del son!

ANIMALS DOMÈSTICS

El porquet nou va aparèixer un dia qualsevol entre setmana, mentre jo era a l’escola. De seguida vaig veure que no era un animal normal, com tots els altres. Després d’un triomf a classe amb el meu treball de ciències, per altra banda del tot merescut, jo arribava delerós per explicar a tothom el meu èxit i em vaig trobar aquella cosa rodanxona passant de braços en braços. Si no fos que encara tenia els ulls tancats, hauria jurat que aquella bestiola m’havia mirat amb un desdeny gens dissimulat. No m’havien vist arribar i no van veure com anava a tancar-me a la meva habitació. No els vaig voler donar la satisfacció de plorar per un trist garrí. A la finestra, les gallines es criticaven les unes a les altres i un dels gossos feia mots encreuats estirat sota el rafal.

Tampoc no vaig trobar correcte que li posessin el nom de l’avi. Al capdavall, que jo sàpiga, no hem anomenat mai cap altra bèstia com ningú de la família. Com pot ser que només fos jo, que trobés ofensiu que aquell cap gros de pell rosada es digués com l’avi? Encara no feia dos mesos que ploràvem arrossegant aquella capsa gegant fins al turó i ara, un cop colgat, gosaven pixar-se-li a la memòria. No pas jo. Jo evitava parlar-ne o fer-hi referència. Passàvem per la mateixa casa i els mateixos dies com si, de fet, fossin plans diferents. M’anguniejava sentir-li la veu o veure com la mare se’l posava el pit com si fos una criatura de debò. Es passava el dia menjant i dormint. A ulls de tothom, semblava la cosa més natural del món. Vols creure que fins i tot les oques obviaven els meus retrets? Saltaven de casella en casella ignorant els meus planys que de seguida vaig aprendre a guardar-me per a mi sol. 

Ni els ratolins havien pujat mai al pis de dalt. En canvi, aquell rabassut vestit ridículament passejava les seves peülles pertot com si fos l’amo. Jeia al llit dels pares, remenava la brossa, enfangava la banyera i es cagava a tot arreu i no passava res. Al contrari. Encara no feia ni un any que el verratell era a la granja que va comparèixer a la cuina dreçat tan sols sobre les dues potes del darrere. On s’és vist! El pare va córrer a treure la càmera de retratar i una de les ovelles va començar a plorar de la sortida estant. Jo vaig pensar que s’endurien el molt mal parit d’una vegada. A treballar al circ o a la televisió. Un marranxó que camina i remena el cul amb les cançons d’en Xesco Boix. En canvi, un cop fetes les fotografies del dret i del revés i compartida la notícia amb parents i veïns, la família sencera es va acostumar a aquell cosset rabassut pujant i baixant escales, corrent fins a l’abeurador petit, enfilant-se al gronxador que un dia havia estat meu i xutant la pilota desinflada que feia anys que es moria d’avorriment al corral. 

Malgrat que jo era l’únic que havia conversat sempre amb els animals de casa, ara se’m feia insuportable reconèixer que ni el lloro de la tieta no enraonava d’una manera tan clara com ho feia aquell morro esclafat. Hauríeu dit que recordava cada cosa que li deien i sempre trobava el moment escaient per repetir-ho com si hagués estat idea seva. Els altres s’hi abocaven embadalits perquè ell sabia encaterinar-los quan calia. Acompanyava les pastures i sovint li feien més cas que no pas al gos que, lluny d’emmurriar-se, havia après a riure-li les gràcies i consentia a rebolcar-se amb ell per la prada. Deixava que les gallines li pugessin a sobre i els galls els guaitaven enfilats al muret amb ulls dolços que disfressaven de condescendència. Si venien els tiets, ell corria a buscar-los al caminet d’entrada. Aleshores, rucs d’encàrrec, aquells l’agafaven en braços i el feien giravoltar. Pel meu gust, reien massa fort abans de venir a saludar-me al racó que jo havia triat per amagar-me a llegir alguna cosa rural, posem Orwell. 

Quan va arribar el dia que la seva pell gruixuda s’havia estirat prou i havia mostrat les aptituds adequades, alguna ment brillant va decidir que calia fer-lo anar a l’escola. Hauria estat impossible trobar un cau prou gran per amagar la meva vergonya. Que no resulta inacceptable per a qualsevol de presentar-se a classe donant la mà a un godall vestidet de primera comunió i absurdament clenxinat? Convençut que jo era el guardià del poc sentit comú que quedava a casa, una febrada extraordinàriament ordinària em va tenir plegat de mans i braços al llit tants dies com vaig ser capaç de fer creure al termòmetre. Al cap d’una setmana i mitja, només després que el veterinari de capçalera certifiqués el meu estat de salut, vaig ser enviat altra volta camí de les matemàtiques i l’ortografia. A l’entrada, aquells que fins aleshores havia tingut pels meus amics, un ramat de xais d’allò més gregari, es van abraonar sobre la bestiola tan bon punt el van veure i, menystenint completament la meva recent convalescència, es van posar a amanyagar el maleït marrà que es deixava fer amb un amansiment d’allò més estudiat. 

El van posar a primera fila i ja no se’n va moure. Excel·lia en qualsevol assignatura i a l’hora del pati tothom el triava per jugar. Jo mirava de consolar-me atribuint tot aquell protagonisme a la seva naturalesa porcina. Al capdavall, ho puc reconèixer, és evident que era diferent de tots nosaltres així que es podia arribar a entendre que cridés l’atenció. Si més no, d’entrada. Per això em prometia que arribaria un moment en què tota aquella efervescència inicial, superada la sorpresa, començaria a decaure. Hom assumiria aquell musell llarg, la cua ridículament rinxolada, l’esgarip de la seva veu. Tot tornaria a girar rodó. I tanmateix passaven els anys i el molt bacó no perdia pistonada. Seduïa les gates més maules i l’escollien per als millors papers de l’auca. De vegades, més d’un se m’arrecerava cercant el polsim de la seva estela. Per això no vaig tardar a defugir el tracte dels companys, convençut que la seva atenció no buscava la meva sinó la de l’animalot pudent. Vaig deixar de parlar amb ningú que no fos jo mateix. 

El dia de sant Martí, havien preparat una festa a la granja perquè el porc feia anys. Tot era ple de garlandes, llums i música. La meitat del poble havia vingut a festejar aquell ésser repugnant que saludava tothom amb paraules amables i agraïa els regals i els somriures amb tot de gestos afectats que jo trobava poc versemblants. Vaig adonar-me que es concentrava especialment pensant un desig abans de bufar les espelmes i fer esclatar la cridòria general. Ensopit i carregat de la fetor d’aquella animalada, vaig prendre un litre de vi dolent i vaig sortir a passejar cap al turó. Abans d’arribar gaire lluny, al peu d’un roure altíssim, vaig decidir seure a reposar l’enuig a còpia de glopades. Sentia encara la remor ferotge mentre m’examinava les ungles descurades, la barba espessa i bruta. En què m’has convertit, vaig pensar en veure’l arrossegar-se cap a mi, resseguint la flaire de la meva fugida. Se’m va plantar davant per davant. Perquè no m’estimes, va somicar. Però jo ja li havia saltat al coll. Abans de posar l’accent al mot consciència, la seva sang esquitxava els marges i regalimava camí enllà. Llavors vaig veure la guineu, mirant-me als ulls directament des del coll de l’ampolla.

POSTAL #39

El salt és glaçat, encara. S’hi arriba amb dificultat i a còpia de relliscades però, un cop hi ets, t’ofereix un bocí del seu reialme si saps contenir l’alè de cada silenci. Sovint sec al mateix lloc, l’únic des d’on s’endevina el camí de les hores. Tot al voltant, la pedra et retorna els pensaments, el retruny salvatge de les veritats que no goses dir. M’entretinc a comptar els forats que han envellit les roques. Ressegueixo les arrels d’un arbre que em guia pels racons. Aleshores aixeco el cap. Hauria d'haver après a reconèixer les fulles, cada una de les branques que tant m’han aixoplugat quan calia. I tanmateix, com si el decurs de les estacions els esmolés l’enginy, se’m presenten diferents cada vegada. No pas d’una forma hostil, ni vanitosa, sinó enjogassades de tal manera que —de tan estranyes— acaben per esdevenir familiars. L’escorça i l’aigua, vet aquí la meva nissaga, el patró dels meus records. I aquest mutisme gebrat.

LLUNY DE QUALSEVOL LLOC

Potser n’heu sentit a parlar. Potser la coneixíeu i tot. La van trobar per casualitat colgada al final d’un marge, lluny de qualsevol lloc. Com que el Sanz tenia la dona a punt de parir se’n va fer càrrec ell. No dius mai que no, oi Morell? Encara bo que li havia fet prendre les claus de l’altre cotxe. S’hi arribava després de cagar-te en la puta mare que els va parir a tots. La vella plorava sota el rafal de davant, el marit fumava plantat a la tanca d’entrada mentre el talòs es mig amagava a la seva espatlla, aferrant aquelles mans de gegant a la camisa de quadres de son pare. Potser amb un altre pentinat la malaltia no hauria estat tan evident. Havien lligat els gossos darrere la casa però amb això no havien pogut evitar l’enrenou d’aquell plor estrident. El vent havia arreplegat la pluja dels darrers dies i l’havia enviat a prendre pel sac. Ara s’entretenia fent emprenyar una estelada descolorida que penjava al sostre d’una petita construcció on guardaven les eines i les gallines.

L’esperaven no pocs companys que havien convertit la finca en una pel·lícula de ciència ficció amb les seves màscares i tot de ginys inútils que carregaven d’un lloc a un altre. Un sapastre de primer any va venir a cantar-li la situació com si encara repassés en veu alta per treure’s les oposicions. Respira un moment, Martori. Algú pot fer callar aquest cony de gossos? De la casa al clot, potser un quilòmetre. Un espai que no quedava mai al descobert a causa de seixanta-sis arbres centenaris que senties xiuxiuejar mentre jugaven a guardar l’ombra. Entre els matolls del camí, es va complaure a reconèixer —com a mínim— tretze espècies diferents d’herbotes, el nom de les quals s’anava recitant per ell mateix. El seguien el vell, el fill tarat, el secretari judicial i la maleïda xerrera eterna del passerell. Un atac d’esgarips el va fer girar. El gegant s’havia quedat plantat com un estaquirot. Es tapava la cara, cridava i gesticulava absurdament. Havien arribat, doncs. 

Feia trenta-set dies que no fumava però el paquet continuava a la butxaca de la jaqueta. Posava la mà dintre i el feia girar un cop, dos cops, tres cops. Aleshores els dits buscaven l’encenedor, només per estar segurs que encara hi era. Trenta-set dies de merda desitjant omplir-se els pulmons de fum i preguntant-se si, al capdavall, no era pitjor aquell desig intens. Havia esclafat l’últim amb la sola de la sabata a la porta de l’hospital. Havia quedat mirant-se aquella burilla cargolada que encara espurnejava amb insolència.

Puges? El doctor ja és aquí. 

                                                                          Pujo.

Van donar l’alta a la nena i ell va prendre aquella estúpida decisió mentre l’ascensor els abocava al carrer. Tornaven a casa a peu. La petita reia i la Roser havia apagat el mòbil. Ell sentia el pes del tabac a la jaqueta, importunant-lo.

De mig costat, com si dormís. Vestida només amb una careta de silicona que li havien grapat. No calia esperar l’autòpsia o que algú la reconegués per endevinar l’edat d’aquella nuesa. Malgrat la mort, la joventut encara no havia acabat de desprendre’s del cos. I tanmateix, un caminet de formigues s’enfilava fins a un dels mugrons, després baixava i encetava cap el coll, l’orella esquerra. El vent, que els havia seguit la petja, s’havia encaterinat d’aquells cabells llargs que ara aixecava i estirava en totes direccions, aconseguint un efecte estrany en la composició. Com si fos possible que la noia hagués de somriure finalment i aixecar-se d’una revolada. 

Ja l’has vista?

La tinc davant

Envia foto

Vés a parir

Això la meva dona

No tens res millor per fer?

Ja he anat a cascar-me-la 2 vegades

No hi ha dos sense tres

Vols foto?

Va tornar a observar el cos esblaimat mirant d’evitar entossudir-se en la beutat traïdora del cul. Els peus petits i nets, amb tots els dits. El contorn de l’esquena oferint el dibuix de cada vèrtebra. La piga al colze. Si tothom ha acabat, que vinguin a endur-se-la. Algú ha pres declaració dels tres Simó? Sabeu si coneixien la noia?

Un fàstic immens li estrenyia el nus de la corbata. Més per la brutícia que no pas de la feina que li havia tocat de venir a fer. Havia entrat per parlar amb el vell i s’havia quedat de peu perquè no havia gosat de seure a l’única cadira que semblava buida. Hi havia papers de diari escampats pertot. Una fulla oberta encara parlava del dia que van declarar la independència i aquell avió de Malàisia. Ampolles buides, roba bruta, menjar florit, què sé jo. Les gallines entraven per la finestra i passejaven ensenyorides sobre els plats per fregar. Sense dir res, l’home se’l mirava i encenia una cigarreta amb la punta de l’altre. Ell, per tota resposta, es conformava de veure com li anava caient la cendra sobre la franel·la, com agafava un got de la pica, mirava la porqueria a contrallum i es servia alguna cosa d’una botella que va treure qui sap d’on. Vostè dirà, va dir finalment. Per cert, espero que ho deixin tot tal i com ho han trobat. Per això no cal que pateixi, anava a dir ell.